L’altre com a límit. El respecte

Cal distingir la tasca d’escoltar, l’exercici de comprendre i la coincidència d’interioritats. L’escolta és la condició bàsica per a una correcta comprensió de l’altre, però comprendre’l no significa, ni de lluny, coincidir-hi. Només sabem si realment coincidim si ens comprenem, i només podem comprendre’ns si ens escoltem.

De vegades, es produeixen descobriments extraordinaris en la vida quotidiana. A partir de l’aparença, suposem que entre l’altre i un mateix no hi haurà cap coincidència formal i, en canvi, després d’escotar-lo i de comprendre’l, reconeixem que mantenim punts de vista coincidents.

En ocasions, ocorre el contrari. Se suposa a partir de la presència exterior, de la indumentària o de la posada en escena que, en el fons, hi ha una coincidència formal de punts de vista i, no obstant això, després d’haver dialogat, escoltat i comprès l’altre, s’ha de reconèixer que hi ha una immensa distància ideològica.

La distància ideològica, però, no és necessàriament causa de distància afectiva. Això dependrà, de la relació que establim amb l’altre i la que cadascú estableixi amb les seves pròpies idees.

Partim d’un supòsit ètic elemental: l’altre sempre ha de ser objecte de respecte, fins i tot en el cas que les seves idees i pensaments siguin nocives i perjudicials per al bé comú. L’altre, de fet, mai no és un objecte, ni una cosa; és un subjecte de dret, un tu singular en la història, una natura irrepetible, única en l’oceà del cosmos.

Tractar amb respecte a algú significa tractar-lo amb atenció. L’essència del respecte es pot expressar metafòricament amb la imatge de la mirada atenta. El respecte és un punt equidistant entre la invasió i la llunyania. Acostar-se massa és vulnerar el respecte, però allunyar-se excessivament és desinterès per l’altre. Entre la indiferència i la ingerència, el punt equidistant és la virtut del respecte.

Molt sovint, s’utilitza la paraula respecte com un eufemisme d’indiferència. En ocasions, quan es reivindica un respecte absolut cap a tota opinió o forma de vida, el que en l’inconscient aflora és una infinita indiferència respecte el destí, la sort o la dissort de l’altre. El respecte no és la indiferència. És una proximitat que no fereix, una mirada atenta, però no fiscalitzadora.

Tampoc no s’ha de confondre el respecte amb la pràctica invasiva, que colonitza la intimitat de l’altre. En aquesta actitud hi ha molt sovint una bona dosi de zel proselitista que, aparentment, pot semblar respecte, però que, en el fons, vol transformar, convertir l’altre en el que encara no és. El respecte és, en qualsevol cas, una virtut que se situa en el punt mig, un apropar-se des de la distància.

Respectar l’altre és una exigència ètica, però no s’ha de confondre amb el respecte envers les seves idees, pensaments, creences o ideals. No tots els pensaments són igualment respectables, ni totes les idees polítiques, religioses o morals. El relativisme és la destrucció de la intel·ligència, és la derrota moral d’una societat. No tota opinió val el mateix, ni contribueix igualment a la pacificació del món. No tota opinió és igualment respectable.

La censura d’un determinat tipus d’opinions no s’ha d’identificar mai amb la persecució de persones o grups. Cal defensar la integritat física i moral de tot ésser humà, però cal lluitar dialècticament contra aquelles opinions que posen en situació de risc les nostres llibertats i drets fonamentals. Cal distingir, en tot moment, entre la persona que parla i el contingut inherent a les seves paraules.

Defensar la llibertat de pensament i d’expressió significa defensar la possibilitat que tothom expressi els seus pensaments i creences, però això no significa que totes siguin igualment respectables, en un pla de perfecta simetria. Les persones són sempre respectables, però les seves idees s’han de sotmetre al tribunal de la raó i cal discernir la seva solidesa intel·lectual i les conseqüències que se’n deriven per a la vida personal i col·lectiva.

No és fàcil portar a terme aquesta distinció. Massa sovint es confonen les persones amb les idees i les idees amb les persones. En aquest punt particular, la raó analítica ha de poder vèncer el pes de les emocions, de les fílies i les fòbies. Fàcil de dir, però immensament difícil de portar a bon port.