Do de consell

No és fàcil aconsellar. Encara ho és menys deixar-se aconsellar. La primera feina exigeix molta prudència i també un punt d’audàcia. Aconsellar no consisteix, solament, en exposar el ventall de possibilitats que té l’altre en una situació concreta. Consisteix en fer-li veure quina és la més encertada per ell. Prudència, doncs, i audàcia. Seny i un xic de risc.

La segona feina exigeix humilitat, la constatació de la pròpia indigència. Només la persona humil es presta a ser aconsellat. Només si se sent insegur abans d’emprendre la decisió, es disposarà a escoltar perquè l’aconsellin. L’orgullós no es deixa aconsellar. El temerari no pot aconsellar.

Aconsellar és un art, però també un do. És el treball constant sobre un do rebut, una elaboració intel·lectual que parteix d’un talent connatural. Els qui dominen aquest art han reeixit en la pràctica de l’escolta. Donar un bon consell no és tasca senzilla, perquè pressuposa un bon coneixement de l’altre i de les seves expectatives i possibilitats.

Donar un bon consell no significa projectar-se en l’altre o fer saber a l’altre el que nosaltres faríem en la seva situació. Es tracta d’ajudar-lo a aclarir que és el millor per a ell i no per a nosaltres en aquell suposat context. Cada persona és un món i la tasca d’aconsellar pressuposa l’oblit d’un mateix i la total identificació amb el món de l’altre.

L’escolta és la condició de possibilitat d’un bon consell, com la humilitat és essencial per deixar-se aconsellar. Només les persones que han exercit amb qualitat l’escolta, tenen el do de consell. L’escolta és la condició de necessitat per a una bona pràctica del consell, però no és suficient. Cal un do especial i, sobretot, fruir d’una saviesa que només donen els anys.

Escoltar els altres, les seves vicissituds, les seves històries i experiències personals és com entrar en les seves vides, és una forma d’intrusisme consentit que faculta la persona que el practica d’una perspectiva vital i d’un gruix d’experiència que li permet donar bons consells quan algú els el sol·licita a propòsit d’algun tema personal. S’ha d’haver escoltat i viscut molt per poder donar un bon consell. I, amb tot, el conseller pot equivocar-se. No sempre coneix totes les variables en joc i, a més a més, hi ha el factor imprevisible que trenca tots els esquemes prefixats.

En determinades cruïlles de la nostra caminada vital, necessitem les paraules assenyades d’algú que ens ajudin a meditar i a ponderar el que cal fer i quines possibles conseqüències tindran les nostres decisions en el futur. No tenim coneixement del futur i l’altre pot fer-nos veure possibilitats o futurs que no entren dins el marc de la nostra imaginació. Cal deixar-se aconsellar per l’altre, però per triar, correctament, el conseller, és bo guiar-se pel criteri de l’escolta.