Al·legat contra la cridòria

La plena receptivitat ultrapassa el sentit de l’oïda i afecta els altres sentits externs. De fet, podem escoltar, també, pels ulls, pel nas, per la boca i pel tacte. Quan l’escolta s’exerceix en la seva totalitat, posem els cinc sentits al servei de l’altre, per copsar-lo plenament. Aleshores, la receptivitat assoleix les seves màximes cotes de realització.

L’escolta genuïna s’obre a la paraula humana. És la receptivitat disposada a acollir el verb. La pràctica de l’escolta té la paraula humana com a centre d’atenció i tracta de discernir-ne el seu significat. Aquesta paraula sempre ve embolcallada per una gestualitat. No ve nua, ni solitària, sinó acompanyada per un somriure o per un d’un gest manual. Escoltar l’altre significa escoltar-lo com un tot que s’expressa, com un sistema d’elements harmònicament integrats que genera un determinat impacte en el receptor. El centre neuràlgic d’aquest sistema és, però, la paraula.

Un dels grans obstacles en la pràctica d’una correcta escolta és la cridòria, la munió de veus que es juxtaposen i que sonen com una massa indefinida que, de fet, no comunica res en sentit estricte, però obstaculitza el procés de la comprensió. Per això cal fer una al·legada contra la cridòria, perquè ens deshumanitza, ens situa en el pla de la bèstia.

La persona és, com digué meravellosament Aristòtil, l’animal que té logos, que, en sentit estricte, significa dues coses: l’ésser capaç de forjar pensaments i de comunicar-se amb paraules. Aquesta capacitat, que està latent en tota persona demana, com és evident, una exercitació per tal que assoleixi el seu màxim desenvolupament. La paraula ens caracteritza i ens fa diferents. Som ésser encarnats. La paraula no és un element adjacent al nostre ésser. Som, en sentit estricte, paraula feta carn, feta expressivitat en el rostre, en la mirada, en el gest manual.

La paraula ens permet comunicar-nos els uns amb els altres, manifestar-nos els pensaments del cor. Però la paraula no es pot obrir pas entremig de la cridòria. Queda colgada i es dissol en un tot confús. Educar en l’art de parlar i d’escoltar comporta lluitar aferrissadament contra la tendència a la cridadissa. Per això, és elemental educar per a la continència verbal, per a la pràctica del silenci, per a la disposició a escoltar.

El desterrament del silenci en els àmbits educatius habituals és un greu símptoma. Entre aquell silenci imposat a la força en els sistemes educatius tradicionals i la incontinència desbocada de la situació present, cal trobar un punt mig, un equilibri que ens retorni a la descoberta del sentit de la paraula i del silenci. Allò no era desitjable, però la cridòria actual tampoc no ho és. En ambdós casos, es fa impossible la pràctica del diàleg. La imposició de la cridòria en els espais socials, audiovisuals i educatius té lamentables conseqüències en el terreny de la comunicació interpersonal. Per fer-nos entendre, ens veiem obligats a pujar el to de veu, a cridar sistemàticament.

La cridòria és un atemptat contra la paraula. És el retorn a la bèstia, comporta la dissolució en un tot amorf on ja no es detecta cap singularitat, cap ésser únic, sinó un tot confús i anònim que crida sense dir res.

No sempre s’ha d’escoltar el que més crida. De vegades, l’opció pel crit revela impotència, fins i tot, indignació, però no necessàriament, raons. L’escolta intel·ligent no es deixa segrestar per la potència del crit. Resta indiferent a la seva pressió, per disposar-se a discernir enraonadament l’interlocutor que més complexitat introdueix en els seus missatges.

La cridòria és l’expressió amorfa de la multitud, de la massa apinyada. La paraula, en canvi, és la manifestació d’una singularitat, d’algú que es posiciona davant del món i dels altres i que, amb coratge, expressa el seu ésser. La cridòria és el resultat no buscat d’una juxtaposició caòtica de veus que se superposen simultàniament.

Joan Maragall expressa, com pocs, la repugnància que li causa la cridòria de la massa i reivindica contra ella el sentit de poble i la paraula: «Quan (el poble) —diu— se’m presenta en el seu sentit de massa humana, en apinyament de cossos amb un sol esperit abstracte, en multitud de rostres sense destriar-se cap fisonomia personal, en clamor de veus sense el to particular de cada una, en agitació de milers de braços alçant-se confusament de la massa informe que va i ve tota en pes i irreflexiva, moguda per un vent de passió col·lectiva, terriblement fosca com un núvol de tempestat, repugnant al sentit i temible fins en ses alegries i favors, per una mena de baf de bestialitat, de tu de ramat que se n’aixeca… jo d’això no en dic poble, que en dic turba; i sia com sia la qualitat dels homes que la formen, la menyspreo, i no puc estimar-la ni en la seva presència física, que em repugna, ni menys en la idea abstracta de la seva col·lectivitat que se’m representa com un estat inferior d’humanitat, amorfa, caòtica encara».^[5]

La cridòria és l’expressió del caos. La paraula, en canvi, és la manifestació del cosmos. Mai no és un resultat casual, sinó un exercici intencional i prolongat d’harmonització intel·ligent de pensaments. És, en aquest sentit, una expressió de l’ordre i de la mesura humana, de la racionalitat que vertebra la persona. En definitiva, la paraula ens identifica com a éssers humans i ens separa dels altres. És una font de reconeixement, mentre que la cridòria dissol les diferències, la riquesa de cada individualitat, en un tot impersonal.