Diu el filòsof Zenó d’Elea que «ens han estat donades dues orelles, però només una boca, perquè puguem escoltar més i parlar menys». Amb tot, hem de reconèixer que, tret d’honroses excepcions, tendim a dedicar més temps i energies a l’exercici de la paraula que no pas a la pràctica de l’escolta. Potser per això el que generalment diem és tan irrellevant.

El debat al voltant de si l’art d’escoltar és un art natural o adquirit és clàssic i no tan sols afecta l’art d’escoltar, sinó qualsevol art, també el de parlar, el de poetitzar o el de cantar. Segons el nostre punt de mira, l’escolta és una destresa humana que pot ser adquirida, que cal que sigui apresa i ensenyada, repetida i avaluada.

Des de ben petits, cal educar la mainada en la capacitat de l’escolta, en la receptivitat activa i atenta. Cal fer-los veure que abans de parlar, cal que pensin dues vegades el que diran. També és essencial que prenguin consciència de què sovint d’altres han expressat molt millor el que ells tracten de dir. Humilitat, doncs. Una bona dosi d’humilitat.

La deplorable qualitat d’escolta que es detecta en les institucions educatives és el resultat d’una pedagogia que ha fet de l’espontaneïtat un mite, que ha aplaudit l’expressió lliure i franca de l’estudiant i que, en lloc d’entrenar-lo per a la pràctica de l’escolta, l’ha legitimitat per a parlar i dir la seva quan vulgui, a qui vulgui i com vulgui.

És evident que no tots els éssers humans estan dotats de les mateixes condicions connaturals per a exercir aquesta pràctica, com no tots estan igualment dotats per a la pràctica del cant, de l’art terapèutic o de la poesia, però hi ha en tot ésser humà una potència o capacitat per aprendre que, d’entrada, no es pot subestimar.

És obvi que no podem escoltar tothom. La nostra existència és curta i el teixit de relacions que establim al llarg del nostre trajecte vital és limitat. Ni que sigui molt ric, és limitat. No podem parlar amb tothom, ni podem escoltar tothom. Cal que aprenguem a discernir, doncs, qui mereix ser escoltat, on hem de parar l’orella, on cal estar amatents, perquè l’escolta no és un acte etern en el temps, sinó limitat i no sabem, a més a més, quan perdrem les facultats que en el present tenim.

Suposem que entre milers d’interlocutors, haguéssim d’escollir-ne uns quants al llarg de la nostra vida, només una petita mostra de la humanitat. ¿Quins criteris utilitzaríem per distingir els millors? ¿Com seleccionaríem els nostres potencials interlocutors? ¿Quant temps hauríem de dedicar a cada persona? ¿A qui hauríem d’escoltar? ¿A Sòcrates? ¿A Jesús? ¿A Confuci? ¿A Buda?

¿Per què ens disposem a escoltar determinades persones i, en canvi, privem d’aquesta possibilitat a d’altres? ¿Com jutgem la qualitat dels nostres potencials interlocutors? Hem de reconèixer que, en la vida quotidiana, ens regim per la pura intuïció o bé per prejudicis que ens encaminen vers determinades persones i ens allunyen d’altres.

No disposem ni de temps material, ni de possibilitats espacials per exercir l’escolta universal. Ens veiem obligats a seleccionar, a jerarquitzar i a distingir. En la vida quotidiana, aquesta és una pràctica molt habitual entre persones molt sol·licitades. Filtren les trucades, desplacen visites per més endavant, envien representants a resoldre problemes, escurcen les trobades que no interessen, seleccionen els potencials comensals amb qui compartir la taula, també les reunions a on cal anar i a on es pot prescindir d’anar. Escullen els conferenciats que volen escoltar i discerneixen amb qui volen viure el temps de lleure.

Molt sovint, aquest discerniment obeeix únicament una llei: la de la rendibilitat. Segons aquesta llei, cal escoltar el qui d’una manera o altra em serà rendible, em donarà claus per a reeixir en un negoci o en un projecte personal. En aquest sentit, cal triar bé les persones i descartar les que no aporten cap increment en el compte de resultats personal. Aquesta llei és clarament excloent, redueix significament el món i empobreix la persona que la practica. Quan es converteix en l’únic criteri per a viure, el qui la pateix acaba essent incapaç de deixar-se sorprendre, de captar la novetat de l’altre, de sortir de la seva espiral de causa i efecte. Aquesta llei ens fa, en darrer terme, sords a la immensa humanitat.

La pregunta és senzilla: ¿Qui mereix ser escoltat? ¿Com saber-ho abans de què parli? ¿Quins criteris ens han d’ajudar a discernir el que mereix ser escoltat?

És evident que no podem créixer sense escoltar, sense obrir-nos cap als altres, sense practicar la recepció. També és veritat que no tota obertura és un argument de riquesa per a l’ésser humà. Dit això, considerem que hi ha una sèrie de figures humanes que no podem ignorar. Són presents en la nostra vida habitual, però no hi prestem atenció, perquè considerem que hi ha interlocutors més rellevants. Els releguem a un segon pla. Ens referim als nens, als avis, als malalts, als amics i als savis.