L’escolta: condició de la crítica
La crítica realment seriosa, la que estem cridats a exercir, exigeix, com a condició de possibilitat, la prèvia escolta. És molt freqüent criticar sense escoltar, criticar sense llegir, criticar sense mirar el que suposadament s’està criticant.
Blaise Pascal considera, amb raó, que el primer que han de fer els crítics de la religió és conèixer, si més no, el que critiquen. Quan això no es dóna, som davant d’una crítica de baixa qualitat, o millor dit, de nul·la qualitat, perquè no es basa en arguments de pes. És la crítica d’oïdes, cimentada en opinions d’altri, en titulars mal digerits o en esquemes preconcebuts.
Criticar significa, etimològicament, passar pel sedàs, es refereix a la tasca de separar el gra de la palla, el que val del que no val, el que és essencial del que és accidental. Criticar és sinònim de discernir i discernir és una feina de separació. Consisteix en separar amb el pensament el bé del mal.
Cal ensenyar a discernir, però aquest exercici solament es pot fer des d’uns determinats criteris. Si no hi ha uns criteris arrelats en l’ànima, tampoc no es pot discernir entre diferents opcions o decisions.
S’ha de distingir, nítidament, l’exercici de la crítica, que és bo i saludable en la seva justa mesura, de la tendència a critiquejar. Critiquejar és criticar per sistema i per costum. És una tendència humana que fa odiosa la persona que la conrea. És un mal hàbit, un vici en terminologia clàssica. Tendim a allunyar-nos de la persona que critiqueja, perquè ens fatiga la seva conversa i irradia un malestar permanent envers el món, les institucions i les persones. Pensem, en el nostre redós, que nosaltres també acabarem essent material de la seva crítica i preferim evitar-lo tant com podem.
En el diccionari, apareixen tres figures diferents en l’exercici de la crítica: el crític, el criticaire i el criticastre. El criticaire critica per sistema i el criticastre critica a l’engròs, d’una manera barroera, sense filar prim i distingir els nivells i estrats implicats. És, dient-ho clarament, la crítica matussera. No és fàcil arribar a esdevenir un bon crític, si no es practica assíduament l’art d’escoltar. El crític és, pròpiament, l’ideal a assolir.
Molt sovint, la nostra crítica té una qualitat ínfima, perquè no s’ha escoltat degudament, o bé per què no se li ha concedit el temps necessari per a expressar-se (el que hem anomenat temps d’expressió). Aquest temps d’escolta requereix de la virtut de la paciència, d’una certa espera activa i amatent, que aquieta la ment i fixa l’atenció en les paraules de l’hoste.
La impaciència fa impossible una bona escolta i, en darrer lloc, obstaculitza greument la bona crítica que mai no s’ha de confondre amb la crítica bona. Qualsevol crítica, ja sigui bona o dolenta, elogiosa o catastròfica, només té garanties de ser una correcta crítica si s’ha escoltat atentament el qui es tracta de criticar.
La reacció immediata a una frase o l’emoció no continguda per una inadequada associació d’idees o per consideracions tan irrellevants com la vestimenta o l’olor del qui parla poden ser el motiu d’una crítica injusta i poc acurada. En tots aquests casos, la crítica no és una pràctica de la racionalitat, sinó un treball mogut per altres impulsos.
La crítica que ve precedida per un acte d’escolta extens i intens, serà, ben probablement, una crítica que mereixi atendre i escoltar, però la crítica que es mou instintivament, per associacions d’idees, per estratègies formals o per tòpics i estereotips i que no té la paciència de contenir-se durant l’escolta serà una crítica nefasta. Pot fer mal, fins i tot, ferir greument, però, en sentit estricte, només cal que ens inquieti la crítica de qualitat.
No és fàcil, però, exercir aquesta indiferència envers la crítica de mala qualitat, perquè, a voltes, és una crítica que, tot i ser de mala qualitat, té molt eco, en l’opinió pública i, tan sols per aquest motiu, la imatge del qui parla baixa enters en la cotització social. No es pot oblidar que vivim immersos en la societat de la imatge i que, una mala imatge és un obstacle fonamental per assolir un determinat lloc de treball o per promoure’s dins d’una empresa. No és fàcil passar de llarg, fer-se el desentès del neci, viure conforme els meravellosos imperatius de l’ètica estoica.
Cal evitar la crítica injusta, però la por de la crítica injusta no ha de ser el mòbil de les nostres decisions i accions, perquè aleshores, sense adonar-nos-en, som esclaus de la pitjor de les dictadures, la de l’opinió pública. Bertrand Russell, en La conquesta de la felicitat (1937), considera que aquesta dependència envers el que diran, és un dels motius més profunds de la infelicitat humana.
Criticar correctament vol dir filar prim, saber distingir el gra de la palla i evitar la tendència a l’esmena a la totalitat, però també a l’afalac incondicional. És desagradable aquesta tasca de criticar. No desitgem ser criticats, però només la crítica fa créixer i avançar en qualitat i en capacitats. Les crítiques que ens han dolgut han estat, molt sovint, revulsius, llavors per a un millor desenvolupament. En el moment en què rebem la crítica, experimentem indignació, fins i tot, ira, però quan l’hem païda i som capaços de reconèixer la part de veritat que hi ha en ella, creixem com a persones.
La crítica solament és legítima quan s’exposa a si mateixa a la crítica. Només si la crítica és capaç de criticar-se a si mateixa té pes per a criticar els actes dels altres. Per això, l’autocrítica és el fonament moral de la crítica. Aquesta autocrítica, tan poc habitual en alguns col·lectius, com el dels polítics professionals, dóna credibilitat a la persona que l’exerceix i el posa en disposició de criticar els altres.
Ningú no sap, a priori, quina és la intencionalitat d’una crítica. En un sentit benèvol, es podria argumentar que la crítica té com a finalitat la correcció i, per tant, la millora de l’altre, el seu creixement com a persona; però la crítica pot obeir també a intencionalitats molt distintes. Pot ser la gran excusa per humiliar l’altre, per demostrar-li una pretesa superioritat, per guanyar territori polític, econòmic, social. En aquest segon cas, la crítica no té una finalitat correctora, sinó destructora i l’oient cal que se sàpiga defensar.
Així com no podem saber mai quina és la intencionalitat del crític tampoc no podem endevinar quina és la intencionalitat de la persona que es critica. La intencionalitat no es manifesta en l’acte, ni tampoc en la forma que té l’acte. Hi està latent, però no es veu a ull nu. Podem criticar amb bona intenció, però l’altre no sap mai quina és, de veres, la nostra intenció, encara que li confessem el motiu principal. En definitiva, podem criticar la forma i el contingut del discurs, la forma i el contingut de les accions que ha realitzat una persona, però la intencionalitat ens resta, en darrer terme, desconeguda.