El diàleg possible

L’escolta és indispensable per al diàleg, però no sempre que escoltem dialoguem, perquè el diàleg requereix, per part del qui escolta, la voluntat de reaccionar al que ha escoltat. En efecte, el diàleg és una perfecta conjunció de recepció i de sortida d’un mateix.

Exigeix, d’una banda, la capacitat de recepció, de comprensió de les paraules de l’altre, però, d’altra banda, també la voluntat de dir quelcom, de sortir fora del nucli íntim per comunicar-se amb l’altre. Si el jo resta tancat sobre si mateix i es manté indiferent a l’altre, no pot existir diàleg, perquè el diàleg exigeix, necessàriament, l’obertura a l’altre, la voluntat de comunicar-se amb ell. Èxtasi i recepció; recepció i èxtasi són les dues condicions indispensables per al diàleg.

Plató posa el diàleg com a condició imprescindible per assolir la veritat. Afirma en una de les seves cartes que «quan, després de molts esforços, s’han relacionat uns amb altres els diferents elements, noms, definicions, percepcions de la vista i dels altres sentits, quan s’ha discutit en discussions benèvoles, en les quals no hi ha mala intenció en les preguntes ni en les respostes, només aleshores sorgeix de sobte la intel·lecció i comprensió de cada objecte amb tota la intensitat de què és capaç la força humana».^[11]

En dialogar, la persona surt del seu món privat a la recerca d’un món comú. Aquesta sortida obeeix, essencialment, a dues possibles raons: o bé és obra de la necessitat, o bé és l’ocasió per donar-se gratuïtament a l’altre. Quan la motivació és el profit personal, el diàleg té el seu origen en la indigència. Quan la raó és el desig de donar-se a conèixer, de donar-se a l’altre: la motivació és la gratuïtat.

Dialogar és trobar-se amb l’altre. Hi ha, en ell, un desig sincer de despertar en l’altre el que porta a dins i de gaudir-ho en comú, per descobrir aquella realitat interpersonal que es crea entre els que dialoguen. El diàleg, doncs, ens permet descobrir aquell àmbit que Martin Buber anomena l’esfera de «l’entre», perquè està efectivament entre el tu i el jo. Es tracta d’una dimensió interpersonal a la qual només el tu i el jo hi tenen accés.

Segons Hans Georg Gadamer, els carismàtics del diàleg que han canviat el món són quatre: Confuci, Gautama Buda, Jesús i Sòcrates. Tots quatre van exercir el diàleg al llarg de les seves vides públiques. Només un d’entre ells sembla que va escriure: Confuci. Ni Sòcrates, ni Jesús, ni Buda van escriure cap mot. Van dialogar amb els seus contemporanis, practicant degudament l’escolta.

Aprendre a dialogar és aprendre a imitar aquests homes decisius, aquests esperits dotats d’una grandesa sobrehumana. Tots ells van escoltar i no tan sols van escoltar-se. Obraven moguts per un esperit interior, per una força que els va empènyer a superar les més grans contrarietats. Són exemples sempre vius de la lucidesa i la claredat.

Com diu Emmanuel Mounier, el pensament viu és diàleg. No tan sols obert als altres, sinó a un mateix. Mai no pensem sols. Ens ho pot semblar, però, en pensar, sempre es fa present l’alteritat. Pensem amb els altres o contra els altres, però no pensem mai sense els altres o al marge dels altres; fins i tot quan estem completament sols.

Precisament, en la soledat és quan millor podem escoltar els altres. Miguel de Unamuno ho expressa així: «Los hombres sólo se sienten de veras hermanos cuando se oyen unos a otros en el silencio de las cosas a través de la soledad».^[12] I afegeix: «Sólo la soledad derrite esa capa de pudor que nos aísla a los unos de los otros; sólo en la soledad nos encontramos; y al encontrarnos, encontramos en nosotros a todos los hermanos en soledad. La soledad nos une tanto cuanto la sociedad nos separa. Y si no sabemos querernos, es porque no sabemos estar solos».^[13]

Els llaços que hem forjat no es mouen únicament en un terreny purament emocional. També influeixen en el flux mental. El diàleg fa impossible la petrificació del pensament, el seu enduriment. El converteix en una realitat líquida que es mou per si mateix. Quan arriba a l’estadi sòlid, deixa de ser pensament i es converteix en doctrina, en un saber tancat per a ser distribuït i repartit a dosis específiques. Aleshores, el pensament ja ha mort i tan sols queda l’administració d’aquell material dur que, algun dia, va ser viu.

Els altres ens ajuden a pensar, ens donen materials i eines per pensar, fins i tot estimulen la defensa de les nostres conviccions i creences. Cal no oblidar mai el petit crític que portem a dins, el polemista que ens devora per dins i busca les seves raons. Seria més senzill viure sense escoltar-lo, ignorar les seves crítiques, les seves objeccions al que creiem. Però cal escoltar-lo, perquè ens fa créixer. A contracor, sí; però ens fa créixer.

No podem matar mai aquest alter ego que crida dins nostre i que, en el fons, ens obliga a repensar el que donem per pensat. Som un diàleg permanentment obert als altres i a un mateix. Això és el que dóna vitalitat a l’activitat de pensar, el que fa que els pensaments no siguin pures substàncies petrificades, sinó fluïdesa que ve i que va, que entra i que surt. En definitiva, fa que sigui viu.

El pensament interior dialoga amb un conjunt de personatges virtuals que qüestionen, contradiuen i fustiguen el jo. Aquest debat interior, per prolongat i complicat que sigui —pot durar una vida sencera— és completament diferent de la cavil·lació, que és una espècie de divagació sobre el propi terreny.

El diàleg és, en darrera instància, un acte d’hospitalitat. Consisteix en obrir la porta a l’amic i a l’estrany sense càlculs de conveniència, de diplomàcia, de compensació o de prudència.