la mort d’asma ho fa possible

la conversa entre la tia de ciutat i la tia de poble ha donat fruits —com la unió carnal entre erich i paula va donar un fruit— només perquè asma ha petat de sobte d’asma. tot d’una, asma es troba al mig de la terra fosca del cementiri, on mai més no podrà comprar res.

en canvi, la mare d’erich sent al seu voltant el contrari exacte, o sigui, una buidor increïble, que ha sobrevingut de sobte, una buidor a través de la qual cap exfuncionari fa retronar ja les seves ordres.

la mare reposa els seus ossos deformes en una butaca i de tant en tant es tensa com un gos caçador, com si d’algun lloc sonés un encàrrec, un desig, que és una ordre, però que ja no sonarà mai més.

també les terribles esbufegades, estirades i ofecs han desaparegut com per encantament. s’ha fet el silenci.

ja no sona ni ressona res per la cuina.

així s’arriba d’un dia per l’altre a una vida buida, mentre les despulles d’asma ara mateix ja reposen el repòs etern.

amb una ràbia salvatge, la mare s’havia abocat als preparatius de l’enterrament, com si volgués dedicar un cop més tota la seva activitat al seu únic objectiu: asma. llavors tot va acabar, i silenci.

ja només queda viva l’àvia vella, que en aquell temps, quan encara no en tenia catorze, la va enviar a servir i a la primera cigala trempada de la seva vida. això ara la filla li paga com cal.

que a l’àvia en aquell temps, quan en tenia 12, també l’havien enviat a servir i a la primera cigala trempada que passava pel camí, la gent del poble amb la seva poca memòria ho ha oblidat fa molt de temps. només l’àvia ho sap encara, però ningú se l’escolta.

sempre és més agradable fotre la mare quan ja no s’ha de servir cap home, que no fer res. paraules lletges i desitjos de mort ressonen per les muntanyes.

ben bé al mig d’un atac de plorera de la iaia vella, causada per la filla sense asma acabada d’enviduar, es plantifica la tia de paula. vol deslligar erich de la corporació familiar i lligar-lo a paula. entre altres coses diu que la pobre criatureta s’haurà de criar sense pare, no n’hi ha prou que els teus propis fills s’hagin hagut de criar la major part del temps sense pares? un fill necessita el pare tant com necessita la mare. un fill necessita la mà dura tant com la delicada de la mare. un fill necessita les dues parts progenitores juntes, no separades. és molt millor per al fill. sí, ja, paula ha fet una marranada i una bestiesa, però és tan jove encara. tu també vas ser jove i la paula es portarà amb decència en el futur i no farà cap més marranada.

i l’erich tampoc és que no en tingui cap culpa, sempre fan falta dos, encara que l’impuls és més fort en els homes i per això no se li poden retreure tantes coses.

però un home pot anar tirant també sol, mentre que la dona, la paula, amb el fill no pot anar tirant tan bé sola, i necessita també els cops d’erich, també necessita de tant en tant la mà dura d’un home.

i el fill necessita el seu pare: erich.

i qui sap si erich és el pare, replica sorruda la mare enrabiada. quan una dona s’embolica amb un home, s’embolica també en cas de necessitat amb diversos homes. qui sap, potser el meu erich no és el pare, qui sap.

a aquesta humiliació habitual la segueix el silenci habitual. una mica de la humiliació de paula la rep ara també la tia que no en té cap culpa. paula rebrà una bufetada immensa per això, es fa aquest ferm propòsit.

però aviat les campanes tocaran a casament!

però aviat les campanes tocaran a casament! ding dong ding dong.

la mare d’erich empeny i empeny contra tots els obstacles, però allà on normalment hi havia un mur gruixut de ciment armat: asma, aquest cop tot cedeix, és tou com la mantega, és una experiència irritant que a aquesta edat ja no es pugui enllestir res com cal. de sobte ser objecte de súpliques, de sobte haver de concedir alguna cosa, de sobte enfrontar-se sent la superior a un altre d’inferior, que suplica, això trasbalsa molt la dona, tan disciplinada de costum.

aquesta dona també ha passat la prova de la pena.

un ja s’ha mort, qui queda doncs? ningú.

la mare diu, és dur haver de donar una persona. s’ha de ser molt fort per suportar una cosa així. la mare és forta, tragina dos cubells de ferro pesats amb beuratge calent com si res, tot i que només és una carcassa d’ossos.

qui hagi pogut suportar asma només un instant de tot el temps que l’ha suportat la mare, és una persona forta.

a qui odiarà ara, si tots se’n van de casa?

resposta: encara li queda la iaia vella, que se la pot odiar, i que ara fins i tot és una besàvia.

doncs tot l’odi cap a la besàvia!

llums.

a l’estil ciutadà, la tia de ciutat prega que la mare faci feliç dues persones joves, en el llenguatge dels diaris, que domina com si res.

digues que sí, deixa-li a la natura la seva llei i el seu curs natural, la resta es trobarà després per si sola. així parla.

primer la natura va seguir el seu curs inexorable, ara la sort ha de fer la seva entrada. la tia de ciutat creu que la mare no s’ha de tancar a aquest curs natural de la natura.

al final la mare d’erich trasbalsada s’obre al curs de la natura. s’aparta del camí perquè la natura pugui passar, aquí tenim la natura! el casori pot tenir lloc.

hi haurà un bonic casament blanc.

potser l’erich també deixa la beguda, pronostica a cegues la tia de ciutat, amb això se’n va definitivament pel camí del bosc.

hi haurà doncs un bonic casament blanc.

l’erich s’hi conforma indiferent, a ell, se li’n fot.

o li entrega els diners al pare excepte el que es beuen ell i el ciclomotor, o n’entrega una mica a la paula i al bastard.

això no és una novel·la costumista.

això tampoc és una novel·la romàntica, encara que ho sembli.

tot i que aparentment tracta dels costums i de l’amor.

no tracta ni dels costums ni de l’amor, aquesta novel·la tracta de paula com a objecte.

sobre paula, l’objecte, decideix erich, sobre les forces físiques d’ell decideixen uns altres, fins que les seves entranyes es descomponguin en una mort prematura, on l’alcohol també farà la seva feina. erich determina sobre la vida de paula i sobre la vida de la seva filla susanne.

la jove parella viurà de moment a la casa dels pares de paula, que li cediran una habitació. estan contents de rebre una parella jove al niu, i no paula i susanne soles.

i aviat serem quatre, no només tres! això xiuxiueja un dia la dona jove. i aviat tindrem en propietat un pis propi o una caseta pròpia, ja ho veuràs, aviat.

i aviat també hi haurà estalvis, cosa que encara no hi ha. ara només ens tenim nosaltres i el nostre amor.

i el nostre ànim. ens posarem a la feina amb ànim i amor. llavors la feina també és animada i es fa estimar.

paula va consumir l’ànim i l’amor fa molt temps, o allò que es pensava que eren.

erich no ha tingut mai ni ànim ni amor.

erich ha tingut només sempre la seva feina, i no la troba ni alegre ni se l’estima.

tots dos tenen susanne. i dues mans, cada un dues mans, que poden engrapar fort el que calgui. els rastres de les mans engrapadores aviat es podran trobar al cos de susanne. fins que una mà més gran i més forta es posi damunt susanne, un peter o un willi. déu dirà.

el qual ha de beneir personalment ell mateix la unió d’aquestes dues persones joves, que ja s’han beneït ells mateixos amb un fillet, i enllaçar. abans encara hi ha el curset prematrimonial catòlic a la parròquia, on tracten paula com l’última merda. però un dia això també estarà oblidat.

un dia la soga caurà del coll.

pròximament descriurem un casament ben bonic, perquè l’acció no sigui massa desagradable.

no es poden descriure només coses negatives i gens boniques.

els protagonistes implicats senten una alegria anticipada.

els protagonistes implicats no són per desgràcia gaire capaços de sentir alegria. un cavall de conreu mai serà un pura sang.

amb tot, paula ha conservat el seu optimisme.

paula està tan agraïda com un gos. és espantós haver de presenciar la gratitud de paula. la gratitud no fa prosperar cap alegria.

paula també està alleugerida.

també està preparada en principi per a un altre part.

els preparatius del casament comencen.

erich troba bufó el nadó. però no deixa de ser un home i per natura no pot trobar res als nadons petits, explica una paula novament digna de donar explicacions. paula se n’alegra tant.

paula se n’alegra tant.

omple de petons amb passió repetidament el nadonet davant tota la gent, cosa que una mare pot i ha de fer.

erich estima els seus motors i el seu aiguardent.

paula estima el seu futur home i el fill i la seva futura casa pròpia.

ara tot anirà bé!

els petons de paula es poden sentir des de l’habitació del costat.

ara tot anirà bé!