pròleg:

coneix vostè aquest BONIC país amb les seves valls i els seus pujols?

està limitat allà lluny per boniques muntanyes. posseeix un horitzó, cosa que no gaires països posseeixen.

coneix vostè els prats, camps i sementers d’aquest país? coneix les seves cases pacífiques i les persones pacífiques que hi habiten?

just al mig d’aquest bonic país bones persones hi van construir una fàbrica. la seva teulada d’alumini arrupida forma un bonic contrast amb els boscos de fulla caduca i de coníferes que l’envolten. la fàbrica s’arrupeix dins del paisatge.

tot i que no té cap motiu d’arrupir-se.

podria estar-se ben dreta.

quina sort que estigui aquí, en un indret bonic, i no a una altra banda que no sigui bonica.

la fàbrica fa l’efecte de formar part d’aquest bonic paisatge. fa l’efecte d’haver crescut aquí, però no! si un se la mira de més a la vora, ho veu: la van construir bones persones. al cap i a la fi, res no es fa sol.

i bones persones hi entren i en surten. a continuació s’aboquen dins del paisatge, com si aquest els pertanyés.

la fàbrica i el solar que hi ha a sota pertanyen al propietari, que és un consorci.

malgrat això, la fàbrica està contenta si s’hi aboquen persones alegres, perquè aquestes tenen més bon rendiment que les que no estan alegres.

les dones que treballen aquí pertanyen totalment a les seves famílies.

només l’edifici pertany al consorci, d’aquesta manera tothom està content.

una pila de finestres resplendeixen i brillen, tal com ho fan una pila de bicicletes i de cotxes a fora. les finestres han estat netejades per dones, els cotxes generalment per homes, tota la gent que ha vingut en aquest lloc són dones.

cusen, cusen faixes, sostenidors, de vegades també cotilles i calces.

sovint aquestes dones es casen o prenen mal d’alguna altra manera. però mentre cusen, van cosint, sovint la mirada fuig cap enfora, tot mirant un ocell, una abella o un bri d’herba.

de vegades saben gaudir de la natura exterior i comprendre-la millor que un home.

una màquina sempre fa una costura. en fer-la, no s’avorreix. acompleix el seu deure al lloc on ha estat posada.

cada màquina és manejada per una cosidora que hi ha estat ensinistrada. la cosidora no s’avorreix mentre hi treballa, també ella acompleix un deure.

mentre hi treballa, pot estar-se asseguda. té molta responsabilitat, però no té visió de conjunt ni una visió a llarga distància. però generalment té una casa a càrrec seu.

de vegades al vespre les bicicletes porten les seves mestresses cap a casa.

cap a la llar. les llars es troben en aquell mateix paisatge bonic. aquí s’hi viu amb satisfacció, això es veu.

qui no pot obtenir prou satisfacció del paisatge, obté plena satisfacció dels fills i de l’home.

qui no pot obtenir prou satisfacció del paisatge, dels fills i de l’home, obté plena satisfacció del treball.

però la nostra història comença en un lloc completament diferent: a la gran ciutat.

allà hi ha una sucursal de la fàbrica, o més ben dit, allà hi ha la central de la fàbrica i aquell indret de la regió prealpina n’és la sucursal.

també aquí hi ha dones que cusen, cosa que els està bé.

no cusen el que els està bé, sinó que les dones ja porten a la sang el cosir en si mateix.

només cal que deixin que aquesta sang es vessi.

es tracta d’un tranquil treball femení.

moltes cusen posant-hi només la meitat del cor, l’altra meitat l’ocupa la seva família. algunes dones cusen posant-hi el cor sencer, les que ho fan no són pas les millors de totes.

la nostra història, que ben aviat s’haurà acabat, comença a l’illa urbana de la calma.

si hi ha algú que experimenti un destí, no és pas en aquest indret.

si hi ha algú que tingui un destí, vol dir que és un home. si hi ha algú que rebi un destí, vol dir que és una dona.

per desgràcia, aquí la vida va passant pel costat de la gent, només el treball s’hi queda. de vegades una de les dones intenta enganxar-se a la vida que passa i xerrar una mica.

per desgràcia llavors la vida sovint marxa amb cotxe, massa de pressa per a la bicicleta, a reveure!