i segueix el mal exemple de paula

sempre alternant amb el bon exemple de brigitte s’arrossega el mal exemple de paula.

quan gairebé encara és de nit, el mal exemple de paula s’arrossega cap al poble veí, que gairebé ja és una ciutat, on per això es pot aprendre un ofici que en certes circumstàncies pot canviar tota una vida: la costura.

al poble veí també s’aprenen coses supèrflues que podrien dur pel mal camí: anar al cine i al cafè.

contra les dues, ja han previngut sovint paula.

és tan agradable asseure’s en un cafè.

és com si s’hagués vingut al món per a alguna cosa agradable. però s’ha vingut al món per a alguna cosa desagradable: per a una mala vida, que es diu feina de casa, i que a un se li enganxa per sempre, si s’hi agafa per equivocació.

paula treballa a casa per als seus parents, als qui deu aquesta mala vida.

algú se sorprèn encara si paula té un anhel?

a l’autobús hi van, a més, un munt de nens cap a l’escola i un munt de dones cap al carnisser, cansalader!, o cementiri.

a l’autobús no hi va cap home de menys de 70, fora que estigui de baixa. però estant de baixa no es pot anar amb autobús, qualsevol mena de distracció és denunciada immediatament al capatàs. per això, qualsevol home de menys de 70 està d’il·legal a l’autobús. els homes legals de menys de 70 van amb el jeep cap amunt, cap al bosc.

les mestresses de casa de l’autobús li expliquen a paula totes a l’una que paula és una d’elles.

paula creu d’amagat que és una superior a elles.

les mestresses de casa de l’autobús li expliquen amb insistència que ella no és res millor.

però per damunt de tot hi ha l’amor, que és el millor, replica paula. paula és millor perquè tindrà un amor dins seu quan hagi arribat el moment adequat. en primer lloc, paula és millor per la costura, a continuació serà ennoblida per l’amor. l’amor rellevarà la costura, em fa ja tanta il·lusió.

paula s’agafa fort a la seva bosseta de mà de pell, que és una mica millor que les bosses de plàstic de la compra de les seves congèneres. les altres dones s’agafen fort al seu coneixement sobre els homes, que paula encara no té.

els homes poden ser uns porcs, però també el contrari. què és el contrari d’un porc?

a canvi, els homes treballen dur tota la setmana. el dissabte hi ha un gran dia de resignació. el poble tremola llavors per l’assignació de cops als genolls, esquena i espatlles.

paula tremola quan sent això, en el seu cas serà completament diferent. millor.

tot seguit un es pot llepar les ferides al cafè i mirar la televisió. sí, mirar la televisió! el programa de la tarda. amb una divertida pel·lícula de dibuixos animats, de la qual només s’entén la meitat, perquè tot passa molt ràpid, qualsevol dolor al baix ventre s’oblida de barrinar.

amb tot, quan un dolor al baix ventre treu el cap com un cuc de la poma, ja és massa tard, l’antiga dita diu que les dones han nascut per patir, els homes han nascut per treballar: un s’ha acarnissat amb el ventre de l’altre i el devasta com un vàndal, viu, se n’alimenta, d’això se’n diu una simbiosi.

a més, les dones de l’autobús avantatgen paula amb el coneixement dels dolors saludables de parir un fill. l’avantatge és gros però no irrecuperable. moltes converses ressonen per l’aire viciat, que tracten dels dolors en general, dels dolors malsans d’arrossegar pesos, d’una operació, del reuma, de l’hèrnia, lumbago, cataractes o càncer. tot seguit es parla dels dolors sans de donar a llum, que d’un cop a l’altre fan productiva una dona. immediatament i sense transició, els segueix la gran alegria de tenir un fill, cosa que implica la més que grossa alegria de la quarantena.

paula, la víctima de l’ofici artesà, aprèn costura. un davantal ja surt. surt lent, però surt. l’activitat de manipular robes li dóna alegria. amb tot, sovint, quan paula ha de cosir justament un cosit especialment complicat, l’amor es posa pel mig del seu cap lleig. com que paula als descansos de la feina aprèn cada cop més sobre l’amor, generalment a través de revistes il·lustrades, paula ja sap durant la feina com va la cosa entre homes i dones. en tot cas, d’una forma nova i diferent de com sempre ho ha escoltat. el que paula sempre ha escoltat, ho té de la seva família i les amigues. què es pot esperar d’aquestes bèsties! paula estaria boja si es solidaritzés amb les dones de la seva família, amb aquestes pobres estores! paula s’estima més solidaritzar-se amb la seva millor amiga, amb l’actriu uschi glas, o amb la seva segona millor amiga, aquella dona maca rossa d’aquell cantant de moda maco negre (de cabells negres).

en els descansos de la feina, paula s’alleta amb l’amor, llavors durant la feina ho torna a vomitar tot. abans que res, ha de ser net però sensual. això a paula li és una brossa a l’ull. com volen que en el seu entorn gens sensual i gens net floreixi i creixi mai l’amor?, sí, com?

què en surt quan algú s’imagina alguna cosa que no existeix en la realitat de la persona que s’ho imagina? correcte: somnis és el que surt d’aquesta mala conjuntura.

paula somia com totes les dones amb l’amor.

totes les dones, també paula, somien amb l’amor.

moltes de les seves antigues amigues d’escola, moltes de les seves actuals companyes de feina, també hi somien, només que cada una d’elles creu fermament que només ella sola l’aconseguirà.

en despatxar com a dependenta, l’ofici estrella, l’amor té l’oportunitat i l’ocasió d’entrar cent vegades al dia. però sempre entren només mestresses de casa amb fills, mai l’amor. les mestresses de casa que entren, que ja van tenir l’amor una vegada, fa molt de temps, planyen i menyspreen les dependentes, perquè han de despatxar i no poden gaudir de les conseqüències més boniques de l’amor, o sigui, els fills i els diners de la casa que vénen de l’home i hi tornen en gran part. les dones protegides menyspreen les no protegides.

i les dependentes odien les mestresses de casa perquè aquestes han sortit de tot, mentre que elles encara són en la dura lluita de la competència i en lloc de mobles envernissats encara han de comprar mitges de niló, jerseis i minifaldilles: com a béns d’inversió.

sí, això val molts diners!

hi ha un odi general al poble, que s’escampa cada cop més, que ho empesta tot, que no s’atura davant ningú, les dones no descobreixen cap comunió entre elles, només divergències. les que han aconseguit una cosa millor gràcies als seus mèrits físics ho volen conservar i amagar-ho a les altres, les altres volen prendre’ls això o alguna cosa encara millor. hi ha un odi i un menyspreu.

la primera pedra es posa ja a l’escola. que a paula se li hagi acudit comparar l’amor amb flors, poncelles, gramínies i herbes és una conseqüència de la seva època escolar.

que paula relacioni l’amor amb sensualitat és una conseqüència de les revistes que li agrada llegir, paula ja ha sentit la paraula sexualitat, però no l’ha acabat d’entendre.

que l’amor té alguna cosa a veure amb el treball, a ningú li agrada dir-ho. paula sap en somnis fins i tot com se li posen els bolquers i com s’alimenta un bebè. però paula no sap com s’evita una concepció.

però paula sap en somnis fins i tot de què va la cosa, o sigui, només del sentiment.

paula espera ser escollida, d’això va la cosa. la cosa va de ser escollida per l’adequat.

paula no ha après mai a escollir per si mateixa i a decidir. paula ho veu tot en la veu passiva, no en la veu activa. el màxim que paula veu és que pot dir no un cop. però no s’hauria de dir no massa sovint, perquè, si no, de cop s’ha dit massa no, i la felicitat del futur passa de llarg i no truca més.

paula va de vegades al ball, quan hi ha una festa. de vegades, un borratxo que ha anat al ball se la torna a emportar al bosc, cosa que no pot veure ningú, perquè de seguida faria caure en picat el seu valor de mercat.

al bosc, engrapen paula pels pits o en el pitjor dels casos entre les cames o al cul.

han ensenyat paula a taxar qui l’agafa allà entre les cames, és un amb futur o sense futur.

és un amb un futur o una bèstia de càrrega?

si és una bèstia de càrrega, no pot ser un destí per a paula. el cervell de paula ha après a treballar com un ordinador en aquests casos, aquí, el resultat: casat, dos fills.

segueixen les empentes, insults, xiscles, de vegades segueix l’ensopegada i caiguda de l’alcohòlic i corruptor.

de vegades segueix la caiguda, la calma i dormir la borratxera. de vegades, l’esmentat es torna també brutal i groller.

no n’hi ha prou, doncs, amb lliurar-se simplement de manera eixelebrada a l’amor, quan pica a la porta, s’ha de calcular també considerant la vida posterior, que de vegades encara arriba després.

s’ha de calcular considerant el futur, que encara és al davant. el futur, això sempre és l’altre. això sempre arriba de l’altre, el futur ens sorprèn com una pedregada. l’amor, si és que ho fa, arriba com una tempesta. en el pitjor dels casos, de cap manera. la costura, en canvi, se l’ha de fer un mateix.

la costura, en canvi, se l’ha de fer un mateix.

paula, doncs, comença de seguida a pensar, a programar, quan un la toca. llavors sovint el fàstic puja amunt sense programar. amunt, amunt, visca! però de seguida se’l torna a reprimir. no sigui cosa que paula, per descuit i excés de zel, reprimeixi l’amor de passada!

molt aviat aprèn paula a contemplar el seu cos i el que li passa amb ell com una cosa que li passa a un altre i no a ella mateixa. un cos secundari, com qui diu, una paula secundària. tot el material dels somnis de paula, tota la tendresa passa amb el cos principal de paula, les estomacades que vénen del pare, li passen al cos secundari. la seva mare, que mai ha après a procurar-se un cos secundari, ho ha de suportar tot amb el cos principal, per això està tan malmès i fotut.

només cal saber-se ajudar, cal poder-se ajudar d’alguna manera! si un no pot agafar res, excepte la feina, si a un només l’agafen sempre, cal saber-se ajudar.

quan les dones parlen dels seus homes, només diuen: el meu. EL MEU. si no, res, no el meu home, només el meu. a un desconegut potser se li diu: el meu marit. a un d’aquí se li diu el meu. paula observa el somriure de victòria quan la mare o les germanes diuen: el meu. l’única ocasió en què les vençudes tenen un somriure de victòria a la comissura dels llavis.

ella desitja poder dir també algun dia d’un: el meu. de la seva costura, paula mai diu: la meva feina. de la seva feina, paula mai diu: la meva. tampoc interiorment, la feina, això és una cosa que es deslliga d’un, la feina, això és més aviat una obligació i per això passa al cos secundari. l’amor, això és una alegria, un alleujament, i per això passa al cos principal.

la feina, fins i tot quan es fa de gust, es pateix. paula ha après, malgrat tot l’amor a la costura, que la feina és una cosa pesada, que només manté a distància l’amor, no el porta.

al cervell de paula ja només hi pot posar ordre una formigonera. en tot l’amor físic i en tot l’amor espiritual a les actriu: de cine, cantants de moda i estrelles de la televisió.

paula només absorbeix, no assimila, com una esponja que mai s’esprem. una esponja que està completament èbria, d’on tot el que sobra regalima més aviat accidentalment. com ha d’aprendre paula alguna cosa?

espifiant-la, naturalment.

dels errors s’aprèn.