a dalt a la natura

a dalt a una petita masia xoquen mentrestant els interessos de la població rural treballadora. els interessos de gent que mai havia despertat l’interès d’algú altre, que ells mateixos no saben que podien tenir alguna cosa semblant a un interès. amb tot, es consideren la benzina de la màquina, i consideren paula la sorra que hi ha a dins.

asma esbufega pel nas com un ratolí trepitjat. a asma no li cal parlar per mantenir algunes persones constantment en moviment, en moviment al seu voltant. la panxa esquifida de paula, que molt aviat s’inflarà, de manera que pels mateixos diners de sobte es podrien obtenir molts més quilos de paula, surt a subhasta, però ningú se la vol quedar. en un porc, això seria un enorme augment del valor. en paula, és un senyal que va ser fàcil tenir-la, massa fàcil, i ara és tant més difícil col·locar-la.

ningú vol el contingut de la panxa de paula solament per criar-lo i estimar-lo. ningú vol la paula com a persona, amb o sense afegitó a la panxa, ni tan sols la pell exterior de paula troba un postor. no se’n pot cosir cap coixí per al sofà ni cap catifa feta de retalls.

del cap de paula ni se’n parla. qui agafi el cos de paula i la seva força de treball, rebrà el cap de paula de regal. com a obsequi publicitari o regal a la fidelitat. la gent que mira més enllà, que delibera sobre la seva propietat, sobre el seu capital productiu anomenat erich, podrien veure el cap de paula com un mal, que pensa massa i per això ja no se’l pot adreçar com cal.

asma respira fatigosament per les seves brànquies i gemega pel seu dinar. un exfuncionari pot reclamar. paula, que reclama erich, també pot reclamar, però no rebrà. la mare d’erich es precipita cap als fogons calents, on es cou i es bull. tot just el pare, al qual tant li costa parlar, exhala agònic les seves ordres, que ja té el plat al davant.

resultat: paula no entrarà en aquesta casa, només per davant dels cadàvers de tres persones adultes. no hi ha feina de sobres, nosaltres fem la nostra feina sols, les dones les feines de casa, l’home erich la feina d’homes, que és considerable. a més, erich també és important per a l’aportació de diners. els diners són gairebé encara més importants i més difícils d’aconseguir que la feina. de feina no ens en falta mai, però de diners més sovint.

la batuta la porta el senyor director d’orquestra asma. dirigeix sense parlar l’orquestra d’aquests esguerrats. el condiment per escampar al damunt el posa la ciàtica de la mare i procura que a la cuina, al celler, a l’estable i al llit mai sigui avorrit, això fa la feina dinàmica i molt variada.

com a antic funcionari, asma ha estat format per a donar ordres. però asma també té aptituds per fer-ho. asma ja no pot respirar, però el seu talent escrupolosament format encara no ha perdut el tren. una formació metòdica als ferrocarrils estatals és una cosa que es conserva durant tota la vida, encara més enllà de l’existència dels ferrocarrils estatals, aquí paula no té res a denunciar, voler o dir.

paula s’espera vestida de diumenge. el seu cap bufetejat s’amaga a la seva panxa trepitjada. s’ha cargolat fent una bola, com un eriçó. només que sense punxes. les seves mans, que encara no havien hagut de suportar amb resignació cap examen de costura, sostenen junta tota la tela insostenible. la costura no regala cap garlanda. les dues es coneixen massa poc per fer-ho, paula i la costura. al cap de paula s’obre una floreta, potser hauria sigut millor la costura que erich. a l’instant s’arrenca i s’aixafa la floreta. al cor de paula es panseix en silenci l’última tija d’amor. a la pica reposen mig endormiscats els plats bruts en el seu entorn habitual. una nova càrrega de bufetades s’apilonarà a la capa de greix rància de la paella familiar, si paula no va per feina de seguida. erich ja va anar per feina amb paula, això no ha portat més lluny cap dels dos, excepte en la desgràcia de paula, on ella ja s’hi havia trobat abans. ben mirat, això fins i tot ha fet recular erich en la seva carrera d’automobilista i conductor de ciclomotors. un fill et pot deixar més pelat que una rata, si vol.

tant de bo guanyi el ciclomotor en aquest conflicte d’interessos, espera erich. així, doncs, després d’anunciar aquesta decisió, a favor del ciclomotor, en contra de paula, en els ulls de gripau d’asma, erich puja al ciclomotor que ha sortit guanyador i surt a tota velocitat cap a l’oest a la posta de sol.

asma es queda alleujat. el ciclomotor, aquest empassacalés inútil, ja l’hi traurà del cap al noi, una cosa rere l’altra.

els pares de paula enrabiats s’afanyen baixant de la muntanya, cap a la pobra paula, algunes vegades tornen a entrar i tornen a sortir cap a dins i cap a fora de paula, i quan deixen la ruïna de paula, que no ha rentat els plats, d’ella només queden un parell d’ossets i plometes.

l’oest en canvi és ple d’erich. a l’oest han arribat nous estiuejants, també femenins.

ara les habilitats amatòries trobaran per fi justícia.

paula pateix tant que gairebé es torna boja. es pensa que el seny se li escapa per tots els orificis, per cada orifici una mica de seny, fins que es queda buida. s’estampa amb el seu pobre cap una i una altra vegada contra la paret, els bons pares estan contents perquè així s’estalvien les estomacades, paula se n’ocupa ella mateixa, molt bé.

de la mare no es pot esperar cap solidaritat fem. si ella ha de rebentar pel càncer, la paula ha de patir almenys una mica anímicament, cosa que és molt menys greu que els dolors físics, que ja l’esperen a la porta. el pare diu ara ja pots seguir aprenent costura per poder mantenir el teu fill.

paula ploriqueja llastimosa i diu que no, ella vol estar amb el seu fill quan arribi, llavors vol anar-lo a recollir al tren i estar-se cada moment al seu voltant. no vol ser una mare amb una professió, això fa patir el fill. paula s’estima més patir ella.

al pare naturalment ara li sap greu no haver mort paula a cops quan va voler aprendre costura, però ara és massa tard.

paula espia erich. ja no ho fa per a ella personalment, ho fa per la vida del nadó que vindrà, que ha de venir, i que és més important que ella.

erich ara li és gairebé indiferent, però al fill, si pogués parlar, erich no li seria indiferent, sinó pare. paula espia darrere l’avellaner, darrere els saücs o el banc de fusta de bedoll. des d’allà es llença amb un crit de guerra contra erich, que arriba pobre tan cansat de la feina. està cansat cansat cansat cansat cansat. les seves mans gairebé ja no són humanes, sinó més aviat arbòries, com arrels. a erich li cau la baba pensant que arriba a port i ha plegat. paula esgota les últimes reserves d’erich. i quan ho fa, ja no té cap interès en erich-persona, només en erich-futur pare. es precipita cap endavant, es penja a l’esquena d’erich i parla d’amor i del fill. paula explica els seus sentiments, que estan a la disposició d’erich. paula ja no sent res de res per erich, erich per paula encara menys que res. però fa tant poc que paula ha acabat l’escola, que encara coneix moltes paraules amb les quals es poden dir sentiments. erich no va estar-se prou temps a l’escola per saber paraules per alguna cosa espiritual.

excepte per cervesa i aiguardent. ha ha. en relació amb alguna cosa espiritual aquí sempre s’esmenta com a acudit l’aiguardent, la cervesa o el vi.

un bon acudit.

paula diu et necessito erich i el nostre fill comú també et necessita, potser fins i tot més necessàriament que no pas jo et necessito, quan jo et necessito tan necessàriament!

perquè tanta gent l’afarta, erich es va enrabiant a poc a poc. com que és massa lent per deturar aquesta gent, reparteix cops a dreta i esquerra, però sovint només l’encerten ell mateix. últimament encerta sovint paula, cosa que li proporciona certa satisfacció.

erich capta que tot d’una les seves decisions i accions s’han fet importants per a algú altre. que algú DEPÈN d’ell. que algú en certa manera se li ENTREGA. això provoca una nova sensació bonica. erich vol fer-ne una prova de la seva utilitat.

niki lauda també ha provat moltes coses, fins i tot cotxes de fórmula i fantàstics.

això li passa a erich pel cap.

els dos van al vell paller, ara ja tant és. paula ha aguantat tantes coses, que aquí en comparació és un respir de debò. per fi es pot jeure d’esquena en silenci i descansar.

per damunt del camp segat, una bandada d’ocells passa i s’endinsa al bosc, un darrere l’altre, aviat arribarà la tardor. pels seus diners no esperarà vostè també una descripció de la natura! no estem pas al cine.

paula jeu en silenci i tranquil·la d’esquena, en un enquadrament panoràmic té l’esquena ben formada d’erich, que ara se l’està treballant, però ella també pot descansar una mica i mirar el cel blau, aviat farà fred, aviat apareixeran els primers flocs de neu. només de futur no n’apareixerà cap. del terra puja una boira, el bosc creix formant un mur, els troncs clars desapareixen a la foscor. la natura és implacable, pensa paula. és superior a l’home, és una força primitiva.

no és allò un petit cabirol? aviat començaran les notícies del vespre a la televisió!

paula per fi pot descansar i potser encara lligar ben fort erich. el lleuger dolor es pot oblidar, hi ha dolors més emprenyadors que paula podria esmentar. l’amor és un dolor més petit a la jerarquia dels dolors. perquè, quan erich s’aixeca deslligat de la seva panxa, gairebé gens impressionat, se l’eixuga, se la torna a guardar, es corda, una esperança de paula torna a caure per terra a la palla podrida. però si s’ha perdut una esperança, almenys s’ha pogut descansar, al nadó també li va bé jeure.

no hi ha cap mena de tendresa dins paula. de fet no hi ha res dins paula. quan totes les esperances li hagin caigut per fi a paula, serà lleugera com una ploma, com una gateta o un pollet.

tots els carnissers! cansaladers! fusters, rellotgers, forners i escura-xemeneies han desaparegut a l’horitzó. seguint les cornelles.

la costura està fent les maletes, encara vol agafar l’últim autobús de línia.

l’amor encara no ha desfet les maletes ni s’ha instal·lat.

la feina s’ha convertit en malalta crònica, s’allisa els llençols al llit de l’hospital.

no hi ha cap mena d’amor dins paula.

si hi ha alguna cosa dins paula, és odi, que creix i creix.

aquests sentiments no han entrat dins d’ella per si sols, algunes persones hi han hagut de treballar fort.

la foscor baixa, al bosc alguns animals comencen a remorejar, al cau de la guineu es regira alguna cosa, dos homes cansats caminen de pressa pels carrers del poble, volen arribar a casa, amb la família i el televisor. s’encenen alguns llums aïllats. en algunes cuines criden alguns nens. la mare porta el sopar a taula. uns fars giren fatigosament travessant la boira. ningú pensa en el bosc com en un paisatge. el bosc és un taller. no som pas en una novel·la costumista!

no hi ha cap esperança més dins paula.