l’exemple de paula

l’exemple de paula. paula és de pagès. la vida a pagès l’ha mantingut fins ara a ratlla: igual que a les seves germanes, erika i renate, que estan casades. d’elles ja en podem prescindir, és exactament com si no estiguessin al món. amb paula, la cosa és diferent, és la més jove i encara està de debò al món. té 15 anys. ara és prou gran per poder pensar què li agradaria ser: mestressa de casa o dependenta, dependenta o mestressa de casa. a la seva edat totes les noies que són tan grans com ella són prou grans per pensar què volen ser. l’escola primària s’ha acabat, els homes del poble o bé són llenyataires o es fan fusters, electricistes, llauners, paletes o van a la fàbrica o intenten fer-se fusters, electricistes, llauners, paletes o obrers de la fàbrica i llavors van al bosc i es fan llenyataires. les noies es fan les seves dones. el caçador és un ofici millor, se l’importa de fora. de professors i capellans, no n’hi ha, el poble no té església ni escola. també s’importa de fora l’ofici intel·ligent de cap de sucursal de la cooperativa de consum, a les seves ordres treballen sempre tres dones i noies del poble i una noia aprenenta del poble. les dones segueixen de dependentes o ajudants de dependenta fins al matrimoni, quan algú s’hi ha casat, s’ha acabat el vendre, llavors estan elles mateixes venudes, i la següent dependenta pot ocupar el seu lloc i seguir venent, el canvi va que vola. així ha tingut lloc amb el pas dels anys un cicle natural: naixement i pujar al carro i casar-se i tornar a baixar del carro i tenir la filla, la mestressa de casa o dependenta, generalment mestressa de casa, la filla puja, la mare peta, la filla es casa, baixa, salta de l’estrep, té la pròxima filla, la cooperativa de consum és el torn del cicle natural de la natura, a la seva fruita i verdura es reflecteixen les estacions de l’any, es reflecteix la vida hum. en les seves múltiples formes d’expressió, en el seu únic aparador es reflecteixen les cares atentes de les seves dependentes, que han vingut aquí a esperar el matrimoni i la vida. però el matrimoni sempre ve sol, sense la vida. una dona casada gairebé no treballa mai a la botiga, excepte si l’home és a l’atur o ferit greu, alcohòlic ho és sempre.

com a llenyataire, té un ofici dur i perillós, del que molt sovint algú no torna. a canvi, gaudeixen enormement de la vida mentre són joves; a partir dels 13, cap noia està segura amb ells, comença la cursa general, i es refreguen les banyes per fer-ne la muda, en un procés de maduració que fa retronar tot el poble. el procés ressona per la vall.

al final de la seva joventut els joves s’enduen una dona eficient, estalviadora, a casa. final de la joventut, principi de la vellesa.

per a la dona, final de la vida i principi de tenir fills. mentre que els homes maduren bé i comencen a envellir i beuen massa alcohol, diuen que l’alcohol els manté forts i sense càncer. l’agonia de les seves dones dura sovint anys i anys, sovint tant de temps encara que poden presenciar l’agonia de les seves filles. les dones comencen a odiar les seves filles i volen fer-les morir també el més ràpid possible, com elles mateixes van morir un dia, o sigui: fa falta un home.

de vegades, una filla no vol morir tan ràpid com ho hauria de fer, sinó que s’estima més quedar-se un o dos anys de dependenta i viure! sí, viure! en casos molt rars, fins i tot vol fer de dependenta a la capital de comarca, on hi ha altres oficis, com ara capellà, mestre, obrer de fàbrica, llauner, fuster, manyà, però també rellotger, forner, carnisser! i cansalader! i encara molts més. encara moltes més promeses d’una vida en un futur més bonic.

però no és tan fàcil poder retenir un home amb un futur més bonic. els millors oficis també tenen el millor per oferir, a canvi poden exigir de seguida que es faci, tot i això, no es pot fer perquè si no el millor ofici seria de seguida una cosa encara millor, i punt. un boscater espera de vegades, un ofici millor no espera mai. gairebé cap n’ha tornat mai, excepte de visita i amb un bastard sense pare.

la diminuta resta torna també de tant en tant de visita a casa, per ensenyar els fills a la mare i al pare, que bé que viuen, i l’home és un bon home i li dóna tots els diners i beu poc, i la cuina és completament nova i l’aspiradora és nova i les cortines són noves i la raconera ídem i el televisor és nou, i el sofà nou és nou i la cuina nova és usada, però com nova, i el terra està gastat, però polit com nou. i la filla encara és com nova, però aviat serà dependenta i envellirà ràpid i estarà usada. però, per què no han de consumir la filla, si també han consumit la mare? la filla ha de ser usada aviat, ho necessita necessàriament, i endavant amb el que hi ha de nou i millor, hi ha capellans, mestres, obrers de la fàbrica, llauners, fusters, manyans, rellotgers, carnissers! i cansaladers! i molts altres, i molts altres i tots necessiten ininterrompudament dones i també les fan servir, però ells mateixos no volen en cap cas comprar una dona usada i continuar consumint-la. no. llavors es fa difícil. perquè, d’on es treu una dona sense usar, si es consumeixen dones contínuament? no hi ha prostitució, però hi ha un munt de fills il·legítims que, ella no ho hauria d’haver fet, però ho ha fet, li han fet, l’han enllestit a fons, i ara és allà i s’ha de fer la feina ella mateixa, també la feina que normalment fa l’home, i el nen es queda amb l’àvia plena a vessar d’odi a la mare i al fill. a les dones usades, rarament les agafen, i si ho fan, llavors en tot cas el primer consumidor. llavors s’han de sentir dir tota la vida: si jo no t’hagués agafat, no t’hauria agafat cap altre, i hauries hagut de veure d’on treies els diners per al nen, així que t’he agafat a l’últim moment i ara pots agafar els diners de mi, després que jo hagi agafat abans els diners per a l’alcohol i llavors et puc agafar a canvi sense dificultats tan sovint com vull, però, que a la nostra filla no l’agafi ningú il·lícitament i se n’aprofiti, que jo vigilo que no sigui com la seva mare, que es va deixar agafar ABANS.

ella ha d’esperar que algú l’agafí, però després, i llavors deixar-se agafar, però no fins després. si ella, com tu, es deixa agafar abans, podrà estar contenta després si algú l’agafa, i la nostra filla pot estar contenta de tenir un pare així.

terrible, aquesta mort lenta. i els homes i les dones es van morint junts, l’home encara hi té una mica de varietat, vigila la seva dona com un gos guardià des de fora, la vigila en la mort. i la dona vigila des de dintre l’home, les estiuejants, la filla i els diners de la casa, que no s’han de beure. i l’home vigila des de fora la seva dona, els estiuejants, la filla i els diners de la casa, per poder-ne rapinyar i beure-se’ls. i així es moren mútuament. i la filla no pot esperar més a poder morir també per fi, i els pares ja compren per a la mort de la filla: llençols i tovalloles i draps de cuina i una nevera usada, així almenys es queda morta però fresca.

i què serà de paula? dependenta o mestressa de casa? per damunt de tot, cal no oblidar paula! és de la que aquí es tracta. què passarà amb paula? morir més tard o més d’hora? o ni tan sols començar amb la vida? morir de seguida? no poder esperar i després és massa tard, i ja tenim aquí el nen i la mare mor de seguida en lloc de després del casament? NO! paula voldria aprendre costura, això no s’ha donat mai al poble, que una volgués APRENDRE alguna cosa. això no pot anar bé. la mare pregunta: paula, no vols ser dependenta, on pots conèixer algú o mestressa de casa si ja has conegut algú?

la mare diu: paula, HAS de ser dependenta o mestressa de casa. paula respon: mare, ara mateix no hi ha cap plaça lliure d’aprenenta de dependenta. la mare diu: llavors queda’t a casa i sigues mestressa de casa i ajuda’m amb la feina de casa i a l’estable i serveix el teu pare com jo el serveixo i serveix també el teu germà quan torna del bosc, perquè has de viure millor que jo, jo mai vaig ser una cosa millor que la meva mare, que era mestressa de casa, ja que aleshores encara no hi havia dependentes entre nosaltres, i el meu pare m’hauria matat si n’hi hagués hagut.

i ell va dir que m’he de quedar a casa i ajudar la mare i servir-lo a ell quan ve de la feina i anar a buscar la cervesa a la taverna, es triga 8 minuts a anar i tornar, i si trigues més, et trenco l’espinada. i per què tu, la meva filla, has de viure millor? queda’t a casa i ajuda’m quan el teu pare i el teu germà gerald tornen a casa. i potser algun dia nosaltres, jo i el teu pare i el teu germà gerald, et trenquem de veritat l’espinada. EI!

amb tot, paula diu, però mare jo no vull, jo vull aprendre costura. i quan hagi acabat d’aprendre costura, vull treure també alguna cosa de la meva vida, viatjar a itàlia i anar al cine amb el que jo mateixa he guanyat, i després d’haver tret alguna cosa de la meva vida, vull viatjar una altra vegada, una última vegada, a itàlia, i amb el que jo mateixa he guanyat, una altra vegada, una ultimíssima vegada, anar al cine, i llavors em vull buscar un bon home, o un de no tan bo, com ara se’ls veu cada cop més sovint al cine, i llavors em vull casar i tenir fills. i estimar-nos tots plegats i també alhora, sí, estimar! i han de ser dos, un nen i una nena. i després m’agradaria prendre pastilles perquè es quedi en dos, un nen i una nena, i tot sempre net i polit. i només haver de cosir per als nens i per a mi, i una casa unifamiliar, construir-la jo mateixa amb un home treballador.

i per als nens i per a mi ho cuso tot jo mateixa, això estalvia molts diners, llavors ja no hauré de cosir per a desconeguts, ell no m’ho permetrà, no. mare, si us plau jo vull aprendre costura.

la mare diu que li dirà al pare i al gerald. ella ha estat com a molt 3 vegades a la vida al cine, i no li ha agradat i no li ha interessat, i va estar contenta quan va tornar a ser a casa. a itàlia no hi he estat mai, encara mai, i el televisor és molt més interessant, es veu el món sencer sense haver de o voler ser-hi a dins de seguida. quan el meu pare encara era viu, em vaig escarrassar per ell, i llavors m’he escarrassat pel teu pare i pel gerald, i ara que tu ets prou gran per escarrassar-t’hi amb mi, de sobte ja no vols, sinó que vols aprendre la costura neta i polida. per què i per a què m’he escarrassat tota la vida, si no pel teu pare i el gerald, i ara, que tu per fi podries escarrassar-te amb mi, no vols. treu-t’ho del cap! abans que el teu pare i el gerald t’ho treguin a cops. ara mateix li dic al pare i al gerald. ara mateix!

el pare i el gerald opinen que paula no es pot escapolir amb la costura lleugera i neta, quan ells mateixos fan el treball del bosc dur i brut. que no es pensi que pot defugir l’odi del pare amb una feina neta, quan el pare s’ha hagut de casar amb la mare per culpa seva, bé, no seva però de la seva germana gran, que ara ja és casada i intocable. si ja hem odiat la teva mare perquè ella ha pogut fer la feina neta de casa, mentre nosaltres hem de fer la feina bruta i dura, si ja hem estomacat molt sovint la teva mare quan estàvem borratxos fins a deixar-la mig morta, si a la teva mare ja li hem tirat les botes brutes a la cara i els pantalons bruts al banc, els pantalons de la feina bruts al banc encoixinat que aleshores era nou, també et volem tirar a tu cada dos per tres les botes brutes a la cara i els pantalons bruts al banc, i llavors tu ho hauràs de netejar. hem oblidat un sol instant el nostre odi sincer i net contra vosaltres? no. ho veus! excepte en el moment d’un aniversari, una nit de nadal o un accident greu, i tu vols aprendre costura!

però paula segueix mirant la vida millor, on la pot atrapar, tant és on, al cine o a casa de l’estiuejant. però sempre és la vida millor dels altres, mai la pròpia.

de vegades també diu: us podrien anar bé els diners d’aprenenta, i al capdavall també s’ha d’aprendre per fer de dependenta. i el meu vestit de núvia, penseu-hi, el meu vestit de núvia me’l podré cosir jo mateixa!!! i a la mare també li cosiré alguna cosa, i a la tia i a l’àvia i a tots, a tots. i això estalvia diners, i sovint hi veuré gent polida, i llavors jo seré també neta i polida, perquè també em cosiré vestits nous, i això li pot agradar a un home millor.

i tots diran que sóc neta, i potser llavors fins i tot es casa amb mi un fuster, paleta, llauner, carnisser! o cansalader!

i tota l’estona paula mira la vida millor com una cosa que també li pot pertànyer algun dia, encara que no està feta per a ella.

i perquè no s’ho val, que s’hi amoïnin molt, i perquè el pare al vespre vol tenir pau, i perquè no la pot matar, per molt que vulgui, perquè senzillament està massa cansat com per poder arriscar-se a un segon atac d’ira, i perquè no pot assassinar-la, per molt que vulgui, i perquè en el fons se li’n fot, i perquè paula ha promès mil coses, entre altres, que al vespre ajudarà la mare a l’estable, i perquè els diners són diners, paula pot finalment aprendre costura.

i a partir d’aquest moment, paula veu la vida millor amb uns altres ulls, com una cosa que potser fins i tot es pot agafar, encara que primer s’hagi d’escurçar la vora i estrènyer la cintura.

els anys d’aprenentatge de paula comencen doncs a la vida pitjor, han d’acabar a la millor. tant de bo no acabin abans no hagin començat de debò.

i tant de bo la vida millor no pertanyi ja a algú altre, algú a qui potser ja no li quedaria bé amb la cintura més estreta i la faldilla més curta!