quin clau més bo que ha estat!

sí, quin clau més bo que ha estat, altre cop, troba heinz. s’eixuga la boca, es pentina, es neteja les celles, les orelles per dintre, el nas, es renta les mans, es pren el cafè de l’esmorzar i surt de casa per exercir la seva professió. de seguida que surt de casa penetra a l’estrès de la vida professional, al món misteriós dels cables, dels quals brigitte no entén res.

mentrestant brigitte compleix les seves obligacions com a dona, que són més fàcils i senzilles que les obligacions que es tenen com a home.

obre el seu armari, es treu la faldilla i el jersei i a canvi es posa una bateta de cotó que és acolorida i pulcra i està pensada per millorar l’ambient de treball, posar una mica de color a la monotonia grisa i negra de les màquines. alegres clapes de color: rajos de sol. un cop brigitte ha millorat l’ambient de treball tot empitjorant el seu propi estat, es calça les sanitoses sandàlies de fusta per a la salut dels peus, per tal que el peu es mantingui sa durant la jornada laboral i no es posi malalt com fan molts peus. però no pas els de brigitte, ella pren precaucions.

quan es tenen coneixements de les coses científiques com ara la salut, es poden prevenir moltes coses, fins i tot malalties.

totes les altres companyes també porten aquestes sandàlies, elles també miren per la salut dels seus peus. la sandàlia de fusta és popular en aquests cercles.

i ja ha començat el treball en cadena de brigitte, abans que pugui acabar de fer una ullada al seu voltant. el treball en cadena permet a brigitte conservar la seva feminitat, perquè és una empresa femenina formada tota ella per treballadores femenines (obreres), per tant no és difícil mantenir la netedat. l’únic masculí són els càrrecs superiors, que no es veuen, i que per tant tampoc no poden pertorbar la netedat femenina.

en empreses totalment masculines pot ser que de tant en tant hi hagi alguna cosa lletja al terra sense que ningú prengui de seguida la iniciativa per solucionar-ho. en aquesta fàbrica de sostenidors només hi ha coses boniques al terra, de vegades un tros de punta, una cinta rosa salmó, però fins i tot això és eliminat immediatament.

de fet mai no hi ha res a terra. i no parlem de les taules de la cantina! també aquí hi ha arreu l’avantatge de la netedat: tan netes que s’hi podria menjar a sobre! les dones i les noies rivalitzen per veure qui troba primer un bocinet de borra o una taca, no ben bé ha estat vist que ja ha estat eliminat, de vegades ja ha estat eliminat abans i tot d’haver estat produït. de vegades s’arriba a esdevenir que calgui treure una taca de cafè del revestiment blanc de la taula, això fa que després tothom se senti satisfet.

si casualment passés per allà un directiu, però mai no hi passa, aleshores ja faria temps que la taca hauria finit la seva breu existència.

tampoc una secretària de direcció que casualment passi per allà no ha de tenir ocasió de veure cap taca, perquè ella sap com manejar les taques, però sembla que ella no en faci cap.

les secretàries sovint tenen algun hobby. pot ser per exemple viatjar, ballar, fer excursions a peu, anar al cinema o fer treballs manuals.

malauradament, els homes que les cosidores coneixen només s’interessen, a més de per la seva feina, per la manera de descansar d’aquesta feina. no tenen hobbies. sovint tenen hobbies dolents en els quals no inclouen la família.

no se sap quins interessos tenen el director comercial, el gerent, el cap de publicitat i el director tècnic.

tampoc se sap exactament quina mena de feina fan. els senyors no són d’aquí.

a la cadena de sostenidors és molt difícil tenir interessos aliens a la cadena de sostenidors, perquè sovint ni se sap quins interessos existeixen. només se sap que una o més persones tenen interès que la cadena de sostenidors segueixi el seu curs.

fins i tot si se sap que existeix alguna cosa més que el treball i els treballadors masculins, primer cal tenir la idea que les altres coses que hi ha també podrien ser per a un mateix i no només constantment per als altres.

en tot cas, brigitte és una de les poques que han entès que hi ha alguna cosa que va molt més enllà del treball. brigitte s’ha adonat per casualitat que hi ha molt més que no pas treball, molt més: hi ha HEINZ.

així doncs, per casualitat brigitte s’ha adonat que a banda de la feina que no vol, de les companyes que no pot suportar perquè en realitat ja no és una d’elles, que ja no les pot suportar perquè les companyes segueixen creient-la una més d’elles, cosa que ha deixat de ser fa molt temps gràcies a heinz, el millor, el millor de tots, així doncs, brigitte s’ha adonat casualment que a la vida, a banda de treball, treball, canviar-se de roba per al treball, fer cafè, treball, etc., també hi ha l’un i únic que li ha enverinat i fet malbé tot plegat de manera definitiva, brigitte s’ha adonat per casualitat de HEINZ, heinz i les conseqüències.

el millor —heinz— només es pot reconèixer per casualitat quan un es troba treballant en cadena en la situació totalment desesperada de brigitte.

el millor —heinz— només es pot aconseguir a més a més mitjançant una casualitat inversemblant quan un es troba treballant en cadena en la situació de brigitte.

la casualitat tindrà misericòrdia amb brigitte?

mentre brigitte belluga els dits dels peus a les seves saludables sandàlies de salut, per tal de conservar-los fins i tot ells sans i en forma per a heinz, mira des d’una gran alçada les seves col·legues cosidores, ja separada d’elles en esperit per una distància insuperable: brigitte la dona de negocis.

les altres, que només veuen els negocis per dintre i només quan compren menjar de nadons per a les seves cries o una llonganissa fumada per als seus marits.

brigitte, que posseirà el negoci per mitjà de heinz, sap com pot ser de feixuga i a la vegada agradable la propietat. en tot cas, aleshores brigitte sabrà per qui s’ha d’escarrassar, és a dir per ella mateixa i per heinz i no pas per una massa hostil anònima i desconeguda com aquí.

una cosa pròpia és una cosa pròpia.

si en poden arribar, de lluny, els pensaments de brigitte en determinades circumstàncies!

heinz pensa en tota mena de coses, però en el que menys pensa és en brigitte.

heinz pensa en les mateixes coses que brigitte, o sigui en el seu propi negoci.

heinz confia que aquesta història amb brigitte no tingui conseqüències. quan heinz pensa en brigitte, no pensa en ella mateixa, sinó en les possibles conseqüències. heinz sospesa b. i la compara amb les seves conseqüències.

brigitte confia que aquesta història amb heinz tingui conseqüències: CAL que tingui conseqüències.

cal una criatureta!, un nadó fastigós, un cuc blanc que s’arrapi pertot arreu, per a heinz serà senzillament i clarament: el nostre fill! el seu fill. ha d’encarnar el lligam durador que busca b.

heinz busca impedir per tots els mitjans que s’estableixi aquest lligam durador. per heinz un bebè seria una llosa, un impediment, un topall per a la seva prometedora trajectòria vers la condició d’empresari.

brigitte vol rebre’l dintre seu i que després s’hi quedi i no torni a sortir regalimant sense fer servei, inútilment i sense futur. brigitte vol que heinz engegui el tret i li deixi anar l’extracte de la vedella rostida i dels «semmelknödel» d’avui a migdia. ara aquesta porqueria empastifadora ja deu haver sortit disparada i deu ser a dintre, però no, les coses bones necessiten calma, i heinz també necessita calma.

sí, en només un segon, qui s’ho hauria pensat, ja està fet un homenet nou.

deixa’t temps i no et juguis la vida, o bé calma, la calma fa la força, respon heinz amb bon humor a brigitte, que el vol apressar. heinz es queda amb tota la calma i tota la seva còrpora ajagut al damunt de brigitte i primer de tot fa una pausa. és una càrrega feixuga, i ell no l’alleugereix gens ni mica. brigitte sent com l’esclafa la panxa flonja de heinz, res no indica que encara quedi vida dins d’aquest colós.

heinz no és precisament dels més prims, però ni se li acut pensar-hi.

potser li hauria de picar de peus als flancs, com a un cavall, se li acut per un instant a brigitte.

com és natural, a heinz li agrada allargar tant com pot els pocs moments bons que es poden passar amb brigitte. els prussians no disparen tan de pressa, heinz tampoc no dispara tan de pressa.

heinz sempre té una sortida enginyosa a punt.

mentre dintre heinz a poc a poc torna a començar a haver-hi vida i moviment, brigitte pensa en el seu futur. vol que el futur la distregui del present repugnant. brigitte vol que heinz faci més via, perquè tal vegada el futur ja no pot esperar gaire més. vol que el preludi s’acabi per fi, perquè pugui posar-se en marxa la part principal, que és l’hereu.

heinz gruny i es remolca.

el que fa no ha estat planejat com un preludi per a brigitte, sinó que heinz s’ha d’haver escalfat a fons abans de passar al darrer assalt.

heinz mai no ha pensat en un preludi que li agradés a b.

ara és quan heinz es posa en marxa de veritat, per fi el motor s’ha escalfat.

ara heinz, a qui li agrada gaudir a l’instant, vol gaudir.

heinz es posa a envestir amb tanta força que les entranyes se li remouen.

aquest és el seu temperament.

brigitte prefereix gaudir més endavant, però a canvi de manera molt més duradora.

l’amor passa, però la VIDA continua.