a brigitte també li fa fàstic heinz!
heinz també li fa fàstic a brigitte

a brigitte també li fa fàstic heinz i el seu cos blanc i gras d’electricista que també s’anomena heinz. d’altra banda, malgrat això està contenta, tan contenta, mortalment contenta de tenir-lo, perquè ell és el seu futur.

vosaltres també teniu un futur? construïu una frase sencera: el meu futur es diu edi. i brigitte ha de produir ella sola tots els seus sentiments, només amb l’ajuda de la seva pròpia força muscular. sense ajuda tècnica.

no té res d’estrany que l’esforç sigui superior a les seves forces. heinz utilitza la seva força muscular per tal de bastir-se una professió.

heinz també té capet, cosa que s’hi afegeix així mateix.

brigitte no confia que la seva força muscular li basti per fer-se un futur amb un ofici, brigitte amb prou feines en té prou per a l’amor.

un dia hi ha de visita la germana casada de heinz amb el nadó i el nen petit. brigitte tastaneja tota carregada de tasses, plats de postres i el pastís corresponent. a la mare de heinz li agradaria amagar la brigitte, potser al parterre de les hortènsies?!, perquè ella només fa de cosidora a la cadena de la fàbrica de sostenidors, sempre un mínim de 40, aquest és el rendiment mínim per treballar a preu fet. brigitte vol ser-hi costi el que costi, vol deixar el seu futur tan ben ancorat al present que ningú ja no l’hi pugui arrabassar.

però la mare de heinz, bondadosa de natural, veu el futur de heinz només en ell tot sol, en heinz i la seva futura residència unifamiliar, que ell podrà crear per a la mare, el pare i no pas en darrer terme per a ell mateix amb els seus guanys de petit empresari. ho voldrà fer i ho farà. la mare de heinz ja veu tot això al seu davant com una fada morgana, un futur pacient que ja haurà suportat moltes coses fins i tot abans d’existir, un futur a l’esquena del qual s’estén la caseta. què en serà de bonic, fills meus! la mare no veu ni un sol lloc per a brigitte, ni tan sols a la cuina, el lloc de brigitte és la cadena, la cadena i només la cadena, carregada amb punta per a sostenidors, goma escuma i teixit elàstic, la caseta de brigitte és la costura, allò en què està ensinistrada.

primer cal posar un negoci propi, cosa que engoleix molts diners, cosa que engoleix molts dels estalvis de la feina de camioner. també la mare de heinz va ser una vegada no res, res de res, abans d’esdevenir la dona d’un camioner de llarg recorregut, fa molts i molts anys, fins i tot abans d’esdevenir la futura mare d’un empresari. per tant, aquest estat se’l sap de memòria.

en qualsevol cas, ella està fora de joc i és vella. el pare encara està en joc, va esdevenir camioner. és cert que els discos intervertebrals estan definitivament fets malbé, però tot i així el papa encara pot fer pujar a coll el seu fill i portar-lo, fer-lo enfilar dalt del cavall, al bell mig de la vida empresarial.

la mama de heinz fica brigitte sota la tauleta del cafè d’una empenta, l’entafora a l’armari de la vaixella, brigitte ha de lliurar tot el que porta, la nata, la sucrera i la cafetera. brigitte no té dret a ajudar.

la mare mateixa i en persona, el personatge anomenat mare, ho porta tot plegat cap a dintre juntament amb la seva filla casada i mare del seu nét.

tot prenent cafè les dones parlen de les feines de la casa, els estris que s’hi fan servir, els proveïdors dels diners per a la casa i els nens.

tot prenent cafè els homes parlen del futbol, del futbol, del treball, dels diners, i del futbol.

els homes no parlen de les dones, perquè elles són al davant, tant si ara en parlen com si no.

la germana casada de heinz descriu com és tenir a la vora un cos petit d’infant que respira, una coseta petita i desvalguda, aquesta vida que primer s’està fent durant un temps i que finalment ara ja està feta, aquest nadó. per més petit que sigui, és ell qui l’ha convertit definitivament en dona.

a brigitte també li agradaria intercanviar experiències, però no té res a oferir en intercanvi.

la germana de heinz explica com es fa això de donar un fill a l’home que estimes. ara ell ja el té per fi, el fillet.

la donació ha estat portada a terme.

va ser un procés que feia entusiasmar.

brigitte s’ha escapolit d’amagat de l’armari de la vaixella on buscava vaixella, malgrat que no hi tenia res a fer, i s’ha afegit a la rotllana on no hi té res a fer. a cada frase de la germana de heinz ella fa que sí sorollosament amb el cap. com a exemple addueix que ara encara és bonic comprar-se vestits elegants per a heinz, per tal d’agradar-li, però com serà de bonic de debò el dia que ja no li calgui comprar-se vestits elegants perquè s’hagi convertit en una mare. quan hagi estat portada a terme la donació d’un o més fills. el fillet, aquest serà el resultat del seu gran amor.

objeccions colèriques de les altres, que fa tot just un instant acabaven d’informar de manera tan positiva sobre els nens i la seva producció.

brigitte addueix que un ésser petitó semblant la convertiria en una mare una mare una mare, que heinz no sap tractar els bebès perquè és un home, que ella sap molt bé com tractar els bebès perquè és una dona. heinz aprendrà a estimar el bebè més endavant, brigitte l’estimarà de seguida i de forma immediata.

heinz encara està cada cop més a favor d’obtenir plaer i profit.

la mare de heinz encara està cada cop més a favor d’ampliar la caseta, perquè hi hagi d’una vegada un lloc de repòs per als discos intervertebrals fets malbé. heinz està d’amagat a favor de la residència d’avis, una vegada que els estalvis de la feina de camioner hagin estat invertits en forma de ciment. primer de tot cal transformar els estalvis d’una vida efímera en formigó durador. en qualsevol cas, brigitte està a favor de heinz i d’allò que heinz estigui a favor. com és natural, d’aquesta manera no aconseguiran mai el futur florent que volen aconseguir.

al jardí hi ha tot d’arbres florents que més endavant fins i tot donaran fruits. al jardí hi ha també flors que convindria collir mentre estiguin en florida.

en aquests temes el pare de heinz és una autoritat.

en realitat a la brigitte li fan fàstic els nadons. en realitat el que li agradaria és trencar-los els tendres ditets de les mans, farcir d’estelles de bambú els desvalguts ditets dels peus i entaforar-li al protagonista nouvingut un drap brut als morros en comptes del xumet que tant estima, perquè s’assabentés d’una punyetera vegada què vol dir plorar de veritat.

si els presents poguessin adonar-se de com brigitte s’ha transformat en un monstre.

però mentrestant el nadó de la germana de heinz fa una pixarada ben forta sobre el cap de la pobre brigitte, al bell mig de la coloració acabada d’aplicar, al bell mig de la nova permanent de llarga durada, cosa que provoca novament rialles. brigitte, que justament estava recollint del terra una cullereta de plata, s’aixeca, i els dits se li corben automàticament com urpes d’ocell de presa, són dits que estan avesats a haver de lluitar per qualsevol cosa.

brigitte no pot suportar una humiliació semblant davant de tota la gent. una persona com brigitte sovint es pot ensorrar fins i tot per culpa de petiteses.

hi ha moltes coses grans que ja han passat, i que tampoc no han ensorrat brigitte.

tots riuen de la gràcia del bebè, fins i tot el pare de heinz, que amb prou feines ja no es pot riure de res. avui fins i tot els discos intervertebrals riuen amb ell. el fruit de l’amor és qui més riu. també l’amor que habita el petit món està rient. el món de brigitte és el petit món de l’amor, dóna uns copets afectuosos al bebè, quina criatureta més simpàtica!

la mare de heinz arruixa brigitte cap a la cuina. només faltaria que aquesta jornalera també volgués tenir una criatureta així, i fins i tot del nostre noi, el heinz!

de ben lluny arriben les salutacions amenaçadores de la residència d’avis, que encara no s’ha esmentat mai, però que malgrat tot existeix.

quan arribi el moment adequat farà la seva aparició.

el nostre futur ens el fem nosaltres mateixos, diu la mare de heinz. però gràcies a això ens pertany a nosaltres, i només a nosaltres, el seu futur, que se’l faci ella. el nostre futur ens el farà el nostre fill heinz. el nostre, el d’ell, però cap altre futur.

per què brigitte s’encaparra a voler una cosa tan gran, fins i tot la més gran de totes, és a dir el nostre noi?

per què brigitte no s’acontenta amb el que té, o sigui no res?

altres tampoc no tenen res però se n’acontenten.

quan un s’acontenta aleshores fins i tot el no res esdevé alguna cosa.

per què brigitte no pot acontentar-se amb el no res que té?

el bebè regira i remena els cabells arrissats de brigitte.

el bebè clava els ditets als ulls, les orelles i el nas de brigitte.

tots riuen molt, fins i tot el pare rondinaire i heinz l’ambiciós.

l’esperança riu amb ells, encara que altre cop acaba de perdre un motiu per existir.

el futur no pot riure perquè encara no ha arribat.

el present no riu perquè és massa feixuc per poder riure.

el treball de brigitte riu encara menys, perquè està massa lluny.

perquè avui és un dia de festa per a tothom!

brigitte posa bona cara al mal temps i riu cordialment com tothom. després se’n va a rentar-se.

les dents li carrisquegen ben fort d’odi.

davant tant d’odi fins i tot l’amor més durador ha de callar, s’enretira, espantat.

ara mateix heinz acaba de passar de ser l’amor a esdevenir un deure seriós.

ha passat de ser plaer a ser treball.

al cap i a la fi, brigitte té més experiència amb el treball.

la germana de heinz és la que riu més fort, perquè ha aconseguit la seguretat. ja no li pot passar res més, se n’ha sortit.

la mare de heinz riu d’una manera una mica forçada, perquè brigitte encara no ha deixat el camp lliure per al futur millor de heinz.

perquè brigitte encara no ha perdut cap pilota i sembla evident que no té intenció de perdre’n cap.

la fortuna els somriu a tots.