ara, doncs, ja està aquí l’amor

ara, doncs, l’amor ha arribat per enèsima vegada, però la vida millor encara no ha començat per a paula. és temps que per fi arribi vida i evolució en aquest assumpte que s’està quedant estancat!

paula no pot gaudir de debò del seu gran amor perquè s’ha de llevar a les 5 i ha de fer-li l’esmorzar al pare. paula sap que un gran amor necessita temps per poder créixer, perquè sigui més gran encara. paula no té temps.

al mateix temps, la mare de paula puja amb el rasclet al prat de la muntanya per administrar el seu petit regne. la mare dóna constantment un cop d’ull al seu regne, des d’una frontera de mestressa de casa fins a la següent. la mare belluga el cap d’aquí cap allà en busca d’immigrants il·legals.

la mare mira constantment des del principi del seu regne fins al final del seu regne, sempre d’aquí cap allà, i s’alegra de tenir un regne de mestressa de casa.

altres potser tenen més, altres potser són fusters, electricistes, llauners, paletes, rellotgers, carnissers! o cansaladers.

però a canvi tots a la família estan bons.

quan la mare té un mal dia, pensa que la dona del cansalader per exemple té un regne propi de mestressa de casa, però també una cansaladeria pròpia. llavors la mare li dóna una empenta a franzi, el nét, amb les pues esmolades del rasclet. els plors i crits de franzi compensen la mare del fet que la dona del cansalader tingui dos regnes propis, un regne de mestressa de casa i un regne de cansaladera. els xiscles de franzi tornen a atreure la mare al nucli de la qüestió, o sigui, que ella té tot el que pot desitjar una dona. i tots estan bons. oblidada la dona del cansalader. a franzi se’l consola llargament. què més pot desitjar la mare? res.

la mare de paula no pot desitjar res més perquè ja ha consumit el seu destí, sense que n’hagi tret cap profit.

com que la mare de paula no pot desitjar doncs res més, perquè ja és massa tard, és feliç sense desitjos.

feliç sense desitjos surt la mare al camp. para l’orella endins, per si a algun lloc allà dintre sona una cançó o canta una merla, però tot el que sent és només el càncer que la rosega i se la menja. contra el càncer, la mare no té ni tan sols l’alcohol com a antídot.

el càncer també ha vist alguna cosa més bonica que aquest baix ventre arruïnat, on en el transcurs de molts anys de matrimoni ja han passat algunes coses. de les sessions amb aigua bullent per avortar no en volem ni parlar, ara per ara.

allò que el doctor no ha pogut veure mai, això queda ara per a aquesta perillosa malaltia mortal. sembla gairebé com si un hagués estalviat tota la vida les seves últimes energies migrades simplement perquè llavors el matin, el devastin lentament i dolorosament.

per a qui ha devastat el pare aquest baix ventre, al cap i a la fi? per a la malaltia. la malaltia recull el que encara queda per recollir. ja no hi ha gran cosa.

la mare ha llegit molt sobre aquest mal dolent a les revistes setmanals, però tot i això ara li agafa la por amb tota la força. encara que ha llegit que la por només ho empitjora tot i que s’ha de mantenir l’equilibri, té una por esgarrifosa i perd completament l’equilibri.

un dia paula va dir que aniria al ginecòleg que li receptés pastilles quan estigués a punt, perquè així no tindria tants fills. tu, porca, diu aquí la mareta, deixar que un desconegut et furgui dintre, ecs, quin fàstic. mentre paula visqui en el seu regne de mestressa de casa, no ho farà.

paula està tranquil·la perquè no viurà molt més temps en el regne de la mare, sinó que aviat viurà en el seu propi regne.

però erich encara no està preparat per a res de res.

ara la costura posa paula nerviosa i intranquil·la de debò. els viatges al poble principal a casa de la mestressa només la desvien d’erich. paula no pot esperar tornar a casa. llàstima que no rebrem cap dada de l’experiment de paula. paula vol retirar-se a la vida privada. a reveure, paula, en un pla més privat, còmode!

tot just paula torna d’anar a costura, que es llença dins el seu millor vestit vermell i emprèn la marxa cap a la muntanya, a ca l’erich. a dalt la fan tornar enrere com un bumerang, abans que s’hagi recuperat de l’impuls de la caminada, mitja volta, una puntada de peu al cul, i cap a casa s’afanya la noia.

paula baixa de la muntanya corrent, gira sobre el seu propi eix, i torna a pujar de pressa, com qui anuncia incendis, com qui diu en va.

el regiment de dalt el comanden la mare d’erich i l’àvia d’erich.

el regiment real el comanda l’únic home de la casa, el padrastre d’erich, que és un antic funcionari, cosa que no molts poden dir, quan al final s’arriba al gran balanç.

asma, el padrastre, que es diu així perquè és asmàtic, fa funcionar les dues femelles atrotinades que és una alegria.

per a asma és una alegria. per a les dues dones és una alegria més petita, però també una alegria.

ho fa d’una manera subtil, a la manera dels funcionaris.

ho fa sense dir res, només amb la seva personalitat. el jubilat malalt asma seu com un gripau al seu lloc i el cuiden amb aliments, beguda i el programa de televisió.

panteixant repulsivament per dintre, asma flota per damunt de tot com un malson dolent.

asma ho té tot absolutament sota control, igual que abans va tenir una part petita però essencial dels ferrocarrils sota control. sovint asma parla d’aquells temps. llavors impera un interès expectant.

mentre asma, interromput per ofecs, els obsequia explicant els seus fets increïbles però certs, la mare neteja i frega dins d’ell, d’ell enfora, per damunt d’ell i per sota d’ell, que és un plaer.

de plaer, la mare fa molt que no n’ha sentit cap.

el plaer que la mare va sentir de vegades abans, l’ha hagut de pagar molt car, amb un ramat de fills.

al plaer l’ha seguit una felicitat més duradora, una felicitat que no era tan excitant, però a canvi era més estable: la felicitat de tenir fills.

asma es fia cuidar amb molt de plaer com una gallina ponedora.

asma voldria que la mare s’esborrés tots els records d’alegries anteriors. el que més li agradaria seria veure-la rascant amb les ungles la brutícia del terra. per desgràcia, només la mort de la mare pot esborrar tot el que ha fet de brut abans.

asma vigila severament la seva dona que tan sovint va pecar en el passat. asma i la seva dona ja són al camí correcte, ja gairebé són a la tomba. ja només falta una estoneta.

asma observa en l’aire pacífic de la muntanya la seva dona treballant. els malucs malalts de la mare protesten cruixint contra aquest brutal tractament. no li serveix de res. ho ha de fer algú, i aquest algú és la mare. la gratitud l’ajuda.

la gratitud li escorre un drapot xop, retorçant-lo.

el reuma de les articulacions se n’alegra.

la mare és com una beina buida o com una xarxa d’anar a comprar buida, de la qual tot ha caigut fa temps. com una xarxa, que a més està foradada.

paula corre mentrestant cap a la muntanya.

quan l’autobús de línia fa sonar el seu senyal, per a la mare d’erich és també un senyal que paula ha tornat un altre cop de la feina.

ja espera a dalt, la mare, vaja, ara paula es posa roba interior neta, ara es pentina els seus quatre cabells de color gris rata, ara agafa el pintallavis i ara les sabates de plàstic, que eren barates, però molt boniques de forma. ara encara la bosseta de mà, blanca, que hi fa joc. ara: en marxa!

cap a erich.

ara la mare també es posa en moviment, ben a poc a poc, cal no afanyar-se, aquest és el lema d’avui.

aquí apareix ja paula per darrere el revolt, romp tossuda i obstinada contra la vella. quan es tracta de l’home, pot anar, quan es tracta de la feina, de sobte no pot anar, pensa la mare obstinada i rosegada per l’odi.

paula xoca contra la mare d’erich com un ocell vola contra el vidre d’una finestra, contra un mur de ciment, l’efecte és el mateix: no va més enllà.

en marxa. avall, en la direcció contrària, i amb una mica d’empenta, si us plau.

la mare diu que a paula no se li ha perdut res aquí. però si paula ha perdut el seu cor aquí!

la mare vol que erich es deixi estar de bledes i segueixi servint l’única vaca que dóna llet per al cafè del pare, i que a més abeuri el porc. la mare té tbc òssia, cosa que és un mal destí, que erich ha d’alleugerir. després de la seva conducta a la vida, la mare s’hauria merescut alguna cosa pitjor, però ha aconseguit un funcionari. paula es mereix alguna cosa encara molt pitjor, i l’aconseguirà també.

a erich l’utilitzen per a la feina basta i la delicada, en cas que n’estigui capacitat en la mesura del seu cervell.

déu vos guard, vinc a veure erich, pot piular encara paula, però més ja no pot. i que no s’avergonyeixi d’anar-li a erich al darrere. erich és tota la seva propietat productiva.

com un animal de joguina amb corda paula es torna a apressar muntanya avall, cada pas l’allunya més del seu objectiu, erich.

la mare seu, quan no treballa dreta, constantment a l’aguait a la seva finestra i observa el congost. flairant.

i l’àvia seu a l’aguait a la seva habitació, l’àvia és tan vella que només l’aguanten i estaria completament perduda sense la filla i el gendre asma que manté la filla. l’existència de l’àvia penja d’un fil de seda, ja que una boca més és una boca més, quan asma s’ho menja gairebé tot ell sol.

l’àvia i la mare vigilen per torns que ningú els prengui erich. asma naturalment no els prendrà ningú, queda per a elles. així, ara no només tothom odia tothom, ara tots ells en una bonica unanimitat odien paula, que només té amor per oferir, o a ella mateixa.

i això és massa poc.

paula s’aprofitaria segur de la força de treball d’erich per als seus propis objectius marrans, per a una caseta, un fillet, un parell de fillets i un cotxe. el profit que paula tindria d’erich no el poden compensar les estomacades d’erich a paula. les estomacades mai compensen els diners. els diners pesen més que les estomacades.

paula en canvi tan sols té l’amor i a si mateixa per donar.

i això és massa poc.