La filla, la verge encara immaculada, no, això segurament tampoc ho és, a la casa, a la casa abandonada, nacionalitzada fet i fet, fet i fet i mal fet, la llogatera russa mai vista, mai reconeguda, però a nosaltres ens poden veure, a nosaltres ens poden venir a veure sempre si volen, però no volen. Nosaltres no tenim gens de valor, som més enllà dels valors que han creat els altres, els que ha creat l’empresa, els que ha aconseguit l’empresa, la concessió de la ciutadania a la filla; la que canta al concert, no, l’altra, volem dir, la que no coneixem de res. Però això potser és un prejudici, nosaltres ja tenim el nostre judici, per què hem de tenir, doncs, cap prejudici cap als altres? El tenim a qualsevol moment, no importa, l’empresa automobilística no l’ha comprada, però l’home la volia comprar, l’empresa matriu ho ha evitat, el consorci, el nostre senyor pels temps dels temps no obrà el miracle, déu miraculós, no priveu al nostre senyor del seu alè diví, encara el necessita per fundar tot un partit si no se li permet fabricar cap automòbil sencer. Ell és el proveïdor, però els lliurats sempre som nosaltres només; aquesta fàbrica, un peó de l’empresa, del déu, un déu encara més gran que Déu, un que cada cop és més gran, més gran fins i tot que qualsevol altre déu, i el desig de més, aquest millor desig dels homes, que primer s’ocupa de vostès, au va, de nosaltres, no, però sí de tots els altres, sí, aquest peó de Déu ha d’ocupar-se de si mateix, portar-lo al ventre sense portar-lo, com Io Europa; malauradament, com la mar a nosaltres, no, simplement no volia, el bot tampoc, què hi farem? Nosaltres, res, el bot no ens porta, no ens suporta, la mar tampoc ens porta, nosaltres anem a ella com la massa, el nostre greix s’infla, quan ja no ve ningú ens quedem ocults eternament, com Io i Europa, ja és hora!, i no n’hi ha cap dels dos!, mai hi han estat! —així també està bé, el que no existeix no es pot perdre, o una cosa semblant, no, segurament no tan semblant—, es va concebre, es va engendrar allò que no devia haver-se engendrat o es va perdre abans de concebre’l. O només dividit en parts, repartit; nosaltres, en canvi, no. Així és com s’esdevé el no-res. Cap cotxe. I els cotxes són el més elevat que pot haver-hi, el bot, el més baix, però necessari, malgrat tot, també per a nosaltres. I de res ens ha servit. Les nostres coses, les nostres endergues ja no hi són, les nostres coses les han arrambades, les han trencades, se les han emportades, només quedem nosaltres i, al voltant nostre, el país exulta i ara diuen la veritat, paraula d’honor! No cal que ho diguin; nosaltres, això, ja ho sabíem i, així i tot, ho diuen.