No, ningú vol pujar a aquesta base, a aquest penya-segat del qual sembla que durant anys hem de precipitar-nos?, ningú vol marxar amb aquest bot, perquè no estiguem tan sols allà, perquè estem definitivament disposats a pujar, sobre aquesta base de persones, que han embotit aquí, som tants que caldria una destral per tornar-nos a separar, peça a peça, d’aquesta pila. Estem cuits com el pa, com ens volen treure d’allà pel portell, pel fuselatge en què nosaltres mateixos ens hem convertit? Nosaltres, homes fuselatge, ja no som individus, un milfulles d’homes, un aspre bloc humà sota la seva aspra cadena humana. De cada cosa que hom pot imaginar, n’hi ha diferents natures, nosaltres, però, som natures fonamentalment diferents fetes una sola cosa, que ja no s’ha d’entestar en res més, que ha d’aguantar un cop arribada aquí perquè res ens separi una altra vegada, que res ens separi els uns dels altres. Perquè el qui es troba a l’estranger perd la relació amb la pàtria. Què significa això? Qui ho diu? La mateixa absència de relació forma part de la intimitat d’aquesta relació, és a dir, l’enyorança. Quina enyorança? Abans no sabíem què era enyorar, això ens pensàvem, no, només ho intuíem, res més. En una altra pàtria, a l’estranger, no hi ha enyorança, pensàvem. Així ens ho havíem imaginat. I la falta d’un vincle amb la pàtria, en la qual cap de nosaltres s’embolica —no som reposacaps, nosaltres només tenim els nostres pobres caps—, la falta de la pàtria, doncs, només pot sorgir d’aquesta relació. Justament ara. És així. Qui ho diu? Ningú respon. Els submarinistes vénen a rescatar-nos. Ara s’ocupen de nosaltres, moltes gràcies! Estem junts, és tot el que ens queda abans no ens separin. Ja no en tindrem més, d’individus, mai més, fins i tot si ens treuen d’aquí d’un a un. Quan tornarem a ser qui? Nosaltres som tots i no som ningú. Ens abracem per sempre. És la base de la convivència, i convivim, això és el que volem, tant és amb qui, fins i tot amb vostès, si ha de ser així, si ens ho permeten, vull dir, si pot ser així, llavors sí que volem, això ho significa tot per a nosaltres, això vol dir que nosaltres som, que som alguna cosa, que som alguna cosa davant d’aquest pur horitzó, sobre aquesta base sobre la qual construïm, sobre la qual construïm tot i no tenir el permís, el permís ja vindrà més tard. El coneixement dels seus valors ja ens l’han transmès, moltes gràcies, els podem tornar a llegir, i pujar ara a aquesta base dels valors comuns, volem conèixer la base d’aquesta societat, si us plau, digui’ns com podem arribar a aquesta base perquè, des d’allà, puguem pujar a la base dels valors, abans que ells pugin sobre nosaltres. Potser volen arribar encara més alt. El primer penya-segat l’hem de superar per nosaltres mateixos, l’hem de fer nosaltres mateixos. Si no, el pas ens seria impossible de conèixer, impossible saber com és de gran l’escaló entre nosaltres i vostès, és molt alt; volem ser-ne part, volem ser una part d’aquesta societat, sí, exactament!, volem que ens convidin de tot cor i que no s’entengui en cap cas com una empenta per ser llençats dels fonaments dels seus valors cap avall com un penya-segat, eeh, com d’un penya-segat, gràcies, no caldria, ens han llençat ja d’un lloc i d’un altre i encara d’un altre, això ja ho sabem, els de les cicatrius ens volen llençar avall, és clar.^[1] Una empenta, tot i que potser no aquesta, sí que ens calia, amb la pilota, sinó, estem convençuts que quedarem atrapats, volem els seus drets, sense condicions, a la feina, a l’escola, a l’institut de formació professional i a la família que ja no tinc, tots són morts, de dos tinc un vídeo que mostra com són decapitats, volem representar els seus drets, sempre allà on vostès vulguin, perquè sabem que vostès mai decapitarien ningú, no ens decapitarien a nosaltres ni a ningú altre, excepte si es tracta d’algú ximplet, però ha de ser algú ben ximple, perquè es tracta de molta feina, i això no es fa així com així, però al final es té èxit, ningú pot viure sense cap, és un èxit sostenible, i la sostenibilitat els importa molt, a vostès; també volem anar a les seves piscines, i si vostès no ens maten a temps, nosaltres hi serem, ens agradaria capbussar-nos-hi, després nedar, després observar les normes en la competició de la natació, llavors altres normes, després observar el trànsit, això també ho podem fer, això ho podem fer, això no és perillós, ho volem fer, volem realment tot això, volem feina, escola i omplir el nostre temps lliure amb vida, encara que no siguin les nostres, perquè d’això en tenim ben poc i ja n’hem donat un bon grapat, per això no podem ni impulsar un molí de vent, ni un de sol, i molts, en qualsevol cas, ja no hi són. Nosaltres, els morts, els familiars dels morts, que han viscut entre morts, ara volem omplir els seus valors amb vida, perquè com a mínim visquin, volem emplenar de vida una base de valors, la que descansa sobre la diversitat, sens falta, sens falta, sí, això és el que volem. Tots són morts, però nosaltres volem omplir la base amb vida, que té un valor, volem emplenar els valors de vida, perquè tinguin una base, ho volem fer, ho volem fer, nosaltres som tots. Nosaltres volem ser. Volem resoldre el nostre propi problema, i després volem defensar els seus valors, els quals també defensem, sí, defensem els seus valors, això és absolutament clar. Nosaltres, els morts, estem especialment a favor dels seus valors, no tenim res més. És tot el que ens queda. Quina base com a dignitat humana ens queda? Tots morts. Tots morts. Iguals en dignitat, però morts, decapitats davant una càmera, són petites i lleugeres, aquestes càmeres, més petites i més lleugeres que la seva terra, sobre o sota nosaltres, tot és lleuger per a nosaltres, també la terra, també l’aigua sobre nosaltres, de la qual ens treuen, no ens defensem, tot se’ns fa lleuger, encara que no en sigui, de lleuger, per això mai ens posarem a sota, perquè potser això que passa per sobre de nosaltres no és tan lleuger com ens pensàvem. Però els nostres familiars eren allà, algú els va posar una càmera al davant, va pitjar un botó, va engegar la càmera i va començar a enregistrar, i després els van tallar el cap. El bot era ple i hi vam fer una sortida ràpida. Qui decideix, de qui depèn ara com hem d’orientar-nos en aquestes aigües tèrboles? Mirin, no, per sort vostès no ho veuen, i malgrat tot és cert: la dignitat de l’home és important a l’inici i la fi de la vida, no és cap característica, no, no és cap característica, sorgeix al llarg de la nostra existència com a éssers humans, i si no som éssers humans, tampoc tenim gens de dignitat, si no tenim gens de dignitat, no som éssers humans, ai, sí, cap de nosaltres és un ésser humà, han tornat a tenir sort!, oh sí, això que tant ens agradaria ser ara mateix. Tots i cada un de nosaltres! No pot ser. Les mirades més profundes també brillen a l’obscuritat i ho veuen: no pot ser. Nosaltres volem ser-hi, aquí, sí, tenim talents diferents, els portem com si anessin en un cabàs, vull dir, com a regals, com els caps dels morts, com els nostres morts portem nosaltres els nostres talents, són la nostra forma de pagament, no en tenim cap altra. Aquesta ha envellit i expirat fa temps, com els nostres peus.