Mirin vostès, és aquí, per la que van pagar, és aquí, la nova, va descendir dels cels, no, disculpin, arribà amb l’avió, amb l’avió, sí, de l’obscura nit de la seva pàtria al dia clar de la nova, que no pot ser la nostra, però que és la seva. Cap paraula fa escampar la boira, la veiem amb claredat, amb tota claredat, a aquesta dona que ha descendit dels cels amb l’avió, cap paraula nostra fa escampar la boira, cada paraula seva la fa escampar, només resten els diners, els diners amb els quals compra poder quedar-se. Fins i tot com a vedella faria patxoca, també transmutada, transmutant sobre les nostres praderies, fins i tot com a vedella faria patxoca, si us plau, a quina pastura, a quin vagó de bestiar pertany vostè, senyora? Ella respon amb gust: a la terra on l’han concebuda, però ara, aquí, legítimament, aquí li hem concedit la ciutadania, com pot ser això tan sospitós! Però tant se val, el pudor, que aquí ningú coneix, dóna pas a l’amor, perquè s’ha pagat, es va posar sobre la taula una suma quadrada, no, rodona, i ara és aquí, no vol semblar una vedella, i no ho és, malgrat els flancs més suaus. Que aquesta dona pugui harmonitzar amb nosaltres, no, amb nosaltres no, nosaltres no podem parlar, no podem ni queixar-nos, no podem fer res de res, ni ser-hi aquí, però la dona, sí, potser podríem cantar nosaltres també, en el seu cor, en el cor de vostès, potser podríem fer-ho així també, bé, provem-ho, doncs, les masses dels cossos s’empenyen com muntanyes, la terra tremola, les cases s’enfonsen, els familiars moren, són desenterrats amb les mans nues i tornen més tard a la terra, però aquesta dona canta, sona i ressona, la bella seduïda, a la qual el país ha sucumbit, canta! Canta com si estigués vigilada per centenars d’ulls, vull dir, dels altres, totes dues, filles d’un altre país, totes dues clares i, per això mateix, ara, aquí, ens les poden confiar, totes dues. El país ens observa a nosaltres, vigilant, però amb elles fa una excepció, aquestes filles no han de mostrar res, perquè ja han mostrat quelcom, les dues, sí; una, els diners, l’altra, la seva veu, la seva fantàstica veu, i ja és aquí, pertany a aquí sense més, i no cal pensar-hi més, imaginin-se que aquesta veu sonés en un altre lloc, cosa que també fa, però ens pertany a nosaltres, la filla embelleix la seva veu com el vellut, disculpi’ns, això era més profund que d’habitud, a mi tant em fa, jo no m’he d’escoltar, bé, doncs, ha aconseguit la llibertat d’establir la seva residència aquí, pot descansar allà on vulgui, pot entrar a tot arreu, sí; l’altra també, per descomptat. La deixem pastar de dia, però quan el sol es pon, els guardes no la tanquen, com fan amb nosaltres, les dues filles poden fer el que vulguin, cap banda indigna al coll les uneix perquè no beguin de rierols fangosos ni hagin d’ofegar-se a la mar, com nosaltres, les estimades, les bones!, cap filla ha de patir, han de romandre aquí i tenir descans o cantar, això es deixa a la seva elecció, ja s’ha pagat per ella, per una s’ha pagat, l’altra ve a la ribera on es preocupen de fer música i ella mateixa canta, que fantàstic, ningú no ha vist banyes com aquestes ni escoltat una veu així! Aquí, si us plau, la poden sentir bé, si no la volen escoltar, però vostès la voldran escoltar, això els ho garantim!, la voldran escoltar, cadascú se li acosta amb admiració, nosaltres, però, nosaltres, però, un tren parlant que es dirigeix al no-res, nosaltres, però, que hem deixat la nostra petjada a la sorra, però no en queda rastre, nosaltres som com dibuixos, dibuixos a la sorra, amb aigua del mar i carburant adherits als nostres cossos, com pegats, com soldats, per la manca d’espai, per estar massa a prop, nosaltres, però, ens pengem del clatell amarat de neu de la vaca sospirant, veient els valents conductors a la muntanya nevada, neu verge, tot verge, tot més blanc que el blanc, nosaltres, però, no emocionem ningú i a nosaltres no ens toca ningú, així que hem de callar, i això és raonable, perquè se’ns nega tota paraula. A la nostra paraula, un sospir només, oprimit al fons del cor, se li nega tota resposta, nosaltres ho donem tot al qui parla, li donem qualsevol mena d’informació, però ningú en vol, només es vol escoltar cantar aquesta filla, i no l’altra, per la qual es va pagar, ai, els ignorants!, és ben bé així. Aquesta filla canta ara en el vostre cor, alegreu-vos-en! Nosaltres ens n’alegrem per vostès, si és que vostès no volen alegrar-se’n! Poden escoltar-ho. Excel·lent! En gaudeixen! Oi que sí? Les portes tancades de la mort s’estenen de l’eternitat nostra a l’eternitat de la misèria duradora. Escoltin, breu i clar, escoltin-lo, el cant, és el nostre, i per això mateix vostès no l’escolten, aquest n’ha de ser el motiu: no podem vantar-nos de ser estrangers, si la néta d’aquesta vedella encantadora, ah què era, alguna mena de parentesc ha d’haver-hi, he oblidat únicament quin, filla?, si, deia, se l’han emportada a prats llunyans però abundants? I cap guarda allà assegut, cap ni un observa des del turó què fa, què la motiva, què porta; a nosaltres, però, se’ns observa, som observats perquè la mar se’ns escorre pels dits, perquè ens han enviat a l’adreça incorrecta, on no vam arribar mai, on ens van descarregar en una casa, en una habitació, on ens van allotjar i desallotjar, estem sota observació perquè, amb les nostres andròmines, hem fet malbé la gespa que hi ha davant l’església, hem destrossat el seu bell pentinat verd, per sempre. Si us plau parin atenció, com a mínim una vegada, una vegada, a mi, que féu passar aquest informe per vertader, vertaderament, però és tot mentida, i per una mòdica quantitat, i més no em mereixo, s’ho creguin o no. Naturalment, vostès s’ho creuen. Als homes deslletats no us pararà l’Amazones assedegat de sang, diu un que ho sap, un amb que sovint era a la coneguda Babel, un que hi entén, el polític, ell parla, molts parlen, ell també, no sé com es diu, no us considerem dones, diu, per això mateix, perquè sou homes, també sou homes, que és el que heu estat sempre, sí, però també dones, i també nens, deixeu que els petits vinguin a mi, els retirem, els enviem al vostre ésser, si criden a la mama els ofeguem, i sobre el taüt hi posem un osset de peluix, sí, n’hi posem un! Cinc taüts, cinc ossets de peluix! Amb això ha d’haver-n’hi prou. Una cosa així, segurament, no la tenien abans. No tenien cap taüt per jugar ni cap osset de peluix. Els evitem i ells ens eviten a nosaltres, hàbilment evitem allò que se’ns ha enviat. Admissió denegada. Si haguéssiu estat arquers, si haguéssiu estat simplement arquers, si aquesta dona no hagués estat la filla de Ieltsin, si hagués estat una filla i prou, no una morta per un llamp o ofegada a l’aigua, seria, en principi, com un dels nostres familiars, només que diferent, no decapitada, com els meus cosins, amb això vull dir una naturalitzada, així funciona la cosa, així funciona la cosa, una ciutadana, no una que fuig buscant refugi, perquè no en necessita, vigilància, no en necessita, perseguida per un pastor a través de praderies salvatges, això no ho necessita, ja és ciutadana, s’ha convertit en ciutadana, recentment, però per sempre, per instigació del cap de l’empresa, format en el pillatge i bufant brins d’herba, no un whistleblower, no un d’aquells que destapa secrets i els fa volar, ell bufa i fa volar brins d’herba, ha estat ell qui l’ha acollida, la filla, no la seva, una filla, no qualsevol i no la seva, simplement: la filla, perquè vol rebre l’empresa d’automòbils, no a qualsevol preu, però en qualsevol cas a un preu, un preu que pugui pagar. La seva pròpia empresa, el proveïdor, que no ha proveït de cap manera, al contrari, ja no en té prou, tots volen més, molts ho volen tot, ell també, sí, ell també ho vol tot. Ho veiem, que l’ha recollida i ha pagat, perquè res no fa més exuberant la gespa, i el pastor s’alegra amb cada ombra que cau sobre ell, no, no s’hi alegra, tant li fa, a l’home de l’empresa, que ara seu i menja un dolç ensucrat, perquè la seva vida és dolça, no, disculpi, ara és candidat, una cirereta que aspira a coronar un gran pastís, ell mateix n’és un i ell mateix l’ha fet, un home empastifat amb el negoci de la construcció, diuen vostès, que no és a Zug casa seva, qui deté llavors el tren durant tant de temps?^[3] Tant se val, és a Zug, sí, exactament allà, fins i tot el fet de dormisquejar-hi ens estarrufa, allà hi ha casa seva, però no és cap habitatge, ell no hi és mai, ningú protegeix ni vigila el seu son dolç i lleuger, no hi és, l’home és a tot arreu i enlloc, però en qualsevol cas no és allà, ja no hi és, probablement mai ha estat en aquest supermercat de Zug, ni tan sols allà no, mai l’hi han vist, allà, com la filla, la que ha de portar l’empresa, mai l’han vista al seu casot, en té un de millor, m’explica un déu, entre l’estupefacció i l’avorriment, perquè sempre passa el mateix, una part dels seus ulls s’hi diposita, sempre el mateix, sempre el mateix, però en un altre lloc, sempre en un altre lloc, es desperta a una altra part, però no a Zug, Zug no forma part de la vida d’aquest home, però n’esdevé part, n’esdevé una petita part, i la comparteix, perquè aquí, amb nosaltres, ha de pagar més, allà menys. Pregunteu-li, pregunteu-li tranquil·lament, qui l’ha descobert, de quina manera ha estat descobert, va ser descobert. Però això a tothom tant li és, allà d’on som nosaltres tot li és igual a tothom. Allà, a Zug, allà, no en el nostre pobre tren, al fred, no, allà, al tren maco, molts hi són, però en aquell habitatge torna a no haver-hi ningú, en qualsevol cas, no aquest home, ha d’abandonar el país, ha de tornar a entrar-hi, però només per un període de temps determinar, després ha de tornar a abandonar-lo, també per un període de temps determinat, no ens inquieta perquè prou que sabem que hi tornarà; ara torna, és aquí, a la televisió, al camp de golf, corrent a la pista, no, ara hi és també i després torna a no ser-hi, marxa en el moment adequat, que tot ha de ser calculat, calculat per a ell! La gent de les finances ho vol així, fins i tot ho exigeix, no importa, dintre, fora, dintre, fora, per què no, que no és maco, si hi ha un canvi, la justícia és més important, però el canvi també és important, una banda, tot el nostre cor estatal s’enriquirà gràcies a aquest fantàstic intèrpret, i així és en tants altres àmbits de la nostra vida quotidiana. L’home és ric, i ara ens enriqueix a nosaltres, no, a nosaltres naturalment no, nosaltres no pertanyem a aquí, no tenim cap dret sobre les seves muntanyes ni sobre els seus llacs, i aquí tampoc se’ns vol veure. Ell també podria fer el que els altres, aquest home que va recollir la vedella a les gèlides muntanyes, on voldria viure la deessa, si no al bosc, en penombra, quan fa calor, i a l’horta, quan té gana, on si no, on viuria, si no? Ell? Viure? Sisplau, aquí o allà, el poden buscar a Zug, el poden buscar al Canadà, a Rússia, el poden buscar a tot arreu, ell serà a tot arreu, ho fa tot per nosaltres, no, per nosaltres no, sinó per tots els altres que vol enriquir juntament amb ell, perquè ell pugui enriquir-se, però no per qualsevol, no, no per qualsevol que, a través d’aquests deserts intransitables, rierols tranquils, països polsegosos i mars increïblement profundes, hagi fugit fins a nosaltres. Nosaltres, però nosaltres. Nosaltres, sí, nosaltres.