PRÒLEG

Desemparats. Inesperats. Clavats en un lloc. Invisibles.

Aquests són els atributs amb què Europa està obsequiant les més de 60.000 persones que fugen de la guerra i la violència i que continuen estancades a Grècia des de principis de 2016.

I el silenci, i el fet de mirar cap a una altra banda. I repetir aquell capítol de la història de la humanitat que ara ens horroritza en llibres, pel·lícules i documents testimonials. Allà on tatuaven les persones amb un número, allà on es morien de fred sense fer res més que esperar. Esperar un rescat, esperar un alliberament, esperar un procés de relocalització exclusiu, lent i desesperant. Esperar en cadascuna de les 300 tendes atapeïdes en una antiga granja de pollastres. Esperar mentre un número pintat a la lona pretén robar-los la identitat que un dia van tenir. I de l’espera, de les més de vuit mil hores estancades entre tanques, concertines i lones, neixen els diàlegs interns que Jelinek presenta en aquesta obra. Diàlegs que pregunten per què? Per què jo? Per què aquí? Per què ara? Diàlegs plens de preguntes que, per a moltes, no tenen resposta. Diàlegs que tenen diversos rostres, diverses edats i diverses mirades punyents. Mirades difícils de sostenir quan l’única resposta assenyala com a culpable aquest capitalisme genocida, aquesta Europa fortalesa i aquest racisme universal que mai no s’han atrevit a mirar cara a cara les persones dins les tendes.

Combatents contra el feixisme del Daesh que van abandonar el front esperant donar una altra vida als seus fills i filles i ara ploren o salten d’alegria quan les milícies kurdes perden o guanyen terreny. Mares que no es recuperen d’un embaràs no desitjat que deixa seqüeles físiques i psicològiques desateses. Avis i àvies que sospesen tot allò que han perdut sense poder entreveure cap futur millor. Dones que carreguen violacions i abusos a canvi de poder continuar el camí. Canalla que no sap qui són aquelles persones encaputxades que els punxen la barca a l’Egeu. I més de 5.000 vides robades que no descansen en pau al fons del mar Mediterrani i que persegueixen la consciència de moltes amb més i més preguntes.

Són aquells a qui sembla que se’ls acaba la llibertat abans de començar, són aquells a qui els van fer creure que el somni europeu era real, que la realització personal passava per un suposat estat del benestar ben envoltat de fronteres assassines construïdes amb el discurs de la por. Però no, ningú no els havia convidat al paradís, de fet, ningú no els esperava ni els volia. «Han arribat, però encara no hi són», els veiem dia a dia, caminen entre nosaltres, ens ocupen els titulars i seguim sense veure’ls. Són la Rayan dormint als carrers d’Atenes amb els seus quatre germans, són l’Hajar creixent al Maresme i encara assenyalada, en Massoud aprenent a caminar tancat en un camp militar. Són els manters sobrevivint a la ciutat presó de Barcelona i en Feras baixant d’una barca de plàstic una matinada glaçada.

I amb el temps, els diàlegs es multiplicaran per cent i per mil, i les preguntes sobre per què Europa els va girat l’esquena vomitaran tot l’odi provocat. Com podia ser que l’Alt Comissionat de les Nadons Unides per als Refugiats permetés que les persones que fugien de la guerra arrisquessin les seves vides al mar? Com podia no existir un corredor humà i humanitari? I Idomeni? Com va poder la Unió Europea deixar que s’amunteguessin més de vint-i-una mil persones en uns camps de conreu a temperatures sota zero i pluges? Algun dia, quan la història tingui prou marge cronològic per a un judici que farà tard, els llibres parlaran del silenci d’Occident còmplice i culpable de la massacre. Serà llavors quan no hi haurà respostes per a res i l’excusa de la ignorància serà desestimada.

El resultat de tot plegat és por, por a banda i banda. Por generada a través d’un discurs de la por que ha fet forat als mitjans de comunicació i que corre com la pólvora sense mesurar-ne les conseqüències. Una por que no escolta les advertències de Ryszard Kapuscinski sobre la necessitat de trobar-se amb l’altre en un espai de diàleg. Sobre la necessitat de descobrir i comprendre l’altre més enllà de reproduir les doctrines d’odi, menyspreu i repugnància cap a l’estrany, marcades pels mitjans de comunicació. Uns mitjans de comunicació al servei del poder que han deixat perdre i han deixat morir el periodisme lliure que té com a missió escoltar l’altre, mostrar-lo en la seva complexitat i construir ponts de coneixement entre la diversitat cultural per tal d’afavorir l’acollida humana que mereix qualsevol persona. I la por injectada per una alienació treballada i sòlida donarà els seus fruits permetent justificar qualsevol de les accions d’uns governs il·legítims i il·legals. Per si de cas, sempre per si de cas. Per si de cas, és cert que aquestes persones vénen a casa nostra a matar-nos en nom d’un déu del qual no ens fiem, per si de cas, és cert que vénen a violar les nostres dones i, després, lapidar-les. Per si de cas, duen l’Ebola o qualsevol altra malaltia que pretengui exterminar-nos. A nosaltres, aquella raça pura mai barrejada i rabiosa d’aquelles llibertats que tant ens ha costat batallar i que no podem deixar que ens prenguin. Per si de cas.

I por a l’altre costat. La por del tot i del no-res. La por dels cossos repressors capaços de punxar barques a alta mar, aquells qui reben persones que fugen de l’horror amb màscares, caputxes, metralladores i guants de làtex. La por d’una altra tenda, d’un altre camp sense sostre, de les pluges, de les nevades, de les temperatures sota zero. D’un altre infant mort electrocutat als cables d’Idomeni, de més gent caient de les barques amb unes armilles de porexpan. D’un altre traficant que s’endugui tots els estalvis, d’una altra pallissa de la policia macedònia. Por de l’espera, del silenci, de les hores que no passen, el rellotge que no para. Por de pensar tant i tan seguit que el cervell deixi de funcionar. De les depressions, de la bogeria, de la derrota, de les drogues i l’alcohol com a eina de fugida. De la benzina, del foc, dels suïcidis.

«Us recordarem amb paraules de ràbia, però això tant us fa, ja ho sabem, perquè la nostra estada no serà legal; aquesta és la vostra paraula favorita, “legal, legal”», sentencia Jelinek. Legal, el què? Uns drets humans dels quals fer bandera mentre són bombardejats o s’ofeguen al mar? Un tractat entre la Unió Europea i el règim de Turquia que no és més que un còctel d’il·legalitats capaç de retornar les persones migrades a la guerra i les massacres de les quals fugien? Aquesta legalitat sota la qual s’empara el genocidi que la Unió Europea està provocant a Grècia ha segrestat vilment les consciències polítiques i humanes d’una societat sorda, muda i cega que canvia de canal quan no vol veure més nens mutilats a Alep. Una societat que no pot mirar a la cara de l’Aylan, que qüestiona les arribades il·legals, que ignora un exercici d’alteritat necessari per a la llibertat col·lectiva. Una societat que no té respostes a les preguntes d’aquelles que vénen de Síria, de Malí, de l’Afganistan, del Kurdistan, d’Eritrea o de tants altres llocs on la violència impera de les formes més cruels que mai ningú no hagi pogut imaginar. I, si no hi ha respostes, és perquè mai no hi ha hagut preguntes, perquè canviar de canal és més fàcil que mirar-se al mirall.

I és només mirant-nos al mirall quan algunes de nosaltres ens adonem de les seqüeles i les conseqüències que té i tindrà haver plantat cara. Haver decidit no mirar cap a una altra banda i mirar fixament als ulls de l’horror, la desesperació, la frustració i la por. I encara no sabem sí, per sort o per desgràcia, vam conèixer també la força, la valentia i la lluita constant i diària per la supervivència. Perquè ens vam trobar les mirades de cara i no vam saber ni voler esquivar-les, i de la misèria en vam fer suport mutu i juntes vam transformar la ràbia en cops de pedra contra les seves fronteres. I ara, davant el mirall, ja no hi veiem res. Res més que impotència, ràbia i odi.

Perquè nosaltres no som d’eixe món, i perquè la solidaritat és la tendresa dels pobles. Ni oblidem ni perdonem.