L’home que ha anunciat aquestes prolongades paraules i del qual cada paraula és anunciada com s’anuncia un incendi, que és tan valuós com el proïsme, que és increïblement valuós, això no s’ho pot imaginar ningú tret d’ell, ell i allò que ell fa són com a mínim tan valuosos com aquests pastissets de xocolata amb llet, com un gotet de llet, un de petitet, valuós, depèn, per a què i per a qui, valuós per a tots nosaltres, per a la comunitat tota contribució és valuosa, i si l’home no ha marxat, sinó que és allà, és valuós per a nosaltres, en un altre lloc és valuós per a altres, potser per a si mateix, qui sap, per què no, per què no? No coneixem cap director d’empresa, no coneixem ningú, ni tan sols ens coneixem a nosaltres mateixos, qui es coneix realment a si mateix? Qui? No és suficient, res és suficient, encara que siguem tan frugals, a nosaltres ningú no ens dóna la ciutadania, no tenim ningú rere nostre que tingui una empresa, no hi tenim ni tan sols qui tingui un habitatge familiar, bé, bé, això potser sí, aquest potser sí, algú que vulgui el seu paper en aquestes circumstàncies, un moment, està buscant-lo ara mateix, ara mateix el troba, però potser el troba en nosaltres, qui sap? El senyor de l’empresa té el seu paper a l’hora d’empaperar, vull dir, de nacionalitzar aquesta filla d’una vaca, no, d’un bou, de bous no, no n’hem trobat cap, doncs cap dels dos. O es va criar aquesta vaca d’alguna altra manera? A través d’una transmutació? Qui sap. L’únic que resta és anunciar les paraules dites, anunciar aquestes nimfes, presentar-nos a l’oficina, davant les autoritats, detenir-nos aquí, com el camí de la vedella, que queda tallat per l’aigua quan fuig, però per què hauria de fer-ho? Que és ja aquí? Per què fugir? Era un plançó, ara és un arbre. Vostès! Hola! Potser els sembla que els refugiats originàriament formaven part d’aquest país, oh no, aquests eren uns altres, ara se’ns pregunta, i no podem excusar-nos en els altres, serien excuses i prou, pregunten i es prenen cada resposta com qui pren aire, perquè la resposta els és igual, a vostès, és com la brisa que bufa per sobre seu, és com l’aigua que els cobreix fins per sobre del cap, que els colpeja i colpeja fins que tornen a estar descoberts, que els aixeca, que els reté, que els llança, i cap pensament, encara que va haver-n’hi un una vegada. Ara són coses, igualades a altres coses, ajustades al buit, a l’aigua, a una lluita desigual amb aquest element, si es neda o no, aquesta és la qüestió, i pregunten: què heu fet per fugir de casa dels pares? Sí, això ens preguntem nosaltres també. No ens ho pregunten només vostès a nosaltres, nosaltres també ens ho preguntem a nosaltres mateixos. A qui, si no? Tots morts. Ara són tots morts i, quan era temps de preguntar, ja no teníem ningú. Ara seguim sense tenir ningú. Temps bé que en tenim, però més enllà d’això, res més ni ningú. Si us plau. No tenim, per exemple, només és un exemple, res més, no tenim ni tan sols una falsa residència en el tren al paradís, a un paradís fiscal, que és Zug, a sobre del supermercat, allà hi ha moltes persones, a casa, cap ni una, haurien de repartir-les millor! Nosaltres ens repartim aquí, on es reparteixen almoines, mai hauríem pensat una cosa així, però així hem acabat. Mentre un déu escolta amb delit el nou art vocal de la cantant que es convertí en ciutadana, perquè cantant ja ho era, ha tingut sort, què?!, que els nostres xiuxiuejos no arriben a les seves orelles, per descomptat que no, el nostre balbuceig no arriba al seu escriptori, com hi podria arribar, com, perquè no seiem al costat de la xemeneia del nostre propi palau, que abans havia estat un casot, que havia estat una caseta, ni que fos petita, que, en fi, havia estat alguna cosa, tant fa què, aquí no importa, ja no seiem allà on érem, i és així com la ciutat ens fa responsables, col·lectivament, de tot i de cada cosa.