La nostra existència és la nostra forma de pagament, no en tenim cap altra, clar i ras, no tenim res, tenim la nostra existència com a forma de pagament, però nosaltres no som la forma de pagament, no, no ho som, ho és la senyora Yumasheva, heus aquí el seu nom, espero que escrit correctament, la filla de Ieltsin, una filla, sí, una filla, naturalitzada a la velocitat del llamp, ella sí que tenia forma de pagament, s’ho podia permetre, es podia permetre pagar-s’ho, i si no ella, llavors algú altre per ella, perquè es respecti i reconegui la individualitat d’una persona sempre s’ha de pagar, per això es paga, per això s’ha de pagar, per aquesta filla es paga, si bé potser no ho paga ella, sinó que ho fa algú altre per ella, per fer JUSTÍCIA, en lletres majúscules, no només en minúscules, que pugui viure allà, aquesta filla del senyor Ieltsin, que mentrestant s’ha mort, aleshores encara tenia color a les galtes, de color rosa, no, més aviat vermell, no crec que hagués de tornar-ho a calcular, no hi ha temps per a això, per fer això probablement també cal pagar, per poder-ho calcular, un ha de pagar, per muntar amb un banc rus una fàbrica d’Opel per fabricar automòbils cal haver pagat, i després un altre cop, quan algú compra el cotxe. Jo respecto cada pagament que s’ha portat a terme perquè aquesta filla pugui viure aquí, ho respecto amb la forma que prenen les meves negociacions i no pago, jo no puc pagar res, per això no tinc dret a ser aquí, no pago i no puc pagar, no puc pagar i no ho faig. O els altres, ens ocupem de tots els estrangers, a tots els garantim atenció. Cap corona de llorer adorna la seva testa, no dóna cap collita, ningú l’ha de témer: per un cor arrodonit com el d’aquesta altra filla es necessiten moltes veus, però només una suma, i aquesta s’iguala a la seva veu; nosaltres volem sonar harmònics amb la resta, els uns amb els altres, sí, tots, oi, i per a això necessitem no només la nostra veu, que, sigui com sigui, no tenim, sinó també la veu d’aquestes dues filles, sí, exactament aquestes que vénen de lluny; els boscos muntanyosos de la pàtria han deixat d’observar-la, ara es troba entre nosaltres, ha arribat o no? Encara no?, es va pagar el peatge per a ella i va arribar, no procedent de vaixells fugissers ni escopida dels núvols, no esquitxada de les neus dels boscos, i ni de bon tros de l’estrèpit, no, això no ho volen tenir, l’estrèpit, és esgotador. Millor el silenci. Ara la seva vivenda i la seva residència són aquí, les seves habitacions són aquí, una barraca més al país dels castells,^[2] el propietari no l’ha vista ni una sola vegada, ni un dia; bé doncs, més tard, hi ha alguna cosa que emboira la meva vista, no serà el temor, més tard un què-sé-jo contra robatoris, habitatge, casa, vil·la, tot pagat, això ve després, si és que realment hi és: primer resideix allà, sola o no, amb home, amb nen, sense, amb, sense, tant és, ni tan sols és allà, fins aquí arribi a cavall, al llom d’un cavall, després d’haver conduït la disputa segons el costum de la pàtria i que hagi decidit la ciutadania, arriba fins allà fent surf sobre els corrents de diners del seu país, dubtant si trobaria consol juntament amb el pare, que potser sigui mort, felicitats, amb tota seguretat no seria ella qui el mataria, ens aportaria molt més a nosaltres que no pas ha pagat, ara però encara és allà, si us plau, un moment, paciència, primer allà, aviat aquí, amb nosaltres, on ella volia, justament on ella volia, en tot moment dempeus sobre la base legal, que per a cap altra persona ha estat més ampla, és allà, on porta el desig salvatge, ni idea de per què, ella és simplement allà, però aquí ara ella és amb un estigma, i nosaltres ens meravellem, no, sense estigma, sense titlla, per a això amb home i filla, i probablement a hores d’ara mateix ni tan sols aquí, tant és. Han pagat per ella, i ara ella és allí i potser aviat tornarà a marxar, la perduda, la trobada, parlo a ombres, parlo a l’aigua, que m’han escopit a la cara, que en algun moment em tornaran a escopir, sé, sé que és una en la sublim arbreda de la pàtria, a la qual els nostres no poden pertànyer, no ens referim a aquesta dona, ja no sabem a qui ens referim, bé, ara ho tornem a saber, amb tota seguretat ens referim a una pàtria segura, que nosaltres no aconseguim, però que la dona aquesta ja ha aconseguit i que ara torna a abandonar, abandonar simplement, potser sense haver-la vista mai abans. Un déu, en una obscuritat secreta i profunda, no en una cel·la, no, allà, no, pagat per ella, però de déu només n’hi ha un, el nostre no compta, no paga, no per nosaltres, en qualsevol cas, no per la nostra pàtria, que feliç la filla, que feliç!, ella que encara en té, potser ja es troba de camí, el destí li marca el viatge a la nova pàtria, pagat i segellat, la feliç, se l’han comprada, la pàtria, això també és una feina dura!, certament, la feina dels altres no importa, el que realment compta és que es pagui, i es va pagar. Que no se m’escapi! Per què hauria de fugir dels que fugen, diu la filla, dels qui han recorregut món! Caminants, estranys, gent que oblida la seva pàtria, que odia la seva casa materna, ximpleries, jo no pertanyo a aquesta gent, sense cap mena de dubte, si no hagués tingut aquesta casa materna, ara no em trobaria aquí. I també tinc la seguretat que es va pagar per mi i per la meva seguretat, filial, matriu, casa materna? Casa paterna? Pot florir una planta sense terra? Objectes que ens són abjectes? Cap ni un ens mereix respecte? Records, reunits en una escola, una sala d’esports, un centre comunitari, la nau d’una església? Una singularitat que no pensà mai ningú? Nosaltres, en els quals no pensa ningú, si no és coberts amb una manta, en sacs de dormir o xandall? Ieltsin. Un senyor. I està bé, i tampoc els conec, ells tampoc, no, no els conec, mai n’he sentit parlar, per què n’hauria d’haver sentit? La benedicció no acompanya aquell qui abandona els seus amics, ai! Al seu camí! Ans al contrari! No el conec, no puc afirmar-ho, és a dir, que per a mi no val, això, cap déu s’oposa a la meva fugida, però no sóc cap vedella, no sóc Europa, no sóc Io, ningú s’oposa, de vegades algú me la fot o no, elegir-ho és cosa seva, s’ha pagat, i aquí sóc ara, exactament allà on volia ser. No m’enganya tot, així em tornaré un ressentit! No, aquest no sóc jo, qui ho diu, ni tampoc m’afligeix ningú.