L’aigua en té la culpa, bon dia a tothom, la culpa, gràcies perquè em paguis més que interessos, perquè paguis amb el teu capital, amb les persones que han aparegut aquí com a forma de pagament, ho accepto, en tens més, d’aquests? O ja n’has tingut prou? Aquesta qüestió es desplega davant meu i així és com m’he posat en marxa, sóc jo qui va al darrere de la meva estimada aigua o és a l’inrevés? És que segueixo algun camí. Bé, podria ser, ja que són tantes les coses que m’acompanyen al llarg del meu viatge i surten com sols dins meu i després s’apaguen. Deixo que s’evaporin. Un cop i un altre. Deixo que surtin de mi i continuïn. La ciutat en té la culpa, bon dia a tothom, estimada culpa, sóc la ciutat, que bé que hi sigui i que bé que ens trobem. D’això no se’n pot derivar res, cap cable elèctric, telefònic o de fibra òptica. No se’n pot derivar res, ni cap enfora ni cap endins, ningú no es deixa derivar ni guiar. Ho podria dir d’una altra manera. Aquesta dona fa temps que va rebre la ciutadania, sí, això ja ho hem dit, i sí, aquella altra també, per la unió amb l’art musical, que ha de portar-se al poble i ha de romandre amb ell, sí, això també ho he dit ja a qui li interessi. Lliura aquesta lluita segons els costums de la pàtria, és a dir, gens, ella ja ha rebut la ciutadania, l’altra també i apa, nosaltres no som res, això és ben bé així. Nacionalitzada, nacionalitzada pagant, i l’altra mitjançant el cant. La primera pagant i repagant una suma determinada, l’altra pagant i amb el cant, i una casa. Té la residència i paga, la dona, la filla, el nom de la donzella no el recordo, em temo que no l’he sabut mal, aquest nom, no, bé, abans l’he anotat aquí, però ara ja no el trobo, aquest nom estimat. Tant és, ara ella és aquí i pot quedar-s’hi tant de temps com vulgui, encara que mai hi és, pot quedar-s’hi, amb passaport i amb segell, ella no s’enfonsa davant els nostres ulls, ella pot quedar s’hi de manera totalment honesta, ja que mai ha existit un motiu legal en contra seva en aquest país. No n’hi havia cap ni un. No com nosaltres, que tenim molts motius, però cap de legal. La legalitat comença allà on acaben els motius, cadascun d’ells, aquest és el límit de la legalitat, fins aquí arriba: exactament aquí. Exactament! Conforme el dret, passa per sobre meu, per sobre de la protecció dels déus com de les persones a qui podria adreçar-se. A nosaltres no. Passa per sobre nostre. No podem fer-hi res. No s’hi pot fer res. La filla, emperò, la filla de Ieltsin, en la mesura que sabem, ella, però, aquí hi ha el seu nom, per desgràcia l’hem oblidat, ella va ser-hi no fa gaire, una mica i prou, tant com li calia per rebre el passaport i passar el temps, vostès, però, això poden llegir-ho en un altre lloc, el seu nom, si volen, per a mi mirar-m’ho ara mateix és una mica estúpid, amb mi són altres les mirades, sí, tota una inspecció, per al dret a residència, el dret constitucional, comprat, el senyor de l’empresa, comprat, sí, aquell, aquell que ara vol ser alguna cosa, encara no sabem el què exactament, però ell ho sabrà aviat, tu, senyor de l’empresa, tu, canceller?, bé, doncs, des de la nostra perspectiva, es miri com es miri no tenim res a dir, no, tampoc el teu nom, Ieltsin, no, no és una excepció, tu, el present i el futur, el conec, tu fas soroll i fumaguera, malgrat que sigui car. Ara bé: fer-ne és difícil i complicat, vendre’l, en conseqüència, encara més, l’Opelix, la cantant, però això tu no ho aconseguiràs pas, disculpin, de vegades em deixo emportar, la vedella, això, ella es queda, es queda temporalment. No vols ocupar-te de nosaltres? Sí, tu, ocupa-te’n! Ocupa’t d’aconseguir una assegurança! Ocupa’t dels teus homes, ocupa’t que tinguem una sensació de felicitat, tan feliços com la filla a la seva casa buida a Burgerland, espera que li concedeixin el dret en un altre lloc que no sigui Oberwart o Niederwart,^[4] no és una ximpleta, espera el seu temps d’espera a la sala d’espera però allà on és més maco. Són les circumstàncies a l’hora d’aconseguir la ciutadania, sempre allà on és més maco, i si la residència a Suïssa és massa petita, massa buida, massa sobre el supermercat, llavors no volem viure-hi, és clar. Per què hauríem de voler?