INTRODUCCIÓ

El 24 de novembre del 2012 un grup de demandants d’asil del centre de refugiats de Traiskirchen, a uns 20 quilòmetres de Viena, iniciava una marxa a la capital per reclamar una solució a la seva situació legal i en protesta per les condicions al centre. A l’arribada a la ciutat, els refugiats van decidir instal·lar un campament improvisat a la Sigmund-Freud-Platz, molt a prop de la Universitat de Viena i al davant mateix de l’Església votiva (Votivkirche), un dels símbols de la ciutat. El 18 de desembre, Dia Internacional de l’Immigrant, un grup d’una seixantena de refugiats va entrar a l’església per instal·lar-s’hi, al·legant la seva condició simbòlica d’«espai de protecció» i va demanar al govern negociar. Entre les seves reivindicacions figuraven l’assistència a tots els demandants d’asil, independentment del seu estatus legal, la llibertat per fixar el lloc de residència —la llei actual no ho permet— i el reconeixement dels motius socioeconòmics per a obtenir l’estatut de refugiat. L’endemà, un grup dels refugiats es va declarar en vaga de fam. El 21 de desembre s’iniciaren les negociacions. El 28 de desembre, la policia desallotjà per sorpresa el campament de la Sigmund-Freud-Platz. El 22 de gener del 2013, els refugiats abandonaven la vaga de fam, que van reprendre uns dies després. Al febrer, nou membres del Moviment Identitari d’Àustria (IBÖ), un moviment difús associat a la nova dreta nacionalista radical europea, intentaven contraocupar l’Església votiva, cosa que va provocar la intervenció de la policia, la qual va desallotjar els radicals sense incidents de gravetat. Després de mesos d’estira-i-arronsa amb les autoritats, al març els refugiats acceptaven traslladar-se al convent dels servites —una decisió que alguns demandants d’asil van interpretar com una mesura per allunyar-los dels ulls de l’opinió pública—, però el conflicte, lluny d’acabar, va continuar durant la resta de l’any.

Aquests esdeveniments van inspirar Elfriede Jelinek per escriure Els desemparats. El text va ser escrit per a una producció que havia de realitzar Nicolas Stemann per al Festival de Viena de l’any 2013, però finalment no es representà. Els desemparats és una mostra d’allò que hom ha anomenat «teatre postdramàtic»: l’autora no ofereix indicacions per a la representació, no es presenten els personatges i l’obra no es divideix en actes ni escenes. El desenvolupament de l’obra no és lineal ni s’ofereix cap cronologia, tampoc indicacions de temps i espai. L’obra es compon de 27 paràgrafs seme punts i a part i Jelinek no proporciona cap explicació sobre el perquè de la divisió. En suma, Els desemparats es caracteritza per allò mateix que va descriure el jurat del Premi Nobel de Literatura quan li va entregar el guardó, el 2004: un «flux musical de veus i contraveus […] que, amb un extraordinari zel lingüístic, revelen l’absurd dels clixés de la societat i el seu poder subjugant».

A Els desemparats, Elfriede Jelinek denuncia la hipocresia del discurs públic cap als refugiats en un món globalitzat on el capital financer és mòbil (a Alemanya se l’ha arribat a comparar, gràficament, amb una plaga de llagostes), mentre les persones han de fer front a nombrosos obstacles burocràtics. L’autora contrasta la desesperada situació material i legal dels refugiats amb la ràpida concessió de la ciutadania austríaca a la soprano russa Anna Netrebko (2006) i a la filla del president Boris Ieltsin, Tatyana Yumasheva (2009). Segons la normativa legal vigent, Àustria concedeix la nacionalitat a aquells individus que han aportat, i s’espera que segueixin aportant, al país els «seus mèrits extraordinaris» en els camps de la ciència, l’esport i les arts o, en l’economia, a aquells que dirigeixen una empresa que destaca per la seva «productivitat» o crea llocs de treball a Àustria, com també a aquells que prometen inversions en quantitats importants, encara que «els fluxos de diners no són suficients» per justificar la decisió. News, un mitjà austríac, va revelar que, en el cas de Tatyana Yumasheva i del seu marit, Valentin Yumashev, l’adreça proporcionada com a residència era una casa molt deteriorada a Winden am See, un municipi de 1.250 habitants a l’est del país. El mitjà denunciava que les autoritats austríaques, que van permetre un procés extraordinari i accelerar la concessió de la ciutadania «en interès de la República», no van comprovar ni tant sols si la família Yumashev hi vivia. El propietari va declarar que l’habitatge estava llogat des de feia un any i que mai havia arribat a saber qui n’era el llogater. Com que el matrimoni rus tenia l’aval de l’empresa Magna, dedicada a la fabricació de components d’automòbil, el cas s’ha interpretat com una operació comercial per aconseguir un préstec de Sberbank —el principal banc rus— amb el qual rescatar la planta d’Opel a Bochum, a la qual Magna abastia. L’operació, finalment, va ser frustrada per l’empresa matriu d’Opel, General Motors. El fundador de Magna, l’empresari i mecenes austrocanadenc Frank Stronach, va decidir crear el 2012 el seu propi partit per influir en la presa de decisions del país, que va anomenar, amb tota immodèstia, Team Stronach. Aquesta formació d’ideologia liberal i euroescèptica compta actualment amb sis diputats al parlament austríac. La residència oficial de Stronach és a Zug, un municipi suís conegut com una de les destinacions favorites dels empresaris per a l’evasió fiscal.

Només fullejant aquest llibre, el lector s’adonarà de la densitat de la prosa de Jelinek. Com Heiner Müller —un altre gegant del teatre en llengua alemanya que, en el seu cas, explorà la història i la psicologia nacionals d’Alemanya—, Jelinek construeix sobre capes de significat —hi ha qui parla d’una poètica de la intertextualitat—, que van des dels clàssics teatrals fins al llenguatge publicitari. En primer lloc, i de manera destacada, trobem Les suplicants, d’Èsquil. Per la seva importància per a l’obra que ens ocupa, cal incloure aquí una breu sinopsi. Les suplicants narra l’arribada de les danaides a Argos, fugint del casament forçat amb els fills del rei d’Egipte. A Argos, les danaides decideixen fer-se suplicants de Zeus i demanen refugi, assegurant fins i tot que se suïcidaran si no se’ls concedeix. Des de l’altar, expliquen al rei d’Argos, Pelasg, com la seva genealogia es remunta a Io, qui, transformada en vedella, arribà a la regió del delta del Nil, on engendrà Èpaf, el primer dels seus avantpassats, fins a arribar a Egipte i Dànau, el seu pare. Pelasg valora la possibilitat d’entrar en guerra amb Egipte, si accepta les danaides, i decideix consultar-ho al poble, que decideix protegir-les, fins i tot després de l’arribada d’un emissari egipci reclamant que les hi entreguin. El rei d’Argos s’hi nega i argumenta que el refugi és un deure envers els déus i els seus ciutadans, que així li ho han demanat. Els paral·lelismes amb la situació actual dels refugiats són patents: «ser estranger en un país que no és hospitalari és el tema de la tragèdia d’Èsquil, un destí que afecta també els demandants d’asil a l’Europa rica del segle XXI», escriu Bärbel Lücke. «El drama antic i el contemporani s’esdevenen de manera inversa: les suplicants d’Èsquil reben asil i protecció, als desemparats de Jelinek, se’ls nega», afegeix.

Un altre clàssic que Jelinek cita és Les metamorfosis, d’Ovidi. Un dels relats més coneguts d’aquesta obra és el de la transformació de Zeus en un brau blanc per raptar Europa, que va portar al seu llom des de Fenícia fins a Creta, travessant el Mediterrani. En un altre no tan conegut, Zeus, enamorat de la nimfa Io, amb qui manté relacions, la transforma en una vedella blanca per evitar la gelosia de la seva dona, Hera (aquí és on arranca precisament la mitologia de Les suplicants). Malgrat això, Hera va confiar Io a Argos, un gegant amb múltiples ulls, perquè la vigilés. Zeus ordenà a Hermes que l’alliberés, però, un cop alliberada, Io va patir la fúria d’Hera, qui envià un tàvec per turmentar-la. Io va fugir de Grècia, travessant l’estret que separa Europa d’Àsia, donant origen al Bòsfor («el pas del bou», en grec) i, finalment, arribà a Egipte, on va tenir el fill que esperava de Zeus, Èpaf, futur rei d’Egipte.

Dels clàssics grecs, Jelinek reté també estructures formals, com el cor i la figura individual del missatger o emissari que, en aquest cas, és l’encarregat de pronunciar la lletania i descriure la situació dels refugiats i de la seva fugida, sense representar-les. La transició entre aquestes figures, en canvi, no és clara, se superposen i, a vegades, fins i tot l’emissari fa seva la perspectiva del públic al qual s’adreça.

A l’altra banda de l’espectre cultural es troba Conviure a Àustria: valors que ens uneixen (Zusammenleben in Osterreich. Werte, die uns verbirtden), un fullet distribuït als refugiats pel govern austríac. El fragment que va cridar l’atenció a Jelinek és un dedicat a il·lustrar el respecte cap a l’altre: «És una competició emocionant, els nedadors s’entreguen a una carrera renyida. El millor, però, arriba al final, quan, sense importar qui és el guanyador, s’expressa reconeixement cap a l’altre. Els dos nedadors han competit d’acord amb les mateixes regles i poden, per tant, reconèixer l’esforç de l’altre». A Elfriede Jelinek no li van passar per alt les macabres associacions que aquest exemple podia tenir per a persones que han arribat a Europa després d’haver aconseguit arribar a l’altra ribera del Mediterrani sense ofegar-se.

A Els desemparats també hi ha referències a la Bíblia, l’Hiperió de Friedrich Hölderlin, Franz Schubert, Rainer Maria Rilke o L’ésser i el temps, de Martin Heidegger, que l’autora fa seves per utilitzar de manera crítica o paròdica, sense caure mai, però, en el pastitx. El llenguatge oscil·la entre el to elevat i el col·loquial, amb freqüents jocs de paraules i expressions típicament austríaques. Allà on li ha estat possible, aquest traductor ha cercat un equivalent en català per no sobrecarregar el text de notes de traducció, intentant mantenir el ritme i el sentit original de la frase.

Tot i que la primera lectura del text va tenir lloc el 21 de setembre del 2013, a l’església de St. Pauli, a Hamburg, que acollia en aquell moment vuitanta refugiats, Els desemparats es representà per primera vegada el 23 de maig del 2014 al Festival de Mannheim, amb direcció de Nicolas Stemann. De totes les representacions —cada director l’ha escenificada lliurement, amb l’aigua i la nau de l’església com a elements recurrents—, la més sonada va ser la que va tenir lloc a l’auditori principal de la Universitat de Viena, on Tia Leisch i Bernhard Dechant havien adaptat Els desemparats amb actors no professionals escollits entre demandants d’asil procedents de Síria, l’Afganistan i l’Iraq (l’obra s’anunciava així: «els desemparats representen Els desemparats de Jelinek»). El 14 d’abril del 2016, enmig d’un clima enrarit arreu del país —faltaven deu dies per a la primera volta de les eleccions presidencials, i el candidat de la dreta radical del Partit de la Llibertat d’Àustria (FPÖ), Norbert Hofer, es perfilava a les enquestes d’intenció de vot com un dels favorits—, un grup de militants de l’IBÖ, fins a una cinquantena segons alguns mitjans de comunicació, irrompien a l’escenari amb les seves banderes, interrompent l’obra i estenent una pancarta amb el lema «Hipòcrites!», tacat amb sang artificial. Després d’aconseguir expulsar-los de la sala sense haver de recórrer a la policia ni causar ferits, l’obra es va reprendre i, simbòlicament, un dels intèrprets va tallar per la meitat, amb unes tisores, la bandera que un dels militants del Moviment Identitari d’Àustria havia oblidat a l’escenari.

Els desemparats transcorre a Àustria, però, com totes les grans obres, va més enllà i, en aquest cas, s’adreça a tot Europa, un continent que, com en el mite grec, s’ha deixat seduir i segrestar per un déu, tot i que en aquest cas pel menys adequat: el de les finances, el que no considera l’ésser humà com una finalitat, sinó com un mitjà per al seu enriquiment, un que, amb el seu comportament, ha fomentat la intolerància i la divisió; un déu, en definitiva, que amenaça amb ofegar-nos a tots en allò que el filòsof va descriure adientment com les gelades aigües del càlcul egoista.