Així, doncs, a la casa del llac, els assalariats, els nacionalitzats, els allotjats i després nacionalitzats sense que ni tan sols hagin hagut de mostrar els ulls obscurits per les ulleres, la vedella russa i l’altra, n’he oblidat el nom, la que acaba de comprar casa seva, just ara, a temps, abans no s’esfondri, la casa, vull dir, què volia dir?, bé, ella ja no compta, resideix, ja hi viu, però no hi viu, vull dir, viure-hi de veritat; ja hi viuen o encara no hi viuen del tot? Que té aquesta gent, aquestes dones, que nosaltres no tenim? Ho tenen perquè són dones? Els homes també hi són, les dones no, però els homes ja poden venir, llavors se’ls anomena «homes de negocis», i vénen, no podem dir en veu alta els seus noms, fer-ho porta malastrugança. El conductor de carreres corre ara per les seves despeses, vull dir, que viatja, oh, sí, ara ja no viatja, allò no era més que una visita curta! Crec que no es va asseure mai a la cabina del pilot, no s’hi ha assegut mai i, malgrat això, l’home de negocis ha hagut de rascar-se la butxaca, ha pagat per no-res, però ell hi és, i ara no viatja ningú més, i ningú trepitja aquest estadi per a córrer, per a la pilota, vull dir, que els nostres tenen contínuament davant dels seus peus, però amb la qual no poden començar res, i ningú no hi viu allà, ell encara viu, què, que ja no viu? Oh, quina llàstima! Si algú hagués de ser-hi, de ser celebrat, aquest era ell, i ara, d’un sol cop, ja no, ara la seva poderosa mà del volant caiguda, que ha estat d’un cop de porra? Ni el corredor pot córrer ja? És una llàstima, però la pregunta sorgeix: per què ells poden i nosaltres no? Tenen quelcom i no hi són. Nosaltres hi som i no tenim res. I, de prova, no en tenim cap, tot i que tenim els nostres caps de prova, què no ho veuen? Si us plau, no hi ha, malgrat tot, cap prova, prova per res, perquè aquí no hi fem res, i no en necessitarem cap, de prova, res a demostrar per sobre del sostre d’aquesta casa, i de l’altra de més enllà, l’altra casa, naturalment, no la casa del senyor, una casa, simplement, i cap prova de si la filla ha fet almenys nit en aquesta residència, que la necessita, sí, senyor, una com aquesta, que nosaltres no tenim. Però si no s’ha permès a si mateixa allotjar-s’hi! Ningú l’ha coneguda, ni tan sols qui la hi lloga, ningú no la coneix, ningú no comprova els noms, perdonin, sap el seu nom, bé, els nostres no els sap ningú, els nostres noms no els sap ningú, dels nostres, a casa, són tots morts, i aquí ara també, quina ximpleria!, això és realment estúpid! Ja no ens coneix ningú, però això ara no diu res de nosaltres, no diu de nosaltres gens ni mica, perquè nosaltres som els últims amb alguna cosa a dir i no som els últims a riure. Una veu parla per la filla, però és suficient, ella no hi és, però una veu parla per ella, i també en rep una; a més de la que ja té, encara en rep una altra. Hom no la veu, però rep una veu, i rep la ciutadania com un llampec, és ciutadana, amb tots els drets i deures, amb una visió i una missió, una miss, a modelar i remodelar, disculpin, pel·lícula equivocada, però quan s’és maca com a dona, tot és immediatament més fàcil, és un sentiment agradable, si bé no per a nosaltres, i ara ja no sé a quin sentiment em refereixo, però qualsevol contribució i qualsevol aportació, ja ho he dit, i de bon grat!, perquè ho diu aquí, són valuoses per al proïsme, fins i tot si hom no les veu, són importants per al nostre col·lectiu, fins i tot si són gasives, i fins i tot si no hi som inclosos, tot és valuós, tot és enriquidor, altres se n’enriqueixen, és clar, aquesta veu és comprada, i aquella altra, també, ara es troba entre nosaltres, una de moltes, però una que paga!, viu amb nosaltres. Ha viscut amb nosaltres, però ningú no l’ha vista, ara viu a sobre nostre, en unes golfes, i encara no l’ha vista ningú. Però té una veu, té, sigui com vulgui, una veu, i la veu vota, però que no té tota carn una data de caducitat, com la gespa davant l’església? Mirin, aquesta dona no és que no tingui ni veu ni vot, ni veu o vot, sinó que té veu i vot, però cap dels dos expira, i això és tot. És així. Això és així com els dic. Perquè formar part és millor que mirar-s’ho com a espectador.