Mirin vostès, sí senyor, vostès! Els ho implorem, algú ens va concebre i alguna ens va donar a llum, entenem que vulguin comprovar-ho, però no ho podran fer. On hi ha un altre lloc, no ho sabem, perquè potser tot és diferent i en qualsevol cas és un altre lloc, i un altre lloc no el coneixem pas. Ens han enviat vídeos, la meva família, quan encara en tenia una, ara ja són tots morts, ja no hi queda ningú allà, sóc l’últim, el meu vell horitzó ja no existeix, no té res al davant, tots han marxat, tots han mort, jo sóc l’únic que no ha mort, i ara sóc allà, i què feu amb mi? Sóc allà, què feu amb mi ara? L’horitzó s’ha convertit en no-res, acaba a les muntanyes, la mar és un forat, un abisme, un barranc, però no hi queda ningú, allà, no hi queda ningú, només jo, aquí i no pas allí, sinó aquí, a mercè dels meus records, tots són morts, morts en algun altre lloc, morts en qualsevol cas. Jo sóc l’últim, un destí dur, em queixo, a crits, m’ha arrossegat el destí més trist de tots. Mirin, allà van decapitar dos familiars nostres, després en quedaven uns quants, els vam fotografiar amb el mòbil, mentre encara hi havia temps. Ara ja no hi són, ja no existeixen, només quedo jo, però aquest destí que es desentranya, com poden fer els homes una cosa així? Si no em permeten quedar-me, mirin, m’arranco els texans que em van regalar, el jersei que em van regalar, trenco la motxilla que em van regalar, he d’estar boig perquè aquestes coses em pertanyen! Em deixo portar per ones invisibles, però que em serveix d’alguna cosa? No em serveix de res! A dos dels meus cosins els van fer una talla més petits, vaig pregar per ells, ja sé que a mi no m’ho farien, no podien, però és que els meus cosins no parlen per mi? Amb el seu coll tallat i sense cap? Això no parla per mi, que he sofert tant, tu no ens vols, oi? Els morenos, en bandada, cremats pel sol, girem cua, però cap a on? Cap a l’Occident, cap a la terra on es pon el sol, cap a la foscor, sobretot la foscor, tot, tots foscos, on no hi som però on hem ser, on volem ser, que hi ha aquest senyor president o el que sigui que és, aquest senyor que acull tothom? No, no hi és. El que acull tothom no hi és. Allí seria més fàcil que algú acollís l’univers que no que algú ens aculli, ningú ens acull, on s’ha vist això! I tampoc ningú ens escolta.