Els fills de Déu no podem ser nosaltres, han de ser altres, qui, no ho sabem, perquè hem de marxar, morts potser no, però ens n’hem d’anar, lluny, fora, és així. Aquest llinatge ja pot descansar en pau: nosaltres hem marxat finalment, i ja no en tinc ganes, no m’ho agraeixin, que no cal. Potser tampoc tenen gens de ganes d’entrar, d’irrompre per la porta, de fer un forat al mur, d’abonyegar la mar, ni que sigui per anar fent, no, fent no, llençant gasos lacrimògens, fent vessar llàgrimes, tot aquest fer i desfer, desfer-se de les rampoines, gens de ganes, ara, ja no en volen més, perquè la bona voluntat val per a obres, i fa temps que les altres van rebre la nacionalitat; la filla de Ieltsin, nacionalitzada; sublim, no ho hauríem cregut mai, que podria ser així, però, per desgràcia, no ens pot beneficiar gens! L’empresa també l’ha rebuda, la nacionalitat, el banc ja hi era, allà, si no, no n’hi hauria, de nacionalitat. Però no ha funcionat. Tant se val. No, per a vostès no és igual, això ho creiem de veritat, però per al senyor de l’empresa potser no és just. Aquesta concessió de la nacionalitat ja està consumada, massa aviat, però bé, no ha portat res, malauradament, una inversió fallida, una concessió de la ciutadania a la filla de Ieltsin consumada de la més bella manera, és allà, en el seu camp, en el qual no s’aventura cap bèstia ni cap caçador. No, allà no, ella és en un altre lloc, ha de ser en un altre lloc, no sabem on, les cortines han caigut, el descobriment ha estat reescrit amb cura, només ocuparà unes pàgines, qui escriu sobre això, qui canta sobre això, qui fa què, qui fa alguna cosa, qui obliga la gent aquí i la seva mirada falsament confusa, confusa de tota la falsedat que ens expliquen, qui obliga a desfilar al pas cap als altres assassinats, entre els quals nosaltres hauríem passat tan bé, creiem, potser no, però i? Tant és, tant és. Nosaltres cultivem l’horitzó per a alguna cosa, també podria acabar feliçment i alegre, però no és així. No cultivem res, no ens cultivem, som morts ja, com a mínim aquesta és la nostra aparença. I aquí ho diu, no, aquí no ho diu, no ho diu aquí, als morts no els poden concedir la ciutadania, no, tampoc diu res dels morts en vida, res, res d’aquells els morts dels quals encara són com vius i els vius, morts, res d’això, no volem escoltar-ho. L’últim no rep la llum, l’apaga. I l’últim som nosaltres.