A més, aquí hi és, sí, aquí! Nosaltres jaiem al fred sòl de l’església, però això hi és aquí, aquí hi és, irresoluble, indissoluble, abocat en aquest fullet, com l’aigua, com l’aigua que es precipita de cop, com l’aigua que cau per un penya-segat, transformats nosaltres mateixos en aigua, disminuïts, com estàtues, és gairebé elegant, amb les mans alçades, però no, d’un barranc a un altre, cap avall, cap a la necessitat, a la roda del molí hidràulic, tant de temps, anys, desapareixem, desapareixem però som més, és ben estrany, malgrat tot això desapareixem, encara que el nostre número s’infli, desapareix en nosaltres el coratge, som més, però cada cop menys al capdavant, molts ni tan sols arriben, cauen els qui pateixen, com l’aigua d’un penya-segat, per sobre el penya-segat, per sobre de les muntanyes, per mar, sobre la mar, a la mar, sempre llençats, sempre expulsats, neden durant anys, s’ofeguen, s’estimben, moren ofegats a camions refrigerador, moren al tren d’aterratge de l’avió, cauen morts als lavabos de l’autovia, cauen des dels balcons, sí, gent com nosaltres, tots som com nosaltres! La majoria es precipiten al desconegut, superen per un pèl el desconegut, estimat amfitrió, benvolgut conductor, tan sovint esclavitzat per la limitació de velocitat, oh, tant de bo que no n’hi hagués! Ens molesta tant! Disculpin, això segurament ja ho he dit en algun altre lloc. Iguals en dignitat, aquest és el fonament del comerç, però no, què hi diuen vostès? Així, doncs, això és el que pensen de nosaltres! Vostès diuen que nosaltres no volem dignitat, que només volem venir fins aquí, sempre venir, mai marxar, diuen vostès: i quan ja hi són, viuen a costa de nosaltres, ho impedirem, ja ho estem impedint, oh i tant, s’estimben, són inviolables, no els atrapem, s’ofeguen, s’estimben, tremolen, un terratrèmol, som un terratrèmol, independentment del sexe, de l’edat, de la formació, independents, independentment, independentment de tot, de camí cap a nosaltres, tant se valen l’aparença i l’origen, el destí és fútil, el passat ja ha passat, ho diu aquí, sí, aquí!, però no, aquí, on ells arriben, no hi ha lloc per a l’aparença i l’origen, i és veritat!, entre nosaltres no hi ha lloc per a l’aparença, la discriminació i el racisme, tampoc per a l’origen, almenys cap origen a què tornar, l’origen no val, no val el que algun cop val, el racisme tampoc ha trobat lloc entre nosaltres i ara es posa dempeus, com toca, com li toca a cadascú, no passa res, quan hom va dempeus al vagó caben més persones, ah sí, i els homes i les dones són iguals, disculpin, abans ho havia oblidat, les seves veus compten molt per igual, tant l’una com l’altra, quan voten, valen molt per igual, totes dues compten, ho diu aquí, també els nens tenen drets, però no compten, no poden comptar, encara no, però si poguessin comptar tampoc comptarien, estan protegits, estan protegits de nosaltres, atenció, atenció!, demanen un entorn lliure de violència, s’estimben i també cauen, els nens, més tard també seran éssers humans, cosa que hem d’evitar si no són nostres, fet i fet: tot cau, i d’aquest cau cap no en torna, encara que cadascú tingui el seu smartphone amb ell, disponible a tothora, disposat a mostrar-ho tot, a testimoniar-ho tot, disposat a fer fotografies en tot moment, això val per a l’entorn, amb els nostres congèneres, que podem enregistrar en tot moment amb els nostres telèfons intel·ligents, que són més intel·ligents que nosaltres, als que no ens pertany gaire cosa. Qualsevol pot enregistrar qualsevol, tot queda, tot es fixa, tot queda fixat, roman fixat, buscant el senyal, posem en alt els nostres smartphones, igual que l’Estat té en alta estima el tractament no discriminatori, nosaltres hi tenim els smartphones, que és això que manteniu en alt? Ah, això que tots mantenen en alt, la càmera del mòbil, és la base de la seva decisió, allà on vostès van, viatgen o van a menjar. Bé. Davant la càmera tots són iguals, fins i tot si tots no tenen la mateixa càmera, però tots en tenen una, sí, també la canalla, i també la canalla té drets i la seva càmera i una pel·liculeta de plàstic per protegir-la de la pols, algun dia seran virtuosos auxiliars de neteja, que ho netejaran tot, només cal prémer bé i prou, net i polit, i ara també fan una foto amb això, atenció, la dignitat de l’home! Parin atenció, la dignitat de l’home ve ara, ara ve!, facin una fotografia, ràpid, abans no marxi! La dignitat, atenció, l’han d’atendre, atenguin la dignitat, si no, la negligeixen, tinguin l’aparell a punt, la dignitat, sí, aquí mateix, facin, facin una foto! Ho demana l’Estat, persones que es troben en la mateixa situació, a les que es tracta igual, com és, doncs, que aquest, aquest estranger té un seient al metro i jo no, com és que ell ha entrat abans que jo?, és ell qui hauria de baixar!, amb això passa com amb els valors?, com amb la caiguda?, ja que hi som, com amb qualsevol altra cosa, com amb tot? Doncs l’empenyo de l’andana, a la pròxima el tiro allà baix mateix, i és com si no hagués existit mai si ningú el rescata. Si és rescatat, tornarà a estar en llibertat, però jo no, renoi, vol dir que calia aquest rescat? Ja ho entenc: la llibertat pot ser un sentiment, els dic jo, un sentiment que no té qualsevol, l’esport el coneix, aquest sentiment, la natura també, l’esquiador a les muntanyes el coneix, és a dir, qualsevol coneix el sentiment de llibertat, tothom el coneix, qualsevol la coneix: la llibertat. I tant, com la necessitàvem!, sí, l’hem necessitada, deixeu-nos volar, invictes, i deixeu-nos volar, en ordre, ara que l’escriptori ja està endreçat!, la llibertat la necessitem per al temps lliure, la llibertat, que ens ha calgut, sí, aquesta mateixa, la necessitem, mirin, no ens queda res més, jo els volia prendre alguna cosa, però el que passa és que ja no hi és. Em prenc aquesta llibertat i aquesta altra també, i de sobte ja no queda res, no em permeto cap llibertat més, mala sort, no, l’altra és millor, la prenc, com, que ja l’ha presa un altre? Increïble! Em prenc la llibertat addicional, fins i tot si un altre ja s’ha avançat, de demanar per aquests homes, no, eeh, d’utilitzar-los, no, fals, la llibertat ja la utilitzo jo, i encara que la demano, perquè pugui proscriure la llibertat dels altres, eeh, promoure, però no dels altres, aquests no els necessito, però la llibertat sí, sí, reconèixer, vetllar i respectar la llibertat, la llibertat d’opinió, un dret que es pot esprémer, com una llimona, i del qual ja no queda res quan s’ha espremut del tot, llavors no en queda res, però és que abans ja no en quedava gaire, em vaig prendre la llibertat de tenir la meva pròpia opinió, però ja no queda res, no queda res, tampoc de la meva opinió, ai, sí, disculpin, m’he pres totes les llibertats? Encara, però, en queden algunes, que abans vaig llançar allà, pot quedar-se-les! Deuen haver-hi algunes encara al cubell de les escombraries. Jo no sóc així, pot quedar-se-les, segur que encara estan en bon estat. Les pot ofegar, asfixiar, congelar, afamar, matar, totes les belles llibertats, excloent la seva, però seria tan generós de compartir-la? Gràcies. Moltes gràcies. Ja saben que tenen tota la llibertat de no compartir la meva opinió. Bé. Mirin, si fos per mi, jo no la compartiria, en tot cas, no amb vostès! Perquè ningú no decideix sobre mi, sobre la meva opinió i la meva vida més que jo mateix, i jo decideixo, decididament, que vostè decideixi sobre mi i comparteixi la meva opinió, de la qual no serà capaç d’arrancar el pedaç més petit, perquè em pertoca a mi decidir amb qui la vull compartir! Això ja s’ho haurien d’haver esperat, quan la llum va parpellejar al davant, abans de marxar. Jo també marxo ara. Em criden a tot arreu. Vostès no han cridat ningú, vostès, eterns beneits, tornin-se amb la seva maleïda branca al seu déu, marxin, si us plau, amb els de la seva estirp, morin en silenci a Schlingen, a Solingen, on sigui o, si ho prefereixen, telegrafiïn-s’ho, fiquin-s’ho a les orelles. És molt alt, no poden filmar una mica més baix? No poden? Qui ho hauria dit, el seu déu allà dalt és escandalós per a vostès? I què significa aquest odi horrible, aquí? Què és el que vol? Aquest no és el seu lloc! Aquí s’hi està, aquest no és el seu lloc. La llibertat acaba allà on comença la seva, és així, però la seva no comença, d’això ja me n’ocuparé jo, i la meva no acaba. És així. La seva acaba abans que comenci, i la meva sempre comença i mai acaba. És així. No. Així no! Si us plau, no se m’adrecin així!