Poca joieria, això ja ho dèiem nosaltres sovint, un altre cop massa sovint, com sempre massa sovint, tant és, una senyora cantant que ens mostra de manera molt diferent el senyor, que mostra el senyor al senyor Putin, vull dir, que assenyala i diu que el senyor Putin ha de ser el senyor ho diu en les seves atraients joies senyorials, i les dents brillen tant que hom té por que el colpegin o l’enceguin. Veure-la amb aquest vestit de genolls, això no ho voldríem mai, ni tan sols ens ho podem imaginar, això, que li ha passar a la nostra mare i els nostres germans, no volem ni imaginar’ nos-ho per a aquesta increïble dona, que dóna el to, on la gola toca amb la pell, ja n’hem parlat, tot sovint no ho vam poder dir prou, i això no ens ho podem ni tan sols imaginar. La princesa i l’altra princesa, tot en rus, al nostre destacament ara tot parla totalment en rus, cap a això anem, per aconseguir la marca de l’automòbil, i arribar aquí, en un automòbil que funcioni, o només aquells qui poden, diuen, i poden fer-ho a tot arreu, fins i tot als camps de golf del Kitz,^[7] a tot arreu poden parlar rus, nosaltres no podem parlar ni alemany, i prou que d’això se’ns acusa, amb raó, gràcies que vostès ens ho diuen un cop més, bé que nosaltres ho diem tot massa sovint, i no sabem res de nou. Aquestes princeses ho poden fer de manera natural, en rus, no els cal res més, encara que saben molt més, bé per vostès, ens n’alegrem. Per les dues! Naturalitzades com un llampec, des de bon començament eren iguals i després encara van ser més iguals. Si us plau, expliqui’ns, tot i que no els cal en absolut, ja ho han fet, això, fins i tot diverses vegades: són dues dones diferents, i en tenim més, en tenim encara més, a Kitz, a Viena, a les reserves d’arreu del món, encara que no són centenars de milers, com nosaltres, simplement són a tots els indrets macos, i n’hi ha molts, i a tot arreu, potser més i tot, molts. En particular, criden l’atenció les circumstàncies que els acompanyen, vull dir els acompanyants, els seus acompanyants russos; no, al piano, no, l’acompanyant de la filla. A la casa del carrer desgastat i polsegós del llac no hi ha cap senyal de vida, allà ni tan sols hi ha la senyora, mai se li va ocórrer la idea d’habitar aquesta barraca, però en qualsevol cas no hi ha ningú mort, això ho podem garantir, cap mort, tot viu, no es desperta sol ningú. Tot això en un altre lloc, en un altre lloc ningú no es desperta, el senyal de vida d’aquí, el nostre, no li interessa a ningú, cap senyal dels vius allà, cap senyal, en qualsevol cas, al llac, a la casa inhabitable, a la casa que ja no necessita habitants; ans al contrari, seria perjudicial, potser s’esfondraria, qui hi voldria viure, allà; va, ells segur que no!, bé, morta, no n’és, i posem la nostra vida com a garantia, com podria haver rebut la ciutadania, si no? També garantim que, allí, ningú hi és mort, en aquesta ruïna, tampoc la filla, la vedella europea, perdonin, això ho deu ser ara, ara que ja s’ha empadronat en una adreça legal, una que nosaltres no tenim, ella, en canvi, ja la té, però allà no hi viu ningú, ella tampoc, vostès tenen propietat, tenen la veu, tenen la ciutadania, com a mínim vist des del seu punt de vista, tenen la ciutadania, però cap senyal d’aquelles, ara mateix ja no sé ni a qui em refereixo. Les altres. Elles. On haurien de ser no hi són, han marxat i prou, les russes, sí, així se les anomena, han tocat el dos, segurament tan bon punt com van veure la casa, no, mai l’han vista, han escampat la boira, tampoc calia, han marxat i adéu. Nosaltres som aquí, però encara no hi som, no tenim res, però tampoc som morts, encara no. Aquest repartiment de tasques és important, la mort o la vida, tothom ha d’aportar la seva part, això ho veiem, això vol dir que uns són morts, els altres, no; nosaltres encara no, però molts de nosaltres sí, i vostès n’aconsegueixen potser molt més, si s’esforcen com cal, perquè el repartiment de tasques a l’estat exigeix que vostès no siguin morts; nosaltres, en canvi, depenem de les possibilitats, perquè, finalment, hem marxat del tot o, com a mínim, hem estat delmats, d’allò que els ulls no veuen, el cor no en dol, en qualsevol cas som menys dels que érem, i per tant la llum, els seus raigs, és suficient per a més persones, per a més, la llum dóna per a més perquè ara som menys, és clar. Ens esforcem, ens esforcem de valent, una mica de paciència, si us plau, aquest fre, malauradament, encara es troba davant nostre, no podem avançar, no ens atrevim, perquè allà hi ha clavat un déu que sempre té la millor carta, sí, tu, senyor, és a tu que ens referim!