EPÍLEG

En l’aire hi planava una sensació de tempesta quan l’inspector de policia Artur Delov va aturar el cotxe al voral de la carretera sense asfaltar davant de la casa consumida pel foc de Gorodisce, al nord-oest de Volgograd. No era gens clar per què aquell incendi havia generat una commoció tan gran.

Ningú no havia resultat ferit i la casa tampoc no era res de l’altre món. Tot aquell barri era extremament pobre i es trobava en molt mal estat de conservació, i ni tan sols havia aparegut ningú que reclamés aquella barraca. Però, tot i així, allà va veure que s’hi havien desplaçat un munt de peixos grossos, gent dels serveis secrets, gàngsters també —o això creia—, i després un munt de canalla que probablement hauria de ser a l’escola o a casa amb les seves mares. L’Artur els va fer fora i va contemplar les restes de la casa. No en quedava gaire més que una vella estufa de ferro i una xemeneia mig enrunada. Tota la resta havia quedat destruïda o s’havia cremat, i a terra ja no quedaven ni les restes de brases enceses. Tota la parcel·la era un paisatge negre i desolador, i al bell mig de tot s’obria un forat, com una trapa a l’inframon. Just al costat, s’alçava un grapat d’arbres socarrimats i fantasmagòrics amb branques que recordaven uns dits carbonitzats.

Les ràfegues de vent aixecaven de terra remolins de cendra i sutge, i feien que contés respirar. Hi planava la sensació que l’aire estava emmetzinat, i l’Artur va sentir una pressió al pit. Però va remenar el cap per desempallegar-se’n i es va girar cap a la seva companya, l’Anna Mazurova, que estava ajupida enmig de les ruïnes ennegrides.

—De què es tracta? —va preguntar l’Artur.

L’Anna tenia els cabells bruts de cendra i sutge.

—Creiem que d’una mena de senyal —va respondre.

—En quin sentit?

—La casa va ser comprada fa una setmana mitjançant un bufet d’advocats d’Estocolm —va dir—. La família que vivia aquí es va mudar a una residència nova i millor a Volgograd. I ahir al vespre, un cop es van haver emportat tots els mobles, es va sentir una explosió aquí dins. La casa es va encendre i va cremar fins als fonaments.

—I això per què amoïna la gent? —va preguntar.

—L’Aleksandr Zalaixenko, el fundador de l’organització criminal Zvezda Bratva, va viure els seus primers anys aquí. Després de la mort dels seus pares, se’l van emportar a un orfenat de Sverdlovsk, als Urals. Aquesta propietat es va cremar completament abans-d’ahir i, pel que sembla, la cosa ha preocupat un grapat de gent important, sobretot tenint en compte que coincideix amb altres revessos que ha patit el sindicat.

—O sigui que fa la impressió que algú vol cremar el mal fins a l’arrel —va dir, i es va quedar pensatiu.

Per damunt dels seus caps, el cel va retrunyir. Es va alçar un cop de vent, que va arrossegar un núvol de cendra i sutge del que quedava de la casa i s’ho va emportar més enllà, a través dels arbres i del barri. Poc després va arribar la pluja, una pluja alliberadora que va fer la impressió que netejava l’aire, i l’Artur Delov va sentir que la pressió al pit afluixava.

No gaire més tard, la Lisbeth Salander aterrava a Munic, i mentre es dirigia al taxi va mirar el mòbil i va veure la llista de missatges d’en Mikael. Finalment va decidir respondre. Li va escriure:

Ara he posat el punt final.

La resposta va arribar de seguida:

El punt final?

Ha arribat l’hora de tornar a
començar.

Després va somriure i, sense que la Lisbeth ho sabés, en Mikael també va somriure al seu pis de Bellmansgatan. Tenia la sensació que havia arribat el moment de provar alguna cosa nova.