CAPÍTOL 32

28 d’agost

L’Ivan Galinov va contemplar el periodista que tenia al davant, estirat a la llitera. Era tot un lluitador. Havia passat molt de temps des de l’última vegada que havia vist algú resistir tan estoicament un dolor d’aquella magnitud. Però ara tant li feia. El temps s’anava escolant i no podien esperar gaire més. Aquell home havia de morir. Potser en va. Però ara no importava. Ara en Galinov era allà, arrossegat per les ombres del passat. Es podria arribar a dir que pel mateix foc.

A diferència de molts dels seus companys del GRU, no havia aplaudit quan s’havien assabentat que la filla de dotze anys d’en Zalaixenko li havia llançat un còctel Molotov i havia vist el seu pare com cremava de viu en viu dins del seu cotxe. Ben al contrari, s’havia apartat del grup i havia jurat que un dia caçaria aquella noia. També era cert que molts anys abans l’havia trasbalsat saber que en Zalaixenko, el seu millor amic i mentor, havia desertat i s’havia convertit en el pitjor entre els pitjors traïdors a la pàtria.

Però després havia comprès que les coses no eren tan simples, i llavors havien reprès el contacte. Tot va tornar a ser com abans, o com a mínim semblant. Es trobaven en llocs secrets, intercanviaven informació i, plegats, aixecaven Zvezda Bratva. Ningú, ni tan sols el seu pare, no havia significat tant per a ell com en Zalaixenko. En Galinov sempre honoraria la seva memòria, encara que, evidentment, sabia que en Zala també havia causat moltíssim dolor, i no només l’estrictament necessari per dur a terme la seva feina, sinó també un altre, com el que havia provocat als de la seva pròpia sang. I aquell era un altre aspecte del drama que l’havia arrossegat fins allà.

En Galinov feia tot el que li demanava la Kira. En aquella noia podia veure tant en Zala com a si mateix, tant aquell que traeix com el que és traït, tant aquell que pateix com el que fa patir els altres. I mai abans no l’havia vist tan trasbalsada com després de la conversa que havia mantingut feia un moment amb en Mikael, al costat de la llitera. En Galinov es va estirar i va redreçar l’esquena. Havia arribat la tarda i se sentia cansat i li coïen els ulls. Tanmateix, no s’havia mogut d’allà i havia d’enllestir la feina d’una vegada. I mai no havia gaudit fent-ho, no com la Kira o en Zala. Per a ell era una obligació i prou. Va dir:

—Ara tot això s’acabarà, Mikael. Ho faràs molt bé.

En Mikael no va respondre. Només va serrar amb força les dents i no va perdre la calma. La llitera estava amarada de suor. Tenia els peus destrossats pel foc i plens de talls, i estava convençut que el forn que s’obria allà al davant cremava per a ell com un monstre amb la boca ben oberta. A en Galinov no li costava gens posar-se en la pell d’en Mikael.

A ell també l’havien torturat i havia estat segur que l’acabarien executant, i va pensar, com en una mena de consol tant per a ell mateix com per a en Mikael, que de ben segur hi havia un límit per al dolor, un moment a partir del qual el cos desconnectava. Des del punt de vista evolutiu, no tenia cap sentit patir sense límit, fins i tot quan ja no quedava cap esperança.

—Estàs preparat? —va dir.

—Jo… he… —va dir el periodista, però resultava evident que estava exhaust, perquè no va ser capaç de dir res més. I valia més així.

En Galinov va comprovar la llitera, es va eixugar la suor de les galtes, va veure fugaçment el seu propi reflex a les vores metàl·liques del forn i es va disposar a enllestir la feina.

En Mikael hauria volgut dir qualsevol cosa, només per aconseguir un petit respir. Però el van trair les forces, i els records i els pensaments se li van abraonar al damunt com un tsunami. Va veure la seva filla davant seu, i els pares i la Lisbeth i l’Erika. Tota mena d’imatges, moltes més de les que podia assimilar, i es va adonar que, tens, havia arquejat l’esquena. Les cames i els malucs no paraven de tremolar, i va pensar: Ara és quan passa. Ara moriré cremat. I va alçar els ulls cap a l’Ivan, però no va ser capaç de veure-hi amb nitidesa.

Feia la impressió que tota la nau estava immersa en una boirina, i per això tampoc no va saber si els llums del sostre van pampalluguejar realment i després es van apagar o si només eren al·lucinacions seves. Durant una bona estona només va pensar que aquella foscor era una part de la seva por davant la mort. Però finalment va comprendre que alguna cosa no anava a l’hora, i va sentir passes i veus, i va veure que l’Ivan es girava i deia en suec:

—Què collons està passant?

Unes altres veus van respondre, més alterades. Què estava succeint? En Mikael no entenia res, tret que una sensació de desconcert s’havia apoderat de l’interior d’aquella nau i que no hi havia cap dubte que s’havia produït un tall de llum. Tot s’havia apagat, tret del forn, que seguia cremant amb la mateixa intensitat amenaçadora. I en Mikael es va quedar a una sola empenta d’una mort dolorosa. Amb tot, aquell estat general de confusió havia de significar… un bri d’esperança, oi? Va mirar al seu voltant i va percebre unes siluetes fosques que es bellugaven entre les ombres.

Potser havia arribat la policia. En Mikael va intentar pensar amb claredat i alliberar-se del dolor que sentia. Podia espantar-los encara més? Cridar que estaven envoltats i que tot s’havia acabat? Però no, l’únic que aconseguiria amb allò seria que d’una empenta l’enviessin de dret al forn. Se li va fer un nus a la gola. Amb prou feines era capaç de respirar. Va clavar els ulls a les corretges de cuir que li subjectaven les cames. Eren noves, ja que les anteriors les havia consumit el foc i s’havien fos amb la seva pell. Els tous de les cames li feien un mal terrible i va bramar de dolor. Tenia la pell esparrecada. Seria capaç d’alliberar-se? Va decidir intentar-ho. El dolor seria indescriptible, però ara no tenia temps per pensar-hi, va aclucar els ulls i va aconseguir articular la frase:

—Hòstia, el sostre s’està enfonsant!

L’home que responia al nom d’Ivan va alçar la vista i aleshores en Mikael va respirar profundament, va alliberar les cames de les corretges, va proferir un udol que va esquinçar l’aire i, sense ni tan sols pensar-s’ho, va clavar una puntada de peu a l’estómac de l’Ivan. I aleshores tot es va tornar borrós. El darrer que va recordar en Mikael abans de perdre la consciència va ser el soroll de veus que cridaven en suec:

—Dispara-li.

MAIG DEL 2008

L’endemà, mentre baixaven cap al camp base, li van tornar a venir al cap les paraules que només vagament s’havien obert pas a través de la tempesta i la neu, les darreres paraules que havia sentit de la Klara, els crits de desesperació:

—Si us plau, no em deixeu aquí sola!

Era molt més del que era capaç de suportar, i ja aleshores intuïa que aquelles paraules li ressonarien al cap la resta de la seva vida. Però les coses no eren tan simples. Ell era viu, i allò li donava una força embriagadora. I, una vegada i una altra, pregava a Déu ser capaç d’arribar al camp base i caure entre els braços de la Rebecka. Així que no, no només se sentia culpable. També desitjava viure i, per això, també se sentia agraït, no només a en Nima, sinó també a l’Svante. Sense ell hauria mort allà dalt, però, tot i així, era incapaç de mirar-lo als ulls i només llançava mirades furtives a en Nima. I val a dir que no era l’únic que ho feia. Tots l’observaven, preocupats.

En Nima era una desferra humana, i es preguntaven si calia traslladar-lo en helicòpter fins a un hospital. Però el xerpa es negava a rebre ajuda, especialment si provenia de l’Svante o en Johannes. I això suposava un maldecap. No es podia obviar. Què diria quan recuperés les forces? Aquella idea turmentava en Johannes. I feia la impressió que encara preocupava més l’Svante. L’ambient es va anar fent més i més tens, però al final va deixar de donar-hi més voltes. Les coses anirien com havien d’anar, no hi podia fer res. Al mateix ritme que se li esgotaven les forces i l’expedició s’acostava a la seguretat del campament, les ganes de viure que havia sentit en un primer moment van anar deixant pas a l’apatia. I quan finalment va poder abraçar la Rebecka ja no sentia res del que havia somiat. Cap sentiment de seguretat, cap anhel d’estrènyer-la entre els seus braços, només aquella pesantor al cor.

Amb prou feines va voler menjar o beure res. Només va dormir, catorze hores seguides, i quan es va despertar pràcticament no va badar boca. Era com si al damunt d’aquell paisatge muntanyós hagués caigut una capa de cendra i en Johannes no fos capaç de trobar consol enlloc, ni tan sols en el somriure de la Rebecka. Tenia la impressió que la vida havia mort. Una sola idea li rondava pel cap: ho havia d’explicar tot. Però sempre acabava ajornant el moment, no només a causa de l’Svante i les seves mirades plenes de preocupació. Els van arribar informes que indicaven que la carrera com a alpinista d’en Nima Rita havia arribat a la fi. En Johannes havia de ser el responsable de clavar l’últim clau al taüt? Seria ell el que explicaria que l’home que en tots els altres sentits havia estat el gran heroi de la muntanya i que li havia salvat la vida havia deixat morir una dona en plena tempesta?

No es veia capaç de fer-ho. I, amb tot, hauria estat així si l’Svante no se li hagués acostat durant el descens des del camp base. Era a l’altura de Namche Bazaar, no gaire lluny d’un barranc on corria un rierol d’aigua abundant. En aquells moments caminaven tots dos sols. La Rebecka anava més endavant, ajudant la Charlotte Richter, que temia pels seus dits dels peus, que havien patit lesions per congelació. L’Svante li va passar un braç per les espatlles i va dir:

—No podem explicar res de tot això, mai de la vida. Ho entens, oi?

—Em sap molt de greu, Svante. Ho he de fer. Si no, em veig incapaç de viure amb mi mateix.

—Ho comprenc, amic meu. Ho comprenc. Però em sembla que tenim mala peça al teler —va dir, i aleshores li va explicar amb la veu més càlida que podia fer el que havien esbrinat els russos sobre ells dos, i llavors en Johannes li va respondre que potser era millor esperar.

Potser fins i tot ho va considerar com un bot salvavides, una manera d’escapolir-se del deure moral d’explicar-ho tot.

No li resultava gens fàcil orientar-se. La Lisbeth no s’havia atrevit a seguir el camí més habitual per si es tractava realment de l’edifici correcte. Havia trobat un corriol i, amb les rodes patinant cada dos per tres sobre la terra, havia travessat el bosc. Ara era al costat de la moto, dreta al damunt d’un matollar de nabius que s’estenia darrere d’un pi roig, escrutant amb la mirada l’edifici de maons.

En un primer moment no havia detectat cap senyal de vida allà dins i estava convençuda que tot plegat no era res més que una cortina de fum, una manera de conduir-la a una pista falsa. L’edifici que tenia al davant era allargat, com un estable, fet de pedra i maons, i mostrava indicis clars de decadència. La teulada demanava a crits una reparació a fons i la pintura de les parets més curtes començava a escrostonar-se. Des d’on era no podia veure cap cotxe ni cap moto, però va descobrir que sortia fum de la xemeneia, i va ser aleshores que va donar l’ordre a en Pesta de posar en marxa el seu pla.

Poc després, una figura va sortir de l’edifici, un home vestit amb roba fosca i cabells llargs. La Lisbeth només el va veure vagament, però es va adonar que l’individu mirava intranquil al voltant. I amb això la Lisbeth en va tenir prou.

Va muntar el receptor IMSI, l’estació base de telefonia mòbil, i pocs segons més tard un altre home va sortir de la nau industrial, tan nerviós com el primer. La Lisbeth cada vegada estava més segura que eren ells, i no eren pocs. No, si tenien en Mikael allà dins. Va fer una fotografia de l’edifici i, a través d’un missatge encriptat, va enviar les coordenades GPS a en Bublanski amb l’esperança que l’inspector no tardés a fer-hi arribar efectius. A continuació es va dirigir cap a la casa. Era arriscat, evidentment.

A l’esplanada que s’estenia davant de l’edifici de maons no hi havia espai per amagar-se, però la Lisbeth volia intentar mirar a través dels enormes finestrals que s’obrien als laterals i que arribaven a terra. El vent bufava amb força i el cel era fosc. La Lisbeth va avançar encongida, preparada per treure la pistola en qualsevol moment. Però de seguida va haver de recular. S’havia acostat massa a la nau i no veia res de res. Les finestres estaven tintades o plenes de sutge, i la va assaltar una sensació de perill. Va girar cua immediatament i va donar un cop d’ull al mòbil. Havia pogut interceptar un missatge de text.

Ell ha de morir i nosaltres hem
de marxar d’aquí.

Després era difícil saber exactament què havia passat. La Lisbeth va tenir la sensació que tornava a dubtar, com al bulevard Tverskoi. Però, en canvi, en Conny Andersson, que en aquell moment l’havia descobert en una de les càmeres, va tenir la impressió d’estar veient algú amb una gran determinació que s’allunyava a tota velocitat en direcció al bosc.

En Bogdanov també la va veure a la pantalla del seu ordinador, però, a diferència d’en Conny, no va donar l’alarma sinó que va observar amb una fascinació renuent com la Lisbeth desapareixia entre els arbres. I va continuar sense aparèixer durant uns quants segons. Després, es va sentir el soroll d’un motor que accelerava i aleshores en Bogdanov ho va poder veure a la pantalla: se’ls acostava a tota velocitat al damunt d’una moto, que va travessar volant els camps, i ell va suposar que era l’última cosa que veia d’aquella jove.

Els trets van començar a espetegar i els vidres a esmicolar-se. La moto va traçar un cercle damunt del prat. En Bogdanov no es va quedar per veure el final. D’una revolada va agafar les claus del cotxe que tenia a la taula del costat i va tocar el dos amb un desig sobtat i irrefrenable de ser lliure finalment i allunyar-se d’una història que no podia acabar bé, ja fos per a ells o per a la Wasp.

En Mikael va obrir els ulls i va veure la figura borrosa d’un home davant seu, un paio fofo d’uns quaranta anys, cabells llargs, mandíbula ampla i ulls enrogits. Les mans d’aquell home subjectaven una pistola i tremolaven. Ell, al seu torn, també tremolava. Nerviós, va mirar l’Ivan, que encara intentava recuperar l’alè.

—Li foto un tret? —va cridar l’home.

—Dispara-li —va respondre l’Ivan—. Hem de tocar el dos.

I aleshores en Mikael va començar a agitar les cames, com si pogués aturar les bales amb els seus peus destrossats. I va tenir temps de veure com l’home es concentrava, el front se li arrufava i els músculs de l’avantbraç se li tensaven, i va cridar «No, collons, no!», quan de cop i volta va sentir el soroll eixordador d’un motor d’un cotxe o d’una moto que s’acostava a una velocitat infernal. I aleshores l’home es va girar.

En Mikael va començar a sentir una pluja de trets al seu voltant, potser de metralladora i tot. Resultava impossible de saber. L’únic segur era que aquell vehicle es dirigia a tota velocitat cap a ells. Es va sentir un gran estrèpit. Vidres que s’esmicolaven i s’escampaven per tota la nau. Amb un gran terrabastall va aparèixer una moto, amb una figura esprimatxada vestida de negre al damunt. Una dona, va pensar en Mikael, que va accelerar i es va estavellar contra un dels homes que hi havia allà dins. I del cop la dona va sortir projectada contra la paret.

Mentrestant, la pluja de bales no havia parat i l’home gras de mandíbules amples va disparar amb la seva pistola, però no contra ell, sinó contra la dona que havia caigut de la moto, tot i que es va fer evident que no havia fet diana. La dona no s’havia quedat quieta. Amb passes ràpides i decidides se li va abraonar al damunt, i en Mikael va veure la cara d’en Galinov, tensa de la por o de la concentració. Però després no va entendre res més. Només va sentir més trets i crits, i va tornar a submergir-se en el seu dolor.

La Catrin, en Kowalski i el matrimoni Forsell havien demanat menjar indi i havien fet una pausa. Però ara tornaven a ser a la sala d’estar, i la Catrin intentava ressituar-se. Necessitava entendre més bé què havia dit l’Svante a en Forsell mentre descendien des del camp base.

—Pensava, simplement, que volia el millor per a mi —va continuar en Johannes—. Em va passar el braç per les espatlles i em va explicar que tenia por que ens poguessin acusar de coses molt pitjors si xerràvem. Bé, ja ens trobàvem amb l’aigua al coll.

—A què es referia?

—Els responsables del GRU sabien qui érem. En aquells moments ja es devien estar preguntant si hi havia cap relació entre la mort d’en Grankin i la nostra presència a la muntanya. Després va afegir, amb el mateix to amistós: «Saps prou bé que frisen per tancar-te una temporadeta a la presó». I tenia tota la raó, ho sabia prou bé. El GRU em considerava un element perillós i molest, i aleshores em va recordar, amb la mateixa refotuda condescendència, que probablement disposaven de kompromat en contra meu.

—Kompromat?

—Material comprometedor, vull dir.

—I a què es referia?

—A una història amb el ministre Antonsson.

—El d’Indústria?

—Exacte. En aquella època l’Sten Antonsson s’acabava de separar i anava una mica perdut. Al principi de la dècada del 2000 es va enamorar d’una jove russa anomenada Alisa. Semblava que l’Antonsson vivia en un núvol, el pobre diable. Però durant una estada a Sant Petersburg a la qual el vaig acompanyar va beure una gran quantitat de xampany a l’habitació de l’hotel. En plena festa, l’Alisa es va posar a fer-li preguntes sobre informació sensible, i crec que va ser llavors que, dins del seu caparró, hi va caure. No era l’amor de la seva vida. Es tractava del parany típic de la noia jove. I aleshores l’Antonsson va esclatar. Va començar a bramar i a agitar els braços, els guardaespatlles van entrar a l’habitació immediatament i el rebombori va ser d’escàndol. I a algú se li va acudir la brillant idea que jo havia d’interrogar la noia, i per aquest motiu em van demanar que pugés a l’habitació.

—Què va passar?

—Vaig entrar a l’habitació i el primer que em vaig trobar va ser l’Alisa, amb calcetes de blonda, lligacames i tota la pesca. Estava fora de si, i vaig intentar calmar-la. Llavors va començar a cridar que volia diners. Si no, denunciaria l’Antonsson per maltractament. Allò em va agafar completament a contrapeu i, com que duia un munt de rubles a sob re, els hi vaig donar. Tot plegat no era gaire correcte, però va ser l’única solució que en aquell moment se’m va acudir.

—I tenies por que hi pogués haver proves?

—Sí, temia que n’hi hagués. I quan l’Svante em va recordar aquell capítol tot es va tornar encara més complicat, i em va venir al cap la Rebecka. Vaig pensar en com l’estimava i vaig témer que es cregués que en el fons era un indesitjable.

—I llavors vas decidir no explicar el que havia passat.

—Vaig decidir deixar passar els dies i, quan em vaig adonar que en Nima tampoc no en deia ni mitja paraula, vaig decidir esperar una mica més, i el temps va anar passant. Després van aparèixer altres problemes.

—Quina mena de problemes?

En Janek Kowalski va respondre:

—Va arribar a oïda del GRU que en Johannes havia intentat reclutar en Grankin.

—Com podia ser?

—Ens pensàvem que havia estat l’Stan Engelman —va continuar en Kowalski—. Durant aquell estiu i aquella tardor van anar apareixent indicis cada vegada més clars que formava part de Zvezda Bratva. Sospitàvem que l’Engelman tenia un talp dins l’expedició que li passava informació sobre l’estreta relació que s’havia creat entre en Johannes i en Viktor. Fins i tot pensàvem que la font era en Nima Rita.

—Però no ho era.

—No, però va quedar clar que el GRU havia rebut aquella informació. Crèiem que no sabien res del cert, però tot i així… Es va presentar una protesta al govern suec. S’hi apuntava, fins i tot, que la pressió que havia exercit en Forsell sobre en Grankin havia contribuït a l’estrès que havia mostrat el rus a l’Everest i li havia costat la vida. En Johannes va ser expulsat de Rússia, com ja saps.

—O sigui que va ser per aquest motiu? —va preguntar la Catrin.

—En part va ser per això. En aquella època Rússia va fer fora del país un munt de diplomàtics. Però sí, també va ser un dels motius. I va suposar una gran pèrdua per a tots nosaltres.

—Però no per a mi —va afegir en Johannes—. Per a mi va ser el principi d’una cosa nova i millor. Vaig abandonar l’exèrcit i vaig sentir un gran alliberament. Estava enamorat i em vaig casar. Vam aixecar l’empresa del pare i vam tenir fills. La cara més meravellosa de la vida em tornava a somriure.

—I això és molt perillós —va dir en Kowalski.

—Sou uns cínics —va replicar la Rebecka.

—Però és veritat. Qui és feliç abaixa la guàrdia.

—Vaig deixar d’actuar amb cautela i vaig ser incapaç de sumar dos més dos, com hauria d’haver fet —va continuar en Johannes—. Vaig seguir veient l’Svante com una persona en qui podia confiar i trobar suport. Fins i tot el vaig nomenar el meu secretari d’Estat.

—I això va ser un error? —va preguntar la Catrin.

—És el mínim que puc dir. I gairebé de seguida van començar a sorgir també assumptes del passat.

—Vas ser víctima d’una campanya de desinformació.

—Això també, però per sobre de tot va tornar a aparèixer en Janek.

—I què volia?

—Parlar sobre en Nima Rita —va dir en Kowalski.

—Per què?

—Saps? —va respondre en Johannes—. Durant molt de temps no vaig perdre el contacte amb en Nima, l’havia ajudat amb diners i havia construït una casa per a ell a Khumbu. Però al final tant era el que fes. Després de la mort de la Luna, tot el seu món es va col·lapsar i va emmalaltir terriblement. Només vaig aconseguir parlar per telèfon amb ell un parell de vegades, i llavors amb prou feines vaig poder entendre’l. Desvariejava. El seu cap era un autèntic garbuix i ja ningú no es veia amb cor d’escoltar-se’l. No se’l considerava una amenaça, ni tan sols l’Svante. Però la tardor del 2017 la situació va canviar. Una periodista de The Atlantic que es deia Lilian Henderson es va proposar escriure un llibre sobre el que havia passat a l’Everest que hauria de sortir publicat l’any següent, quan es commemoraria el desè aniversari de l’accident. La Lilian va investigar profusament l’incident i no només estava al corrent de l’afer entre en Viktor i la Klara, sinó també dels lligams de l’Stan Engelman amb Zvezda Bratva. La periodista fins i tot va investigar el rumor que apuntava que l’Engelman desitjava veure morts tant la seva dona com en Grankin durant aquella expedició.

—Déu del cel!

—Exacte. I la Lilian Henderson també va entrevistar a fons l’Stan a Nova York. Per descomptat, ell va negar totes les acusacions i no era tan clar que la periodista nord-americana fos capaç de transformar tota la informació que havia aplegat en proves objectives. Tot i així, l’Engelman devia entendre que es trobava amb l’aigua al coll.

—Què va passar?

—La Lilian va ser prou indiscreta per comentar que se n’anava al Nepal a parlar amb en Nima Rita, i potser, com ja he dit, en circumstàncies normals en Nima Rita no representava una amenaça, però potser sí que ho era davant d’una periodista tafanera que tenia prou coneixement de l’assumpte per poder destriar què era bogeria pura i què eren dades reals de la història que li pogués relatar.

—I què eren dades reals?

—Entre altres coses justament el que la Lilian estava investigant —va dir en Kowalski.

—A què et refereixes?

—Teníem un home a l’ambaixada del Nepal que havia llegit els pamflets que en Nima anava penjant per Katmandú, i, entre moltes altres coses, revelaven informació que apuntava que l’Stan li havia demanat que matés la Mamsahib mentre eren a la muntanya, encara que pel que sembla en Nima s’hi referia com a Angelman, així que més aviat semblava que parlés d’un àngel fosc que havia davallat del cel per transmetre-li l’ordre.

—I vols dir que era veritat? —va preguntar la Catrin.

—Sí, creiem que sí —va continuar en Kowalski—. Pensem que durant un temps l’Stan va sospesar la idea de fer servir en Nima Rita com a braç executor.

—I realment això és possible?

—No oblidis que, quan va comprendre que la Klara i en Grankin estaven pensant en la manera de tancar-lo a la presó, l’Engelman devia estar desesperat.

—Com va reaccionar, en Nima? En sabeu res, d’això?

—El va impressionar enormement, com és obvi —va dir en Johannes—. Tot el que havia fet al llarg de la seva vida, durant tots els anys com a alpinista, havia estat ajudar la gent, no matar persones. I, per descomptat, es va negar a escoltar-lo. Però després, quan tot i així d’alguna manera va contribuir a la mort de la Klara, va començar el seu calvari. No resulta gaire difícil d’imaginar. El sentiment de culpa i la paranoia el van destruir, i la tardor del 2017, quan en Janek em va venir a veure, en Nima va intentar desesperadament confessar els seus pecats a Katmandú. Volia quedar net de tota culpa davant del món.

—Sí, semblava ben bé això —va fer en Kowalski—, i llavors vaig informar en Johannes que, tenint en compte l’entrevista que volia fer-li la Lilian Henderson, possiblement la vida d’en Nima corria perill. Li vaig comentar que hi havia el risc que l’Stan i Zvezda Bratva se’n volguessin desempallegar, i li vaig dir obertament que estàvem en deute amb en Nima i li havíem de proporcionar protecció i atenció mèdica.

—I ho vau fer?

—Sí.

—Com?

—Vam informar en Klas Berg, del Must, i vam portar en Nima a Suècia en un avió diplomàtic del Regne Unit. Un cop al país, el vam ingressar al Södra Flygeln de la badia d’Årsta, on per desgràcia…

—Què? —va dir la Catrin.

—No va rebre l’atenció que es mereixia, i jo… —va continuar en Johannes.

—I tu què…?

—No vaig anar a veure’l tan sovint com m’havia proposat. No només perquè tenia un munt de feina. Senzillament, em trencava el cor veure’l en aquell estat.

—O sigui que tu vas continuar sent feliç.

—Sí, ho vaig ser, però aquella felicitat no va durar gaire.