CAPÍTOL 9

24 d’agost

La Fredrika Nyman era a la Unitat de Medicina Forense, i no deixava de pensar en les seves filles i de preguntar-se què havia fet malament.

—No ho entenc —va dir al seu col·lega Mattias Holmström.

—Què és el que no entens, Fredrika? —va preguntar.

—Com pot ser que estigui tan enfadada amb la Josefin i l’Amanda. Sento com si estigués a punt d’esclatar.

—I per què estàs enfadada?

—Són tan arrogants, totes dues. Ni tan sols em saluden.

—Mare meva, Fredrika, si són adolescents. És molt normal. Que no et recordes de com eres tu a la seva edat?

La Fredrika ho recordava. Havia estat una noia modèlica, aplicada a l’escola i hàbil amb la flauta travessera, a vòlei i a la coral. I, per descomptat, educada i amb bones maneres. Sempre amb un somriure d’orella a orella als llavis i amb un «sí, mama» i «és clar, papa» a punt, com un petit nen soldat alegre i content. De ben segur que en algun sentit havia estat insuportable, però tot i així… ni tan sols ser capaç de contestar quan algú et parlava?

Aquella actitud li resultava incomprensible i era incapaç de no perdre els estreps una vegada i una altra. I als vespres s’enfurismava i es posava a cridar. Estava massa cansada. Havia d’aconseguir dormir i descansar una mica. I, per descomptat, s’hauria d’autoreceptar algun somnífer immediatament. Per què no alguna droga, posats a fer? Tenint en compte que havia estat una d’aquelles adolescents exemplars perfectes, ara prou que podia desviar-se lleugerament del bon camí, i barrejar vi negre i analgèsics. Va esclafir a riure de la seva pròpia ocurrència i va respondre amb un parell de frases típiques i tòpiques a en Mattias, que va somriure amb tanta dolçor que la Fredrika va sentir l’impuls d’engegar-li quatre crits a ell també.

A continuació va tornar a pensar en el pidolaire. Aquell rodamón era l’única cosa a la feina que la motivava, i va fer veure que no es tractava d’un cas que la policia hagués donat per perdut. Atorgant-li una prioritat màxima, havia sol·licitat una prova del carboni 14 de les dents, que havia de determinar l’edat de l’home en un interval de dos anys, i una altra del carboni 13, que aportaria llum sobre els hàbits alimentaris durant la infantesa, quan es van formar les dents, i indicaria la quantitat d’estronci i oxigen.

A més, havia contrastat el resultat de l’ADN autosòmic amb la base de dades internationalgenome.org i havia arribat a la conclusió que amb tota probabilitat el captaire procedia de les regions meridionals d’Àsia Central. Però allò no li servia de gaire, i seguia esperant els resultats de l’anàlisi segmentària dels cabells. En el pitjor dels casos, la resposta d’aquesta prova podia tardar mesos a arribar, i la Fredrika havia anat al darrere dels del Laboratori de Química Forense tant com havia pogut. Tot i així, va prendre la decisió de trucar per enèsima vegada a la secretària de la Unitat.

—Ingela —va dir—, ja sé que sóc molt pesada.

—Ets la menys pesada de tota la colla. Només passa que darrerament t’estàs posant al dia.

—Han arribat els resultats de l’anàlisi dels cabells?

—Els de l’home sense identificar?

—Exacte.

—Un moment, deixa que doni un cop d’ull al registre.

La Fredrika va fer repicar els dits sobre la taula i va clavar una llambregada al rellotge de paret. Era un quart i mig d’onze del matí i ja desitjava que arribés l’hora d’anar a dinar.

—Caram, caram! —va fer l’Ingela, uns segons més tard—. Sembla que ho han accelerat. Ja els tenim aquí. Te’ls pujo immediatament.

—Només digue’m què hi diu.

—Hi posa…, espera un moment.

La Fredrika es va adonar que se sentia estranyament neguitosa.

—Pel que sembla duia els cabells llargs —va continuar l’Ingela—. N’hem aconseguit tres segments sencers i són… negatius tots tres. Cap traça d’opiacis ni tampoc de benzo.

—O sigui que no era politoxicòman.

—Només era un molt honorable i vell alcohòlic. No, espera… aquí… En el passat havia pres aripiprazole, un neurolèptic, oi?

—Exacte, s’utilitza en casos d’esquizofrènia.

—Però això és l’únic que hi trobo.

La Fredrika va penjar i es va quedar una estona rumiant. O sigui que aquell home no havia consumit cap psicofàrmac, tret d’aripiprazole, i feia molt de temps. Què significava allò? Es va mossegar el llavi i va fulminar amb la mirada en Mattias, que va tornar a apuntar el mateix somriure ridícul d’una estona abans. Però era bastant evident, no? O bé el rodamón, de sobte —potser per casualitat—, havia aconseguit un bon grapat de somnífers i se’ls havia empassat tots de cop, o bé algú li havia volgut treure la vida i els hi havia introduït a l’ampolla. La Fredrika no sabia quin gust devia tenir la barreja d’alcohol i zopiclona. Probablement no era gaire bo. Però va suposar que el captaire no devia ser la persona més llepafils del món. D’altra banda, quina raó podia tenir algú per assassinar un home com aquell? Evidentment, era una pregunta difícil de respondre, o com a mínim a aquelles altures. Però davant d’aquell nou escenari la Fredrika podia descartar un homicidi no premeditat. Aquell no havia estat un crim fruit d’un rampell. Requeria una certa sofisticació, allò de preparar un còctel de pastilles i, a més calia condimentar-lo amb opiacis. Amb dextropropoxifè.

«Amb dextropropoxifè».

Hi havia alguna cosa en tot allò que li feia mala espina. Amb dextropropoxifè aquell còctel era una mica massa elaborat —com si fos obra d’un farmacèutic o d’algú que hagués consultat un metge— i la Fredrika va rumiar una estona què havia de fer. Podia trucar a en Hans Faste i suportar una altra classe magistral sobre com se solien comportar els sonats. Però no en tenia cap ganes. Així doncs, va decidir enllestir l’informe i va telefonar a en Mikael Blomkvist. Un cop trencat el secret professional, ja tant hi feia si continuava parlant amb el periodista.

La Catrin Lindås era a la casa d’en Mikael a Sandhamn, intentant enllestir un editorial per a l’Svenska Dagbladet. Però no se n’acabava de sortir. No estava inspirada i se sentia esgotada de tants terminis de lliurament i d’haver de donar l’opinió de tot. En general estava cansada de tot excepte d’en Mikael Blomkvist. I allò, evidentment, era una estupidesa. Però no hi podia fer res. Se n’hauria d’anar cap a casa i cuidar-se del seu gat i de les plantes i, en general, mostrar una mica més d’autoestima.

Hi donava voltes i més voltes, però no arribava enlloc. Era com si estigués enganxada a aquell home i, sorprenentment, no havien discutit ni una sola vegada. Durant hores i hores l’únic que havien fet era l’amor i xerrar. Per descomptat, es podia deure al fet que moltíssims anys abans n’havia estat més o menys enamorada o una cosa per l’estil, com totes les joves periodistes en aquella època. Però en realitat la Catrin creia que sobretot es devia a la sorpresa, a la força d’un fet completament inesperat. Havia estat del tot convençuda que en Mikael la detestava i que la volia ensarronar, i s’havia posat a la defensiva, amb una actitud arrogant, com tantes altres vegades quan se sentia pressionada. I l’únic que desitjava era que marxés del seu despatx. Però aleshores va percebre alguna cosa completament diferent als ulls del periodista, una fam, com en un monjo desnerit. I llavors tot es va precipitar. La Catrin es va convertir en l’antítesi de tot el que la gent s’imaginava d’ella i ni tan sols li importava que cap dels seus companys pogués aparèixer per la porta en qualsevol moment. Es va llançar damunt d’en Mikael amb una passió que encara la sorprenia, i més tard van sortir al carrer i van anar a prendre unes copes de vi, malgrat que la Catrin no bevia mai res.

Aquella mateixa nit havien arribat a Sandhamn amb un vaixell taxi i havien entrat rodolant a la casa. Després els dies havien anat passant sense que cap dels dos hagués fet gaire més que fer el ronso al llit, entortolligats l’un amb l’altre, o sortir una estona al jardí o anar a fer un volt amb la barca de motor d’en Mikael. Tot i així, la Catrin es negava a pensar que es tractava de res seriós, i encara no li havia explicat ni mitja paraula de les grans preocupacions que l’assaltaven, aquella por que no l’abandonava mai. I havia decidit que l’endemà marxaria cap a casa, o potser aquell mateix vespre. D’altra banda, havia dit el mateix el dia anterior i dos dies abans. Però s’hi havia quedat, i ara s’havien fet dos quarts d’onze del matí de dilluns i el vent bufava sobre el mar, i la Catrin va alçar els ulls cap al cel, on un estel verd es recargolava, nerviós. Alguna cosa va vibrar al seu costat.

Era el mòbil d’en Mikael. En Mikael havia sortit a córrer i la Catrin, per descomptat, no pensava fer cap cas al telèfon. Tot i així, va donar un cop d’ull a la pantalla. Hi apareixia el nom de Fredrika Nyman. Es devia tractar de la metgessa forense de qui li havia parlat, i aleshores, amb tot, va despenjar l’aparell.

—Hola, has trucat al mòbil d’en Mikael —va contestar.

—Que puc parlar amb en Mikael?

—Ha sortit a córrer. Vols que li deixi algun encàrrec?

—Digue-li que em truqui —va demanar la forense—. Digue-li que he rebut el resultat de les anàlisis.

—Es tracta del captaire de l’abric?

—Exacte.

—Saps que un dia vaig coincidir amb ell? —va fer.

—Ah, sí?

La Catrin va percebre curiositat en la veu de la metgessa.

—Se’m va llançar al damunt —va continuar.

—Perdona, qui ets?

—Sóc la Catrin, una amiga d’en Mikael.

—Què va passar?

—Se’m va acostar a la plaça Mariatorget i es va posar a cridar.

—Què volia?

La Catrin es va penedir d’haver-ho esmentat. Va recordar la sensació d’alguna cosa terrible que tornava a aparèixer, com un vent fred del passat.

—Parlar-me d’en Johannes Forsell.

—Del ministre de Defensa?

—El devia voler criticar, com fa tothom. Però em vaig allunyar d’allà tan de pressa com vaig poder.

—Tens alguna idea d’on podia ser aquell home?

A la Catrin li semblava saber-ho prou bé.

—Ni idea —va respondre—. Què diuen els resultats de les proves?

—Prefereixo parlar-ne amb en Mikael.

—Val més, doncs. Li diré que et truqui.

Va penjar i va notar com una sensació de pànic tornava a recargolar-se-li per dins. I va recordar aquell pidolaire, com estava assegut de genolls al costat de l’estàtua de la plaça Mariatorget, i l’havia assaltat una sensació de déjà-vu, com si tornés als seus viatges d’infantesa, i potser va somriure en direcció a ell, una mica nerviosa, com abans sempre havia somrigut als desemparats. Fos com fos, l’home es devia sentir interpel·lat. Es va alçar d’una revolada i va engrapar una branca que tenia al costat, es va acostar cap a ella amb pas insegur i va bramar:

—Famous lady, famous lady!

La va sorprendre que la reconegués. Però aleshores l’home ja era molt a prop i la Catrin li va veure els monyons dels dits de les mans, la taca negra a la cara, la desesperació als ulls i la pell esgrogueïda. I llavors va ser com si es quedés petrificada i no es pogués moure. I no va ser fins que l’home la va aferrar per la jaqueta i va començar a desvariar i a dir coses sobre en Johannes Forsell que la Catrin no va aconseguir alliberar-se’n i allunyar-se d’allà.

—No recordes res del que et va dir? —li havia preguntat en Mikael.

Ella li havia respost que s’havia tractat de la mateixa cantarella de sempre. Però potser, comptat i debatut, no ho era. Aquelles paraules se li van tornar a fer presents al cap i en aquell moment ja no li apareixien com un reguitzell de crits inintel·ligibles o ni tan sols com una porció de tot el que contínuament es deia d’en Forsell. Aquelles paraules li parlaven d’alguna cosa completament diferent.

En Mikael s’acostava a la casa. Se sentia esgotat i estava xop de suor, i va mirar al seu voltant. Ningú darrere seu, i aleshores ho va tornar a pensar: només són imaginacions, bestieses. Els darrers dies havia tingut la sensació que el vigilaven, i massa sovint —a parer seu— s’havia creuat amb un home que s’acostava als quaranta, amb cua i barba i braços tatuats, que anava vestit com un estiuejant, però que, per contra, tenia una mirada una mica massa recelosa per estar gaudint d’uns dies de descans.

No era que es pensés que aquell home tenia res a veure amb ell i, d’altra banda, havia dedicat tota la seva atenció a la Catrin, i havia oblidat el món que els envoltava; però de tant en tant sentia una fiblada de desassossec i en aquells instants gairebé sempre pensava en la Lisbeth. Se li podien aparèixer al davant imatges d’allò més esfereïdores. Esbufegant, va alçar els ulls. El cel era ras i sense núvols. Havia llegit que continuaria fent aquella calor durant uns quants dies, però que s’aixecaria el vent i potser hi hauria tempesta. En Mikael es va aturar davant la casa i el jardí amb els dos grosellers que hauria de cuidar, i va alçar els ulls cap al mar i els banyistes que omplien la platja mentre panteixava profundament, amb l’esquena vinclada i les mans als genolls.

Després va entrar a la casa, esperant una benvinguda magnífica. La Catrin l’havia malacostumat rebent-lo com si es tractés d’un soldat que tornava d’una batalla només que hagués estat fora deu minuts. Però la va trobar quieta i pensativa al llit, i aleshores el van tornar a assaltar tots els temors i, de nou, li va venir al cap l’home de la cua.

—Que ha passat res? —va preguntar.

—Què…? No —va respondre.

—I no hem tingut cap visita?

—Esperaves algú? —va contestar la Catrin.

Allò el va tranquil·litzar lleugerament. Li va acaronar els cabells i li va preguntar com estava.

La Catrin li va respondre que estava bé. En Mikael no se la va acabar de creure. D’altra banda, no era el primer cop que percebia aquella brillantor fosca al fons dels seus ulls. Però totes i cada una de les vegades s’havia esfumat tan de pressa com havia aparegut, i quan la Catrin li va explicar que la forense havia trucat, en Mikael va decidir no pressionar-la i va telefonar a la Fredrika Nyman, que li va parlar de les anàlisis dels cabells.

—Ho comprenc —va dir—. I quines conclusions n’extreus?

—Amb franquesa, fa una bona estona que hi estic donant voltes i més voltes. Però tot plegat em sembla molt sospitós —va respondre la Fredrika Nyman.

En Mikael va alçar els ulls cap on era la Catrin, que estava asseguda amb els braços sobre el ventre. Li va somriure i la Catrin només li va respondre amb una ganyota forçada. I aleshores en Mikael va mirar per la finestra i va veure cabretes blanques sobre el mar. El seu forabord, pobrament amarrat, es bressolava en la cadència de les onades.

—Què hi diu, en Faste?

—Encara no en sap res. Però ho he incorporat a l’informe.

—Li has de passar aquesta informació.

—I ho faré. La teva amiga m’ha explicat que el captaire li va parlar d’en Johannes Forsell.

—En Forsell és com un virus —va respondre—, a tots els desequilibrats els puja al cap.

—No ho sabia.

—És una mica com l’assassinat d’Olof Palme, en el seu temps. Acabava traient el nas en totes les psicosis. Estic col·lapsat amb totes les teories de la conspiració estúpides que circulen sobre en Forsell.

—I com pot ser, això?

En Mikael va alçar els ulls cap a la Catrin, que es va aixecar i va entrar al lavabo.

—No se sap mai del cert —va respondre—. Alguns personatges públics, simplement, fan volar la imaginació de la gent. Però estic segur que tot això va ser premeditat, una venjança, perquè des d’un principi en Forsell va assenyalar que Rússia estava implicada en el crac borsari i, en general, el ministre de Defensa ha mantingut una línia dura i obstinada contra el Kremlin. Hi ha proves bastant clares que ha estat objecte d’una campanya de desinformació.

—Però en Forsell també és un home a qui li agrada arriscar-se, oi? És una mica imprudent i tot.

—De fet, a mi em sembla una persona molt correcta. He investigat els seus negocis d’una forma bastant exhaustiva —va continuar—. Encara no saps d’on ha sortit el captaire?

—No sé gaire més que el que revela l’anàlisi del carboni 13, que probablement va créixer en unes condicions d’una pobresa extrema, però això ja ho suposava. Sembla que fonamentalment s’alimentava de verdures i cereals. Probablement els seus pares eren vegetarians.

En Mikael va mirar cap al bany, on era la Catrin.

—No et sembla força estrany, tot plegat? —va preguntar.

—A què et refereixes?

—Que aquest home apareix un bon dia del nores i de cop i volta el troben mort després d’empassar-se un còctel de verí mortal.

—Sí, em sembla estrany.

Una idea li va venir al cap.

—Saps què? Tinc un amic al Departament de Crims amb Violència, un inspector que treballa amb en Faste i que el considera un inútil rematat.

—Un home intel·ligent, pel que em dius.

—Molt. Podria parlar amb ell a veure si té temps per donar un cop d’ull a aquest cas, així potser podrem accelerar el procés.

—Estaria molt bé.

—Gràcies per trucar —va dir—. Parlem aviat.

Va penjar l’aparell, content de tenir un motiu per trucar a en Bublanski. Amb l’inspector es coneixien de feia molts anys i la seva relació potser no sempre havia estat senzilla. Però els darrers temps s’havien fet amics, i xerrar amb ell sempre era una alegria, com si el simple fet de poder gaudir de la seva capacitat de reflexió li aportés perspectiva i l’ajudés a alliberar-se de la torrentada de notícies que era la seva vida, i que de vegades li provocava la impressió d’ofegar-se en aquell vastíssim mar de sensacions i bogeria.

L’última vegada que s’havien vist amb en Bublanski havia estat al funeral d’en Holger, i havien parlat de la Lisbeth i el discurs que la noia havia pronunciat a l’església. Un discurs que tractava de dracs. Havien quedat de tornar-se a veure aviat, però no havien acabat de concretar mai res, tal com acostuma a passar en certs períodes de la vida. En aquell moment en Mikael va agafar el mòbil per trucar a l’inspector. Tot i així, va dubtar un instant i va preferir picar a la porta del bany.

—Tot bé aquí dins? —va preguntar.

La Catrin no tenia cap ganes de respondre, però era conscient que havia de dir alguna cosa, així que va murmurar un «Espera un moment de no res» i es va aixecar de la tassa, es va remullar la cara i, sense acabar-se’n de sortir, va intentar que els ulls no semblessin tan enrogits. A continuació, va obrir la porta i va sortir del lavabo. Es va asseure al llit i no es va sentir del tot còmoda quan en Mikael se li va acostar i li va passar la mà pels cabells.

—Com va amb l’article? —li va preguntar.

—Un desastre.

—Conec aquesta sensació. Però hi ha alguna altra cosa, oi? —va insistir.

—Aquell captaire… —va començar la Catrin.

—Què li passa?

—Em va posar dels nervis.

—Ja me n’he adonat.

—Però no saps per què.

—No, suposo que no —va fer en Mikael, i aleshores la Catrin va emmudir uns segons, vacil·lant, però després va començar a parlar, sense alçar els ulls de les seves pròpies mans.

—Quan tenia deu anys, els meus pares em van dir que no aniria a l’escola durant un any sencer. La meva mare va convèncer la direcció del centre que el pare i ella m’educarien personalment, i suposo que els van enviar un munt de material escolar i tasques que jo no vaig arribar a veure mai. Després ens en vam anar a l’Índia, a Goa. I potser al principi va estar molt bé. Dormíem a la platja o en hamaques i jo em passava el dia corrent amunt i avall amb altres nens, aprenia a fer collarets i figuretes de fusta, i jugava a futbol i a vòlei, i als vespres ballàvem i enceníem fogueres. El pare tocava la guitarra i la mare cantava. Durant un temps ens vam encarregar d’una cafeteria a Arambol i jo servia les taules i preparava sopa de llenties amb llet de coco, que anomenàvem la sopa de la Catrin. Però a poc a poc les coses es van anar torçant. La gent entrava despullada a la cafeteria i molts tenien els braços plens de marques d’agulles. D’altres anaven completament col·locats i alguns em grapejaven o intentaven espantar-me quan el cervell se’ls girava.

—Terrible.

—Un dia em vaig despertar a mitja nit i vaig veure els ulls encesos de la meva mare en la foscor. S’estava punxant. El pare estava dret una mica més enllà, balancejant-se cap a un costat i cap a l’altre tot repetint «Aix, aix» amb veu somnolenta. Poc després vam començar a tenir problemes de debò, amb els atacs de paranoia del papa. Jo preguntava «Què li passa al papa?». «Només són paranoies seves», responia la mama. Les paranoies del papa. Poc després vam marxar d’allà, pensant que, si ens n’anàvem, potser també podríem allunyar-nos de les paranoies. I recordo que vam caminar hores i hores, i dies i setmanes, i que arrossegàvem un carretó amb rodes de fusta velles i corcades, carregat fins dalt de xals, roba i foteses de tota mena que la mare intentava vendre. Més endavant, suposo que ens devíem haver desprès de tot plegat perquè de cop i volta amb prou feines portàvem equipatge, i en comptes de caminar agafàvem el tren o fèiem autoestop. Vam arribar a Benarés i, finalment, a Katmandú, i vam viure a Freak Street, el vell carrer dels hippies, i va ser llavors que vaig comprendre que el nostre model de negoci havia canviat radicalment. El pare i la mare no només s’injectaven heroïna, sinó que també en venien. La gent entrava a casa i deia «Please, please», i de vegades hi havia homes i dones que ens perseguien pel carrer. A molts els faltaven dits o, alguns cops, un braç o una cama. I anaven vestits amb parracs i tenien la pell groguenca i la cara plena de taques. Encara els puc veure en els meus somnis.

—I aquell captaire te’ls va recordar.

—Va ser com si tot allò es tornés a fer present.

—Em sap molt de greu —va dir en Mikael.

—Les coses són com són. Fa molt de temps que hi he de conviure.

—No sé si pot servir de gaire res, però aquest home en qüestió no era toxicòman. Ni tan sols consumia pastilles.

—Però tot i així semblava un d’ells —va respondre la Catrin—. Estava tan desesperat com ells.

—La forense creu que va ser assassinat —va continuar en Mikael, amb un altre to de veu, com si ja hagués oblidat la història que li acabava d’explicar, i aleshores la Catrin es va sentir dolguda o, simplement, estava esgotada, i va dir que necessitava sortir a fer un volt. I encara que en Mikael, val a dir que sense gaire determinació, va intentar aturar-la, el seu cap ja es trobava molt lluny d’allà.

Quan la Catrin va arribar al llindar de la porta i es va girar, va veure que en Mikael trucava per telèfon, i aleshores va pensar que no calia que l’hi expliqués tot. I, passés el que passés, era millor que ho investigués ella mateixa.