CAPÍTOL 16

26 d’agost

En Johannes Forsell va córrer tant que les temples li estaven a punt d’esclatar, i, dins el cap, els pensaments li retrunyien amb força. Però res de tot allò —ni tan sols els moments més feliços— no li brindaven ni una mica de claror. Va intentar pensar en la Becka i els nens. L’únic que se li apareixia al davant era la decepció i la vergonya als ulls, i quan molt llunyans, com sorgits d’un altre món, va sentir els ocells que cantaven, li van semblar irreals. Com podia ser que cap criatura volgués refilar o, ni tan sols, viure?

Tot el seu món era negre i sense esperança. Tot i així, no sabia el que volia. Si hagués estat a Estocolm, potser s’hauria llançat davant d’un camió o s’hauria tirat al metro. Allà només hi havia aigua i, encara que l’atreia, es va adonar que era massa bon nedador, i que, a pesar del seu enorme desconcert, dins seu hi havia una energia vital que no estava segur que fos capaç d’extingir.

Per això no parava de córrer, no de la manera que feia sempre, sinó com si volgués deixar enrere la vida mateixa. Per què tot havia acabat així? No ho podia entendre. S’havia pensat que era capaç de superar qualsevol obstacle. S’havia pensat que era fort com un roure. Però havia comès un error i s’havia vist arrossegat a una situació en la qual sabia que no podria viure. Era veritat que en un primer moment havia desitjat tornar-s’hi i lluitar. Però el tenien ben collat. Sabien que el tenien atrapat. I ara era allà. Un estol d’ocells va emprendre el vol a prop seu i més endavant, esporuguit, un animal es va allunyar a tota velocitat. «Nima, Nima». Ell, de totes les persones del món, precisament ell… Res de tot allò tenia cap sentit.

En Johannes havia estimat en Nima. Bé, evidentment «estimat» no era la paraula correcta, però tot i així… Entre tots dos hi havia hagut un vincle, una unió. Havia estat en Nima el primer a entendre que de nit en Johannes s’esmunyia dins la tenda de la Rebecka al camp base i s’havia preocupat. La seva deessa de l’Everest se sentia ultratjada si algú mantenia relacions sexuals als vessants de les seves muntanyes.

«Makes mountain very angry», havia dit. I al final en Johannes no es va poder estar de burxar-lo i, encara que tothom li havia recomanat que no ho fes —«No es pot fer broma amb aquest home»—, en Nima s’ho va prendre bé i reia. I potser hi ajudava el fet que tant la Rebecka com en Johannes eren solters.

Era pitjor amb en Viktor i la Klara, tots dos casats. Era pitjor amb ells en tots els sentits imaginables. I li va venir al cap la Luna, la valenta i meravellosa Luna, que alguns matins apareixia amb pa acabat de fer, formatge de cabra i mantega de iac, i amb la determinació ferma d’ajudar-los. Sí, probablement va ser allà on tot va començar. En Johannes els va donar diners, com si estigués pagant un deute que encara no sabia que hagués contret.

Però les coses havien anat així i prou. En Johannes es va deixar arrossegar fins al mar, malgrat tot, i quan va arribar a la sorra es va descalçar i es va treure els mitjons i la samarreta, i es va ficar a l’aigua i va començar a nedar, de la mateixa manera que havia corregut, salvatgement i fora de si, com en una final dels cent metres, i ben aviat es va adonar que el mar era ple de cabretes blanques i que, mar endins, l’aigua era més freda del que s’havia imaginat. I el corrent, més fort. Però en comptes de reduir el ritme, el va augmentar.

Volia nedar i oblidar-ho tot.

Els guardaespatlles havien trucat sol·licitant reforços i, sense saber ben bé on havia d’anar, la Rebecka va pujar al primer pis, al despatx d’en Johannes. Potser esperava comprendre alguna cosa del que havia passat. Però no hi va veure res que li donés cap pista, més enllà de restes de papers cremats a la llar de foc. I va colpejar amb la mà dreta l’escriptori, i en aquell moment va sentir una vibració al seu costat i, durant un instant, va pensar que l’havia provocat ella.

Però es tractava del mòbil d’en Johannes i a la pantalla hi apareixia el nom «Mikael Blomkvist». I el va deixar sonar. L’últim que volia era parlar amb periodistes. Havien enverinat les seves vides i només desitjava cridar i plorar. «Torna a casa, burro. Nosaltres t’estimem». I no sabia exactament què va passar després. Potser les cames la van trair.

De cop i volta es va veure asseguda a terra, pregant —encara que no havia resat des que era una nena—, i aleshores va tornar a vibrar el telèfon. Es va aixecar amb cames insegures i va veure que tornava a ser en Blomkvist. Blomkvist, va pensar, aquell home no els havia defensat? Creia que sí, i potser fins i tot sabia alguna cosa. No era del tot impossible, oi? I sense pensar-ho dues vegades va agafar el mòbil i ella mateixa va sentir la desesperació en la seva veu.

—És el telèfon d’en Johannes. Parla la Rebecka.

En Mikael va comprendre immediatament que n’havia passat alguna, però en desconeixia la magnitud. Es podia tractar només d’una discussió de parella. Podia ser qualsevol cosa i va preguntar:

—Truco en un mal moment?

—Sí… o no.

En Mikael va intuir que la Rebecka estava al límit de patir un atac de nervis.

—Prefereixes que torni a trucar més tard?

—Ha marxat i prou! —va cridar—. Se n’ha anat i ha deixat els seus guardaespatlles aquí. Què està passant?

—Sou a Sandön?

—Què? Sí —va respondre amb un fil de veu.

—Què creus que pot haver fet?

—Tinc molta por que cometi alguna estupidesa contra si mateix —va contestar, i aleshores en Mikael li va dir un parell de paraules de consol, per expressar el convenciment que tot s’arreglaria.

En acabat va baixar corrents cap al seu forabord, que estava amarrat a l’embarcador, i va marxar. No era una barca ràpida. Sandön era una illa de cinquanta-quatre hectàrees i la casa dels Forsell es trobava no gaire a prop. Tardaria una bona estona a arribar-hi. El vent bufava amb força i la seva barca era petita i no parava de balancejar-se d’un costat a l’altre. L’aigua li esquitxava la cara i en Mikael va proferir un renec. Què coi estava fent? No n’estava segur. Però aquella era la seva manera de gestionar les crisis. Passant a l’acció. Va accelerar i no gaire més tard va sentir al cel el soroll d’un helicòpter.

Va deduir que tenia a veure amb en Forsell i va tornar a pensar en la seva dona. Era com si ella hagués parlat a la vegada amb ell i amb tothom. Què està passant? Havia sentit l’angoixa en la seva veu i va alçar els ulls sobre el mar. Tenia el vent de popa i allò hi ajudava una mica. Ara s’estava acostant a la banda sud de l’illa i es va creuar amb una llanxa motora que, sense cap consideració, li va passar ben arran. Poc després, les onades que havia aixecat el van fer ballar d’un costat a l’altre. Però va intentar no alterar-se ni posar-se a escridassar aquells nanos malcriats amb les hormones desbocades.

Es va limitar a donar més gas i mirar al seu voltant. I no va veure gaire gent a la platja. Tampoc no semblava que ningú hagués sortit a nedar, i tot just començava a plantejar-se si no havia d’amarrar la barca en algun lloc i buscar dins del bosc quan va descobrir un puntet petit que apareixia i desapareixia entre les onades enmig de la via per al trànsit marítim. I aleshores va dirigir la barca cap allà i va cridar:

—Ei, espera!

El vent ofegava la resta de sorolls i en Johannes Forsell estava completament immers en el seu món. L’esforç salvatge dels músculs i aquell principi de rampa als braços li produïen una sensació gairebé d’alliberament. Estava plenament concentrat a continuar nedant fins que pogués deixar-se arrossegar, i enfonsar-se fins al fons, lluny de la vida. Però no era tan senzill. No volia viure, però tampoc no sabia si volia morir per allò. L’esperança l’havia abandonat, simplement. Només quedava la vergonya i la ràbia palpitant, que ja no era res més que una força que esclatava cap endins, una espasa girada contra ell. I sentia que ja no tenia esma per a res. No ho podia suportar.

Va pensar en els seus fills, en Samuel i en Jonathan, i aleshores va veure amb claredat que era incapaç de suportar ni una idea ni l’altra. No podia trair-los suïcidant-se ni seguir amb vida i permetre que el veiessin com una persona sense honor. Així que va continuar nedant i prou, com si el mar hagués de proporcionar una resposta al seu dilema. Damunt del seu cap va sentir un helicòpter i, sense voler, va empassar-se un glop d’aigua de mar. Va pensar que havia estat una onada, que l’havia sorprès, però en realitat eren les forces, que començaven a abandonar-lo.

Li costava mantenir el cap fora de l’aigua i va passar a fer braça. No li va servir de gaire. Les cames l’enfonsaven cap avall i, de cop i volta, sense acabar d’entendre com, es va trobar completament sota l’aigua. No era capaç de tornar a pujar a la superfície, i aleshores el va assaltar el pànic. Va agitar els braços i ho va sentir amb una claredat punyent: encara que desitjava morir, no volia morir d’aquella manera. I va lluitar per tornar a la superfície, i va agafar aire, panteixant, i es va girar cap a la riba, i va poder acostar-s’hi cinc o deu metres.

Després es va tornar a enfonsar i aleshores la por li va clavar les urpes. En Johannes va aguantar la respiració, però ja no podia més. Va empassar-se més aigua i va patir el que en medicina es coneix com un espasme laringi reflex. No podia respirar. El cos el va protegir tant de temps com va poder. Després, inevitablement es va posar a hiperventilar amb una angoixa que anava en augment, i l’aigua li va entrar als pulmons i a l’estómac.

El pit i el cap estaven a punt d’esclatar-li de dolor i pànic i va perdre la consciència, i després la va tornar a recuperar. Però llavors ja davallava cap al fons, i va pensar —en la mesura que era capaç d’articular un pensament— en la seva família i en tot i en res, i va moure els llavis articulant la paraula «perdó», o potser «socors». Era difícil de saber quina de les dues.

El cap que havia vist entre les ones va desaparèixer un instant i després va tornar a ser visible. En Mikael va cridar «Espera un moment, ja vinc». Però la seva barca era massa lenta, i quan va tornar a alçar els ulls ja no va veure res més que mar, una gavina que es capbussava i, més enllà, un veler blau. I va intentar recordar on havia vist aquella figura per darrera vegada. Podia haver estat allà… o allà. Se l’havia de jugar. Al final va apagar el motor i va concentrar els ulls a l’aigua. Era tèrbola, ja ho havia llegit, a causa de la pluja, la floració de les algues, tots els productes químics i les partícules provinents del bosc. I va agitar els braços cap a l’helicòpter que sobrevolava per damunt del seu cap, sense tenir ni la més petita idea de què podia comportar. Aleshores es va treure les sabates i els mitjons i es va quedar dret uns segons dins la barca, que es balancejava amb força a causa dels embats del vent. Després es va llançar a l’aigua.

El va sobtar la seva fredor, però tot i així es va capbussar. Va mirar al seu voltant sense veure-s’hi gens. Era inútil i no tenia cap sentit. Un minut més tard va tornar a la superfície i es va adonar que la barca s’havia allunyat moltíssim. Però no hi podia fer res. Es va tornar a submergir, ara a més profunditat i en direcció contrària. I aleshores va poder entreveure un cos més enllà, que s’enfonsava rígid i sense vida, com una columna que es desploma. S’hi va acostar bussejant i va engrapar l’home per sota els braços. El cos era pesant com el plom i en Mikael ho va intentar amb totes les seves forces, picant de peus, i a poc a poc, centímetre a centímetre, va aconseguir pujar fins a la superfície. Però havia comès un error de càlcul.

S’havia fet la idea que un cop a la superfície tot seria més fàcil, però era com si estigués carregant un tronc. L’home havia perdut el coneixement i semblava que pesava igual a la superfície. Tampoc no mostrava senyals de vida, i en Mikael era conscient de la distància que els separava de la platja. No seria capaç de portar-lo fins a terra ferma. Tot i així, va lluitar amb totes les seves forces. Molts anys abans, quan era jove, havia après les tècniques de rescat, així que canviava constantment la manera com nedava i intentava agafar el cos d’una altra forma.

Però cada vegada se li feia més feixuc i, a poc a poc, les forces l’anaven abandonant. Va començar a empassar-se aigua i a patir rampes. Ja no podia més. Es veia obligat a deixar anar l’home. Si no ho feia, l’arrossegaria fins al fons de la badia. Prenia per un instant la decisió fatal i tot seguit se’n desdeia. I va continuar debatent-se fins que de cop i volta tot es va tornar fosc.