CAPÍTOL 36

9 de setembre

L’Erika Berger va tornar a remenar el cap. «No», va dir. No sabia com havia passat, però no li agradaven les paraules que havien utilitzat per referir-se a la Catrin. «No es tracta de cap Senyora Perfecta, ni de cap moralista freda i calculadora. Ben al contrari, és refotudament bona. Escriu amb força i empatia, i en comptes de queixar-vos hauríeu de sentir-vos-en orgullosos, així que marxeu d’aquí i aneu a fer la vostra feina».

—Ara mateix —els va deixar anar.

—D’acord, d’acord —van remugar—. Només pensàvem que…

—Què pensàveu?

—Deixa-ho córrer.

Els joves periodistes Sten Åström i Freddie Welander van sortir amb la cua entre les cames del seu despatx, i l’Erika els va maleir els ossos. Però, evidentment, ella mateixa s’ho havia preguntant. Com podia haver passat? Eren les conseqüències inesperades d’un afer amorós, d’una nit en un hotel, ho sabia perfectament, però tot i així… la Catrin Lindås?

La Catrin Lindås era l’última persona a la Terra que l’Erika s’hauria imaginat que escriuria per a Millennium. Però la Catrin no només els havia servit amb safata de plata una història colpidora, sinó que aquell reportatge desprenia una llum pròpia i, abans i tot que haguessin tingut temps de publicar-lo, el ministre de Defensa, en Johannes Forsell, havia presentat la dimissió, i al seu secretari d’Estat, l’Svante Lindberg, l’havien arrestat com a sospitós d’assassinat, extorsió i espionatge. I tot i així, res del que s’havia filtrat als mitjans de comunicació i havia generat grans titulars dia rere dia, hora rere hora, els havia arrabassat la glòria, i encara menys havia rebaixat les expectatives davant del nou número de la revista.

«En relació amb la informació que apareix en el proper número de la revista Millennium, poso el meu càrrec a disposició del govern», havia manifestat en Johannes Forsell en la nota de premsa que havia emès.

Era senzillament fantàstic, ni més ni menys. I no era res més que una mostra clara del grau d’enveja periodística el fet que alguns dels seus propis companys de feina no només no fossin capaços d’alegrar-se d’aquell èxit, sinó que a més malparlessin de la persona que els havia entregat aquella primícia i, encara més, que es queixessin de la col·laboració amb la revista alemanya Geo, en què una dona de qui ningú no havia sentit a parlar, la Paulina Müller, escrivia un article sobre la investigació científica que havia ajudat a identificar el xerpa Nima Rita.

En Mikael, en canvi, no havia escrit ni mitja ratlla, encara que, evidentment, s’havia encarregat de tota la feina prèvia. Havia hagut de conviure bona part del temps amb el dolor i havia passat diverses vegades pel quiròfan. Semblava immers en una boira espessa de morfina. Els metges li havien donat notícies d’allò més encoratjadores: d’aquí a mig any tornaria a caminar com abans, cosa que, per descomptat, era un gran alleujament. Tot i així, continuava mostrant-se poc parlador i estava abatut, i només de vegades, com quan xerraven de la separació de l’Erika, tornava a semblar el Mikael de sempre. Fins i tot havia esclafit a riure quan li havia explicat que tenia un afer amb un home que també es deia Mikael.

—És d’allò més pràctic —li havia dit el seu amic, però no es veia amb cor de parlar de si mateix o del que havia hagut de passar.

Es limitava a patir-ho en silenci, i a l’Erika l’amoïnava. Però tenia l’esperança que aquell dia s’obriria una mica més. Per fi podria tornar cap a casa, i havia pensat anar-lo a veure aquell mateix vespre. Però primer repassaria la història sobre les fàbriques de trols que en Mikael no havia volgut publicar i que, només a contracor, li havia enviat. Bé, una introducció gens dolenta, malgrat tot, va pensar. En Mikael sabia com començar una història, però després… D’acord, el va entendre una mica.

Perdia pistonada. S’embolicava. Volia dir massa coses a la vegada, i l’Erika va anar a buscar un cafè, i va ratllar una frase aquí i una altra allà. Però després… Què era allò? Més endavant, en un afegitó matusser en Mikael apuntava que un home anomenat Vladimir Kuznetsov no només dirigia i era el màxim responsable de les fàbriques de trols de Rússia, sinó que també estava al darrere de les campanyes d’odi que havien precedit els assassinats de membres del col·lectiu LGTBI a Txetxènia, i d’allò no se n’havia parlat mai abans.

Ho va comprovar. No, l’únic que apareixia a la xarxa sobre en Kuznetsov era gairebé… tendre i tot. S’hi deia que era propietari d’un restaurant, un bromista empedreït i un apassionat de l’hoquei, especialista a cuinar el filet d’ós i a organitzar festes per a membres de les elits del país. Però a l’article d’en Mikael s’apuntava en una direcció completament diferent. En Kuznetsov era l’home que s’amagava darrere de les campanyes de desinformació i els atacs cibernètics que a l’estiu havien desencadenat la crisi borsària. A què carai es dedicava en Mikael? Com podia ser capaç d’amagar una informació com aquella dins d’un altre article i deixar-la anar sense aportar ni la més petita prova?

L’Erika va tornar a llegir aquell fragment, i es va adonar que el nom de Kuznetsov contenia un enllaç que portava a un munt de documents en rus. I aleshores va cridar la Irina, la seva editora i la investigadora que aquell estiu havia ajudat en Mikael. Tenia quaranta-cinc anys, era baixeta i rabassuda, de pell morena, portava unes ulleres de pasta enormes i tenia un somriure càlid. La Irina es va asseure immediatament a la cadira de l’Erika i es va concentrar a llegir aquella quantitat ingent de material i a traduir-lo en veu alta. En acabat, totes dues dones es van mirar als ulls i van murmurar:

—Collons…

En Mikael acabava d’arribar amb crosses al seu pis de Bellmansgatan i no entenia de què li parlava l’Erika per telèfon. D’altra banda, tampoc no tenia el cap gaire clar. Anava fins al capdamunt de morfina i el cervell li funcionava a càmera lenta, i constantment el turmentaven flaixos del que havia passat.

A l’hospital, al principi havia tingut la companyia de la Lisbeth, i allò li aportava una certa serenor, com si l’ajudés que l’única persona que podia entendre el que havia hagut de passar fos al seu costat. Però just quan s’havia acostumat a la seva presència, la Lisbeth havia desaparegut sense ni tan sols acomiadar-se. El rebombori va ser d’escàndol, per descomptat. Els metges i les infermeres corrien amunt i avall buscant-la, i en Bublanski i la Sonja Modig, també, perquè no havien acabat de prendre-li declaració. Tot i així, i com era obvi, tant li feia.

La Lisbeth s’havia esfumat i en Mikael no s’ho va prendre gens bé. «Collons, Lisbeth. Per què no pares de fugir de mi? Que no comprens que et necessito?», va voler cridar. Però les coses eren així i prou, i en Mikael va compensar la seva absència deixant anar més renecs i malediccions, i augmentant la dosi de calmants.

En certs moments, a la frontera entre la nit i el dia, es veia arrossegat fins als límits de la bogeria, i si, malgrat tot, aconseguia adormir-se sempre somiava en el forn de Morgonsala. Somiava que, centímetre a centímetre, el seu cos s’endinsava en aquell mar de foc i era devorat per les flames. I després, quan es despertava amb un sotrac o un crit, encara desconcertat, abaixava els ulls i es mirava les cames per comprovar que no se li estiguessin cremant de debò.

La millor part del dia la tarda, quan rebia visites i de vegades fins i tot aconseguia oblidar-se de tot o, com a mínim, mantenir a ratlla els records de la fàbrica de vidre. La més inesperada de totes va ser la visita d’una dona de cabells foscos i ulls refulgents, que va aparèixer amb un ram de flors als braços. Duia un vestit blau cel amb pantalons acampanats i els cabells meticulosament pentinats amb trenes. Semblava una atleta o una ballarina i es movia pràcticament sense fer soroll. En un primer moment en Mikael no va comprendre per què li sonava. Després va recordar que era la Kadi Linder, l’empresària que havia conegut al llindar de la porta del pis del carrer Fiskargatan.

La Kadi el volia ajudar —commoguda pel que havia llegit sobre en Mikael als diaris—, però feia la impressió que també havia vingut per explicar-li una altra cosa. I quan la dona es va regirar a la cadira i va fer la impressió que es posava vermella, en Mikael va sentir curiositat.

—He rebut un correu electrònic —va començar a dir—. O potser això de dir-ne un correu electrònic no és gaire exacte. La pantalla de l’ordinador va pampalluguejar i, com per art de màgia, em va arribar un arxiu sobre en Freddy Carlsson, del Formea Bank. Ja saps, el paio que m’ha estat fent la vida impossible i llançant calúmnies sobre mi durant anys perquè vaig assegurar que era una persona deshonesta a la revista Veckans Affärer.

—En recordo alguna cosa —va respondre en Mikael.

—Exacte, i en aquest arxiu que he rebut hi ha proves irrefutables que en Freddy ha estat involucrat en actes de blanqueig de capitals mentre treballava com a màxim responsable del banc als països bàltics. I he pogut comprovar que no només era un individu deshonest sinó un autèntic criminal.

—Caram.

—I, amb tot, no és això el que m’ha deixat més perplexa, sinó el missatge que hi havia just a sota.

—Què hi deia?

—Al peu de la lletra deia: «Continuo vigilant les càmeres de seguretat per si de cas algú no ha entès que m’he mudat de pis». Això és tot. I en un primer moment no he copsat res, però després m’ha vingut al cap la teva visita i tot el drama de Morgonsala. Llavors he comprès que vaig comprar el pis de la Lisbeth Salander i m’he sentit…

—No cal que et preocupis —la va interrompre en Mikael.

—Preocupada… No, caram, gens ni mica. M’he sentit afalagada! He pensat que aquest arxiu sobre en Freddy Carlsson era la manera que ha tingut la Lisbeth Salander de compensar tots els maldecaps que pugui haver tingut per culpa seva. M’he quedat perplexa, amb franquesa, i encara més convençuda que us volia ajudar, a tots dos.

—No cal —va respondre en Mikael—. Ja és prou considerat per part teva haver vingut fins aquí.

Però amb un atac de clarividència que més tard el va sorprendre a ell mateix, en Mikael va preguntar a la Kadi si, tenint en compte la posició delicada de Millennium en el mercat de mitjans de comunicació i tots els intents agressius de comprar-los que havien hagut de patir, no es volia convertir en la presidenta del consell d’administració de la revista. Aleshores la cara de la Kadi es va il·luminar i va dir que sí sense ni tan sols pensar-s’ho, i l’endemà mateix en Mikael va aconseguir que l’Erika i tota la resta acceptessin aquella proposta.

Tret d’aquella visita, era sobretot la Catrin la que venia a veure’l a l’hospital. I no només perquè es podia dir que eren una parella, sinó perquè, per descomptat, en Mikael s’havia implicat plenament en el reportatge que la Catrin estava escrivint. En va llegir l’esborrany i una vegada i una altra xerraven sobre aquella història. Tant l’Svante Lindberg com l’Stan Engelman havien estat detinguts i l’Ivan Galinov, també. I tot apuntava que els dies del Moto Club Svavelsjö estaven comptats, tot i que no els de Zvezda Bratva, que tenia uns protectors molt poderosos.

En canvi, feia la impressió que en Johannes Forsell se n’estava sortint prou bé, i sovint en Mikael considerava que la Catrin era massa condescendent amb l’exministre de Defensa. Però, al capdavall, havia estat en Forsell el que els havia ofert la primícia amb safata de plata. A més, en Johannes li queia molt bé, així que suposava que era una concessió que podia acceptar, i allò devia ser un alleujament per a la Rebecka i els nens.

Però sobretot havia estat molt bonic que en Nima Rita hagués estat incinerat segons la tradició budista a Tengboche, al Nepal. A més, s’havia de celebrar una cerimònia en record del xerpa, i tant en Bob Carson com la Fredrika Nyman ja es dirigien cap allà. Feia la impressió que tot s’anava resolent en molts sentits. Però, tot i així, en Mikael no era capaç d’alegrar-se’n. Era com si es trobés al marge de tot plegat, especialment en aquell moment, en què l’Erika no parava de xerrotejar, alterada, per telèfon. De què dimonis li parlava?

—Qui és aquest Kuznetsov? —va preguntar.

—Que no hi ets tot?

—Què vols dir?

—Si ets tu qui l’ha deixat al descobert.

—Jo no he fet res.

—Quina mena de drogues et donen?

—Massa poques.

—A més, escrius com un principiant.

—Ja t’ho vaig dir.

—Però, com un principiant, deixes molt clar que en Vladimir Kuznetsov va ser qui va desencadenar la crisi borsària de l’estiu passat. També que és un dels responsables que hi ha al darrere de l’assassinat d’homosexuals a Txetxènia.

En Mikael no entenia res. Aplegant forces d’on va poder es va asseure davant de l’ordinador i va obrir el seu vell article.

—Això no té cap ni peus.

—Encara menys quan em respons d’aquesta manera.

—Ha d’haver estat…

No va arribar a acabar la frase, però tampoc no calia. Va fer la impressió que l’Erika pensava el mateix.

—Té alguna cosa a veure amb la Salander?

—No ho sé —va respondre en Mikael, astorat—. Però fes-me’n cinc cèntims. Parlaves d’en Kuznetsov.

—Ho pots llegir tu mateix. La Irina està traduint els documents i les proves que hi ha enllaçades. Però es tracta d’una història increïble. En Kuznetsov és la persona sobre qui canta el grup Pussy Strikers a «Killing the world with lies».

—Quina cançó dius?

—Perdona, havia oblidat que vas desconnectar del món a l’època de la Tina Turner.

—Va, no comencis.

—Ho intentaré.

—Com a mínim deixa que ho comprovi.

—Passo per casa teva aquest vespre i en parlem.

En Mikael va pensar en la Catrin, que no tardaria a arribar.

—És millor que ens vegem demà, així tindré temps d’entendre una mica millor tot això.

—D’acord. I, per cert, com et trobes?

Es va quedar uns segons callat. Creia que l’Erika es mereixia una resposta franca.

—Ha estat bastant dur.

—Ho entenc.

—Però, saps?

—Digues.

—Vaig rebre una petita injecció de vida. —Li van agafar les presses per penjar—. He de… —va continuar.

—Posar-te en contacte amb una determinada persona.

—Una cosa per l’estil.

—Cuida’t molt.

En Mikael va penjar i va intentar el que ja havia provat un centenar de vegades des de l’hospital: posar-se en contacte amb la Lisbeth. No n’havia rebut cap senyal de vida, no n’havia sabut res tret del missatge que havia enviat a la Kadi Linder, i estava amoïnat. Era part del desassossec que sentia, un malestar palpitant que sempre era pitjor a les nits i als matins. Tenia por que la Lisbeth no es pogués aturar: que comencés a perseguir noves ombres del passat, a tornar el cop. I al final la sort no li somriuria. En Mikael no es podia treure del cap que era com si estigués predestinada a patir un final violent. I era incapaç de suportar aquella idea.

Va agafar el mòbil d’una revolada. Què li escriuria aquest cop? A l’altre costat de la finestra el cel es tornava a ennuvolar. Es va aixecar vent i els vidres van tremolar lleugerament. En Mikael va sentir que se li accelerava el cor. Li van caure a sobre els records de la boca esbatanada del forn de Morgonsala i li va passar pel cap expressar-se amb una certa duresa: que la Lisbeth s’havia de posar en contacte amb ell. Si no, pararia boig.

Tot i així, va abaixar el to, com si justament tingués por de mostrar que estava molt amoïnat.

O sigui que no en vas tenir prou
ajudant-me amb una primícia.
També has hagut de servir-me
el cap d’en Kuznetsov en safata
de plata.

Però aquesta vegada tampoc no va rebre cap resposta. Van anar passant les hores i va arribar el vespre, i després la Catrin. I es van besar i van compartir una ampolla de vi. Durant una estona en Mikael va poder amagar el seu desassossec i van xerrar sense parar fins que, cap a les onze, es van adormir abraçats. Tres hores més tard en Mikael es va despertar amb la sensació d’una catàstrofe imminent, i d’una revolada va engrapar el mòbil. Però no hi va trobar res de la Lisbeth, ni mitja paraula, i va agafar les crosses i es va dirigir cap a la cuina. Es va asseure en un tamboret i va pensar en ella fins que es va fer de dia.