CAPÍTOL 22

27 d’agost

La Catrin Lindås s’havia arraulit al sofà del seu pis de la plaça Nytorget amb el gat i remenava el mòbil. Havia intentat contactar amb en Mikael massa vegades i estava furiosa i avergonyida per haver-ho fet. S’hi havia entregat completament i no havia rebut més que un missatge de text críptic:

Em sembla que el pidolaire et va dir
«mamsahib», com una part de
«mamsahib Klara Engelman». No
recordes res més? El detall més petit
podria ser de molta ajuda.

Mamsahib, va pensar i va buscar aquella paraula a internet: «Terme de respecte per adreçar-se a una dona blanca a l’Índia colonial. Habitualment s’escriu “memsahib”». Aquell rodamón podria ben bé haver-li dit allò, però tant se li’n donava, a ella, i qui coi era la Klara Engelman?

No li importava gens, i tampoc no li importava gens el maleït Mikael. Aquell home ni tan sols s’havia dignat a escriure una simple frase amable, ni un «Hola, com estàs?». Res de res, i encara menys, és clar, un «Et trobo a faltar», com ella sí que havia fet en un atac de feblesa inexplicable. Ja se’n podia anar a l’infern.

Va entrar a la cuina per menjar alguna cosa, però va sentir que no tenia gana i, d’un cop, va tornar a tancar la porta de la nevera i d’una revolada va agafar una simple poma del bol que hi havia damunt la taula, sense clavar-li una mossegada, potser perquè en aquell mateix instant se li va encendre la llumeta. La Klara Engelman? Aquell nom li sonava. D’alguna manera tenia un no-sé-què glamurós, així que va fer una cerca a internet i aleshores va recordar tota la història.

Feia molt de temps havia llegit un article al Vanity Fair sobre l’accident i, com que no tenia res millor a fer, es va posar a mirar fotografies de la Klara Engelman, una sèrie sencera d’imatges en què apareixia la nord-americana posant al camp base i, també, el guia Viktor Grankin, que havia mort al seu costat a l’Everest. La Klara era una dona d’una bellesa un pèl ordinària, però també li va semblar intuir-hi una certa aflicció, o més aviat una alegria rígida, com si li calgués apuntar un somriure perpetu per mantenir a ratlla la depressió, mentre que en Viktor Grankin més aviat semblava… Bé, què semblava?

Era enginyer i alpinista professional, havien escrit a l’article, i un antic consultor per a empreses especialitzades en viatges d’aventura. Però la Catrin va pensar que l’aparença era més aviat la d’un militar, d’un soldat d’elit, especialment quan en una fotografia presa a l’Everest hi sortia posant amb l’esquena ben dreta al costat de… en Johannes Forsell. La Catrin va deixar escapar un renec i fins i tot va oblidar que estava enfadada amb en Mikael Blomkvist. Li va respondre:

Què carai has trobat?

Un instant abans, l’Elin Felke s’havia mostrat indignada i furiosa. Ara semblava insegura i vacil·lant, com si aquella dona, en un tancar i obrir d’ulls, hagués passat d’un extrem a l’altre.

—Bé, Déu del cel, què et puc explicar de l’Svante? Quina confiança en si mateix, vull dir… era increïble. Era capaç de convèncer qualsevol que fes el que a ell li convenia. Al camp base fins i tot ens vam posar a beure la seva refotuda sopa de nabius, del primer a l’últim. Hauria d’haver fet la feina de comercial o una altra per l’estil. Però, amb tot, a l’Everest potser les coses no van acabar sortint com ell volia.

—A què et refereixes?

—L’Svante va ser un dels que van descobrir que en Viktor i la Klara tenien un afer, i d’alguna manera allò el va trasbalsar.

—Què t’ho fa pensar?

—M’ho va semblar i prou. Potser n’estava gelós, no ho sé, i crec que en Viktor se’n va adonar. Em sembla que fins i tot va ser un dels motius pels quals en Grankin cada vegada estava més neguitós.

—I per què l’havia d’afectar, això?

—Com ja t’he dit, alguna cosa l’havia fet canviar. Va passar de ser el pal de paller del camp a mostrar-se més dubitatiu. I de vegades he pensat si no li tenia una mica de por, a l’Svante.

—Per què?

—Posats a especular, crec que l’espantava que l’Svante ho xerrés tot a l’Stan Engelman.

—Hi havia res que suggerís que estaven en contacte?

—Potser no, però…

—Digues.

—En certa manera, l’Svante era una persona molt sibil·lina, cada vegada ho veia amb més claredat, i de vegades parlava de l’Engelman com si el conegués. Hi havia alguna cosa en la forma com pronunciava el nom de Stan que sonava una mica… familiar. Però potser només són imaginacions meves i, també, després de tant de temps costa de recordar. Només sé que cap al final l’Svante cada cop volia menys protagonisme. Era com si caminés de puntetes.

—O sigui que ell també estava neguitós per algun motiu.

—Tots estàvem nerviosos.

—És clar. Però t’has referit a ell com el gran misteri del camp base.

—Sí, i l’era. Bona part del temps es mostrava segur de si mateix, com si fos el rei en persona, però hi havia moments que semblava desconcertat i intranquil. Diligent i generós, però també desagradable. Un dia et podia lloar totes les virtuts, i l’endemà, clavar-te un moc.

—Com era la seva relació amb en Johannes Forsell?

—Era una mica el mateix, em sembla. Una part de l’Svante l’adorava.

—Però una altra…

—No li treia l’ull del damunt. Buscava la manera de tenir-lo ben collat.

—Per què ho dius?

—No ho sé ben bé. Però suposo que estic influïda per tota la merda que es diu d’en Forsell als mitjans.

—A què et refereixes?

—Tot plegat em sembla tan injust… I de vegades em pregunto si en Johannes no està pagant per alguna cosa que va fer l’Svante. Però ara em sembla que he parlat massa.

En Mikael va esclafir a riure, prudent.

—Potser sí, però t’agraeixo que m’estiguis ajudant a pensar. I pel que fa al que pugui escriure, no cal que et preocupis, com ja t’he dit. A mi també m’agrada especular, però als articles que publico em veig obligat a cenyir-me als fets contrastats.

—És una llàstima.

—Ha, ha, ha. Potser sí. Però suposo que és una mica com l’alpinisme. No pots especular sobre on és el proper sortint d’una roca. Ho has de saber del cert. Si no, pots tenir problemes.

—Tens tota la raó.

En Mikael va abaixar els ulls al mòbil i va veure que la Catrin li havia respost. Ho havia fet amb una pregunta, i li va semblar un bon motiu per acabar aquella conversa. Es va acomiadar educadament de l’Elin Felke i va sortir al carrer amb la maleta a la mà i sense tenir ni la més petita idea d’on anar.

La Fredrika Nyman va arribar a la seva casa de Trångsund tard al vespre, i llavors va veure que havia rebut un correu electrònic llarguíssim del psiquiatre Farzad Mansoor, cap de servei de la unitat de règim tancat de Södra Flygeln. La Fredrika i la policia li havien enviat informació detallada i li demanaven si en Nima Rita havia estat pacient de la clínica.

La Fredrika no hi tenia gaires esperances posades. Pensava que el xerpa es trobava en un estat de salut massa deplorable per haver estat ingressat en un hospital, encara que, per descomptat, les traces d’antipsicòtics a la sang suggerien el contrari. Per això la va exaltar el que en Farzad va respondre, i no només per motius exclusivament tècnics.

Per telèfon, en Farzad havia utilitzat un to de veu suau i elegant i a la Fredrika li havia agradat el que havia pogut llegir a internet sobre el cap de servei, la brillantor dels ulls i la calidesa del somriure. I, també, el seu interès pels ultralleugers, que mostrava al seu compte de Facebook. Però el que es deia en aquell correu, que anava adreçat tant a en Bublanski com a ella, era una autèntica declaració, plena de ràbia i autoexculpació.

Ens sentim impactats i tristos, i em veig obligat a dir des de bon principi que aquest esdeveniment es va produir durant l’època de l’any més desafortunada, durant l’única setmana del mes de juliol que ni jo ni el màxim responsable de la clínica, en Christer Alm, hi érem presents. I per desgràcia aquest afer va quedar arraconat en un calaix.

Quin esdeveniment? Quin afer? Quin calaix?, va pensar, irritada, com si l’hagués ferit que el seu tendre pilot d’ultralleuger de cop i volta hagués perdut el cap. Però després de rellegir el correu, que era llarg i sinuós, va comprendre que en Nima Rita sí que havia estat ingressat a Södra Flygeln, tot i que amb un altre nom, i que n’havia fugit el vespre del 27 de juliol d’aquell mateix any sense que, en un primer moment, se n’hagués denunciat la desaparició. I això a causa d’una sèrie de motius, que principalment s’haurien degut al fet que els responsables de l’hospital estaven de vacances. Però alhora també perquè hi havia un procediment confidencial determinat que calia seguir en relació amb aquell pacient en qüestió i que havia estat ignorat, potser per por o per sentiment de culpa.

En Farzad Mansoor havia escrit:

Com potser sabeu, en Christer i jo ens vam fer càrrec de la direcció de Södra Flygeln el mes de març d’aquest any. Aleshores vam descobrir un seguit d’irregularitats, entre d’altres que diversos pacients havien estat reclosos i se’ls havia sotmès a mesures coercitives que vam considerar que només els havien afectat negativament. Un d’ells era un home que havia ingressat a l’hospital l’octubre del 2017 amb el nom de Nihar Rawal. No tenia cap document d’identitat, però segons l’historial mèdic tenia cinquanta-quatre anys i patia esquizofrènia paranoide i tenia lesions neurològiques difícils d’avaluar. Es deia que procedia del Nepal, de les regions muntanyoses.

La Fredrika va alçar els ulls cap a les seves filles, que com sempre seien al sofà amb el mòbil a la mà. En Mansoor continuava:

Segur que sí, va pensar la Fredrika. Però tot i així en Nima Rita va acabar mort i havia quedat palès que la direcció de l’hospital va infravalorar el seu desig desesperat d’escapar d’aquella institució. Per descomptat, era del tot comprensible que li permetessin sortir al porxo. Tot i així, devia anar en contra de les normes que el pacient hi pogués sortir tot sol, sense cap membre del personal present.

El vespre del 27 de juliol va desaparèixer. Es podia veure pel trosset de tela dels pantalons que se li havia esquinçat quan s’havia esmunyit per la petita obertura que hi havia entre el sostre i la tanca alta que tancava el porxo. A continuació, en Nima Rita devia haver baixat pels penya-segats verticals que s’alçaven sobre el mar, es devia allunyar de la badia d’Årsta i devia trobar un lloc on viure a prop de la plaça Mariatorget.

Amb tot, el més inquietant de tot plegat era que no se n’havia denunciat la desaparició fins que en Christer Alm havia tornat de vacances, el 4 d’agost, i llavors no se n’havia informat la policia «perquè s’havia deixat escrit ben clarament que qualsevol nou esdeveniment o incident relacionat amb aquest pacient havia de ser comunicat a la persona de contacte indicada». La Fredrika va pensar que no era més que una manera de despistar i que tot plegat feia pudor de tractament d’un assumpte que es volia mantenir en secret. Fos com fos, no hi havia cap dubte que els estaven amagant alguna cosa important, i després d’investigar amb més profunditat què era l’hospital Södra Flygeln i de mantenir una conversa llarga amb l’inspector Bublanski, va fer exactament el mateix que havia fet abans.

Va trucar a en Blomkvist.

En Mikael encara no havia contestat a la Catrin. Es trobava al Tudor Arms del carrer Grevgatan amb una Guinness al davant, intentant elaborar un pla d’acció. No tenia cap dubte que s’havia de posar en contacte amb l’Svante Lindberg. En Lindberg havia tingut un paper clau en tot aquell drama, en Mikael cada vegada n’estava més convençut. Però alguna cosa li deia que abans havia de compilar més informació. I en aquest cas la font més lògica i raonable era, per descomptat, el mateix Johannes Forsell.

Però en Mikael no sabia en quin estat es trobava el ministre de Defensa i, igualment, tampoc no va aconseguir posar-s’hi en contacte, ni amb ell ni amb la seva dona, i ni tan sols amb el secretari de premsa, en Niklas Keller. I al final va decidir deixar-ho estar tot plegat i dedicar-se, primer, a trobar un lloc on estar-se. Havia de ser un espai on pogués treballar i dormir. Després ja podria continuar amb la feina. Però no va tenir temps de posar-se a buscar res. El telèfon va sonar.

Era la Fredrika Nyman, que deia haver trobat alguna cosa interessant. Aleshores en Mikael li va demanar que pengés i li va enviar un missatge en què li suggeria que s’instal·lés l’aplicació Signal, per poder parlar per un canal segur.

La forense li va respondre:

No puc. No en sé. Odio les
aplicacions. Em fan parar boja.

En Mikael li va tornar a escriure:

No em vas dir que tenies dues
filles adolescents i que es
passaven el dia enganxades
al mòbil?

La Fredrika va contestar:

Que podrien fer cap altra cosa?

Doncs que et donin un cop de mà
i t’instal·lin l’app. Digue’ls que
ajudaran la mama a jugar
als espies.

Ha, ha, ha! Ho intentaré.

Va passar una estona i en Mikael es va acabar la Guinness i va alçar els ulls cap al carrer, on hi havia dues dones amb cotxets de nadó. Va deixar volar la imaginació fins que va rebre un missatge de text amb una manera diferent d’expressar-se.

Tio, de veritat que ets el Mikael
Blomkvist aquell?

Va decidir mostrar el seu gran domini de la tecnologia i va respondre amb una selfie en què apareixia formant una ve baixa amb totes dues mans.

Mola.

Tampoc no cal exagerar.

I la mama farà d’espia?

«I tant que sí», va respondre, i va rebre un smiley de resposta. I aleshores va pensar que no era tan dolent en allò. Només havia d’evitar tornar a enviar un cor vermell. Si no, acabaria a la portada de l’Expressen. Després es va posar mans a l’obra i va explicar a la noia, que es deia Amanda, el que havia de fer. Quinze minuts més tard la Fredrika Nyman li va trucar a través de l’aplicació i en Mikael va sortir al carrer a respondre.

—Ara mateix acabo de guanyar uns quants punts en l’escala d’admiració de les meves filles —va dir.

—Doncs ja puc dir que avui he fet alguna cosa de profit. Què és el que ha passat?

La Fredrika Nyman va omplir una copa de vi blanc a la cuina i li va explicar el que havia esbrinat.

En Mikael va preguntar:

—O sigui que ningú no sap ni com ni per què va arribar allà?

—Fa la impressió que tot aquest cas està envoltat d’una gran confidencialitat. Secret militar, em penso.

—Com si es tractés d’una qüestió de seguretat nacional?

—No ho sé.

—O potser més aviat es tracta d’un afer secret per protegir uns individus en concret i no pas tot el país —va afegir.

—Podria ser això, és clar.

—No et sembla ben estrany, tot plegat?

—Sí —va respondre, després d’uns segons—. I també un escàndol de grans dimensions. Pel que sembla, aquest home va passar uns quants anys tancat en una habitació minúscula sense que ni tan sols el pogués examinar un dentista o, pel que he entès, cap altra persona. No sé si coneixes el lloc de què et parlo.

—Fa molts anys vaig llegir la declaració programàtica d’en Gustav Stavsjö —va respondre en Mikael.

—I sonava d’allò més bé, no creus? Els més malalts han de rebre més atenció mèdica. La dignitat d’una societat es defineix per com tracta els seus membres més febles.

—Era un home que sentia vertadera passió per les seves idees, oi?

—Segur —va continuar la Fredrika—. Però eren uns altres temps i la seva fe en la societat i la teràpia era molt innocent, com a mínim per al grup de malalts més greus. A més, la psiquiatria es va moure cap a una altra direcció, cap a més medicació i més mesures coercitives. El seu hospital, que s’aixeca en un paratge idíl·lic a tocar del mar i que recorda una casa senyorial, a poc a poc es va anar convertint en un magatzem de casos sense remei, especialment refugiats de guerra amb traumes greus, i resultava difícil trobar personal que hi volgués treballar. La institució va acabar tenint molt mala reputació.

—És el que havia sentit a dir.

—Hi havia plans a llarg termini de clausurar la clínica i integrar els pacients en el sistema sanitari provincial. Però els fills d’en Gustav Stavsjö, que dirigeixen la fundació que du el nom del seu pare, van aconseguir evitar-ho convencent el professor Christer Alm, que gaudia de molt de renom, perquè es fes càrrec de l’hospital. En Christer Alm va començar a renovar i a modernitzar la institució i va ser durant aquest procés que ell i un col·lega seu van posar els ulls en en Nima, o en Nihar Rawal, tal com apareixia a l’historial mèdic.

—És a dir que com a mínim li van permetre conservar les inicials del seu nom.

—Sí, exacte. Però en tot això hi ha alguna cosa que fa pudor. En Nima tenia una persona de contacte el nom de la qual la clínica s’ha negat a donar-nos i que tindria prioritat a l’hora de rebre qualsevol informació relacionada amb ell. I no ho sé, però fa la impressió que es tracta d’un peix gros, algú que fa que el personal vagi amb peus de plom.

—Com el secretari d’Estat Lindberg.

—O com el ministre de Defensa Forsell.

—És un atzucac.

—Què vols dir?

—Que són moltes preguntes sense respondre.

—Massa.

—I tampoc no has pogut esbrinar si durant l’intent de teràpia que va seguir a la clínica en Nima va esmentar el nom d’en Forsell? —va preguntar.

—No, això tampoc.

—D’acord.

—Però potser, com creu en Bublanski, la seva obsessió per en Forsell és posterior, després que el veiés al televisor de la botiga del carrer Hornsgatan. També és probable que fos en relació amb això que en Nima aconseguís el teu número de telèfon.

—Hauré d’investigar-ho en profunditat.

—Bona sort —va dir la Fredrika.

—Gràcies, crec que la necessitaré.

—Et puc preguntar una cosa completament diferent? —va afegir la forense.

—És clar.

—Aquella especialista en ADN amb qui em vas posar en contacte, qui era?

—Una amiga i prou —va respondre.

—Tenia un caràcter de mil dimonis.

—Té les seves coses, sí —va fer en Mikael.

A continuació es van acomiadar i la Fredrika es va quedar a la cuina, sola, mirant el mar i els cignes, que de nou s’intuïen més enllà.