CAPÍTOL 29

28 d’agost

La Catrin es va despertar a dos quarts de vuit del matí al llit doble de l’hotel Lydmar i va estendre una mà per acostar-se en Mikael. Però no era allà, i aleshores la Catrin va cridar.

—Blomsterkvist!^[3]

Era un sobrenom ridícul que se li havia acudit el vespre anterior quan en Mikael no havia escoltat ni mitja paraula del que li havia explicat. «Tens el cap ple de campanetes blaves, Blomsterkvist», li havia dit, i en Mikael havia rigut una mica, malgrat tot. Però tret d’allò s’havia mostrat inaccessible. D’altra banda, no era tan difícil de comprendre. Li havien ofert una entrevista en exclusiva amb el ministre de Defensa, i aquella trobada estava envoltada d’un gran secretisme, amb instruccions encriptades que li arribaven al seu mòbil. I l’única manera d’aconseguir gaudir d’una certa conversa era parlant d’aquella entrevista, i fins i tot així tampoc no era gaire fluida. En un moment determinat en Mikael inclús l’havia intentat reclutar per a la revista Millennium. L’instant següent la Catrin havia pogut descordar-li els botons de la camisa, i també la resta de botons, i seduir-lo. En acabat es devia haver quedat adormida.

—Blomsterkvist! —va tornar a cridar—. Mikael?

No hi era, i la Catrin va mirar el rellotge. Era més tard del que s’havia imaginat. En Mikael devia haver marxat feia estona. Probablement ja havia començat a entrevistar el ministre de Defensa. De fet, estava sorpresa de no haver-se despertat, però de vegades aconseguia dormir profundament, i en aquella habitació d’hotel el silenci era absolut, amb prou feines se sentia cap cotxe. I la Catrin no es va moure del llit fins que va sonar el mòbil.

—Digui? —va respondre.

—Sóc la Rebecka Forsell —va dir una dona.

—Ai, hola —va contestar la Catrin.

—Comencem a estar preocupats.

—En Mikael no és amb vosaltres?

—Arriba trenta minuts tard i té el mòbil apagat.

—És estrany —va dir la Catrin.

Era terriblement estrany. No podia afirmar que conegués en Mikael gaire bé, però era d’allò més extraordinari que arribés mitja hora tard a una entrevista d’aquell calibre.

—O sigui que no saps on para? —va preguntar la Rebecka Forsell.

—Quan m’he despertat, ja havia marxat.

—Ah, dius que ja havia marxat?

La Catrin va sentir una ombra de por en la veu de la Rebecka.

—Estic preocupada —va dir la Catrin.

O de fredor, hauria dit. Massa fredor.

—Tens cap motiu especial per estar-ho? —va preguntar la Rebecka—. Més enllà que arriba tard?

—Vull dir que…

El cap no parava de donar-li voltes.

—Sí?

—Fa un parell de dies que no vol tornar a casa seva. M’ha comentat que l’estan vigilant —va dir.

—És a causa de tot aquest assumpte d’en Johannes?

—No, crec que no.

La Catrin no estava segura de fins on podia parlar. Però va decidir ser completament franca.

—Té a veure amb la seva amiga, la Lisbeth Salander. No en sé res més, amb franquesa —va dir.

—Déu del cel.

—Per què ho dius, això?

—És una història molt llarga. Però escolta…

La Rebecka Forsell va dubtar un instant. Semblava alterada.

—Digues.

—Em va agradar el que vas escriure sobre en Johannes.

—Gràcies.

—I pel que he entès, en Mikael confia en tu.

La Catrin no li va explicar les vegades que la nit passada li havia jurat i perjurat que no xerraria ni mitja paraula d’aquella història amb ningú. I tots i cada un dels cops havia tingut la impressió que en Mikael no acabava de creure-se-la. Es va limitar a dir entre dents:

—Mmm…

—Et pots esperar un moment?

I es va esperar, però de seguida se’n va penedir. No es podia quedar de braços plegats. Havia de fer alguna cosa. Trucar a la policia, i potser fins i tot a l’Erika Berger. Quan, finalment, la Rebecka Forsell va tornar a agafar l’aparell, la Catrin estava a punt de penjar.

—Ens preguntàvem si no et podries acostar tu fins aquí —va proposar la Rebecka.

—Em sembla que hauria de trucar a la policia.

—També ho pots fer, és clar. Però nosaltres… En Janek… té gent que pot investigar què està passant.

—No ho sé —va respondre.

—En realitat, pensem que el més segur és que vinguis cap aquí. Enviarem un cotxe, si ens dónes l’adreça.

La Catrin es va mossegar el llavi i li va venir al cap l’home que havia entrat amb ella a la recepció de l’hotel. Va recordar el soroll de passes i la sensació que algú la seguia mentre es dirigia a l’hotel.

—D’acord —va dir, i li va donar l’adreça.

Però no va tenir temps de dir res més. Algú va picar a la porta de l’habitació.

En Jan Bublanski acabava de trucar a l’agència de notícies TT i els havia filtrat la notícia amb l’esperança de rebre ajuda de la ciutadania. Fins a aquell moment —i malgrat que havien treballat àrduament des de bon matí— no tenien ni la més petita idea d’on era en Mikael Blomkvist. Sabien que havia passat les darreres hores del vespre al Lydmar sense que ningú —ni tan sols els recepcionistes— l’haguessin vist.

Poc després de les dues de la matinada havia sortit de l’hotel. Disposaven d’una seqüència de vídeo extremament curta, i encara que les imatges no eren gaire clares, mostraven sense cap dubte un Blomkvist en bon estat, amb tota probabilitat serè, una mica neguitós, colpejant-se la cuixa amb la mà. Però immediatament després havia passat una cosa funesta. Les càmeres de seguretat s’havien apagat. Havien deixat de funcionar i prou. Gràcies a Déu hi havia altres testimonis, sobretot el d’una jove que responia al nom d’Agnes Sohlberg, que en aquells moments recollia la terrassa. L’Agnes havia vist un home de mitjana edat que sortia de l’hotel.

La noia no l’havia reconegut, però havia sentit com el cridava pel nom un altre home, més gran i esvelt, amb un vestit blanc, que estava assegut d’esquena a ella en una cadira a l’altra punta de la terrassa. Poc després la cambrera va sentir el soroll de passes ràpides i potser també un gemec, un sospir. Quan es va girar, va veure un altre home, més jove i més corpulent, vestit amb jaqueta de cuir i texans.

En un primer moment l’Agnes Sohlberg va pensar que es tractava d’un bon samarità, que s’havia acostat rabent per donar un cop de mà. Ella mateixa havia vist com en Blomkvist —o més aviat l’home que més tard va saber que era en Blomkvist— es desplomava a l’asfalt, i també va sentir una veu que en un anglès amb accent britànic deia alguna cosa sobre un «atac epilèptic». I com que no duia el mòbil a sobre, d’una revolada va entrar al local per trucar a emergències.

Després havien de confiar en el que els havien dit els testimonis, entre altres un matrimoni, els Kristoffersson, que van veure com s’acostava una ambulància des de Hovslagargatan. Van carregar en Blomkvist a una llitera i el van pujar al vehicle, i probablement la parella ho hauria trobat del tot normal si no hagués estat per la manera negligent com el personal sanitari havia tractat el pacient i hagués vist com després havien pujat al vehicle d’una manera que no semblava «normal».

L’ambulància —que posteriorment es va comprovar que havia estat robada sis dies abans a Norsborg— va ser vista més tard a l’avinguda Klarabergsleden i a l’autovia E-4 en direcció nord amb la sirena encesa. Però poc després li van perdre el rastre. En Bublanski i el seu grup estaven convençuts que els assaltants havien canviat de vehicle. Però no es podia afirmar res amb seguretat, més enllà que la Lisbeth Salander també havia trucar a emergències. A l’inspector de policia tot allò no li feia cap gràcia.

No només pel fet que la Lisbeth s’hagués assabentat tan de pressa del que havia passat, sinó perquè tot plegat reforçava les seves sospites que l’assalt tenia a veure amb ella. I les coses no havien millorat quan ell mateix havia pogut parlar amb la Lisbeth. En realitat, estava agraït que li hagués trucat. Donava gràcies per qualsevol bocí d’informació que li pogués brindar. Però no li havia agradat el to de veu d’ella. Podia sentir la ràbia que destil·lava, una fúria palpitant. I tant li feia les vegades que li havia repetit:

—Mantingue-te’n al marge. Deixa que ens n’encarreguem nosaltres.

Sabia que aquelles paraules li entraven per una orella i li sortien per l’altra. A més, en Bublanski no s’empassava que l’hi hagués explicat tot. S’ensumava que la Lisbeth es trobava enmig de la seva pròpia operació i, un cop van penjar, va deixar escapar un renec. I va tornar a renegar en aquell moment, a la sala de reunions, envoltat dels seus companys: la Sonja, en Jerker Holmberg, en Curt Svensson i l’Amanda Flod.

—Què? —va preguntar.

—M’estava demanant com ho ha sabut tan de pressa, la Salander, que han atacat en Blomkvist —va voler saber en Jerker.

—No us ho he explicat?

—Ens has dit que li havia remenat el mòbil, oi?

—Exacte, l’hi havia remenat… amb el seu con-sentiment. Podia escoltar tot el que deia i veure on era, com a mínim fins que van destrossar l’aparell.

—Més aviat em preguntava com pot ser que estigués a punt per actuar amb tanta celeritat —va continuar en Jerker—. Tot plegat sembla com si… No ho sé, com si hagués estat esperant que passés alguna cosa per l’estil.

—M’ha dit que s’ho temia —va respondre en Bublanski—. Que estava «preparada per al pitjor dels escenaris». El Moto Club Svavelsjö havia estat vigilant en Mikael, tant al pis del carrer Bellmansgatan com quan havia marxat a Sandhamn.

—I nosaltres encara no tenim res sobre aquest club.

—Aquest matí hem tret del llit el seu president, en Marko Sandström. Però només hem aconseguit que se’ns en rigui a la cara. Ha dit que seria un autèntic suïcidi anar per en Blomkvist. Ara estem investigant la resta de membres del club, i els posarem vigilància. Però ara mateix no podem vincular cap dels seus integrants amb els fets, només constatar que no hem estat capaços de localitzar-ne una quants.

—I encara no sabem què feia en Mikael al Lydmar? —va afegir l’Amanda Flod.

—Ni la més petita idea —va respondre en Bublanski—. Ara mateix tenim gent a l’hotel, però pel que sembla en Mikael ha estat molt prudent darrerament. Ningú, ni tan sols a Millennium, sabia què feia. L’Erika Berger ens ha comentat que en Mikael s’havia agafat uns quants dies de vacances. Però pel que sembla ha dedicat bona part del temps lliure a investigar la mort d’aquell xerpa.

—Que potser té alguna relació amb en Forsell.

—Que potser hi té alguna relació, sí. I això, com bé sabeu, posa nerviosos els dels serveis d’intel·ligència militar. I també els de la Säpo.

—Es podria tractar d’una operació estrangera? —va preguntar en Curt Svensson.

—El sabotatge informàtic que van patir les càmeres de seguretat apunta en aquesta direcció. I no m’agrada gens que hagin fet servir una ambulància robada, em sembla d’allò més provocador, però sobretot…

—… ho relaciones amb la Salander —va acabar la frase la Sonja Modig.

—Tots ho fem —va intervenir en Jerker.

—Potser sí que ho fem —va dir en Bublanski, i va tornar a callar, absort en els seus propis pensaments i preguntant-se, de nou, què li amagava la Lisbeth.

La Lisbeth no havia dit res sobre l’apartament del carrer Strandvägen. Tenia l’esperança que la Camilla la duria fins a en Mikael, i no volia que la policia arruïnés aquella possibilitat. Però la Camilla no s’havia mogut del pis. Potser estava esperant el mateix que la Lisbeth, i el que la Lisbeth tant temia: imatges d’un Mikael patint tortures i una exigència a canvi de deixar-lo en llibertat. Ella per ell. O encara pitjor: imatges d’un Mikael mort i l’amenaça que altres persones properes a ella podien ser assassinades si no s’entregava.

Durant la nit la Lisbeth s’havia posat en contacte amb l’Annika Giannini, en Dragan, la Miriam Wu i altres persones, fins i tot amb la Paulina, que probablement ningú no coneixia, i els havia demanat que se n’anessin a un lloc segur. I no havia estat gaire divertit. Però la Lisbeth havia fet el que havia de fer.

Va mirar per la finestra. No va saber dir quin temps feia. Un sol radiant, creia. També podria haver estat una tempesta de neu. Tant se li’n donava. No tenia ni la més petita idea d’on s’havien emportat en Mikael, només que semblava que cap al nord, així que se n’havia anat a l’hotel Clarion de l’aeroport d’Arlanda, que com a mínim es trobava en aquella direcció. Però la noció que tenia la Lisbeth de l’habitació o de l’hotel era tan vaga com de tota la resta. I no havia dormit gens.

Havia passat moltes hores asseguda davant de l’ordinador, intentant trobar un rastre, una escletxa, i en aquell moment, al migdia, quan va rebre el primer senyal al portàtil, va fer un bot i es va aixecar d’una revolada. Era la Camilla, que sortia del pis de Strandvägen. Molt bé, germaneta, va pensar. Ara sigues prou estúpida i porta’m fins a ell. Però no hi confiava, no del tot. La Camilla comptava amb el seu Bogdanov, i aquell home estava a l’altura d’en Pesta.

Així doncs, no necessàriament havia de significar res de bo que la seva germana la portés enlloc. També es podia tractar d’un parany. Un intent de fer-la sortir del seu amagatall. La Lisbeth havia d’estar preparada per a qualsevol cosa, però en aquell moment… va clavar els ulls en el mapa. El cotxe en què viatjava la seva germana estava recorrent el mateix camí que l’ambulància el dia anterior, havia agafat l’autovia E-4 en direcció nord. I allò resultava prometedor. Havia de voler dir alguna cosa, així que la Lisbeth va fer la motxilla, va baixar a la recepció de l’hotel, va fer la sortida i es va allunyar sobre la seva Kawasaki.

La Catrin es va embolicar amb la bata i es va dirigir cap a la porta per obrir. A fora al passadís hi havia un policia amb uniforme, un noi jove de cabells rossos pentinats cap a un costat i ulls menuts. I aleshores, amb un fil de veu, la Catrin va murmurar un nerviós «Bon dia».

—Estem buscant hostes de l’hotel que hagin vist o hagin tingut algun contacte amb el periodista Mikael Blomkvist —va dir l’agent, i ja en aquell instant la Catrin va notar que aquell jove no era aigua clara, potser fins i tot transmetia una certa hostilitat.

Tenia una expressió arrogant als ulls i redreçava l’esquena com si volgués mostrar que era un paio alt i fort.

—Què ha passat? —va preguntar la Catrin. No era gens difícil sentir la por que li tenyia la veu.

El policia va fer una passa cap endavant i la va mirar d’una manera que la Catrin coneixia prou bé. L’havia hagut de patir moltes vegades pels carrers de la ciutat. Era una mirada que, alhora, la volia despullar i fer-li mal.

—Com et dius?

Era una part de la provocació. La Catrin podia veure molt bé que l’agent sabia perfectament qui era.

—Catrin Lindås —va respondre.

El policia va apuntar el nom en una llibreteta.

—T’has vist amb ell, oi?

—Sí —va contestar.

—Heu passat la nit junts?

«Què collons tenia a veure això amb el que havia passat?», volia cridar. Però estava espantada i va respondre també afirmativament a aquella pregunta. Va retrocedir cap a l’interior de l’habitació i li va explicar que no havia vist en Mikael des que s’havia despertat aquell matí.

—Vau reservar l’habitació amb un nom fals?

Va intentar respirar fort i es va preguntar si podria ser capaç de raonar amb aquell home, especialment en aquell moment que, sense demanar-li’n permís, va entrar a l’habitació.

—I tu, que tens nom? —va preguntar.

—Què?

—No recordo que t’hagis presentat.

—Em dic Carl Wernersson, de la policia de Norrmalm.

—Molt bé, Carl —va dir—. Abans de tot, em podries explicar què ha passat?

—Aquesta nit en Mikael Blomkvist ha estat assaltat a l’exterior d’aquest hotel i algú se l’ha emportat. Així que, com pots suposar, ens prenem aquest assumpte molt seriosament.

Va ser com si les parets de l’habitació li caiguessin al damunt.

—Déu meu! —va exclamar.

—Així que és d’una importància cabdal que ens expliquis amb exactitud el que ha passat abans.

La Catrin es va asseure al llit.

—Està ferit?

—No ho sabem.

Va aixecar el cap i el va mirar als ulls.

—No m’has contestat la pregunta —va fer el policia.

El cor li bategava amb força i buscava ansiosament les paraules.

—Aquest matí en Mikael tenia una reunió important, però acabo de saber que no ha aparegut a la cita.

—De quina meva de reunió es tractava?

La Catrin va aclucar els ulls. Com podia ser tan estúpida? Havia promès que no diria ni mitja paraula d’aquella reunió, però estava espantada i perplexa, i resultava evident que el cap no li funcionava amb claredat.

—Per la protecció de fonts no en puc dir res més —va respondre.

—O sigui que no vols col·laborar?

Era com si amb prou feines pogués respirar. I aleshores va mirar per la finestra, buscant una via d’escapatòria. Però va rebre un cop de mà d’en Carl Wernersson, que va clavar els ulls en els seus pits, i allò la va fer enrabiar.

—De bon grat col·laboraré en tot el que calgui, però llavors he de parlar amb algú que tingui uns coneixements mínims de protecció de fonts, i que almenys intenti mostrar una mica de respecte per algú que acaba de rebre una notícia impactant.

—De què parles?

—Així que posa’t en contacte amb el teu superior i fot el camp d’aquí.

Durant un instant va semblar que en Carl Wernersson sentia el desig irrefrenable d’arrestar-la.

—Ara mateix —va fer la Catrin, encara més furiosa.

Aleshores l’agent va remugar un «D’acord», encara que, per descomptat, no es va poder estar d’afegir:

—Però tu no et mous d’aquí.

La Catrin no va respondre. Es va limitar a obrir la porta al policia, a asseure’s al llit i a submergir-se en els seus propis pensaments. Però aleshores va tornar al món real quan el mòbil va començar a vibrar-li a la mà. Era una notificació del diari Svenska Dagbladet.

«Famós periodista atacat i segrestat davant de l’hotel Lydmar», hi deia. I durant uns minuts tot el món de la Catrin es va reduir a aquella notícia. Apareixien titulars impactants pertot arreu, tot i que cap dels articles contenia gaire informació, més enllà que aparentment una ambulància s’havia emportat en Mikael del lloc dels fets, una ambulància a la qual ningú no havia trucat. Tot plegat semblava… irreal. Què carai havia de fer? L’únic que volia era posar-se a cridar. Després li va venir al cap alguna cosa que havia passat durant la nit, un soroll que provenia del bany, un xiuxiueig —creia la Catrin—, una paraula pujada de to d’en Mikael. Potser ella fins i tot li havia demanat entre murmuris: «Què fas?».

O potser només ho havia somiat. Però no hi feia res. Aquell xiuxiueig havia d’estar relacionat amb la desaparició, oi? Els diaris deien que havia estat segrestat a les dues de la matinada, al davant de l’hotel, així que era probable. La Catrin va fer un esforç per concentrar-se. Alguna cosa devia haver alterat en Mikael i el devia haver posat prou nerviós per haver abandonat l’habitació i haver-la deixat tota sola, i després l’haurien segrestat. Tot plegat havia estat un parany, un intent de fer-lo sortir de l’hotel? Merda, merda. Què estava passant? Què era tot allò?

Li va venir al cap aquell rodamón, i la Rebecka Forsell i la desesperació que tenyia la seva veu, i en tot el frenesí que el vespre anterior havia envoltat aquella entrevista. Ja el podien bombar, aquell policia imbècil. Decidida, la Catrin es va vestir i va recollir les seves coses. En acabat, va baixar fins a la recepció, va pagar l’habitació i va pujar a un cotxe diplomàtic de color negre de l’ambaixada britànica que l’estava esperant.