CAPÍTOL 20

27 d’agost

En Jan Bublanski havia portat una ampolla de Grant’s de dotze anys —que feia segles que tenia a casa sense obrir— i, evidentment, allò anava en contra dels seus principis. Però com que el testimoni li havia demanat whisky, no volia semblar més estricte del compte. Des del dia anterior s’havia centrat completament a investigar la mort d’en Nima Rita i per això no havia estalviat recursos per trobar el darrer testimoni que havia vist amb vida el xerpa, i al final l’havia trobat a Haninge, en un piset petit d’un edifici d’apartaments de lloguer a l’avinguda Klockarleden.

Aquell pis no era el pitjor habitatge que en Bublanski hagués vist a la seva vida, però tampoc el millor. Feia pudor i hi havia ampolles buides, cendrers i restes de menjar pertot arreu. No obstant això, el testimoni en si desprenia una certa elegància bohèmia. Anava vestit amb camisa blanca i una boina parisenca.

—Senyor Järvinen —el va saludar en Bublanski.

—Inspector.

—Fas el fet?

Va mostrar l’ampolla i va rebre un petit somriure com a resposta. A continuació tots dos es van asseure a les cadires de fusta blaves de la cuina.

—Vas coincidir amb el que avui coneixem com a Nima Rita la nit del 15 d’agost, oi? —va començar l’inspector.

—Exacte… sí… Un autèntic sonat. Jo no em trobava del tot bé i estava esperant un home que acostuma a ser a la plaça Norra Bantorget i ven alguna cosa per beure. I llavors va aparèixer aquell rodamón, completament girat, i evidentment no li hauria d’haver dit res. Es veia d’una hora lluny que estava boig. Però sóc de naturalesa parladora, així que li vaig preguntar educadament i amb consideració com estava. I llavors va començar a cridar com un posseït.

—En quin idioma?

—En anglès i en suec.

—O sigui que sabia parlar suec.

—Bé, això que en sabés és dir molt. Però sí que va pronunciar unes quantes paraules en suec. Resultava pràcticament impossible entendre res. Va bramar que havia estat molt amunt, entre els núvols, i que havia lluitat amb els déus i que havia parlat amb els morts.

—Es podia haver tractat de l’Everest?

—Segur que sí. No me’l vaig escoltar gaire. A més, jo també estava una mica neguitós i no em veia amb cor de suportar aquelles animalades.

—O sigui que no recordes res en concret que digués?

—Havia salvat la vida d’una colla de persones. «I saved many lives», va dir, i em va mostrar els dits amputats.

—Va dir res sobre del ministre de Defensa, en Johannes Forsell?

En Heikki Järvinen es va mirar l’inspector amb cara de sorpresa, es va servir un got de whisky i se’l va empassar amb mans tremoloses.

—És ben curiós que m’ho preguntis.

—Per què et resulta curiós?

—Perquè em va semblar que, d’alguna manera, va esmentar el nom d’en Forsell. Però en realitat no és tan estrany. Avui dia és en boca de tothom.

—Què en va dir, exactament?

—Que el coneixia, crec. Que coneixia tota mena de persones importants, i no es pot dir que et poguessis creure tot el que deia. M’estava perforant el cervell i ja no ho vaig poder suportar més. Li vaig deixar anar alguna cosa realment estúpida.

—En quin sentit?

—Vull dir… cap comentari racista ni res per l’estil. Però potser no va ser gaire intel·ligent. Li vaig dir que semblava un «xino dels collons» i llavors es va encendre com un misto i em va clavar una bufetada. I jo estava tan aixafat que no tenia cap possibilitat de defensar-me. Amb franquesa, em va fotre una bona pallissa. Ho pots entendre?

—Puc entendre que va ser una situació molt desagradable.

—Sagnava com un porc, jo —va continuar en Järvinen, excitat—. Encara tinc alguna ferida no del tot curada. Aquí.

Es va assenyalar el llavi i, realment, s’hi podia veure una marca. D’altra banda, en Heikki Järvinen tenia cicatrius i blaus pertot arreu, així que en Bublanski no es va sentir gens impressionat.

—I què va passar, després?

—Simplement es va esfumar i li va tocar la loteria. Bé, o potser no es pot dir que tingués sort, perquè va morir l’endemà mateix. Però en aquell moment ho va semblar. Quan va arribar al carrer Vasagatan, es va topar amb un venedor.

En Bublanski es va inclinar cap endavant.

—Un venedor d’alcohol de contraban?

—Quan va arribar a l’altura de l’hotel, un home el va aturar a la vorera i com a mínim va fer la impressió que li donava una ampolla. Però era força lluny i em puc estar equivocant.

—Què em pots dir d’aquest individu?

—Del venedor?

—Sí.

—Res, era prim i de cabells negres, i alt. Portava jaqueta negra i texans i una gorra de beisbol. Però no li vaig arribar a veure la cara.

—Feia la sensació de ser un alcohòlic, ell també?

—No m’ho va semblar. No caminava com ho fan els borratxos.

—Què vols dir?

—Que caminava amb pas ràpid i lleuger.

—Com si estigués en forma?

—Potser.

En Bublanski es va quedar en silenci una estona, contemplant en Järvinen, i li va semblar que era un home que, enmig de la seva caiguda sense fons, s’estava esforçant per mantenir una aparença respectable. Dins seu encara hi havia un esperit lluitador.

—Vas veure en quina direcció va marxar?

—Cap a l’estació Centralen. Durant uns segons vaig pensar a seguir-lo, però no tenia cap possibilitat d’encalçar-lo.

—O sigui que potser en realitat no era allà per vendre alcohol? Potser només volia donar una ampolla a en Nima Rita?

—Insinues que…?

—No insinuo res, però en Nima Rita va morir per enverinament i, tenint en compte la mena de vida que tenia, no és del tot inversemblant pensar que va consumir el verí a través d’una ampolla d’alcohol. Així que ja deus comprendre per què m’interesso tant per aquest individu.

En Heikki Järvinen es va prendre un altre got de whisky i va dir:

—En aquest cas potser t’hauria d’explicar una altra cosa.

—Quina?

—Va dir que havien intentat enverinar-lo abans.

—A què et refereixes?

—Bé… Això també costava molt d’entendre. No parava de cridar i bramar totes les coses fantàstiques que havia fet i tots els peixos grossos que coneixia. A la vegada, m’ensumava que havia passat una temporadeta en un manicomi i s’havia negat a prendre’s la medicació. «They tried to poison me», cridava. «But I ran. I climbed down a mountain down to the lake». O com a mínim em sembla que va ser el que va dir. Que havia fugit d’uns metges.

—Que va baixar una muntanya fins a un llac?

—Em sembla que sí.

—I et va fer la impressió que havia estat ingressat en un hospital psiquiàtric de Suècia o de l’estranger? —va preguntar en Bublanski.

—De Suècia, crec. Va assenyalar cap enrere, com si fos per aquí. Tot i que, d’altra banda no parava d’assenyalar en totes direccions, com si el cel i els déus amb els quals havia combatut se’ls hagués de trobar tombant la cantonada.

—Entesos —va dir en Bublanski, amb ganes de tocar el dos.

La Lisbeth estava asseguda davant de l’escriptori de l’habitació d’hotel i va constatar que els homes de Svavelsjö —entre d’altres, el president Marko Sandström— abandonaven l’apartament del carrer Strandvägen. Es va preguntar què havia de fer. No se li va acudir res.

Va apagar l’ordinador i va veure que en Mikael s’havia vestit i estava assegut al llit, remenant el mòbil, i aleshores va pensar que l’havia de deixar en pau. No es veia amb cor de suportar més preguntes sobre la seva vida, i encara menys teories absurdes sobre que en el fons era una bona persona, o fos el que fos que en Mikael li havia intentat dir al final.

Li va preguntar:

—Què fas?

—Què?

—Que què estàs fent?

—La història d’aquell xerpa —va respondre.

—Arribes a cap conclusió?

—Estic investigant aquest Stan Engelman.

—Un paio molt simpàtic, no et sembla?

—Sens dubte. És exactament el teu tipus.

—I també hi ha aquest Mats Sabin —va afegir.

—Sí, aquest també.

—I què en penses, d’aquest?

—Encara no he arribat tan lluny.

—Em sembla que te’l pots treure del cap —va dir la Lisbeth.

En Mikael va alçar els ulls, encuriosit.

—Per què ho dius, això?

—Perquè em fa l’efecte que és una d’aquelles coses amb què un ensopega i que fan que t’emocionis perquè encaixa de diverses maneres. Però jo no ho acabo de veure clar.

—Per què no?

La Lisbeth es va aixecar, es va acostar a la finestra i, per una escletxa entre les cortines, va mirar cap al carrer Luntmakargatan, i va pensar en la Camilla i el Moto Club Svavelsjö. Va tenir una idea. Es va preguntar si no havia de posar-los una mica de pressió, malgrat tot.

—Per què no? —va repetir en Mikael.

—El vas trobar una mica massa de pressa. Va anar així, oi? Abans i tot que estiguessis segur del que s’havia dit.

—Sí, va ser així.

—Em sembla que el que hauries de fer és retrocedir en la història, fins als temps colonials.

—Què vols dir?

—Que potser l’Everest no és més que una resta enorme de la colonització, amb alpinistes blancs i persones amb un altre color de pell que carreguen les seves pertinences?

—Sí, potser sí.

—A mi em sembla que hauries de donar-hi una parell de voltes i mirar com es va expressar en Nima Rita de debò.

—Que podries parlar d’una forma clara i entenedora, per una vegada a la vida?

En Mikael no es va moure ni un pèl, esperant una resposta a la seva pregunta, però es va adonar que la Lisbeth tornava a perdre’s en les seves pròpies cabòries, com havia passat aquell matí asseguda a la butaca, i aleshores va pensar que el millor era investigar-ho ell mateix. Així que va començar a fer la maleta. Valia més posar-s’hi de seguida, va pensar, i tornar a quedar amb la Lisbeth més endavant. Va desar l’ordinador a la bossa i es va aixecar. Li va passar pel cap intentar fer-li una abraçada i dir-li que anés amb compte. Però la Lisbeth no va reaccionar ni tan sols quan se li va acostar.

—«Terra a la Lisbeth» —va dir, i es va sentir ridícul, i aleshores la mirada de la noia es va aclarir i els ulls se li van clavar a la bossa.

Va ser com si aquella maleta li estigués dient alguna cosa.

—No pots tornar a casa —va fer.

—Doncs me n’aniré a algun altre lloc.

—Ho dic de debò —va afegir—. No te’n pots anar a casa teva ni a la de ningú amb qui tinguis cap lligam. T’estan vigilant.

—Em puc cuidar tot sol.

—No, no pots. Em dónes el mòbil?

—Apa, deixa-ho córrer. Una altra vegada no.

—Dóna-me’l.

Considerava que la Lisbeth ja li havia remenat prou el telèfon i se l’anava a guardar a la butxaca, però aleshores la noia l’hi va prendre d’una revolada i en Mikael es va sentir molest, gairebé furiós, però probablement tampoc no hi guanyava res, empipant-se. La Lisbeth ja estava immersa en els seus codis font. I ell la va deixar fer. Aquella noia sempre havia fet el que li havia plagut amb els seus ordinadors. Però al final se’n va atipar i li va etzibar:

—Què carai fots?

I la Lisbeth va alçar els ulls. A la seva cara hi havia l’ombra d’un somriure.

—M’encanta —va dir.

—Què és el que t’encanta?

—Aquesta frase.

—Quina frase?

—«Què carai fots?». Però podries dir-la en plural? Amb el mateix to.

—De què parles?

—Digue-la i prou.

Li va acostar el mòbil.

—Què?

—«Què carai foteu»?

—Què carai foteu? —va repetir.

—Bé, perfecte.

La Lisbeth va fer alguna altra cosa al seu telèfon i en acabat l’hi va allargar.

—Què hi has fet?

—Podré veure on ets i sentir el que passa al teu voltant.

—Però què collons…?

—Exacte.

—O sigui que no podré tenir res que s’assembli a una certa intimitat?

—Pots gaudir de tota la intimitat que et vingui de gust; no penso escoltar res si no és imprescindible. I si no és que pronuncies aquesta frase.

—És a dir que puc seguir malparlant de tu.

—Què?

—Era una broma, Lisbeth.

—D’acord.

En Mikael va somriure.

La Lisbeth va somriure, potser, o probablement no. I aleshores en Mikael va agafar el mòbil, la va tornar a mirar als ulls i va dir «Gràcies».

—I ara intenta passar tan desapercebut com puguis.

—Ho faré.

—Bé.

—Quina sort, que no em conegui ningú.

—Què?

Aquella tampoc no l’havia caçat, i llavors, finalment, en Mikael li fa fer una abraçada i va sortir de l’habitació i va intentar fondre’s en la vida quotidiana de la ciutat. Però no se’n va sortir. A l’altura del carrer Tegnérgatan un jove es va voler fer una selfie amb ell i, després, va continuar cap al carrer Sveavägen i, malgrat que sens dubte no ho hauria d’haver fet, es va asseure en un banc no gaire lluny de la biblioteca municipal i va buscar per internet una altra vegada el nom de Nima Rita. Al final es va submergir en un llarg article de l’Outside de l’agost del 2008.

En Nima Rita no havia tingut l’oportunitat d’esplaiar-se tant en cap altre lloc com allà, però les citacions no eren per llançar-hi coets, no a primer cop d’ull. Es repetia el que en Mikael ja havia llegit abans: una sèrie de comentaris respectuosos i plens de condol sobre la Klara Engelman. Tot i així, passada una estona, en Mikael va fer un bot, i en un primer moment no va entendre per què. Havia estat una frase simple, però plena de desesperació:

I really tried to take care of her. I tried. But Mamsahib just fell, and then the storm came, and the mountain was angry, and we couldn’t save her. I am very, very sorry for Mamsahib.

«Mamsahib».

És clar. «Mamsahib», també es podia dir «memsahib», el femení de «sahib», pel que va veure, la manera de referir-se als blancs durant l’època de l’Índia colonial. Per què no hi havia pensat abans? Si durant la seva investigació ja havia vist que molts xerpes parlaven dels alpinistes occidentals d’aquella manera.

«I took Forsell and I left Mamsahib».

Havia d’haver dit allò, així que probablement parlava de la Klara Engelman. Però què significava, tot plegat? En Nima Rita havia salvat en Johannes Forsell en comptes de la nord-americana? Allò no encaixava amb el que s’havia explicat de la catàstrofe.

La Klara i en Johannes es trobaven en llocs diferents de la muntanya i amb tota seguretat la nord-americana ja era morta quan en Forsell va començar a tenir problemes. Però tot i així… Allà dalt havia passat alguna cosa greu que calia amagar? Podia ben bé ser això. O hi podia haver una explicació completament diferent. Però es va adonar que, fos com fos, allò representava un adéu definitiu a les vacances, i va comprendre encara més que abans que havia d’anar fins al fons d’aquella història. Ara bé, primer de tot va enviar un missatge de text a la Lisbeth:

Per què sempre has de ser tan
refotudament espavilada, tu?