CAPÍTOL 4

15 d’agost

Havien tingut mai l’oportunitat de conèixer-se? De ser res més que enemigues? Potser no era una idea tan irreverent, malgrat tot. Durant un temps van compartir com a mínim una cosa: l’odi al seu pare, Aleksandr Zalaixenko, i el terror que fos capaç de matar a cops la seva mare, l’Agneta.

En aquella època les germanes vivien en una petita habitació que més aviat semblava un traster en un pis de Lundagatan d’Estocolm i, quan apareixia el pare amb pudor d’alcohol i tabac i s’emportava la mare fins al dormitori i la violava, podien sentir tots i cadascun dels xiscles, dels cops i dels panteixos. De vegades, la Lisbeth i la Camilla s’agafaven les mans i buscaven consol l’una en l’altra, si no hi havia res més, però tot i així… Compartien una por, una mateixa sensació de vulnerabilitat. Tanmateix, els van prendre fins i tot allò.

Quan tenien dotze anys tot allò va anar en augment. No només el grau de violència, sinó també la freqüència. En Zalaixenko va començar a viure de tant en tant amb elles i de vegades violava l’Agneta vespre rere vespre. Lentament també es va anar produint un canvi en la relació entre les germanes, una alteració que en un primer moment es podia percebre fàcilment, però que s’intuïa com una mena de brillantor als ulls de la Camilla, una mal·leabilitat nova quan anava a rebre el pare a la porta. I va ser en aquell moment que tot va quedar decidit.

Just quan la batalla estava a punt de convertir-se en mortal, van escollir bàndols oposats de la guerra, i després ja no hi havia cap possibilitat de reconciliació, no després que ell colpegés l’Agneta salvatgement al terra de la cuina i la dona patís lesions cerebrals irreversibles. No després que la Lisbeth hagués llançat un còctel Molotov a en Zalaixenko i hagués contemplat com el pare cremava al seient del davant del seu Mercedes. Després d’allò, tot s’havia convertit en un assumpte de vida o mort. Després d’allò, el passat no era res més que una bomba que esperava el moment per esclatar, i en aquell moment, molts anys més tard, quan la Lisbeth va sortir del portal del bulevard Tverskoi, tots aquells dies a Lundagatan li van passar per davant dels ulls com una sèrie d’imatges que pampalluguejaven.

Es trobava ara i aquí. Va veure perfectament la finestra des de la qual aprofitaria per disparar, i exactament com, en acabat, fugiria d’allà. Però a la vegada li van venir al cap més records dels que podia entendre i avançava a poc a poc. No va ser fins que la Camilla va posar un peu a la catifa vermella que la Lisbeth va accelerar el pas, encara movent-se amb el cap cot i sense fer soroll.

De dins del restaurant se sentia el quartet de corda i el dring de les copes. A fora al carrer, la pluja no havia amainat. Repicava contra la vorera. Per la calçada va passar un cotxe patrulla. La Lisbeth va clavar els ulls en el vehicle policial i també a la renglera de guardaespatlles i es va preguntar en quin moment s’adonarien de la seva presència. Abans o després que disparés? No es podia saber, no en tenia cap garantia. Però tot i així semblava que no arribava el moment. Era fosc i planava una boirina lleugera, i la Camilla atreia totes les mirades.

La seva germana refulgia com ho havia fet sempre i els ulls d’en Kuznetsov brillaven, com també molts anys abans havien brillat els dels nois al pati de l’escola. La Camilla tenia el do d’aturar la vida al seu voltant. Era el poder amb el qual havia nascut. La Lisbeth va veure com avançava cap al restaurant, com en Kuznetsov redreçava l’esquena i estenia els braços en un gest de benvinguda nerviós, i com els convidats que hi havia a la porta, que tampoc no es volien perdre l’escena, s’amuntegaven contra el finestral. Però just en aquell instant es va sentir una veu al carrer, una veu que en realitat la Lisbeth havia estat esperant: «Там, посмотриte». «Allà, mireu». I aleshores un dels guardaespatlles —un home de cabells rossos i nas aixafat— la va mirar de fit a fit, i la Lisbeth ja no es podia permetre el luxe de dubtar.

Va posar la mà a la Beretta que duia a la funda d’aixella i es va deixar portar per la mateixa fredor que l’havia envaït el dia que va llançar el tetrabric de llet ple de benzina al seu pare. Va tenir temps de veure com la Camilla quedava petrificada pel terror i com de ben segur tres guardaespatlles agafaven les armes i la fulminaven amb la mirada. I aleshores va pensar que actuaria com un llampec i sense clemència.

Però tot i així, de sobte, va quedar paralitzada i en un primer moment no va comprendre per què. Només va sentir que una nova ombra sorgida de la infantesa li passava arran i es va adonar que havia deixat perdre la seva ocasió. I ara estava sola i indefensa davant d’un munt d’enemics. I ja no hi havia cap via d’escapatòria.

La Camilla no va veure que la silueta vacil·lés en cap moment. Només va sentir el seu propi xiscle i es va adonar que els caps i els cossos s’estremien, i que sortien a la llum les armes. Tot i així, estava convençuda que era massa tard i que en qualsevol moment una pluja de bales li faria el pit a miques. Però l’atac no va arribar i la Kira va aconseguir precipitar-se cap a la porta del restaurant i buscar refugi darrere d’en Kuznetsov. I durant un parell de segons l’únic que va ser capaç de percebre va ser la seva pròpia respiració feixuga i moviments centellejants al seu voltant.

Va passar una bona estona fins que no va comprendre que no només s’havia salvat sinó que la situació s’havia capgirat a favor seu. Ja no era ella la que es debatia entre la vida i la mort, sinó la figura negra que hi havia més enllà, la cara de la qual encara no havia vist. L’ombra va abaixar el cap i va comprovar alguna cosa al seu telèfon mòbil. Però, sense cap mena de dubte, s’havia de tractar de la Lisbeth. La Camilla ho pressentia, amb un odi palpitant i una set de sang a la gola, el desig violent de poder veure aquella figura patir i morir. I novament va alçar els ulls per contemplar aquell caos.

Fins i tot feia més bona impressió del que s’hauria pogut imaginar. Mentre ella estava envoltada de guardaespatlles i armilles antibales, la Lisbeth es trobava sola, a la vorera, amb un munt d’armes apuntant-la. L’escena era immillorable, no podia dir res més. La Camilla desitjava allargar aquell instant i en aquell mateix moment va comprendre que el recordaria una vegada i una altra. La Lisbeth estava perduda i ben aviat seria abatuda. I aleshores va cridar, per si de cas a algú li havia passat pel cap dubtar:

—Dispareu! Em vol matar! —I un segon després de pronunciar aquelles paraules li va semblar sentir realment l’espetec dels trets.

Per tot el cos va notar com retrunyien i ressonaven, i encara que ja no podia veure la Lisbeth —davant seu una gran gentada corria amunt i avall—, es va imaginar com impactaven els projectils en la seva germana i la pluja de bales la feia trontollar i, tota ensangonada, es desplomava a la vorera. Però no… Alguna cosa no anava a l’hora. No s’havia tractat d’un tret, sinó més aviat… Què havia estat allò? Una bomba, una explosió? Un terrabastall eixordador que sortia del restaurant els va embolcallar, i malgrat que la Camilla no es volia perdre ni un segon de la humiliació i la mort de la Lisbeth, va clavar els ulls en aquella allau humana. Però era impossible comprendre-ho.

Allà dins, els violinistes havien deixat de tocar i, terroritzats, miraven els convidats a la festa. Molts dels assistents s’havien quedat petrificats, tapant-se les orelles amb les mans. D’altres s’agafaven el pit o xisclaven de por. Però la majoria corrien cap a la sortida, presos pel pànic, i no va ser fins que van esbotzar la porta principal del restaurant i les primeres persones van sortir a tota velocitat al carrer que la Camilla ho va comprendre. Tampoc no s’havia tractat de cap bomba. Era la música, apujada fins a un volum tan demencial que amb prou feies es podia distingir que es tractava d’un so, més aviat semblava un atac terrorista amb ones de xoc. No la va sorprendre gens que un home calb es limités a cridar:

—Què passa? Què passa?

Una noia amb prou feines de vint anys i amb un vestit blau marí curt va caure de genolls a terra amb les mans al cap com si es pensés que el sostre estava a punt d’esfondrar-se damunt seu. En Kuznetsov, que era just al seu costat, va remugar alguna cosa inintel·ligible que el brogit va ofegar i en aquell instant la Camilla va ser conscient del seu error. Ella havia atret tota l’atenció i, furibunda, va girar els ulls de nou cap a la vorera i la façana de l’edifici. I en aquell moment es va adonar que la seva germana ja no hi era.

Era com si la terra se l’hagués empassat. Desesperada, la Camilla va mirar al voltant, la bogeria de crits i convidats desconcertats que l’envoltava, i va tenir el temps just de deixar anar un renec i un bram quan va rebre un impacte violent a l’espatlla i va caure a terra. Va picar amb el colze i el cap contra la vorera, i mentre el front li bategava de dolor, el llavi li sagnava i un munt de peus es movien al seu voltant, va sentir una veu glacial molt coneguda just davant seu.

—La venjança està a punt d’arribar, germaneta, està a punt d’arribar.

De ben segur que estava massa atordida per reaccionar amb prou rapidesa. Quan va alçar el cap i va mirar al seu voltant, no va veure cap rastre de la Lisbeth, només una marea de persones que sortien a empentes i rodolons del restaurant. I va tornar a bramar «Mateu-la», sense que ni ella mateixa s’ho acabés de creure.

En Vladimir Kuznetsov no es va adonar que la Kira es desplomava a terra. Amb prou feines va ser conscient de tota la bogeria que s’havia desfermat al seu voltant. Havia aconseguit interpretar un detall enmig de tot aquell terrabastall que el va espantar més que tota la resta de coses juntes, un parell de paraules entretallades que retrunyien amb un ritme palpitant. I durant molt de temps es va negar a creure que fos veritat.

Es va limitar a remenar el cap i a murmurar «No, no», i va intentar no fer-ne cas com si es tractés d’una al·lucinació esfereïdora, una mala passada de la seva imaginació turmentada. Però realment es tractava d’aquella cançó —la cançó dels seus malsons—, i l’únic que desitjava era que se l’empassés la terra i morir.

—No pot ser, no pot ser —remugava mentre la tornada retrunyia contra ell, com l’ona expansiva d’una granada.

Cap altra cançó en tot el món l’espantava tant com aquella i, en comparació amb allò, que la festa que tant havia desitjat organitzar hagués estat sabotejada no significava res. Ni tan sols li importava que ara corregués el risc de rebre una allau de denúncies per timpans perforats d’una colla d’oligarques i peixos grossos furiosos. L’únic en què pensava era en aquella música, i no era gens estrany. El simple fet que estigués sonant allà i en aquell moment demostrava que algú havia aconseguit esbrinar el seu secret més ben guardat. Corria el risc de quedar en ridícul davant del món sencer; un pànic salvatge li estrenyia el pit i li costava respirar. Tot i així, quan finalment els seus nois van aconseguir silenciar el so, va fer un esforç per fer bona cara. Fins i tot va ser capaç de fingir un sospir d’alleujament.

—Perdoneu, dames i cavallers —va dir amb una certa solemnitat—. Pel que sembla, un mai no es pot refiar dels tècnics de so. Us demano un miler de disculpes. Però permetem-nos, ara, continuar la festa. Us prometo que no escatimarem en alcohol, o en cap altra temptació, tot sigui dit…

Amb la mirada va buscar unes quantes call girls lleugeres de roba, com si una mica de bellesa femenina pogués salvar aquella situació. Però les úniques noies que va trobar estaven recolzades a la façana i semblaven mortes de por, i no va arribar a acabar la frase. A la seva veu li mancava convicció, i la gent se’n va adonar. Veien que estava acabat, i quan els músics van passar per davant seu camí del carrer, va fer la impressió que la majoria dels convidats tenia pressa per tornar a casa. I en realitat en Kuznetsov ho va agrair. Desitjava quedar-se sol amb les seves històries i la seva por.

Volia trucar als seus advocats i als seus contactes al Kremlin per rebre, en el millor dels casos, un cert consol, i poder sentir que no havia de patir, que no acabaria a les portades dels diaris de tots els països occidentals com una vergonya nacional i un criminal de guerra. En Vladimir Kuznetsov disposava d’uns protectors poderosos, i, sense cap dubte, havia aconseguit cometre vertaderes atrocitats sense grans remordiments de consciència. Però no, això no el feia una persona forta, no quan «Killing the world with lies» sonava a la seva pròpia festa privada.

En moments com aquell no era més que la personeta que havia estat al principi, un delinqüent de pa sucat amb oli, un criminal de baixa estofa que una vegada, per una casualitat divina, havia coincidit a la mateixa sauna turca amb dos parlamentaris de la Duma i els havia explicat un grapat de fanfarronades. Tret d’allò, en Kuznetsov no tenia cap talent, no tenia formació de cap mena ni un do especial per a res. Però era capaç de contar històries irreverents. I no li havia calgut res més.

Una tarda de feia molt de temps havia begut i mentit en una sauna, i després d’allò s’havia procurat amics molt influents i havia començat a treballar durament. Avui dia comptava amb centenars d’empleats, la majoria molt més intel·ligents que ell, matemàtics, estrategs, psicòlegs, consultors de l’FSB i el GRU, hackers, informàtics, enginyers, experts en intel·ligència artificial i robòtica… Era ric i poderós, però per damunt de tot: des de fora ningú no el relacionava amb les agències de desinformació i les mentides.

Havia estat molt hàbil a l’hora d’amagar la seva responsabilitat i el paper que hi tenia, i els darrers temps havia donat gràcies a la seva bona estrella per haver-ho fet. I no era a causa de la seva implicació en la crisi borsària —ben al contrari, en Kuznetsov considerava aquell capítol com un autèntic mèrit—, sinó de l’encàrrec en relació amb Txetxènia, que havia esclatat als mitjans de comunicació i havia generat moviments de protesta i agitació a les Nacions Unides. Però el pitjor de tot era que havia inspirat una cançó de rock dur que, com no podia ser d’una altra manera, s’havia convertit en un èxit mundial.

La cançó s’havia pogut sentir en totes i cadascuna de les manifestacions en contra dels assassinats. Cada vegada en Kuznetsov havia temut que el seu nom sortís a la llum. I no havia estat fins llavors, planejant durant setmanes la seva festa, que la vida havia tornat a la normalitat. Li havien retornat les ganes de riure, com també els seus jocs de paraules i batalletes, i aquell vespre havia anat apareixent un peix gros rere un altre i ell havia posat l’esquena dreta, havia gaudit del moment, fins que de cop i volta aquella maleïda cançó havia començat a retrunyir amb tanta força que el cap li havia estat a punt d’esclatar.

—Mecàgon l’hòstia puta.

—Què dius?

Un home gran i distingit amb barret i bastó, que en Kuznetsov, encara ofuscat, no va ser capaç de situar, el va fulminar amb la mirada i, encara que desitjava cridar al vell que s’esfumés, va tenir por que fos més poderós que ell, així que va respondre amb tanta cortesia com va poder.

—Disculpa les meves paraules, només és que estic una mica indignat.

—Hauries de revisar la teva seguretat informàtica.

Collons, no he fet altra cosa, va pensar.

—El que ha passat no té res a veure amb això —va respondre.

—I llavors per què ha estat?

—Ha estat una qüestió… elèctrica —va continuar.

Elèctrica. Que s’havia begut l’enteniment? Que potser hi havia hagut un curtcircuit i per si sol havia començat a sonar el «Killing the world with lies»? Va sentir vergonya de si mateix, va apartar els ulls i, amb un gest patètic, va saludar els darrers convidats que pujaven als taxis per marxar cap a casa. El restaurant va quedar buit i, amb els ulls, en Kuznetsov va buscar en Felix, el seu jove responsable d’informàtica. On coi s’havia ficat aquell desgraciat?

Finalment, el va trobar al costat de l’escenari, xerrant per telèfon, amb aquella perilla estúpida i l’esmòquing ridícul que li quedava com un sac de patates. Semblava alterat, i prou que ho hauria d’estar. Aquell inútil li havia jurat que res no podia anar malament, i en Kuznetsov li va fer un gest irat amb la mà.

En Felix li va fer un senyal perquè s’esperés, i aleshores a en Kuznetsov li van venir ganes de rebentar-li la boca o esclafar-li el cap contra la façana. Tot i així, va reaccionar d’una manera completament diferent quan, finalment, en Felix se li va acostar amb pas lent. Semblava consternat.

—Has sentit la cançó que ha sonat?

—Sí, l’he sentit —va respondre en Felix.

—Això vol dir que algú de fora ho sap.

—No sembla una bona notícia.

—Què creus que passarà?

—No ho sé.

—Creus que rebrem aviat una carta d’extorsió?

En Felix es va quedar en silenci, mossegant-se el llavi, i en Kuznetsov va contemplar el carrer amb mirada perduda.

—Em sembla que cal que ens preparem per a alguna cosa encara pitjor —va respondre en Felix.

No ho diguis, això, va pensar. No ho diguis, això.

—Per què t’ho sembla?

La veu se li esquerdava.

—Perquè m’acaba de trucar en Bogdanov…

—En Bogdanov?

—Un dels homes de la Kira.

La Kira, va pensar, la meravellosa i terrible Kira, i després ho va recordar: havia estat justament amb ella que tot havia començat, amb la seva cara preciosa que s’havia recargolat en una ganyota de terror, i amb la seva boca, que va cridar: «Dispareu, mateu-la», i els seus ulls, que es van dirigir cap a una silueta fosca que es bellugava a tocar de la paret. Dins del seu cap tot fluïa, barrejat amb el terrabastall que posteriorment s’havia desencadenat.

—Què ha dit en Bogdanov? —va preguntar.

—Que sabia qui ens havia entrat al sistema.

Un problema elèctric, va pensar. Com collons he pogut dir que s’ha tractat d’un «problema elèctric»?

—O sigui que algú ens ha entrat.

—Fa mala pinta.

—Però això no podia passar. Coi d’imbècil, això no podia passar.

—No, però aquesta persona…

—Què collons passa amb aquesta persona?

—És molt hàbil, ella.

—Així que es tracta d’una dona.

—Sí, és una dona. I pel que sembla no està interessada en els diners.

—I llavors què és el que li interessa?

—La venjança —va respondre en Felix, i aleshores en Kuznetsov es va estremir de cap a peus i va etzibar a en Felix un cop de puny al mentó.

Després va girar cua i es va allunyar. I es va emborratxar amb xampany i vodka.

La Lisbeth semblava tranquil·la quan va entrar a la seva habitació d’hotel i ni tan sols feina la impressió de tenir pressa. Fins i tot es va servir un got de whisky i se’l va empassar d’un glop, i va agafar un grapat de cacauets d’un bol que hi havia a la tauleta davant del sofà. A continuació, va fer la bossa i en els seus moviments no hi havia cap rastre de nerviosisme ni tensió.

No va ser fins que va tancar la bossa i es va posar dreta que es va veure que tenia el cos exageradament tens i que els ulls buscaven alguna cosa per destrossar, un gerro, un quadre, l’aranya de vidre del sostre. Es va conformar ficant-se al lavabo i mirant-se fixament al mirall com si examinés cada facció del seu rostre, però en realitat no era capaç de veure res.

Mentalment continuava al bulevard Tverskoi. Va pensar en la seva mà, que es movia cap a l’arma, i la mateixa mà que s’enretirava. Va recordar el que havia fet que li semblés senzill i el que havia fet que li fos tan difícil, i es va adonar que per primera vegada en tot l’estiu no sabia què havia de fer. Estava… Sí, això, com estava? Amb molta probabilitat completament perduda. I no es va recuperar ni tan sols quan va agafar el mòbil i va esbrinar on vivia la Camilla.

Des d’un satèl·lit de Google Earth va contemplar un casalot enorme de pedra que s’estenia amb terrasses, jardins i piscines, i estàtues. I encara que va intentar imaginar com tot plegat cremava, tal com ho havia fet el seu pare i el seu Mercedes a Lundagatan, tot era en va. El que fins feia ben poc li havia semblat un pla perfecte era ara un autèntic caos, i la Lisbeth va pensar en el seu instant de vacil·lació, ara i aleshores, molts anys enrere, i es va adonar que era perillosíssim i que li suposava una limitació. Va remugar alguna cosa inaudible i va beure més whisky.

Després va pagar per internet l’habitació i va sortir amb la bossa, i no va ser fins que s’havia allunyat unes quantes travessies que es va desfer de la pistola en una claveguera. Tot seguit va pujar a un taxi i va comprar un bitllet d’avió a Copenhaguen per a primera hora de l’endemà al matí amb el seu passaport fals, i va agafar una habitació al Sheraton, just al costat de l’aeroport de Xeremètievo.

Ben entrada la matinada, va veure que en Mikael li havia enviat un missatge de text. Estava preocupat, li deia, i aleshores va tornar a pensar en les imatges que havien enregistrat les càmeres de Fiskargatan i va decidir utilitzar la porta del darrere per entrar al seu ordinador. No resultava gaire fàcil dir el perquè. Però potser necessitava que el cap li descansés una estona i s’ocupés d’alguna cosa diferent que el que una vegada i una altra la neguitejava, i es va asseure a la taula.

Passada una estona, va trobar un parell de documents encriptats que semblaven importants per a en Mikael. Tot i així, feia la impressió que volia que la Lisbeth els pogués llegir. Als arxius que havia creat per a ella li donava pistes i claus que només la Lisbeth podia comprendre i, després d’anar saltant endavant i enrere en el servidor d’en Mikael, es va aturar a llegir un article extens sobre el crac borsari i les fàbriques de trols. En Mikael havia aconseguit esbrinat moltes coses, però no tantes com ella. I després d’haver rellegit un parell de vegades el reportatge, va afegir un fragment al final del text i va incorporar un enllaç amb documents i un intercanvi de correus electrònics, però aleshores estava ja tan cansada que no es va adonar que havia escrit malament el nom d’en Kuznetsov i que, a més, havia alterat la manera d’escriure d’en Mikael. Només sabia que havia tancat la sessió i s’havia estirat de panxa enlaire al llit sense ni tan sols treure’s el vestit ni les sabates.

Quan es va adormir va somiar que el seu pare estava dret enmig d’un mar de foc, retraient-li que era feble, i que no tenia cap opció de vèncer la Camilla.