CAPÍTOL 18

Nit del 27 d’agost

La inspectora de policia Ulrike Jensen va ser l’encarregada de dur a terme el primer interrogatori al Rigshospitalet de Copenhaguen amb el denunciant Thomas Müller, que havia ingressat a l’hospital quan passaven deu minuts de les onze de la nit amb cremades als braços i a la part superior del pit. La Ulrike tenia quaranta-quatre anys i fills petits, i feia molts anys que treballava amb delictes de naturalesa sexual. Però l’acabaven de traslladar a la unitat de violència i sovint demanava el torn de nit —era la millor solució per poder conciliar la vida familiar—, així que ja havia patit la dosi que li corresponia de testimonis desconcertats i beguts. Però, tot i així, el que estava escoltant en aquell moment s’emportava la palma.

—Entenc que el dolor és molt intens i que estàs sota els efectes de la morfina —va dir—, però podríem intentar no desviar-nos del tema i cenyir-nos a la descripció de l’assaltant?

—No havia vist mai uns ulls com aquells —va remugar en Thomas Müller.

—Ja ho has dit, això, però m’has de donar alguna cosa més concreta. La noia en qüestió no tenia cap tret característic?

—Era jove i baixeta, de cabells negres, i parlava com un fantasma.

—I com parlen els fantasmes?

—Sense sentiments, o més aviat… com si estigués pensant en una altra cosa. Era com si no fos allà.

—I què ha dit? Ho pots reproduir? Així podrem entendre amb més claredat el que ha passat.

—M’ha dit que no havia planxat mai la seva roba i que per això no hi tenia gaire traça, i que m’havia d’estar quiet.

—És horrorós.

—Ha estat una autèntica bogeria.

—Res més?

—Que em vindria a buscar de nou si no…

—Si no… què?

En Thomas Müller es va recargolar al llit d’hospital i es va mirar la inspectora de policia amb cara d’impotència.

—Si no, què? —va repetir la Ulrike.

—… deixava la meva dona en pau. No la podia tornar a veure mai més. Havia d’acceptar el divorci.

—Has dit que la teva dona era de viatge?

—Sí, ella…

Va murmurar alguna cosa inaudible.

—Li has fet res, a la teva dona? —va continuar la inspectora.

—Jo no li he fet res de res. És ella la que…

—Què?

—M’ha abandonat.

—I per què creus que t’ha abandonat?

—És una refotuda…

Va estar a punt de dir una animalada, però va tenir prou seny per no acabar la frase, i la Ulrike Jensen va intuir que al darrere de tot allò hi havia una història prèvia que tampoc no era gaire bonica. Però ho va deixar estar per a més endavant.

—No recordes res més que ens pugui ajudar? —va preguntar.

—La noia va dir que tenia «mala sort».

—En quin sentit?

—Que durant l’estiu havia acumulat massa merda i, més o menys, s’havia tornat boja.

—I què volia dir amb allò?

—Com vols que ho sàpiga, jo?

—Explica’m què va fer abans de marxar del pis.

—Em va treure la cinta de la boca i ho va repetir tot una altra vegada.

—Que no t’acostessis a la teva dona?

—I prou que no ho faré. No la vull tornar a veure.

—D’acord —va dir—. Ara per ara sembla una decisió d’allò més assenyada. O sigui que aquest vespre no has parlat amb ella, tampoc?

—Ni tan sols sé on és, ja t’ho he dit. Però, collons…

—Digues.

—Heu de començar a moure-us i fer alguna cosa. Aquella noia està com una puta regadora. És una amenaça per a qualsevol.

—Farem tot el que podrem —va dir la Ulrike Jensen—. T’ho prometo. Però pel que sembla…

—Pel que sembla, què?

—Que just en aquell moment totes les càmeres de seguretat del barri no funcionaven, així que tenim ben poc on agafar-nos —va continuar la inspectora, i de cop i volta va sentir que aquella feina l’esgotava.

Eren just passades les dotze de la nit i la Lisbeth es trobava dins d’un taxi que sortia de l’aeroport d’Arlanda, buscant informació sobre una advocada especialitzada en separacions que li havia recomanat l’Annika Giannini, quan va rebre un missatge encriptat d’en Mikael. Però estava massa cansada i abatuda per tenir forces per llegir-lo, i poc després fins i tot va deixar de buscar més informació sobre aquella advocada i es va posar a mirar per la finestra. Què li estava passant?

Apreciava la Paulina. Potser fins i tot l’havia estimat a la seva manera retorçada. Però com l’hi havia demostrat? L’havia enviat a casa dels seus pares a Munic, completament desconcertada, i s’havia abraonat al damunt del seu marit, com si aquell acte de venjança pogués compensar totes les mancances del seu amor. A la seva germana —que havia causat tant de malera incapaç de matar-la, però hauria pogut assassinar en Thomas Müller sense ni tan sols parpellejar.

Asseguda damunt seu amb la planxa a la mà, li van passar pel davant imatges fugaces d’en Zalaixenko, l’advocat Bjurman i el psiquiatre Teleborian, entre tots els desgraciats imaginables. Era com si dins seu alguna cosa hagués esclatat. Com si volgués tornar el cop per tota la vida que havia hagut de viure, i només amb una enorme força de voluntat va aconseguir contenir-se i no perdre completament el control. Ara s’havia de centrar.

Si no ho feia, les coses no canviarien i seguiria dubtant quan necessités tota la determinació per passar a l’acció, i tornaria a perdre el cap quan li calgués calma i serenor.

Aquelles idees noves, aquella nova perspectiva que, de manera inesperada, se li havia esmunyit dins del cervell al bulevard Tverskoi l’havia desequilibrat. No només era el record que s’havia quedat petrificada, incapaç d’actuar, quan en Zala havia vingut a buscar la Camilla a la nit. També era la qüestió de la seva mare. Què en sabia, de tot allò? També ella havia tancat els ulls a la veritat? Aquella idea que cada vegada turmentava més la Lisbeth, i que feia que tingués més por de si mateixa —més por de la seva manca de determinació, de no ser una guerrera implacable en el que inevitablement l’esperava: la batalla més important de la seva vida.

D’ençà que en Pesta l’havia ajudat a piratejar les càmeres de seguretat dels voltants del carrer Strandvägen, la Lisbeth sabia que la Camilla havia rebut visita de membres del Moto Club Svavelsjö. Era conscient que la seva germana desitjava caçar-la amb tots els mitjans que tenia a l’abast, i que, si en tenia l’ocasió, la Camilla no dubtaria ni un sol segon. Així que sí, s’havia de posar les piles. Però per començar havia de trobar algun lloc on anar.

Ja no tenia casa a Estocolm. Hi va pensar i va sospesar diverses alternatives. I va llegir en diagonal el correu electrònic d’en Mikael, malgrat tot. Parlava d’en Forsell i el xerpa, i estava convençuda que aquella història era molt interessant, en molts sentits. Però la Lisbeth no es veia amb cor d’implicar-s’hi. I, en un atac sobtat que la va sorprendre a ella mateixa, es va limitar a respondre-li:

Sóc a Estocolm. Vegem-nos ara mateix. A l’hotel.

Va pensar que no era només una proposta vergonyosa, o ni tan sols una reacció al fet que s’havia sentit sola i sense esperança, sinó també… una mesura de seguretat. Perquè no era tan inversemblant, oi?, que la Camilla i els seus goril·les, no havent trobat cap pista que els conduís cap a ella, es llancessin al damunt de les persones que li eren més properes? I, si era així, era millor que tanqués en Kalle Blomkvist en una habitació d’hotel.

D’altra banda, també podia amagar-se en qualsevol altre lloc, i com que no va rebre cap resposta d’en Mikael passats deu, quinze, vint minuts, la Lisbeth va rebufar, va aclucar els ulls i va sentir que seria capaç de dormir tota una eternitat. I potser sí que es va adormir, perquè quan en Mikael va respondre, va fer un bot com si l’estiguessin atacant.

La seva germana, l’Annika, li havia proporcionat roba neta i sabates i l’havia acompanyat en cotxe fins al pis del carrer Bellmansgatan. En Mikael es pensava que cauria a plom al llit. Ben al contrari, es va asseure davant de l’ordinador i va començar a buscar informació sobre l’home de negocis Stan Engelman. El magnat nord-americà tenia setanta-quatre anys, s’havia tornat a casar i estava sent investigat per un delicte de suborn i amenaces en relació amb la venda de tres hotels a Las Vegas i, encara que res no era segur —evidentment, l’Engelman afirmava tot el contrari—, feia la impressió que el seu imperi trontollava. Es deia que estava buscant ajuda entre els seus contactes russos i saudites.

L’Stan Engelman no s’havia pronunciat ni una sola vegada sobre en Nima Rita. Per contra, havia llançat atacs virulents contra el guia mort, en Viktor Grankin, que havia contractat en Nima com a sirdar, i també havia demandat l’empresa d’en Grankin, Everest Adventures Tours, i havia aconseguit un acord de conciliació en un tribunal de Moscou, que immediatament havia provocat que l’empresa entrés en concurs de creditors. No hi havia cap dubte que al darrere s’hi amagava una ràbia profunda cap a l’expedició de la qual havia format part en Nima Rita. Però res d’allò no explicava per què de cop i volta el xerpa havia aparegut a Estocolm, entre totes les ciutats del món, i en Mikael va decidir no donar-hi més voltes. Estava massa cansat per aprofundir en tots els negocis immobiliaris de l’Engelman, els seus afers amorosos i les seves declaracions fora de to. Així que, en canvi, es va posar a buscar informació sobre l’Svante Lindberg, que amb tota seguretat havia de ser la persona que més bé sabia el que li havia passat a en Forsell a l’Everest.

L’Svante Lindberg era tinent general, un antic soldat d’elit d’operacions especials de l’exèrcit i, probablement, també oficial d’intel·ligència, a banda de bon amic d’en Forsell des que eren joves. L’Svante Lindberg era un alpinista amb experiència. Abans de l’Everest havia coronat tres vuitmils més: el Broad Peak, el Gasherbrum i l’Annapurna, i ben segur que era per allò que en Viktor Grankin va deixar que en Forsell i ell se separessin del grup i pugessin cap al cim quan el ritme de la resta de l’expedició va baixar durant el matí del 13 de maig del 2008. Però el que havia passat realment a la muntanya en Mikael ho investigaria a fons més endavant, possiblement l’endemà. Fins aleshores, es va limitar a constatar que l’Svante Lindberg també havia estat una víctima de la campanya de desprestigi que s’havia dirigit contra en Forsell.

Constantment apareixien rumors que afirmaven que l’Svante Lindberg era qui tallava realment el bacallà al Ministeri de Defensa. Però poques vegades el secretari d’Estat concedia entrevistes, i el més personal que en Mikael va poder trobar va ser un retrat d’una extensió mitjana a la revista Runner’s World de feia tres anys, i potser fins i tot va llegir l’article. Més tard podia recordar la frase «Si estàs completament esgotat, encara et queda el setanta per cent de les forces». Però es devia quedar adormit.

Es va despertar davant de l’ordinador, tremolant de cap a peus amb la imatge a la retina d’en Johannes Forsell enfonsant-se al mar, i es va adonar que no només estava exhaust, sinó també en un estat de xoc. I molt lentament va aconseguir arribar al llit, amb l’esperança que la son l’abatria de seguida. Però el cap no parava de donar-li voltes i, al final, va agafar el mòbil i va veure que la Lisbeth li havia respost.

Sóc a Estocolm. Vegem-nos ara mateix. A l’hotel.

Estava tan cansat que va haver de llegir dues vegades el missatge. Després es va sentir… Què? Avergonyit, molest? No ho sabia. Sentia que l’únic que desitjava era fingir que no l’havia vist, tot i que probablement aquell truc no funcionaria amb la Lisbeth. Ja devia haver rebut l’avís que l’havia obert. Què havia de fer? No es veia amb forces de dir-li que no. Però tampoc no en tenia per dir-li que sí. Va tancar els ulls i va intentar pensar amb claredat. O sigui que la Lisbeth era a Estocolm i volia veure’l immediatament en un hotel? Allò volia dir alguna cosa més que la simple idea que volia veure’l immediatament en un hotel?

—Collons, Lisbeth! —va remugar.

Després es va aixecar i es va passejar amunt i avall per l’habitació, neguitós, com si la Lisbeth li hagués destarotat encara més el sistema, i per alguna raó va alçar el cap i va mirar per la finestra el carrer Bellmansgatan, i aleshores va veure una figura més avall, a tocar del pub Bishops Arms, que va reconèixer a l’instant. Era l’individu amb cua que havia vist a Sandhamn. I aleshores es va estremir com si li acabessin de clavar un cop de puny a l’estómac, perquè ara no hi havia cap dubte, oi?

L’estaven vigilant. I aleshores va tornar a renegar. El cor li bategava amb força i es va notar la boca seca. Va pensar que havia de posar-se en contacte amb en Bublanski o amb algú altre de la policia de seguida. Per contra, va respondre a la Lisbeth:

Em segueixen.

La Lisbeth li va contestar:

Culpa meva. T’ajudaré a treure-te’ls
de sobre.

En Mikael volia cridar ben alt que no tenia forces per treure’s ningú de sobre i que només volia dormir i continuar les seves maleïdes vacances, i oblidar-se de tot el que no fos fàcil i plàcid.

Va escriure:

D’acord.