CAPÍTOL 24

27 d’agost

En Johannes Forsell només volia tornar-se a recloure en si mateix i buscar refugi en els somnis i els records. Però ara que el nom de Nima Rita s’havia pronunciat amb una nitidesa inesperada i podia sentir la ràbia continguda en la veu de la seva esposa, va tornar un altre cop al món real.

—Com pot ser que hagi aparegut a Suècia, sense més ni més? Em pensava que era mort.

—Qui ha vingut aquí? —va preguntar en Johannes.

Va notar la irritació de la seva dona per haver intentat canviar de tema.

—Ja t’ho he dit.

—Però me n’he oblidat.

—Els nens, és clar, i la teva mare. Mentre siguem aquí se’n cuida ella.

—Com s’ho han pres, tot això?

—Què vols que et digui, Johannes? Què vols que et digui?

—Em sap molt de greu.

—Gràcies —va respondre la Rebecka, i era evident que intentava recompondre’s i tornar a ser la Rebecka forta de sempre.

Però només ho va aconseguir a mitges. En Johannes va mirar de reüll els militars que estaven apostats al passadís i va sentir com les vies de sortida i d’escapatòria, les amenaces, les possibilitats i els riscos se li apareixien al davant com un estol d’ocells.

—Ara no puc parlar d’en Nima —va dir.

—Com vulguis.

Va fer un gran esforç per apuntar un somriure ple de tendresa i li va tornar a passar la mà pels cabells. En Johannes va apartar el cap.

—I de què vols parlar?

—No ho sé.

—Sigui com sigui, amb una cosa sí que te n’has sortit —va dir la Rebecka.

—Amb què?

—Mira al teu voltant. Totes aquestes flors. Només ens n’han deixat posar una petita part. Tot aquell odi ara ha canviat a estimació.

—Em costa de creure.

La Rebecka li va allargar el seu mòbil.

—Mira-ho tu mateix.

En Johannes va fer un gest evasiu amb la mà.

—Segur que estan escrivint un munt de necrològiques.

—No, és molt bonic. De debò.

—La gent del Must ha estat aquí? —va preguntar.

—Ha vingut l’Svante i en Klas Berg. I l’Sten Siegler i altres individus per l’estil. O sigui que la resposta suposo que és sí, un miler de vegades. Per què ho preguntes?

Per què ho preguntava?

En Johannes ja coneixia prou bé la resposta. És clar que havien vingut, i va poder veure el recel als ulls de la Becka. La mà que es gratava el cap… I, de cop i volta, ho va sentir amb una força inesperada: volia explicar-ho tot, però evidentment era perquè sabia que no podia.

Estava convençut que els escoltaven i es va mossegar la llengua. Va sospesar altre cop les diverses opcions que tenia. Va recordar el seu desig desesperat de viure, quan, arrossegat pels corrents, s’enfonsava cap al fons de la badia.

—Tens llapis i paper? —va preguntar.

—Què? Sí, i tant.

Va remenar dins la bossa de mà i en va treure un bolígraf i un petit bloc de notes amb pòstits, i els hi va allargar.

En Johannes hi va escriure:

Hem de marxar d’aquí.

La Rebecka Forsell va llegir el que havia escrit en Johannes i, amb ulls d’espant, va mirar els agents apostats fora de l’habitació. Gràcies al cel, semblaven d’allò més avorrits i absorts en els seus mòbils. Neguitosa i amb una cal·ligrafia descuidada, va escriure:

Ara?

En Johannes va respondre:

Havien escrit de pressa i passant-se el bolígraf de l’un a l’altre. Però en aquell moment en Johannes va dubtar, va alçar el cap i va mirar la seva dona amb uns ulls tan tristos i perduts com abans, que a la vegada contenien una espurna d’allò que la Rebecka havia trobat tant a faltar, l’esperit de lluita del seu marit. I aleshores, malgrat tot, ja no només sentia por.

Ni li va passar pel cap fugir amb ell, i de cap de les maneres abandonar aquell hospital, amb tots els guardaespatlles i militars, i envoltats de tota aquella paranoia. Però era meravellós que el seu marit realment volgués parlar, i potser li aniria bé estirar les cames. El pols se li havia accelerat, però seguia estable i era un home fort. Estava segura que trobarien un lloc on ningú pogués sentir el que deien.

Va pensar que ella sola no podia treure-li la via i desconnectar-lo de tots els aparells, passant per sobre del personal de l’hospital, així que va agafar el bloc de notes, va passar full i va escriure:

Els demanaré que vinguin i els ho explicaré.

Mentre avisava el personal, en Johannes va respondre:

Després marxarem a un lloc on no ens pugui trobar ningú.

Para, va pensar la Rebecka. Para. I va escriure:

De què vols fugir?

Del Must.

La Rebecka va preguntar:

Es tracta de l’Svante?

En Johannes va assentir amb el cap, o com a mínim a la Rebecka li va semblar que ho feia, i va sentir l’impuls de cridar «Ho sabia!», i quan va tornar a agafar la llibreteta, la mà li tremolava. El cor li bategava amb força i tenia la boca seca.

Ha fet alguna cosa?

En Johannes no va respondre i tampoc no va assentir amb el cap. Es va limitar a mirar per la finestra, en direcció a l’autovia que s’estenia allà fora, i la Rebecka ho va interpretar com un sí. Va escriure:

L’has de denunciar.

El seu marit la va mirar com si li volgués dir que ella no ho podia entendre.

O explica-ho a la premsa. En Mikael Blomkvist acaba de trucar. Està de part teva.

—De part meva —va remugar, i va fer una ganyota. I després va tornar a agafar el bolígraf i el bloc i va gargotejar un parell de frases inintel·ligibles. La Rebecka va clavar els ulls en aquelles paraules.

No entenc el que has posat.

Va escriure ella, encara que potser en realitat sí que ho entenia. I aleshores en Johannes l’hi va aclarir, ara amb una lletra més nítida:

No estic segur que sigui el costat més adequat on estar.

La va envair una mena d’instint de supervivència nou, com si amb aquelles paraules en Johannes pretengués allunyar-se d’ella. O fins i tot com si ara, després d’aquella frase, ja no fos tan clar que que tots dos fossin un equip, una unitat, sinó un marit i una muller que necessàriament ja no haguessin d’estar junts. I es va preguntar si no era més aviat ella la que s’havia d’allunyar d’ell.

Va mirar els homes que hi havia al passadís i va intentar elaborar un nou pla. Però just en aquell moment va sentir passes a fora de l’habitació i el metge, el de la barba rogenca, va entrar i va demanar si volien alguna cosa. La Rebecka va contestar —no se li va acudir res més— que en Johannes es trobava millor i que se sentia amb forces per anar a fer un volt.

Eren dos quarts de vuit del vespre i en Jan Bublanski feia molta estona que hauria d’haver marxat cap a casa. Però continuava al seu despatx de la comissaria de policia, contemplant una cara jove que desprenia una mena d’idealisme furiós, i entenia molt bé que pogués treure de polleguera certes persones. Però, de fet, li agradava aquella actitud i potser ell mateix havia estat igual a la seva edat; havia tingut aquella sensació que la generació anterior a la seva no veia la vida amb la seriositat que calia. I va somriure.

La noia li va respondre amb un altre somriure, però glacial, i en Bublanski va sospitar que l’humor no era el punt fort de la jove, però que la seva gran passió segur que podia ser de profit en aquest món. La noia tenia vint-i-cinc anys, es deia Else Sandberg i era metgessa resident a l’hospital Sankt Göran, duia els cabells a l’estil garçon i ulleres de muntura rodona.

—Gràcies per haver vingut —va començar l’inspector.

—De res —va respondre l’Else.

Havia estat la Sonja Modig, la que havia trobat la metgessa després que algú s’havia posat en contacte amb la policia i els havia dit que el xerpa havia penjat un cartell a la parada d’autobús de l’estació de Södra. Posteriorment els seus companys de la comissaria havien parlat pràcticament amb totes i cada una de les persones que solien passar per aquella parada.

—M’han dit que no en recordes el contingut de forma detallada, però tot el que ens puguis dir serà d’una gran ajuda —va dir l’inspector.

—Costava de llegir. Hi havia molt poc espai entre línies i més aviat semblaven un munt de fantasies paranoides.

—No es pot descartar, això —va fer l’inspector—. Però tot i així t’agrairia molt que intentessis recordar què hi deia.

—Semblava impulsat per un sentiment de culpa enorme —va continuar.

Per caritat, noieta meva, no intentis interpretar per a mi el que vas llegir, va pensar en Bublanski.

—Què hi deia? —va tornar a preguntar.

—Hi deia que havia pujat una muntanya. «Una altra vegada», havia escrit. Havia pujat una muntanya «one more time». Però que no s’hi veia bé. Hi havia una tempesta de neu, sentia dolor i s’estava congelant. Es pensava que estava perdut. Però va sentir crits que el van guiar.

—Quina mena de crits?

—Els crits dels morts, crec que deia.

—A què es referia?

—Costava d’entendre, però els esperits l’acompanyaven en tot moment, havia escrit, dos esperits, un de bo i un de dolent, una mica…

La noia va riure per sota el nas i en Bublanski va trobar encisador que, de cop i volta, l’Else Sandberg mostrés una mica d’humanitat.

—Era una mica com el capità Haddock del còmic de Tintín, ja m’entens, que quan desitja amb totes les seves forces fer un glopet té un dimoni i un àngel a les espatlles.

—Exacte —va dir l’inspector—. Una metàfora molt bonica.

—Però no ho vaig interpretar com si fos una metàfora. Era com si per a ell allò fos ben real.

—Només volia dir que ho entenc perfectament. Una veueta bona i una de dolenta que davant de la temptació et xiuxiueja a cau d’orella. —L’inspector es va posar vermell—. Què deia l’ésser malvat? —va continuar en Bublanski.

—Que havia d’abandonar la dona allà dalt.

—La dona?

—Sí, em sembla que va escriure això. Era una dona, una madam, o una mam no-sé-què que s’havia quedat a la muntanya. Però després hi posava alguna cosa sobre la vall del l’Arc de Sant Martí, el Rainbow Valley, on els morts allargaven els braços i demanaven menjar. Com ja he comentat, tot plegat era ben estrany. Després s’hi deia, de fet, que havia aparegut en Johannes Forsell. Tot molt turbulent. No vaig llegir més, amb franquesa. Va arribar l’autobús i un noi es va posar a discutir amb el conductor, i em vaig distreure. D’altra banda, ja havia deduït que l’home que havia escrit allò patia una esquizofrènia paranoide. Afirmava que els crits no havien parat mai de sonar dins del seu cap.

—Un es pot sentir així fins i tot sense patir esquizofrènia.

—A què et refereixes?

Exacte, a què em refereixo?

—Vull dir que… —va començar.

—Què?

—Que jo, això, també ho entenc. Hi ha certes coses que no et pots treure de sobre. Et roseguen per dins i criden any rere any.

—Sí —va dir la noia, més dubitativa—. Tens raó.

—Et pots esperar un moment? Voldria comprovar una cosa.

L’Else Sandberg va assentir amb el cap. En Bublanski va obrir la sessió al seu ordinador i va fer una cerca a Google. Va combinar tres paraules i, després, va girar la pantalla cap a la noia.

—Veus això?

—És terrible —va fer ella.

—Oi que sí? És el Rainbow Valley, a l’Everest. No he sabut mai res d’aquest món, però aquests últims dies m’hi he hagut de ficar i he lligat caps així que ho has esmentat. Per descomptat, Rainbow Valley és només una manera col·loquial de parlar. Però tot i així es tracta d’un terme que es fa servir bastant sovint. I resulta força fàcil d’entendre per què. Mira això.

En Bublanski va assenyalar la pantalla i es va preguntar si estava sent massa cruel sense necessitat, però volia transmetre la gravetat de la situació a aquella noia. Imatge rere imatge, es podien veure alpinistes morts a l’Everest, a més de vuit mil metres d’altura, i encara que feia molts anys que eren allà dalt, potser dècades i tot, encara es podien apreciar els cossos forts i musculats. El temps s’havia aturat per a ells. Tots anaven vestits amb roba acolorida, vermella, verda, groga i blava, i al voltant seu hi havia les seves ampolles d’oxigen, restes de tendes o banderoles budistes, també plenes de colors. Realment semblava com un paisatge de l’arc de Sant Martí, un testimoni macabre de la bogeria humana.

—Saps? —va dir l’inspector—. L’home que va escriure aquell paper havia estat fa molts anys portador i guia a l’Everest.

—O sigui que era veritat.

—Era un xerpa, i potser per això no hauria d’haver fet servir aquelles paraules. El terme Rainbow Valley és una invenció occidental, una broma estúpida i de mal gust. Però, tot i així, probablement el va adoptar i es va fondre amb les seves creences religioses sobre els esperits i els déus que habitaven les alçades. Avui dia, més de quatre mil persones han pujat a l’Everest i tres-centes trenta han mort allà dalt, i en molts casos no se n’ha pogut recuperar el cos. Comprenc perfectament que aquest home, que havia fet el cim onze vegades, tingués la sensació que els morts li parlaven.

—Però… —va començar a dir l’Else.

—Encara no he acabat —la va interrompre l’inspector—. La vida allà dalt és extrema. Els riscos, considerables. Per exemple, pots patir un edema cerebral de gran altitud.

—El cervell s’inflama, oi?

—S’inflama, exacte —va dir—. Estic convençut que això ho saps millor que jo. S’inflama i l’afectat té dificultats per parlar i pensar d’una forma racional. S’arrisca a cometre errors fatals i sovint pateix al·lucinacions i perd el contacte amb la realitat. Moltes persones completament assenyades, com tu o com jo (o, per descomptat, més àgils i més valentes que jo), han vist esperits o han sentit una presència mística allà dalt. I aquest home… sempre ascendia sense oxigen, i això esgota, tant mentalment com físicament. I durant el drama que estava intentant descriure s’havia desgastat fins a l’extenuació, pujant i baixant la muntanya, i havia salvat moltes vides. Devia estar exhaust, més enllà del que puguem arribar a imaginar, i no resulta gens estrany que veiés àngels i dimonis, com li passava al capità Haddock. Gens estrany.

—Perdona’m, no era la meva intenció faltar al respecte a ningú —va dir l’Else Sandberg, ara disculpant-se.

—No ho has fet, i estic convençut que tens raó —va continuar en Bublanski—. L’home de qui parlem estava greument malalt, de fet patia esquizofrènia. Però, tot i així, potser tenia un missatge important que volia transmetre, i és per això que t’ho torno a preguntar: no recordes res més?

—Res més, ho sento.

—Res més del que va escriure sobre en Forsell?

—Sí, potser sí.

—Què?

—Has dit que aquest home va salvar vides, oi?

—Sí, ho he dit.

—Em sembla que va escriure que en Forsell no volia que el salvessin.

—I què volia dir amb això?

—No ho sé, només me n’acabo de recordar. Però tampoc no n’estic del tot segura. Va arribar l’autobús, i l’endemà el paper ja no era allà.

—Ja ho sé —va dir l’inspector.

Més tard, un cop la noia havia marxat, en Bublanski es va quedar al despatx amb l’estranya sensació que estava obligat a desxifrar un somni. Durant una bona estona no va treure els ulls de les fotografies del cos sense vida de la Klara Engelman, que els corrents jet havien separat d’en Viktor Grankin al capdamunt de la muntanya i que una expedició nord-americana havia fotografiat un any més tard. La Klara estava estesa de bocaterrosa sobre la neu en un gest que semblava de súplica, com si encara es volgués aferrar a en Grankin. O potser encara més —va pensar—, com un infant que allarga els braços per arribar a la seva mare.

Què havia passat allà dalt? Probablement res més que el que ja s’havia explicat un centenar de vegades. Però no es podia saber del cert. Constantment apareixien noves dimensions en aquella història. Ara, per exemple, semblava que hi havia una relació entre l’exèrcit i aquell xerpa del qual els metges de Södra Flygeln tenien prohibit parlar. I en Bublanski s’havia passat tota la tarda intentant posar-se en contacte amb en Klas Berg del Must perquè li donés una explicació.

En Klas Berg havia promès que li faria un informe complet l’endemà al matí, però a la vegada s’havia protegit dient que per a ell quedaven un munt de preguntes sense resposta. I a en Bublanski allò no li agradava gens. Odiava veure’s obligat a confiar en els serveis secrets. No era una qüestió d’honor, ni tan sols per la sensació de trobar-se en una situació de desavantatge, sinó perquè sabia que en sortia ressentida la investigació policial. I havia pres la determinació ferma de recuperar la iniciativa.

Per aquest motiu va tancar el navegador amb les fotografies de la Klara Engelman i va tornar a trucar al secretari d’Estat Svante Lindberg. Però com ja li havia passat abans, en Lindberg no va respondre i l’inspector Bublanski es va aixecar de la cadira i va decidir sortir a passejar per veure si el cap se li aclaria una mica.

L’Svante Lindberg va entrar al vestíbul de l’hospital. Aquell dia ja hi havia estat i no s’havia sentit gaire ben rebut per la Rebecka. I en realitat no tenia cap motiu per tornar, però ara que havia sabut que en Johannes havia recuperat la consciència havia de parlar-hi i dir-li… Què? No en tenia ni idea. Només sabia que havia d’aconseguir a qualsevol preu que no badés boca, així que va apagar el mòbil per no contribuir ell també a aquell caos.

De cap de les maneres pensava parlar amb en Mikael Blomkvist, que li havia trucat diverses vegades, ni tampoc amb l’inspector Bublanski, que li acabava de telefonar per tercer cop. Havia de mantenir el cap fred.

Al maletí hi duia un tou de documents classificats sobre la campanya de desinformació russa que tampoc no eren tan importants —no en comparació amb altres qüestions—, però que tot i així li proporcionaven l’excusa perfecta per parlar a soles amb en Johannes, sense que ningú els vigilés. Ni un segon. S’havia de mostrar tan fort com sempre. Tot se solucionaria. L’Svante no parava de repetir-s’ho.

Què era aquella olor? Amoníac, potser? Desinfectant? Era la de l’hospital? Va mirar al seu voltant, tement que al vestíbul l’estigués esperant una gernació de periodistes, tement que aparegués en Blomkvist i desvelés els seus secrets més foscos. Però no va veure res, només pacients i familiars de malalts i personal amb bates blanques. Un home de cara pàl·lida i grisosa estirat en una llitera va passar pel seu costat, i semblava moribund. Però l’Svante no li va dedicar ni un segon del seu temps.

Va clavar els ulls a terra i va intentar evadir-se del món que l’envoltava. Tot i així, de cua d’ull va distingir alguna cosa, es va girar i va veure l’esquena d’una dona alta i esvelta amb americana grisa més enllà, davant del caixer automàtic, al costat de la farmàcia.

No era la Rebecka? Sí, estava segur que era la Rebecka. En va reconèixer el posat, i la manera d’inclinar-se cap endavant. S’hi havia d’acostar a saludar-la? No, no, va pensar. Més aviat era l’oportunitat que havia estat esperant per parlar a soles amb en Johannes sense haver-se d’inventar allò de la informació classificada. I es va dirigir cap als ascensors. Després, tot i així, es va girar, potser perquè li havia semblat que no estava sola. Però llavors ja no la va poder veure.

S’havia equivocat? Va pensar que sí, però en realitat tant li feia. I estava a punt de marxar d’allà quan els ulls se li van fixar en l’enorme columna que s’aixecava al costat del caixer automàtic. Podia ser que la Rebecka s’estigués amagant d’ell? Era una idea massa rebuscada, no? Tot i així, el va envair una sensació desagradable i es va dirigir cap a la columna, al principi a poc a poc, dubitatiu, després cada vegada més de pressa. I sí, darrere la columna sobresortia alguna cosa que semblava l’americana de la Rebecka.

Va accelerar el pas i va rumiar què li havia de dir. I potser va tenir temps i tot d’enfurismar-se —quina manera més matussera d’amagar-se—, quan de cop i volta va ensopegar i va caure a terra. Però no es va aturar a pensar-hi o ni tan sols a intentar comprendre què havia passat. Va intuir un moviment, i va sentir el soroll de passes que s’allunyaven a gran velocitat. I aleshores va deixar anar un renec, es va tornar a posar dret i va començar a córrer.