CAPÍTOL 27

Nit del 27 d’agost

La Rebecka no sabia el que havia posat en marxa, ni les conseqüències que allò tindria per a ella i els nens. Però no hi veia cap altra opció. Ja no podia callar, no sobre allò, i en aquell moment estava quieta, pensativa, asseguda al sofà marró amb una copa de vi a la mà, i va veure com en Johannes i en Janek xiuxiuejaven a la cuina de manera que ella no els pogués sentir. Encara li amagaven més coses? N’estava convençuda i, d’altra banda, ni tan sols estava segura que el que havia sentit fins llavors fos veritat.

Aquella història estava plena de buits; tanmateix, la Rebecka tenia la impressió que ara entenia el que havia passat a l’Everest. En aquella història hi havia una lògica innegable i va pensar que n’havia sabut ben poc, no només llavors, al camp base, sinó també després, quan havien anat apareixent els testimonis de tots els membres de l’expedició i finalment s’havia pogut arribar a un relat complet.

Sabien que en Nima Rita havia ascendit dues vegades i havia aconseguit fer baixar de la muntanya en Mads Larsen i la Charlotte Richter, però no que hagués tornat una tercera vegada. I ell tampoc no n’havia dit ni mitja paraula a les entrevistes ni durant la investigació que es va dur a terme posteriorment. Per contra, allò explicava per què la Susan Wedlock, la seva responsable del camp base, no el va poder localitzar en tot el vespre. Tornava a ser a la muntanya.

En aquell moment devien ser les vuit del vespre tocades, si havia entès bé el que li havia explicat en Johannes. No faltava gaire perquè es fes fosc i ben aviat el fred i les condicions meteorològiques es farien encara més insuportables. Però, tot i així, en Nima va enfilar muntanya amunt, cap al cor de la tempesta, i ja llavors no estava en plenes condicions. Aquella figura que en Johannes va veure aparèixer entre la boira avançava amb pas insegur i el cap cot i, per descomptat, sense màscara d’oxigen. Només amb un llum frontal que tremolava enmig del remolí de neu.

Les galtes li havien patit congelacions severes i durant molta estona no va ser capaç de veure ni en Johannes ni l’Svante, mentre que ells, per contra —i un cop van entendre que es tractava d’una persona de carn i ossos—, el van considerar un enviat del cel. En Johannes amb prou feines era capaç d’aguantar-se dret. Estava a punt de convertir-se en la tercera víctima de la muntanya aquell vespre. Però en Nima Rita no li va fer cap cas. «Must get Mamsahib», es va limitar a dir. «Must get Mamsahib». L’Svante li va cridar que allò no tenia cap ni peus. Que la Klara era morta. Però en Nima no se’l va escoltar, ni tan sols quan l’Svante va bramar:

—Llavors ens mataràs a tots dos. Estàs rescatant una morta en comptes de salvar-nos a nosaltres, dos vius.

En Nima Rita va continuar endavant, muntanya amunt. Va desaparèixer dins la tempesta, amb l’anorac de plomes voleiant al vent, i allò es va convertir en el factor determinant. En Johannes es va tornar a desplomar a terra i no es va aixecar més, ni per si sol ni amb ajuda. Després no sabia què havia passat o quant de temps va transcórrer, només que havia arribat la foscor i que tenia molt de fred, i l’Svante cridava amb més força encara:

—Collons, això és una puta merda! No et vull deixar aquí, Johannes, però ho he de fer, perdona’m. Si no, morirem tots dos.

L’Svante li havia posat una mà al cap i s’havia aixecat, i en Johannes es va adonar que el deixaria allà sol. Que moriria congelat. Però va ser també llavors que va sentir el crit, aquell bram inhumà. Amb tot, la Rebecka es negava a pensar que tot allò hagués estat tan greu. No era gens agradable. Però era humà i allà dalt no es podien jutjar les coses amb els patrons normals. Allà dalt s’aplicava una altra moral. I en Johannes no va fer res mal fet, llavors no.

Estava massa cansat per ni tan sols comprendre què estava passant i, justament per això, indistintament del que va succeir després, la Rebecka volia que en Johannes ho expliqués tot a un periodista com en Blomkvist, que era capaç de penetrar fins al cor mateix de la història i comprendre’n tots els matisos i la profunditat psicològica. Però potser era un error. Potser encara desconeixia coses que eren molt pitjors que el que li havien explicat fins llavors.

Tot podia ser, especialment ara que en Johannes continuava parlant en veu baixa a la cuina, però d’una manera més alterada, i en Janek remenava el cap i estenia els braços. Déu del cel, havia estat tan estúpida. Potser realment havien de mirar de no explicar res de tot allò, pel bé dels nens. I pel d’ella mateixa. Ai, que Déu els ajudés. Tot seguit, va maleir en Johannes.

Com havia estat capaç de posar-los en aquella situació?

Com has pogut, Johannes?

En Mikael va sentir com la Catrin remugava en somnis. Era tard i se sentia esgotat, però li resultava impossible conciliar el son. El cap no parava de donar-li voltes i el cor li bategava amb força. Hòstia, va pensar, al cap dels anys les has vist de tots colors. Tot i així, se sentia excitat com un periodista novell davant de la seva primera gran història. Es va regirar al llit i va tornar a pensar en el que la Catrin li havia dit:

—Aquest paio, en Grankin, no era també militar?

—Per què ho dius? —li havia preguntat ell.

—Perquè en feia tota la fila —havia respost ella, i després a en Mikael li havia semblat obvi.

Hi havia certs trets en el seu aspecte, en la seva manera de dreçar l’esquena, que feien pensar en un oficial de rang alt. I en circumstàncies normals en Mikael no li hauria donat més importància. Les persones podien semblar qualsevol cosa i, tot i així, ser realment tot el contrari. Però a la vegada havia rebut un correu electrònic del misteriós Charles que apuntava en la mateixa direcció. En Grankin fins i tot podia ser una de les causes per les quals en Forsell havia estat expulsat de Rússia, i allò, per descomptat, sonava molt interessant.

En Mikael ho havia cregut des del primer moment. Però havia decidit que hi donaria un cop d’ull l’endemà al matí abans de trobar-se amb el matrimoni Forsell. Però, d’altra banda, ara era incapaç de conciliar el son. Així que, comptat i debatut, potser era millor sortir del llit, oi? Només havia d’anar amb cura de no despertar la Catrin. Ja se sentia prou culpable. Es va aixecar a poc a poc i amb molt de compte, es va allunyar de puntetes i va entrar al bany amb el mòbil a la mà. «Viktor Grankin», va murmurar. «Viktor Grankin?».

Òbviament havia estat una estupidesa no haver investigat amb més deteniment aquell home. D’altra banda, ni li havia passat pel cap que en Grankin fos res més que un guia de muntanya de l’Everest que no tenia res a veure amb aquella història, només un pobre infeliç que s’havia enamorat d’una dona casada, que havia pres males decisions en aquella expedició, i que, com a conseqüència, havia mort. Però aquella no era tota la veritat, la informació que va trobar sobre el seu passat semblava una mica massa pulcra i poc concreta.

No hi havia cap dubte que havia estat un alpinista de renom i que havia pujat a molts dels pics més alts del planeta: el K2, l’Eiger, l’Annapurna, el Denali, el Cerro Torre i, per descomptat, l’Everest. Però tret d’allò no se’n podien trobar gaires més coses, només una vegada i una altra que havia treballat de consultor d’agències d’aventures. Què significava allò, exactament? En Mikael no va trobar gran cosa, però li va cridar l’atenció una fotografia de feia anys en què apareixia en Grankin amb l’empresari rus Andrej Koskov. Koskov, va pensar. Aquell nom li sonava.

Sí, hòstia. És clar que sí. En Koskov era un home de negocis i un informador que des de l’exili va desvelar, el novembre del 2011, vincles entre els serveis secrets de Rússia i el crim organitzat. No gaire més tard, el març del 2012, va caure fulminat a terra durant una passejava per Camden, a Londres. En un primer moment, la policia britànica no hi va veure res de sospitós, però un parell de mesos més tard es van descobrir traces de Gelsemium Elegans a la sang, una planta dicotiledònia asiàtica que en anglès també se la coneixia com a heartbreak grass perquè, en altes dosis, podia fer aturar el cor.

En Mikael va comprendre que no es tractava d’un verí desconegut. El 1879, ni més ni menys que en Conan Doyle n’havia parlat al British Medical Journal. Però durant molt de temps aquella planta havia desaparegut de la història i les notícies, fins que el 2012 havia tornat a fer-se famosa quan havien trobat el cos d’un desertor del GRU, un tal Igor Popov, a Baltimore, als Estats Units. I en Mikael va fer un bot. Intel·ligència militar, sospitosos d’assassinat, en Forsell, de qui s’afirmava que havia estat investigant les activitats del GRU i que havia estat expulsat de Rússia.

Tot allò era també només un munt de connexions imaginàries, com havia passat amb l’historiador militar Mats Sabin? Era possible, és clar. Al capdavall, només es tractava d’una fotografia d’en Grankin amb algú que havia mort en circumstàncies misterioses. Però, tot i així… El mínim que podia fer era contrastar-ho amb aquell refotut Charles i esbrinar si en sabia res. Li va enviar una pregunta:

I doncs, qui era realment
en Grankin?

Van passar deu minuts abans que li arribés la resposta:

Policia militar del GRU. Tinent.
Afers interns. Investigava els seus
companys.

Mare meva, va pensar. Mare meva. I no perquè ni per un segon cregués que allò fos una veritat absoluta. No, tenint en compte amb qui estava parlant.

Va escriure:

Qui ets?

La resposta va arribar de seguida.

Un antic funcionari.

MI6, CIA?

Sense comentaris, com se sol dir.

I la nacionalitat?

Nord-americà, per desgràcia.

Com has sabut que estava treballant
en aquesta història?

És d’aquella mena de coses que
em veig obligat a saber.

Quins motius tens per filtrar aquesta
informació a la premsa?

Sóc de la vella escola.

En quin sentit?

Sóc del parer que el crim s’ha de
desvelar, i castigar.

Tan senzill com això?

Potser també tinc els meus propis
motius, però és important això?
Tenim uns interessos comuns,
Mikael.

Doncs dóna’m alguna cosa. Així
sabré que no estic perdent el temps.

Van passar cinc minuts. Després li va arribar la fotografia d’un document, un carnet d’identitat, ni més ni menys, que del tinent Viktor Aleksijevitj Grankin, al costat del símbol del GRU d’aquella època, el trèvol vermell sobre un fons negre. Semblava una informació prou sòlida, com a mínim en la mesura que ho podia dirimir en Mikael.

Va escriure:

En Grankin i en Forsell compartien uns
altres interessos a part de l’Everest?

En Forsell hi va anar per reclutar
en Grankin. Però tot va acabar
molt malament.

«Collons!», va renegar en Mikael en veu alta. I va respondre:

I tu em vols entregar aquesta
història, no és així?

D’una manera discreta i emparat
en la protecció de fonts, sí.

Compta-hi.

Doncs agafa un taxi i vine cap
aquí de seguida. Ens trobarem al
vestíbul. En acabat, fins i tot una
au nocturna com jo ha de dormir.

En Mikael va respondre:

Entesos.

Era una imprudència? No sabia res d’aquell home, però tot apuntava que estava molt ben informat, i a en Mikael li calia tanta informació com pogués reunir abans de la trobada de l’endemà al matí. I, comptat i debatut, tampoc no era tan arriscat fer una passejada d’un minut fins al Grand Hôtel, oi? Faltaven dos minuts perquè fossin les dues de la matinada i a fora encara se sentien veus. La ciutat estava desperta. Pel que podia recordar, de nit, al davant del Grand Hôtel, sempre hi havia taxis esperant clients i segurament vigilants a les portes. No, no hi podia haver cap perill. Sense dir res ni fer soroll, es va vestit, va sortir de l’habitació i va agafar l’ascensor. A fora, el paviment estava moll per culpa de la pluja, que ja havia parat. Al cel, els núvols s’estaven dissipant enmig de la foscor.

Sortir al carrer va ser agradable. A l’altre costat del canal el Palau Reial refulgia, i més enllà, als jardins de Kungsträdgården, encara hi havia vida i moviment. I va veure gent fins i tot als molls, i se’n va alegrar. Una parella jove li va passar pel costat. Una cambrera de cabells negres, tallats ben curts, recollia copes en una terrassa, i, més enllà, un home alt amb vestit de lli blanc seia en una cadira, a l’altre costat de la barra, contemplant la badia. «Tot està tranquil, sens dubte», es va dir a ell mateix, i es va posar a caminar. Però no va tenir temps de fer gaires passes. Va sentir una veu.

—Blomkvist.

Es va girar i va veure que l’home del vestit blanc era qui li havia parlat, un home de gairebé seixanta anys, de cabells grisencs, faccions netes i somriure cautelós, que potser estava tramant alguna entremaliadura, potser estava a punt de deixar caure un comentari sobre en Mikael, la seva feina o la seva persona. Però en qualsevol cas no va ser cap broma el que en Mikael va experimentar.

Va sentir passes darrere seu i es va estremir, i llavors va sentir com tot el cos se li convulsionava a causa de l’electricitat. Es va desplomar a terra i va picar de cap contra el paviment. I el més curiós de tot va ser que la seva primera reacció no va ser de terror o dolor, sinó de ràbia. I ni tan sols de ràbia cap a la persona que l’havia atacat, sinó cap a ell mateix. Com redimonis havia pogut ser tan estúpid? Com? Va intentar moure’s, però va rebre una nova descàrrega. I es va retorçar en un nova convulsió.

—Déu meu, què li passa?

A en Mikael li va semblar que ho havia dit la cambrera.

—Looks like an epileptic fit. I think we need to call an ambulance.

Aquell devia ser l’home del vestit blanc i la seva veu tornava a ser pausada. I, aleshores, les passes es van allunyar. Altres persones s’hi van acostar i en Mikael va sentir el soroll d’un motor. Després tot es va accelerar. El van carregar a una llitera. Una porta es va tancar, el vehicle es va posar en marxa i aleshores va caure a terra, i va intentar cridar. Però estava tan paralitzat que només va ser capaç de proferir un gemec. I no va ser fins que el vehicle va travessar el carrer Hamngatan que va aconseguir pronunciar les paraules que, de cop i volta, li van tornar:

—Què carai foteu? Què carai foteu?

A la Lisbeth la va despertar un so que no va comprendre, i va témer que algú hagués aconseguit entrar. Encara endormiscada, va allargar la mà cap a la tauleta de nit per agafar l’arma. Però just quan havia aconseguit engrapar la pistola i amb el braç havia fet un moviment circular pentinant tota l’habitació de l’hotel, va comprendre que només havia estat el telèfon mòbil, que havia sonat. Algú havia cridat alguna cosa?

No n’estava segura i, després d’uns segons inusualment llargs, es va adonar que no podria haver estat ningú més que en Blomkvist. I aleshores va aclucar els ulls, va respirar profundament i va intentar concentrar-se. Vinga, va, va pensar. Digue’m que només has pronunciat aquestes paraules per error. Diguem’ho.

Va apujar el volum i va sentir que el telèfon brunzia i crepitava. Encara era possible que tot plegat no hagués estat res, només el soroll d’un cotxe, el vagó de tren en què viatjava en Blomkvist. Però aleshores va sentir un gemec, i a continuació una respiració feixuga i preocupant. Feia la impressió que en Mikael estava perdent el coneixement. I aleshores la Lisbeth va deixar escapar un renec, es va aixecar d’una revolada i es va asseure davant l’ordinador. No s’havia mogut de l’hotel Nobis de la plaça Norrmalmstorg i, després d’abraonar-se al damunt d’en Conny Andersson del Moto Club Svavelsjö, s’havia passat tot el vespre vigilant l’adreça del carrer Strandvägen. Hi havia percebut una certa activitat i havia vist com en Galinov sortia de l’apartament. Però no ho havia considerat especialment remarcable, i al final, pels volts de la una de la matinada —en realitat no feia gaire—, s’havia adormit, confiant que podria gaudir d’un dia més de pròrroga. Anava molt desencaminada.

A la pantalla de l’ordinador va veure com s’emportaven en Mikael en direcció nord, fora d’Estocolm, i estava convençuda que ben aviat li regirarien les butxaques i es desfarien del mòbil. Si en Galinov i en Bogdanov hi estaven implicats, sabien perfectament com esborrar el rastre que deixaven al seu pas, així que la Lisbeth no es podia quedar de braços plegats com una estúpida, limitant-se a seguir el camí que es mostrava al mapa. Havia d’actuar i, per començar, va tirar enrere la gravació i va sentir que en Mikael cridava:

—Què carai foteu?

Dues vegades, havia repetit aquelles paraules, i no hi havia cap dubte que en aquell moment estava esgotat i en estat de xoc. Poc després havia perdut el coneixement, encara que continuava respirant. L’havien drogat? La Lisbeth va picar amb el puny a la taula i es va adonar que, en aquells instants, el vehicle es trobava al carrer Norrlandsgatan, no gaire lluny d’on era ella. Però segurament no era allà on l’havien assaltat, i per això va fer retrocedir encara més la gravació i va sentir la respiració i les passes d’en Mikael, i una veu que deia «Blomkvist», la veu d’un home gran, va pensar, i després un «Ai!», un sospir profund i una dona que cridava «Déu meu, què li passa?».

On havia succeït, tot allò?

Pel que semblava, a Blasieholmen. La Lisbeth no veia exactament on, però devia ser a l’exterior del Grand Hôtel o el Museu Nacional, per allà a prop, i va trucar al telèfon d’emergències i els va explicar que algú havia atacat el periodista Mikael Blomkvist en aquella zona. A l’altre extrem de la línia, un jove va reaccionar en sentir aquell nom i, nerviós, va demanar-ne més detalls. Però abans que la Lisbeth tingués temps de dir res més, es va sentir una altra veu de fons que apuntava que ja havien rebut una alarma des d’allà: un home s’havia desplomat a terra a l’exterior de l’hotel Lydmar a causa d’un atac epilèptic i ja se l’havien emportat.

—De quina manera?

La Lisbeth va percebre un cert desconcert a l’altre costat de la línia, veus de persones que parlaven entre elles.

—L’ha recollit una ambulància?

—Una ambulància?

Durant un instant es va sentir alleujada, però de seguida es va contenir.

—Hi heu enviat una ambulància?

—Suposo que sí.

—Dius que suposes que sí?

—Ara ho comprovo.

Es van sentir més veus, però resultava difícil entendre què deien. El jove va tornar a posar-s’hi, ara notòriament nerviós.

—Qui ho demana?

—Salander —va respondre—. Lisbeth Salander.

—No, pel que sembla no.

—Doncs fes que s’aturi. Ara mateix —va esclatar.

Va proferir un renec, va penjar el telèfon i va escoltar la gravació en temps real. Va pensar que hi havia massa silenci. Només el brunzit del vehicle. La respiració d’en Mikael era feixuga i dificultosa. Tret d’allò, no se sentia res més, però tot i així… Si realment es tractava d’una ambulància, ja era alguna cosa a què aferrar-se, i es va preguntar si no hauria de trucar a la policia i muntar un bon sidral. Però no, els d’emergències ja s’hi devien haver posat en contacte, si no era que tenien una colla d’inútils treballant-hi.

Ella havia d’actuar abans que el senyal de rastreig desaparegués, i just en aquell moment —com si, per casualitat, hagués dubtat de la veracitat de la informació— va sentir com es posava en marxa la sirena de l’ambulància. I una altra cosa: una remor de fregadissa, de mans, va pensar, que remenaven les butxaques d’en Mikael i, després, d’alguna cosa que es movia i una respiració feixuga. En acabat, un soroll fort, un cop, un crec, no com si llancessin el mòbil ben lluny, sinó com si l’esmicolessin amb un martell. I després tota la informació va desaparèixer. Mort, com després d’un tret de bala, d’un tall de corrent, i la Lisbeth va clavar una puntada de peu a la cadira. D’una revolada, va agafar un got de whisky brut que hi havia damunt la taula i el va estavellar contra la paret. I va cridar amb totes les seves forces:

—Mecàgon la puta!

En acabat, va remenar el cap i va intentar asserenar-se. Va mirar on es trobava en aquell moment la Camilla. No s’havia mogut del carrer Strandvägen, per descomptat. Potser ni tan sols s’embrutaria les mans amb aquell assumpte? Mala pècora. Va trucar a en Pesta i no va parar de cridar-li mentre es vestia, carregava la motxilla amb l’ordinador, l’arma i el receptor IMSI. Després va deixar anar uns quants renecs més i d’una puntada de peu va tombar un llum, es va posar el casc i les Google Glass, va sortir cap a la plaça, on havia deixat la moto, i es va allunyar a tota velocitat.

La Rebecka Forsell havia demanat de poder dormir sola. Creia que en Janek i en Johannes podien compartir l’habitació. Però, per descomptat, era incapaç de conciliar el son. Seguia desperta, estirada en un llit estret dins d’un despatxet minúscul i ple de llibres; va agafar el mòbil i es va posar a llegir les notícies. Ni mitja paraula que en Johannes hagués abandonat l’hospital i ningú no sabés on era. D’altra banda, segur que hi havia ajudat que la Rebecka hagués trucat a en Klas Berg per una línia segura i li hagués explicat que s’encarregaria del seu marit personalment, i que no hagués fet cap cas a les seves advertències, ni a les amenaces. Però en aquell moment en Klas Berg no tenia ni la més petita idea que, en aquelles circumstàncies, representava una preocupació petitíssima.

Se li’n refotia aquell home i tota la resta de personatges del Ministeri de Defensa. La Rebecka només volia ser capaç de comprendre la magnitud del que li havien explicat. I potser també d’entendre per què no ho havia sospitat abans. No hi havien mancat els senyals, ara se n’adonava. Òbviament hi havia la crisi que havia patit en Johannes al camp base després que passés tot, i les seves reticències a parlar. Hi havia, també, un seguit de detalls minúsculs que resultava impossible d’explicar, però que ara encaixaven en un nou tot. Un vespre d’octubre, per exemple, de feia menys de tres anys, quan els nens ja dormien i l’acabaven de nomenar ministre de Defensa. Tots dos eren al sofà de la casa de Stocksund i en Johannes va parlar de la Klara Engelman amb un deix de preocupació nou a la veu.

—M’agradaria saber què va pensar —va dir.

—Quan? —va preguntar la Rebecka.

—Quan la van abandonar.

Ella havia respost que, segurament, en aquells moments la Klara era incapaç de pensar, que amb tota probabilitat ja era morta. Però ara, tres anys més tard, la Rebecka va comprendre què havia volgut dir en Johannes, i era més del que era capaç de suportar.