CAPÍTOL 15

26 d’agost

Aquell matí en Mikael va sortir a córrer deu quilòmetres per la platja, i quan va tornar a casa va sonar el telèfon. Era l’Erika Berger. El pròxim número de Millennium aniria a impremta l’endemà mateix i la seva cap no n’estava especialment orgullosa, però tampoc exageradament descontenta.

—Tornem als estàndards habituals —va dir l’Erika, i li va preguntar què feia.

En Mikael li va explicar que s’havia agafat uns dies de vacances i que havia començat a córrer, però també que s’havia interessat una mica pel ministre de Defensa i la campanya de desprestigi que s’havia orquestrat en contra d’ell. I aleshores l’Erika li va respondre que era curiós.

—Què és el que et sembla curiós? —va preguntar.

—La Sofie Melker en parla al seu article.

—En quin sentit?

—Ha escrit sobre l’atac que van patir els fills d’en Forsell i sobre els agents de policia que s’han vist obligats a patrullar per l’exterior de l’Escola Jueva.

—Ho he llegit.

—Mikael…

El to de veu era alarmantment greu, com sempre que li volia proposar un nou reportatge.

—Si encara et negues a tirar endavant amb la investigació de la crisi borsària, potser podries treballar en un retrat d’en Forsell i tornar-lo a humanitzar una mica. Em sembla recordar que tots dos us vau entendre prou bé.

En Mikael va alçar la vista cap al mar.

—Sí, ens vam entendre prou bé.

—Així doncs, què hi dius? També podries ajudar els lectors comprovant la veracitat de tota la informació que circula sobre en Forsell.

En Mikael es va quedar en silenci un instant.

—Potser no és tan mala idea —va respondre.

Estava pensant en el xerpa i en l’Everest.

—Acabo de llegir que en Forsell s’ha agafat una setmana més de vacances. No té una caseta a prop teu?

—A l’altre costat de l’illa.

—Molt bé, doncs —va fer l’Erika.

—Hi pensaré.

—Abans no et paraves a pensar tant. Ho feies i prou.

—També estic de vacances, jo —va replicar.

—Tu no fas mai vacances.

—Ah, no?

—No, ets un vell addicte a la feina que es deixa influir massa per la mala consciència, incapaç d’entendre què significa una cosa com fer vacances.

—O sigui que m’estàs dient que no val la pena ni que ho intenti?

—Exacte —va dir l’Erika, i va esclafir a riure, i aleshores en Mikael també va riure per obligació i es va alegrar que no li preguntés si li venia de gust que vingués a fer-li companyia.

No volia complicar encara més les coses amb la Catrin. Va desitjar bona sort a l’Erika i es va acomiadar. Després va quedar absort en les seves pròpies cabòries i va alçar els ulls cap al mar, assotat per la tempesta. Què havia de fer? Demostrar que comprenia què significava estar de vacances? O continuar treballant?

Va prendre la decisió que es podia plantejar anar a veure en Forsell, però va pensar que abans havia d’informar-se sobre totes les estupideses que es deien d’ell a la xarxa. I després d’una estona de queixes i sospirs i d’una dutxa llarga, es va posar mans a l’obra. En un principi va ser un autèntic turment i no avançava gens, com si de nou hagués caigut en el mateix pou en què es trobava quan estava treballant en l’article sobre les fàbriques de trols.

Però de mica en mica aquell nou projecte el va anar absorbint i va dedicar una energia considerable a seguir el rastre de les fonts originals de totes les acusacions que s’havien llançat contra en Forsell i a esbrinar com s’havien escampat i s’havien alterat. I a poc a poc es va anar acostant una altra vegada al que havia passat a l’Everest, quan, de sobte, va fer un bot. El mòbil tornava a sonar, però aquest cop no era l’Erika, sinó en Bob Carson, de Denver.

La veu d’en Bob era d’excitació.

En Charlie Nilsson estava assegut en un banc davant del centre d’atenció i seguiment de drogodependències Prima Maria —o l’Assecador, tal com ell l’anomenava— i arrufava el front. No li agradava gens parlar amb la policia i tampoc que els seus companys ho veiessin. Però aquella dona, que es deia Modig o Stark,^[2] li feia por i no volia tenir problemes.

—Au, deixa-ho estar —es va queixar—. Jo no vendria mai de la vida una ampolla que algú hagués manipulat.

—Que no ho faries, dius? O sigui que ho tastes tot abans de vendre-ho?

—No te’n fotis.

—Que no me’n foti? —va dir la Modig o la Stark—. No tens ni idea de la poca gràcia que em fa tot això.

—Para —va intentar aturar-la en Charlie Nilsson—. Qualsevol pot haver-li proporcionat aquella ampolla adulterada, no? Saps com n’hi diuen, d’aquell lloc?

—No, Charlie, no ho sé.

—El Triangle de les Bermudes. La gent es mou entre l’Assecador, la botiga de licors i la taverna infecta d’allà baix, i simplement desapareix.

—I amb això… què vols dir?

—Que per aquí circula un munt de merda. També apareixen un fotimer de paios estranys que passen droga dolenta i pastilles sospitoses. Però nosaltres, que portem un negoci seriós, nosaltres, que som aquí contra vent i marea, nit rere nit, nosaltres mai no ens podem permetre el luxe de fer aquesta mena de coses. Nosaltres hem d’oferir productes de qualitat i ser capaços de donar la cara l’endemà. Si no, estem perduts.

—No em crec ni mitja paraula del que em dius —va dir la Modig o la Stark—. Estic convençuda que no sou gens primmirats, i vull afegir que ara mateix estàs amb l’aigua al coll. Veus aquells senyors d’uniforme d’allà baix?

En Charlie sí que els veia. No havia deixat de veure’ls en tota l’estona i havia sentit com els seus ulls el travessaven.

—Ara mateix t’arrestarem i et portarem a la comissaria si no m’expliques tot el que saps. M’has dit que havies venut alcohol a aquell home —va continuar la Modig o la Stark.

—Sí, ho vaig fer. Però em semblava un personatge molt desagradable, així que m’hi vaig relacionar tan poc com vaig poder.

—En quin sentit era desagradable?

—Tenia els ulls desagradables i monyons en comptes de dits, i una taca horrorosa a la cara. I també no parava de murmurar i desvariar sobre la lluna. «Luna, luna», deia. Oi que significa «lluna»?

—Em sembla que sí.

—Com a mínim ho va fer una vegada. Va aparèixer pel carrer Krukmakargatan, coixejant, i es va picar el pit amb la mà i va dir que la tal Luna estava sola i l’estava cridant, ella i algú anomenat Mam Sabib, o com coi es digués, i em vaig espantar. Estava completament sonat i li vaig donar el que volia, encara que no tenia prou diners, i no em va sorprendre gens ni mica que més tard es posés violent.

—Es va posar violent?

Collons, va pensar en Charlie Nilsson. Havia jurat no xerrar res, però ara ja estava dit i calia resignar-s’hi.

—Però no amb mi.

—Amb qui?

—Amb en Heikki Järvinen.

—I qui és, aquest?

—Un client, un dels que tenen una mica de classe, la veritat. En Heikki es va trobar aquell paio a la plaça Norra Bantorget en plena nit. O almenys crec que devia ser ell. En Heikki parlava d’un xinès menut sense dits i un coi d’abric gruixut que no parava de desvariejar sobre que havia estat entre els núvols o no sé què, i quan en Heikki li va dir que no se’l creia li va clavar una hòstia que li va tremolar tot el cap. Aquell xinès era fort com un ós, va dir en Heikki.

—I on podem trobar aquest Heikki Järvinen?

—En Järvinen és una mica bala perduda, així que no resulta tan fàcil de saber on és.

L’agent de policia que es deia Modig o Stark va anotar alguna cosa a la llibreta, va assentir amb el cap i després el va collar una mica més. En acabat es va esfumar, i en Charlie Nilsson va sospirar d’alleujament. Va pensar que ja sabia ell que hi havia alguna cosa no gaire clara amb aquell xinès i es va afanyar a trucar a en Heikki Järvinen abans que la policia el pogués localitzar.

En Mikael va percebre de seguida que el to de veu d’en Robert Carson no era el mateix, com si hagués passat la nit en blanc o estigués refredat.

—És una hora raonable allà on ets tu, oi? —va dir el nord-americà.

—Molt raonable.

—Aquí no. És com si el cap m’estigués a punt d’esclatar. Recordes que et vaig comentar que tenia un parent que va formar part de l’expedició del 2008?

—Sí, ho recordo.

—I recordes que et vaig dir que era mort?

—I tant.

—I ho estava. O com a mínim suposadament. Però potser val més que comenci pel començament.

—Em sembla molt raonable.

—Vaig trucar al meu oncle de Khumbu. És com una mena de centre d’informació amb potes de la zona, ell. Vam repassar tota la llista que em vas enviar i l’únic parent que vam trobar va ser aquesta persona. I llavors jo ja volia plegar. Si era mort, era mort, i no podia aparèixer un bon dia a Estocolm i tornar a morir. Però després vaig saber que no se’n va arribar a trobar mai el cos, i llavors vaig decidir donar-hi un cop d’ull i vaig veure que l’edat coincidia, i també l’alçada.

—Com es diu?

—Nima Rita.

—Era un dels caps, oi?

—Era sirdar, responsable d’un grup de xerpes i la persona que va patir més aquell dia a la muntanya.

—Ho sé, ho sé. Va salvar en Mads Larsen i la Charlotte no-sé-què.

—Exacte, es va cuidar que la magnitud d’aquella tragèdia no fos encara més gran. Però en va haver de pagar un preu molt alt. Corria amunt i avall com un esclau de galeres i en acabat havia patit greus lesions per congelació a la cara i al pit. Li van haver d’amputar uns quants dits de les mans i els peus.

—O sigui que penses que es tracta d’ell?

—Ha de ser ell, sens dubte. Tenia un tatuatge amb una roda budista al canell.

—Déu del cel —va dir en Mikael.

—Exacte, i amb això totes les peces encaixen. En Nima Rita és el meu cosí de tercer grau, tal com s’anomena, i és molt factible que compartim aquella variació inusual del cromosoma Y que la teva companya investigadora va assenyalar.

—Veus cap explicació raonable de per què va acabar a Suècia?

—No, cap ni una. Però hi ha una derivada força interessant.

—Explica, explica. No he tingut temps de posar-me prou al dia amb tota la història.

—Per començar, van ser els guies auxiliars, en Robert Hamill i en Martin Norris, els que van obtenir tot el reconeixement per les feines de salvament, tot el reconeixement que hi va poder haver després de la mort de la Klara Engelman i en Grankin —va continuar en Bob Carson—. Però quan es van publicar els primers reportatges una mica més extensos, va quedar clar que, en realitat, en Nima Rita i els seus xerpes havien tingut un paper decisiu en aquell desastre. Encara que no sé si allò va alegrar gaire en Nima.

—Per què no?

—Perquè en aquella època la seva vida ja s’havia convertit en un infern. Les lesions per congelació que havia patit eren de quart grau i terriblement doloroses, i els metges havien esperat fins a l’últim moment per amputar-li els dits. Eren conscients que, per a en Nima Rita, la possibilitat de tornar a pujar la muntanya era crucial per guanyar-se la vida. En Rita havia fet molts diners, moltíssims per a algú nascut a la vall de Khumbu, però tot i així era poc en termes europeus, i els perdia a gran velocitat. Bevia molt i no tenia estalvis de cap mena. Però el pitjor de tot és que per darrere la gent malparlava d’ell i l’assetjaven els seus propis dimonis.

—Què vols dir?

—Es va saber que, d’amagat, havia rebut diners de l’Stan Engelman perquè tingués una cura especial de la Klara, i en aquest punt havia fracassat rotundament. Més tard va ser acusat d’haver posat bastons a les rodes a la nord-americana. No crec que fos veritat. En Nima era una persona molt lleial, però com tants altres xerpes també era increïblement supersticiós i veia l’Everest com un ésser viu que castiga els alpinistes pels seus pecats. I la Klara Engelman… Has llegit res sobre ella?

—N’he llegit l’informe dels fets.

—Irritava molts xerpes. Ja al camp base es murmurejava que podia portar mala sort a l’expedició. I no dubto que a en Nima també el pogués treure de polleguera. Sigui com sigui, més tard va patir tots els turments de l’infern. Es diu que tenia al·lucinacions i potser era, fins a cert punt, un problema neurològic. Tot el temps que havia passat per damunt dels vuit mil metres li havia provocat lesions cerebrals i cada vegada es mostrava més irascible i estrany. Ningú no el suportava. Ningú tret de la seva dona, la Luna.

—Luna Rita, dedueixo. Encara és viva?

—És precisament això. La Luna era qui tenia cura d’en Nima després de les operacions. Feia pa i plantava patates, i de vegades travessava la frontera del Tibet i comprava llana i sal, que després podia vendre al Nepal. Però al final no n’hi va haver prou i la Luna va entrar al cos d’alpinistes. Era molt més jove que en Nima, i forta, i ben aviat va passar de ser ajudant de cuina a formar part d’un grup de xerpes. L’any 2013 va participar en una expedició holandesa al Cho Oyu, la sisena muntanya més alta del món, i aleshores va caure d’una gran altura en una esquerda al gel. Les circumstàncies eren caòtiques. S’havia produït una allau i el vent bufava amb força. La pena va fer embogir en Nima, que de seguida ho va considerar un acte racista. Si s’hagués tractat d’un sahib, l’haurien rescatat immediatament, els va cridar.

—Però era una noia pobra local.

—No tinc ni idea de si aquell detall va ser realment gaire important. Ho dubto. Per norma general, tinc una gran consideració per la gent que practica l’alpinisme. Però a en Nima allò se li va enquistar dins del cor i va intentar organitzar una expedició per ascendir al cim i oferir a la Luna un enterrament apropiat. No va aconseguir reunir ni un sol home i al final se n’hi va anar tot sol, massa vell i, pel que sembla, no especialment sobri.

—Déu del cel.

—Si parles amb els meus parents de Khumbu, és aquell ascens més que cap altre que hagués fet abans a l’Everest la gran gesta d’en Nima Rita. Va pujar fins dalt i va veure la Luna al fons de l’esquerda, conservada eternament pel fred, i va decidir baixar-hi i ajeure’s al seu costat de manera que es poguessin reencarnar junts. Però llavors…

—Digues.

—La deessa de la muntanya li va xiuxiuejar que en comptes de morir havia de recórrer el món i explicar aquella història.

—Tot això sona…

—… a una autèntica bogeria, no cal que ho juris —va continuar en Bob Carson—. I encara que va sortir a recórrer món, o com a mínim va anar fins a Katmandú, i la va contar, ningú no va ser capaç d’entendre’l. Cada vegada parlava d’una manera més incongruent i sovint se’l veia plorant sota les banderoles de la stupa de Boudhanath. De vegades clavava fullets informatius al districte comercial de Thamel en un anglès macarrònic i encara pitjor cal·ligrafia. I continuava parlant de la Klara Engelman.

—En quin sentit?

—A aquelles altures, psicològicament estava molt malalt, no te n’oblidis, i potser dins del cervell tot se li barrejava: la Luna, la Klara i tota la resta. Havia perdut el cap completament, i després d’atacar un turista anglès i passar un dia al calabós, els seus parents van aconseguir tancar-lo en una institució psiquiàtrica de Jeetjung Marg, a Katmandú, d’on va anar entrant i sortint fins a finals de setembre del 2017.

—Què va passar llavors?

—El que havia passat moltes vegades abans. Es va escapar per poder beure cervesa i vodka. Pel que sembla, es mostrava molt reticent a prendre la medicació que li havien receptat els metges i deia que l’únic que aconseguia fer callar els crits que ressonaven dins del seu cap era l’alcohol. I jo crec que, a contracor, el personal feia els ulls grossos. Deixaven que marxés perquè sabien que sempre acabava tornant. Però en aquella ocasió va desaparèixer i a l’hospital cada vegada estaven més preocupats. Sabien que esperava una visita que l’havia posat extremament neguitós.

—De quina visita es tracta?

—No ho sé, però no es pot descartar que fos d’un periodista. Pel desè aniversari de la mort de la Klara Engelman i en Viktor Grankin s’estava preparant un munt d’articles i documentals, i en Nima devia sentir-se molt content que finalment algú el volgués escoltar.

—Però no saps què tenia la intenció d’explicar?

—Només sé que es tractava d’alguna qüestió difícil d’entendre i plena d’esperits i fantasmes.

—Res sobre en Forsell, el nostre ministre de Defensa.

—Que jo sàpiga, no. Però només disposo d’informació de segona mà i no crec que l’hospital cedeixi els seus historials mèdics sense més ni més.

—I què va passar quan van veure que no tornava?

—El van buscar, per descomptat, sobretot en aquells llocs que solia freqüentar. Però no el van trobar. Ni rastre d’en Nima Rita, més enllà que van aparèixer rumors que el seu cadàver havia estat vist no gaire lluny del riu Bagmati, on s’incineren els morts, sense que en trobessin el cos. I un any després es va sobreseure la investigació. Es va perdre tota l’esperança i, finalment, els seus parents van celebrar una petita cerimònia funerària a Namche Bazar o més aviat…, com ho puc dir…, es va tractar d’un moment en què van pregar per ell. Pel que sembla, va ser d’allò més emotiva. Els darrers anys la seva reputació s’havia vist tacada, però es va restaurar lleugerament. En Nima Rita havia estat onze vegades al cim de l’Everest sense oxigen, onze vegades, i la seva ascensió al Cho Oyu va ser…

En Bob Carson va continuar parlant emocionat. En Mikael ja no li parava gaire atenció. Va buscar a internet el nom de Nima Rita i, encara que se n’havia escrit força i que hi havia una entrada a la Viquipèdia en anglès i en alemany, només en va trobar dues fotografies. En l’una apareixia amb l’estrella de l’alpinisme austríac Hans Mosel després d’ascendir l’Everest per la cara nord el 2001. En l’altra, d’uns anys més tard, estava girat de perfil davant d’una casa de pedra del poble de Pangboche a Khumbu, i, exactament com a la primera fotografia, estava feta des de massa distància, de ben segur massa lluny perquè pogués funcionar el programa de reconeixement facial. Però en Mikael no en tenia cap dubte. Podia reconèixer aquells ulls, els cabells i la taca negra de la galta.

—Encara hi ets? —va preguntar en Bob Carson.

—M’he quedat impactat i prou —va respondre.

—Ho comprenc. Un veritable misteri, el que tens al davant.

—Es pot dir que sí. Però una cosa, Bob, amb franquesa…

—Digues.

—Ha quedat clar que tens un supergèn. M’has estat d’una gran ajuda.

—Els supergens només valen per a l’alpinisme i no per a la feina de detectiu.

—Doncs crec que també t’hauries de fer mirar els gens de detectiu.

Cansat, en Bob Carson va esclafir a riure.

—Creus que et podria demanar que, per ara, no parlessis d’això amb ningú? —va continuar en Mikael—. No ens farà cap favor que tot això s’escampi abans que en sapiguem més coses.

—Ja l’hi he explicat a la meva dona.

—Que quedi dins la família, doncs.

—T’ho prometo.

En acabat en Mikael va escriure un correu electrònic a la Fredrika Nyman i a en Jan Bublanski sobre el que havia aconseguit esbrinar. Després va continuar llegint sobre en Forsell i a la tarda li va trucar amb l’esperança que li concedís una entrevista.

En Johannes Forsell va encendre la llar de foc. La Rebecka va sentir l’aroma de llenya cremada des de la cuina de la planta baixa i els passos del seu marit amunt i avall al primer pis. No li agradaven aquelles passes i no podia suportar el seu silenci, ni la manera com li brillaven els ulls. Hauria fet qualsevol cosa per veure’l somriure de nou.

Alguna cosa no va bé, va pensar. Gens bé. I es disposava a pujar cap a dalt per exigir parlar amb ell quan va veure que baixava per l’escala de cargol. En un primer moment es va alegrar. Duia la roba d’esport i les Nike, i allò havia de ser un senyal que havia recuperat l’empenta. Però també hi havia un tret nou en la seva postura corporal que la va espantar. El va anar a trobar i li va acaronar la galta amb la mà.

—T’estimo —va dir.

En Johannes la va mirar amb tanta desesperació als ulls que la Rebecka va retrocedir una passa. I en la seva resposta no hi havia res que fos tranquil·litzador.

—Sóc jo el que t’estima.

Sonava com una mena de comiat, i la Rebecka li va fer un petó. Però el seu marit se’n va desfer i li va preguntar on eren els guardaespatlles. La Rebecka va tardar uns segons a respondre. Tenien dues terrasses i els guardaespatlles eren a la de la banda oest, que donava al mar, i com era habitual s’havien de canviar de roba i sortir a córrer amb ell, si era que sortia a córrer. I, com sempre, els costaria seguir-li el ritme. De vegades el seu marit anava i tornava uns quants cops per no esgotar-los gaire.

—A la que dóna a ponent —va respondre la Rebecka, i aleshores el seu marit va dubtar un instant.

Feia la impressió que li volia dir alguna cosa. Va veure com se li inflava el pit. Les espatlles estaven increïblement tenses i tenia el coll encès com mai abans l’hi havia vist.

—Que passa res? —va preguntar.

—He intentat escriure’t una carta, però no me n’he sortit.

—Per què dimonis m’has d’escriure una carta a mi. Si sóc aquí.

—Però és que jo…

—Però és que tu què?

Les cames estaven a punt de fer-li figa i va decidir no donar-se per vençuda fins que li expliqués què estava passant, així que li va estrènyer amb força les mans i el va mirar als ulls. Però aleshores va passar el pitjor que s’hauria pogut imaginar.

El seu marit li va deixar anar les mans, va dir «Perdó» i va marxar. Però no en direcció als guardaespatlles, sinó cap a la terrassa de llevant, que donava al bosc. I en un tancar i obrir d’ulls havia desaparegut, i aleshores la Rebecka va cridar amb totes les seves forces, i quan els guardaespatlles van entrar a grans gambades, va murmurar fora de si:

—Ha fugit corrents de mi, ha fugit corrents de mi.