CAPÍTOL 28

13 de maig del 2008

La Klara Engelman no pensava res quan la van abandonar la primera vegada. La seva temperatura corporal havia davallat fins als vint-ivuit graus i el cor li bategava molt a poc a poc i de manera irregular. No va arribar a sentir mai les passes que s’allunyaven ni la tempesta que xiulava al seu voltant.

Havia penetrat en un estat d’inconsciència profund i no sabia que amb un braç havia envoltat en Viktor, o ni tan sols que el cos que estava abraçant era el del guia. El seu sistema s’havia apagat com en un últim mecanisme d’autodefensa i no tardaria a morir. No hi havia cap dubte, no llavors, i potser d’alguna manera era el que havia desitjat.

El seu marit, l’Stan, li mostrava obertament el fàstic que sentia per ella i la traïa sense ni tan sols amagar-se’n. I la seva filla, la Juliette, que tenia dotze anys, també estava travessant una crisi. I la Klara havia fugit de tot plegat, ben lluny, fins a l’Everest, i havia fingit ser feliç, exactament com feia sempre. Però en realitat patia una depressió profunda i no havia estat fins a una setmana abans que havia descobert un motiu per tornar a viure. I no es tractava només de l’amor que sentia per en Viktor. Havia començat a somiar a ser capaç de venjar-se de l’Stan d’una vegada per totes.

Havia començat a sentir-se forta de nou, fins i tot mentre ascendia el cim, i havia pres molta sopa de nabius, que havia sentit a dir que era tan bona. Però ben aviat va notar el cos increïblement feixuc i els ulls se li tancaven, i cada vegada tenia més fred, i al final va passar: es va desplomar a terra. Va perdre la noció del que passava al seu voltant i no va ser conscient de la tempesta que inesperadament es va aixecar des del nord. I va posar en perill tota l’expedició. Per a ella, les hores van desaparèixer sense més en la foscor, en el silenci, i no va sentir res fins que un piolet se li va enfonsar amb una gran violència a la cara.

No es pot dir que comprengués el que estava passant. Va ser només un cop sec, a prop, potser molt a prop, però a la vegada molt lluny, com d’un altre món. Però tot i així…, després, quan va sentir les vies respiratòries una mica més lliures i les passes van haver desaparegut, va obrir els ulls. En certa manera va ser un miracle. Feia hores que hauria de ser morta. Però la Klara Engelman, a qui tothom considerava perduda, va tornar a mirar al seu voltant, i en un primer moment no va entendre res, més enllà que es trobava en una mena d’infern. Però de seguida va començar a recordar, i es va mirar les cames i les botes, i després un braç, sense acabar d’entendre de qui era aquell braç. I no només es devia al fet que estava greument desorientada. El braç s’agitava al vent en un moviment rígid per damunt de la cintura. Després ho va comprendre i va intentar moure’l. No podia. Era mort. Tota ella estava congelada. Tot i així, va passar alguna cosa que va fer que es posés dreta.

Va veure la seva filla al davant. La va veure amb tanta nitidesa que li va semblar que la podia tocar. I després d’intentar-ho quatre o cinc vegades, de cop i volta s’havia aixecat, i va baixar trontollant muntanya avall, com un somnàmbul amb les mans congelades esteses davant seu. I encara que amb prou feines sabia què era la dreta i què l’esquerra, es va deixar guiar per uns crits, uns brams bestials, que feia la impressió que li mostraven el camí. No va ser fins mitja hora més tard que es va adonar que aquells crits eren seus.

En Nima Rita es trobava en el paratge on sempre havia cregut que vivien els esperits i els fantasmes, i per això no va fer cap cas d’aquells crits. Crideu, crideu, va pensar. No calleu. Per què redimonis havia tornat a pujar? Ni ell mateix s’ho creia. Al capdavall, l’havia vist i se n’havia acomiadat. No hi havia cap esperança. D’altra banda, sabia que havia escoltat massa els altres, i havia abandonat a qui no hauria d’haver abandonat. I potser tant era si ara ell mateix acabava desapareixent. L’únic important era demostrar que no es donava per vençut. Si moria, com a mínim ho faria amb honor.

Estava esgotat més enllà del que era imaginable, havia patit lesions greus per congelació i amb prou feines s’hi podia veure. Només sentia la tempesta, i després aquells crits enmig de la cortina espessa de neu. Però ni per un instant els va relacionar amb la Mamsahib, i estava a punt d’aturar-se per descansar un moment quan també va sentir passes, un cruixit que se li acostava a poc a poc.

De seguida va poder veure un ésser amb els braços estesos cap endavant, com si aquell espectre volgués rebre tant sí com no un regal del món dels vius, un bocí de pa, una mica de consol, una pregària, potser. I aleshores en Nima es va dirigir cap al fantasma i uns segons més tard aquella figura se li va desplomar als braços amb un pes increïble. Van caure junts sobre la neu, van rodolar, i en Nima es va clavar un cop al cap.

—Ajuda’m, ajuda’m. He de tornar amb la meva filla —va dir la figura, i aleshores en Nima ho va entendre.

No immediatament, sinó a poc a poc i perplex. I al final una fiblada de felicitat va travessar el seu cos exhaust. Era ella. Realment era ella, i no es podia deure a res més que al fet que la deessa de la muntanya li donava la seva benedicció, malgrat tot. La deessa devia haver vist com havia lluitat i el dolor i la dificultat que havia hagut de suportar. Se’n sortirien, va pensar, així que va reunir les darreres forces que li quedaven i la va aferrar per la cintura, va aconseguir aixecar-la de terra i, plegats, van començar a baixar la muntanya mentre ella cridava i ell cada vegada perdia més el contacte amb la realitat.

La seva cara era estranyament rígida i negrosa. Semblava provenir d’un altre món i, tot i així…, la subjectava, i no es rendia. Per la seva respiració es podia sentir que l’esforç d’aquell home era formidable, i la Klara va pregar a Déu poder tornar a casa, al costat de la seva filla, i no parava de prometre’s a si mateixa que no tiraria la tovallola. Mai, mai més, tornaria a caure. Ni en aquell moment ni en cap altre. Ho aconseguirem, va pensar.

A cada passa que feia s’ho repetia una vegada i una altra: Un cop hagi sobreviscut a això, seré capaç de tot. I poc després, més avall, va entreveure dues siluetes més i aleshores encara es va animar més.

Estic fora de perill.

Ara per fi estic fora de perill.