CAPÍTOL 3

15 d’agost

La relació que mantenia en Mikael amb el seu mòbil no era gens bona i feia molt de temps que s’hauria d’haver procurat un número secret. Tot i així, s’hi resistia. Com a periodista, no volia tancar la porta a la gent, però totes aquelles converses interminables i fútils el turmentaven, i tenia la sensació que el darrer any havia passat alguna cosa.

El to s’havia tornat més cru. La gent li cridava i li xisclava, o li explicava històries d’allò més inversemblants. Per norma general, ja no responia als números desconeguts. Simplement deixava vibrar el mòbil i quan, malgrat tot, l’agafava, inconscientment feia sovint una ganyota.

—Mikael, digues —va respondre, i va agafar una cervesa de la nevera.

—Disculpa —va fer la veu d’una dona—, truco en un mal moment?

—No, no —va contestar amb un to més suau—. De què es tracta?

—Em dic Fredrika Nyman i sóc doctora a la Unitat de Medicina Forense de Solna.

El va envair un terror immens.

—Què ha passat?

—No ha passat res, res que no sigui el que passa sempre, i estic convençuda que no té res a veure amb tu. Però ens ha arribat un cadàver…

—Una dona? —la va interrompre.

—No, no. Un home al cent per cent. Bé, al cent per cent… Quina manera més estranya d’expressar-me, oi? Però sigui com sigui es tracta d’un home, d’uns seixanta anys o uns quants menys, que ha hagut de passar unes penúries terribles. De fet, mai no havia vist res de semblant.

—Si us plau, podries anar directa al gra?

—Perdona, no tenia la intenció que et preocupessis. Em costa molt de creure que puguis tenir cap relació amb aquest individu. Era un sensesostre, és clar, i estic convençuda que del rang més baix fins i tot dins la jerarquia d’aquests ambients.

—I doncs, què té a veure amb mi?

—A la butxaca hi tenia un paperet amb el teu número de telèfon.

—Molts el tenen —va respondre en Mikael, enutjat. Però immediatament es va penedir de les seves pròpies paraules.

Sentia que li faltava tacte.

—Ho comprenc —va continuar la Fredrika Nyman—. Estic segura que no pares de rebre trucades, però això s’ha convertit en una qüestió personal.

—En quin sentit?

—Considero que fins i tot el més desgraciat de nosaltres es mereix la dignitat més elevada en la mort.

—Per descomptat —va respondre en Mikael, amb un èmfasi exagerat com si volgués compensar la insensibilitat que havia mostrat feia només uns segons.

—Exacte —va continuar la Fredrika Nyman—, i en aquest sentit Suècia ha estat sempre un país civilitzat. Però cada any que passa rebem més i més cossos que no som capaços d’identificar, i això m’entristeix profundament. Tots tenim dret que ens identifiquin quan som morts. Tenim dret a un nom i a una història.

—Ben cert —va dir ell, amb la mateixa intensitat, però ja havia deixat de parar atenció i, sense gairebé adornar-se’n, es va dirigir cap a la seva taula de despatx, on tenia l’ordinador.

—Sens dubte, de vegades ha estat realment complicat —va continuar la Fredrika Nyman—, però sovint s’ha degut a la manca de recursos i temps o, encara pitjor, a la falta de voluntat. I pel que fa a aquest cos, ja m’ensumo el pitjor.

—Per què ho dius?

—Perquè la identitat del mort encara no ha aparegut en cap dels registres i perquè l’home sembla una persona sense cap rellevància. Algú que pertanyia al fons del fons. Era un que preferim ignorar i, simplement, oblidar-nos-en.

—És ben trist —va respondre en Mikael.

Es va posar a remenar els arxius que al llarg dels anys havia anat creant per a la Lisbeth.

—Però creuo els dits perquè estigui equivocada —va dir la Fredrika Nyman—. Acabo d’enviar els resultats de les meves anàlisis i potser ben aviat en sabrem més, d’aquest home. Però ara he arribat a casa i he pensat que potser podia accelerar el procés. Vius a Bellmansgatan, oi? No és gaire lluny, diguem-ne, del lloc on el van trobar mort i potser us heu trobat de cara algun cop. Potser fins i tot t’ha trucat, no et sembla?

—On el van trobar?

—A tocar d’un arbre del parc de Tantolunden. Si l’has vist mai, l’hauries de recordar. Té la cara bruna i bruta, plena d’arrugues. Barba esclarissada. Probablement exposat a moltes hores de radiació solar i fred intens. Mostra rastres de congelació per tot el cos i ha perdut diversos dits de les mans i dels peus. Les insercions dels músculs indiquen esforços extrems. Jo m’aventuraria a dir que és originari del sud-est asiàtic. Potser en el passat havia estat un home realment atractiu. Les faccions són boniques, malgrat l’aparença devastada de la cara. Pell groguenca a causa de lesions al fetge. Bona part dels teixits de les galtes són morts, plens de taques negrenques. Establir l’edat del difunt resulta complicat en un estadi tan primerenc, com estic convençuda que saps, però m’inclino a pensar que s’acosta a la seixantena, com ja he dit, i que durant molt de temps va viure al límit de la deshidratació. Era d’estatura baixa, amb prou feines superava el metre i mig.

—No ho sé. No em sona de res —va respondre en Mikael.

Es va posar a buscar algun missatge de la Lisbeth. No en va trobar cap. Feia la impressió que ja ni tan sols li entrava a l’ordinador, i la sensació de desassossec va augmentar. Era com si pogués pressentir que la Lisbeth estava en perill.

—Encara no he acabat —va continuar la Fredrika Nyman—. No t’he explicat el que és més remarcable d’aquest home, l’abric de plomes que duia.

—Què li passa, a l’abric?

—Era tan gruixut que amb aquesta calor t’hauria d’haver cridat l’atenció.

—Com bé dius, me’n recordaria.

Va apagar l’ordinador i va alçar els ulls per damunt de la badia de Riddarfjärden. Va tornar a pensar que, comptat i debatut, la Lisbeth havia tingut una idea refotudament bona marxant d’allà.

—Però no te’n recordes.

—No… —va dir, dubitatiu—. En tens cap fotografia que em puguis enviar?

—No ho consideraria gaire ètic.

—Com et sembla que ha mort?

En Mikael continuava sense parar gaire atenció a la conversa.

—La causa immediata, m’inclino per un enverinament, probablement autoinduït, principalment per alcohol, és clar. Feia pudor d’alcohol, però això no exclou que, a més, hagi pogut ingerir qualsevol altra substància. En relació amb aquest punt, d’aquí a uns dies rebré els resultats del Laboratori de Química Forense. He fet un screening que abraça més de vuit-centes substàncies. Però, a llarg termini, la causa és una fallada multiorgànica lenta però continuada i una hipertròfia cardíaca.

En Mikael es va asseure al sofà i va fer un glop de cervesa. Aparentment va estar en silenci una estona massa llarga.

—Que hi ets, encara? —va dir la forense.

—Encara hi sóc, sí. Només estava pensant…

—En què pensaves?

Pensava en la Lisbeth.

—Que potser ja ha anat bé que tingués el meu número de telèfon —va respondre.

—En quin sentit?

—Pel que sembla, l’home devia pensar que tenia alguna cosa per explicar i, de ben segur, això pot fer que la policia s’hi impliqui una mica més. De vegades, en els meus millors moments, puc arribar a espantar una mica les forces de seguretat.

La Fredrika Nyman va esclafir a riure.

—No en tinc cap dubte.

—Tot i que de vegades els resulto d’allò més empipador.

I de vegades em resulto empipador a mi mateix i tot, va pensar.

—Doncs esperem que aquest cop sigui la primera opció.

—Esperem-ho.

Volia acabar aquella conversa. Volia capbussar-se en els seus propis maldecaps. Però era evident que la Fredrika Nyman pretenia continuar xerrant. I en Mikael no es veia amb cor de penjar.

—Ja he dit que aquest home és de la mena d’individu de qui preferim oblidar-nos i prou, oi? —va continuar.

—Sí, ho has comentat.

—Però no acaba d’encaixar, no per a mi. És com si…

—Què és el que no encaixa?

—És com si el seu cos tingués alguna cosa a explicar.

—En quin sentit?

—Fa la impressió que ha patit fred i foc a la vegada. Com ja he dit, crec que mai no havia vist res de semblant.

—Un paio dur.

—Sí, potser sí. Quan ha arribat el cos, feia llàstima de veure, i anava indescriptiblement brut. La fortor era intensa. Però alhora transmetia una certa netedat. Em sembla que és això el que intento explicar. Alguna cosa que li infonia respecte enmig de tanta misèria. Era una persona que havia lluitat, que havia combatut.

—Un antic soldat?

—No he vist cap cicatriu de bala, res per l’estil.

—O un home d’un grup ètnic remot?

—No ho crec. He trobat indicis que havia anat al dentista i resulta evident que sabia llegir. Al canell esquerre té un tatuatge d’una roda budista.

—Ho entenc.

—De debò que ho entens?

—Entenc que d’alguna manera és un cas que t’ha impressionat. Revisaré la meva bústia de trucades i comprovaré si s’ha posat en contacte amb mi.

—Gràcies —va dir la metgessa, i probablement van seguir xerrant una estona més, en Mikael no ho sabia, perquè el cap li va fugir ben lluny d’allà.

Poc després van penjar i es va quedar quiet al sofà, rumiant. Li va arribar el soroll de crits i aplaudiments de la Midnattsloppet que se celebrava al carrer Hornsgatan, i es va passar la mà pels cabells. De ben segur feia més de tres mesos des de l’última vegada que se’ls havia tallat. Hauria de tornar a agafar les regnes de la seva vida. Hauria de, fins i tot, tenir-ne una i divertir-se com tota la resta de la gent, i no passar el dia treballant i exigint-se el màxim. I potser també hauria de respondre el telèfon i no estar tan refotudament obsessionat en els seus maleïts reportatges.

Va entrar al lavabo sense que allò millorés especialment la situació. Hi havia roba estesa. També restes de pasta de dents i de crema d’afaitar a la pica, i cabells a la banyera. Un abric de plomes, va pensar, en ple estiu? Alguna cosa sí que li sonava, oi? Però li costava concentrar-se. Massa pensaments li voltaven al cap, i va netejar el rentamans i el mirall, va plegar la roba, va agafar el telèfon i va comprovar la bústia de veu.

Tenia trenta-set missatges sense contestar. Ningú no hauria de tenir trenta-set missatges sense contestar. Turmentat, els va escoltar des del primer fins a l’últim. Per l’amor de Déu, què li passava a la gent? De debò, molts li trucaven per aportar informació, i eren afables i educats. Però la majoria només estaven enfadats. «Esteu mentint sobre els immigrants», bramaven. «Amagueu la veritat sobre els musulmans». «Protegiu les elits financeres jueves». Va tenir la impressió que s’ofegava en el fang i va estar a punt de penjar el telèfon. Però es va carregar de coratge i va continuar escoltant els missatges, i aleshores, finalment, en va escoltar un que no era com els altres. Un que només transmetia desconcert i torbació.

«Hello, hello», deia una veu en un anglès amb un accent marcat i respirant feixugament. I afegia després d’uns segons de silenci: «Come in, over».

Era com una mena de crida per un walkie-talkie i, a continuació, un parell de paraules més, inintel·ligibles, potser fins i tot en una altra llengua, però que semblaven plenes de desesperació i soledat. Podria ser aquell captaire? Era possible. Però també podria haver estat qualsevol altre. No es podia saber del cert, i en Mikael va penjar i es va dirigir cap a la cuina. Li va passar pel cap de trucar a la Malin Frode o a qualsevol altra persona que pogués canviar-li l’humor. Però ho va deixar estar i, per contra, va enviar un missatge encriptat a la Lisbeth. Què importava si ella no en volia saber res, d’ell?

Ell estava i continuaria estant lligat a ella.

La pluja queia sobre el bulevard Tverskoi, i la Camilla —o la Kira, tal com s’anomenava ara— es trobava dins de la seva limusina, amb el seu xofer i els guardaespatlles. Va abaixar els ulls cap a les seves cames llargues. Duia un vestit negre de Dior, unes sabates de taló Gucci de color vermell i un collaret amb un diamant Oppenheimer que resplendia amb una brillantor blavosa just per damunt de l’escot.

Era una dona d’una bellesa corprenedora i ningú no ho sabia tan bé com ella. Sovint es quedava una estona al seient del darrere, deixant que passés el temps. Li agradava poder-s’ho imaginar: com els homes s’estremien quan apareixia i com molts d’ells eren incapaços de deixar de mirar-la o ni tan sols tancar la boca. Només uns pocs, ho sabia per experiència, tenien prou coratge per dedicar-li una floreta o mirar-la als ulls. La Kira sempre havia somiat a brillar com ningú, i en aquell moment, dins del cotxe, va aclucar els ulls i va escoltar la pluja que repicava contra la carrosseria. A continuació va mirar a través dels vidres tintats. No hi havia gran cosa a veure.

Només un grapat d’homes i dones encongides sota els seus paraigües, que amb prou feines semblaven interessats a saber qui baixaria de la limusina. Irritada, va mirar cap al restaurant. A l’interior del local s’amuntegaven els convidats, brindant i xerrant, i més endins, al damunt d’un petit escenari, uns músics tocaven el violí i el violoncel. I de sobte, a l’entrada, hi va aparèixer en Kuznetsov, amb aquells ulls porcins i la panxa greixosa. En Kuznetsov era un pallasso i la Kira va sentir l’impuls de baixar del cotxe per clavar-li una bufetada.

Però havia de mantenir la calma i conservar el seu aire glamurós, i no podia ni tan sols revelar amb la mirada que darrerament havia caigut en un esvoranc i que estava furiosa perquè encara no havien aconseguit trobar la seva germana. S’havia pensat que seria bufar i fer ampolles, un cop havien esbrinat la seva adreça i descobert la seva tapadora. Però la Lisbeth continuava en parador desconegut i ni els contactes de la Kira dins del GRU —ni tan sols en Galinov— havien estat capaços de seguir-ne el rastre. Estaven al corrent que s’havien produït ciberatacs avançats contra les fàbriques de trols d’en Kuznetsov i contra altres objectius, i aquests atacs es podien vincular a la Lisbeth. Però no se sabia què era obra de la Lisbeth i què d’altres actors. Només hi havia una cosa segura: tot allò havia d’acabar. La Kira necessitava poder descansar en pau, finalment.

En la llunyania es va sentir un tro. Un cotxe patrulla va passar pel costat i la Kira va treure un mirall i, per agafar forces, va apuntar un somriure. Després va tornar a alçar la vista i va veure com en Kuznetsov es recargolava incòmode i es toquejava el corbatí i el coll de la camisa. Aquell tros d’idiota estava nerviós, i com a mínim allò ja li agradava. La Kira volia que sués i tremolés i que s’estalviés de fer-li els seus espantosos jocs de paraules.

—Ara —va dir, i va veure com en Sergei, el xofer, sortia del cotxe i obria la porta del darrere.

Els guardaespatlles van baixar del vehicle. Ella es va prendre el seu temps i va comprovar que en Sergei havia desplegat el paraigua. A continuació, va estirar la cama i, d’un salt, va baixar de la limusina. I va esperar l’habitual sospir, un panteix d’admiració, un «oh». Però no es va sentir res, res més que la pluja i els frecs dels arquets i el rebombori de dins del local, i la Kira va decidir ser freda i glacial i posar el cap dret, i tot just va tenir temps de veure com la cara d’en Kuznetsov s’il·luminava d’una barreja alhora d’expectació i preocupació, i estenia els braços en un gest de benvinguda, quan de cop i volta també va sentir una altra cosa: un pànic pur i tallant que la travessava de cap a peus.

A la seva dreta, carrer amunt a tocar de la façana, hi havia alguna cosa intangible, i la Kira va mirar en aquella direcció i va percebre una figura fosca que se li acostava amb una mà dins la jaqueta. I aleshores va voler cridar els seus guardaespatlles o, simplement, llançar-se a terra. Per contra, es va quedar completament petrificada en un estat de consciència absolut, com si hagués comprès que es trobava en una situació en què el gest més petit li podia costar la vida. I potser ja en aquell mateix instant va entendre de qui es tractava, malgrat que no en podia distingir res més que la silueta, una ombra que s’aproximava.

Alguna cosa en la manera de moure’s, en la determinació dels seus passos, va fer que la Kira tingués un pressentiment terrorífic, i abans que pogués entendre plenament què passava va saber que estava perduda.