CAPÍTOL 6

16 d’agost

La Kira s’havia estirat al llit de la seva mansió de Rubliovka, a l’oest de Moscou, i va sentir que el seu cap de hackers, en Jurij Bogdanov, volia parlar amb ella. Va respondre que s’esperés. Per si quedava algun dubte del seu estat d’ànim, va llançar un raspall a la seva majordoma Katia i va amagar el cap sota la flassada. Havia estat una nit horrorosa. Els records del terrabastall del restaurant, les passes i la silueta de la seva germana la perseguien i no parava de tocar-se l’espatlla on encara li feia mal l’empenta que havia rebut a la vorera, i no pas com un dolor físic, sinó com una presència de la qual no es podia alliberar.

Per què no es podia acabar tot? Havia treballat tan dur i havia assolit tantes coses… Però el passat tornava una vegada i una altra i ni tan sols era el mateix de sempre. Cada vegada que se li posava al davant adoptava una forma nova. No havia tingut una infantesa dolça. Tot i així, hi havia hagut parts que, a la seva manera, li havien encantat. Ara, de mica en mica, fins i tot li havien pres allò.

Ja de petita la Camilla havia anhelat fugir d’allà amb una força que fregava la desesperació, marxar lluny del carrer Lundagatan i d’aquella vida amb la seva germana i la seva mare, lluny de la sensació de pobresa i exclusió. Es mereixia alguna cosa millor, ho havia entès ben aviat. En un record remot, es trobava a Ljusgården, als grans magatzems Nordiska Kompaniet, contemplant una dona amb un abric de pells i pantalons estampats que reia i era tan increïblement bonica que pertanyia a un altre món. La Camilla se li va acostar a poc a poc i, finalment, es va plantar a tocar de les seves cames. I aleshores va aparèixer una amiga igualment elegant, va fer un petó a la galta a la dona i va preguntar:

—Aix, que és la teva filla?

La dona es va girar, va abaixar els ulls, va descobrir la Camilla i, amb un somriure, va respondre:

—I wish it were.

La Camilla no ho va entendre del tot, només va copsar que havia dit alguna cosa afalagadora, i se’n va anar d’allà. I encara va sentir una altra frase: «Una criatura tan bufona. Tant de bo la seva mare fos capaç de vestir-la millor…». Aquelles paraules se li van clavar ben endins. Llavors va concentrar els ulls en l’Agneta —ja aleshores a la seva mare l’anomenava Agneta—, que era més enllà, mirant la decoració nadalenca amb la Lisbeth, i es va adonar de la diferència abismal. Mentre que aquelles dues dones refulgien com si la vida s’obrís davant seu només per al seu propi plaer, l’Agneta era una dona pàl·lida i carregada d’espatlles, i anava vestida amb roba lletja i desgastada. Una sensació d’injustícia es va encendre dins seu. He anat a parar al lloc equivocat, va pensar. «Equivocat».

Al llarg de la seva infantesa hi va haver molts instants com aquell, moments que se sentia a la vegada escollida i condemnada. Escollida perquè la gent li deia que era bonica com una princeseta; condemnada perquè formava part d’una família que vivia al marge de la societat, en una mena de racó ombrívol.

Era veritat que va començar a robar coses per poder-se comprar roba i pinces per als cabells. No gaire, ben poc, sobretot monedes, algun bitllet, un fermall vell de l’àvia, el gerro rus de la prestatgeria. Però també era cert que la culpaven de moltíssimes més coses i que cada vegada més sovint tenia la sensació que l’Agneta i la Lisbeth es confabulaven en contra seva. Sovint se sentia com una intrusa a la seva pròpia casa, una criatura canviada que mantenien sota estricta vigilància. I no millorava gens quan en Zala apareixia per allà i se la treia del damunt com si fos un gos de carrer.

En aquells moments se sentia com la persona més sola del món sencer i somiava a fugir, a trobar algú altre que es pogués fer càrrec d’ella, algú que es meresqués més una nena com ella. Però, a poc a poc, una llum es va anar obrint pas, potser una claror falsa, però l’única que tenia a mà. Va començar amb petites observacions (un rellotge de polsera d’or, feixos de bitllets en un parell de pantalons, un to de veu ple d’autoritat al telèfon…), petits senyals que posaven de manifest que en Zala era alguna cosa més que la seva violència. A poc a poc també li va anar veient la determinació, l’autoritat, el coneixement d’un món més extens i la força en els gestos. Tot el poder que irradiava.

Però sobretot va veure que en Zala començava a mirar-la a ella. Podia aturar-se i escrutar-la de dalt a baix, i de vegades somriure. I era impossible resistir-s’hi. Tret d’aquells instants, en Zala no somreia mai, i justament per això tenia tanta força, era com si els fars d’un cotxe l’apuntessin directament als ulls. I en algun punt va deixar de tenir por de les seves visites i, fins i tot, va començar a fantasiejar que era justament ell qui la trauria d’allà per endur-se-la a un lloc més ric i preciós.

Un vespre quan tenia onze o dotze anys i l’Agneta i la Lisbeth no hi eren, el seu pare estava assegut a la cuina bevent vodka. La Kira se li va acostar i en Zala li va acaronar els cabells i la va convidar a una copa, que va barrejar amb suc de taronja. «Screwdriver», va dir, i li va explicar que havia crescut en un orfenat de Sverdlovsk, als Urals, on cada dia havia rebut pallisses, però que havia aconseguit obrir-se pas a cops i s’havia convertit en un home ric i poderós, amb camarades escampats arreu del món. Semblava una història sortida d’un conte. En Zala es va posar el dit als llavis i va xiuxiuejar que es tractava d’un secret, i aleshores a la Camilla li va tremolar la veu i es va atrevir a explicar que l’Agneta i la Lisbeth es portaven molt malament amb ella.

—Estan geloses. La gent sempre té enveja de les persones com tu i com jo —va respondre, i li va prometre que es cuidaria que fossin amables amb ella. I després d’allò tot va canviar en aquella casa.

En Zala es va convertir en un món ampli i encisador que venia de visita, i la Kira l’estimava no només com el seu salvador. Res no el podia alterar. Res, ni tan sols els homes de posat greu i abrics grisos que de vegades venien a veure’l, ni tan sols els policies d’espatlles amples que un bon matí van trucar a la porta. Però ella sí que podia.

Ella va aconseguir que fos dolç i considerat, i durant molt de temps no va comprendre el preu que havia hagut de pagar, i encara menys que s’estava enganyant a si mateixa. Només pensava que aquella era la millor època de la seva vida. Al final algú l’havia vist i ara era feliç, i estava contenta que el seu pare vingués de visita cada vegada més sovint i, d’amagat, li fes regals i li donés diners. Però aleshores, justament quan semblava que alguna cosa nova i important estava a punt de passar, la Lisbeth l’hi va prendre tot. I després d’allò va odiar la seva germana amb totes les seves forces, i aquell odi es va convertir en el sentiment més radical i persistent de la seva vida. Desitjava venjar-se’n i destrossar la Lisbeth, i ara, només perquè circumstancialment la seva germana li anava un pas per endavant, no pensava vacil·lar.

Darrere les cortines, el sol brillava després d’una nit plujosa. Va sentir el soroll del tallagespa i veus llunyanes, i va aclucar els ulls i va pensar en les passes en plena nit que s’acostaven a la seva habitació del carrer Lundagatan. Aleshores va tancar el puny dret i, d’una puntada de peu, va apartar la flassada de plomes i es va aixecar.

Recuperaria la iniciativa.

En Jurij Bogdanov ja feia una hora que s’esperava. Però no s’havia estat de braços plegats. S’havia assegut amb el portàtil a la falda i per primera vegada havia alçat el cap i, preocupat, havia contemplat per la finestra el jardí enorme que s’estenia allà fora. No portava bones notícies i no s’esperava res més que un munt de crits i més feina dura, però tot i així se sentia fort i motivat i havia mobilitzat tota la seva xarxa de contactes. Va sonar-li el telèfon. Va rebutjar la trucada. Tornava a ser en Kuznetsov. L’estúpid i histèric malparit Kuznetsov.

Passaven deu minuts de les onze i a fora els jardiners van plegar per anar a dinar. El temps s’escolava i en Jurij va abaixar els ulls cap a les sabates. En Bogdanov era un home ric, ara, i portava vestits fets a mida i rellotges cars. Però mai no havia oblidat les clavegueres d’on havia sortit. Era un antic drogoaddicte que havia crescut als carrers i aquella vida continuava allà, com una marca impossible d’eliminar a la mirada i als gestos.

Tenia una cara quadrada i plena de cicatrius, i era alt i esprimatxat, de llavis fins i braços plens de tatuatges casolans. Però encara que la Kira no sentís gaire emoció si alguna vegada treia el nas en actes públics, s’havia convertit en una persona d’un valor incalculable per a ella. I allò li va donar forces quan va sentir ressonar contra el terra de marbre els talons de la seva cap. La Kira es va dirigir cap a ell, tan sobrenaturalment bonica com sempre, amb un vestit blau cel i una brusa vermella, cordada fins al coll, i es va asseure a la butaca del seu costat.

—I doncs, què tenim? —va preguntar la Kira.

—Problemes —va respondre en Bogdanov.

—Explica-m’ho tot, sense embuts.

—La dona…

—La Lisbeth Salander.

—Encara no ho hem pogut confirmar, però sí, ha de ser ella, sobretot pel nivell de l’atac cibernètic.

—I què hi ha de tan especial en això?

—En Kuznetsov està tan obsessionat amb la seguretat del seu sistema informàtic que el revisa del dret i del revés. Li havien jurat i perjurat que era impossible de piratejar.

—Però pel que sembla no va ser així.

—No va ser així. I nosaltres encara no sabem com s’ho va fer, només que l’operació en si, un cop va poder-hi entrar, va ser relativament simple. Es va connectar a l’Spotify i als altaveus que havien instal·lat per a la vetllada i, després, va punxar una cançó coneguda.

—Però la gent gairebé es va tornar boja.

—Dins del local hi havia també un equalitzador, que per desgràcia era digital i paramètric, i estava connectat a la xarxa wifi.

—Parla de manera que et pugui entendre.

—L’equalitzador s’encarrega del so, n’ajusta els aguts i els greus, i la Salander s’hi va connectar i va provocar un autèntic cataclisme sonor. Va ser extremament desagradable i de ben segur que la gent va poder-ho sentir al cor i tot. És per això que molts es van posar la mà al pit i ni tan sols van entendre que es tractava de soroll.

—O sigui que pretenia generar una situació de caos.

—Primer de tot volia fer arribar un missatge. La cançó en qüestió es diu «Killing the world with lies» i és obra de les Pussy Strikers.

—D’aquelles putes pèl-roges?

—Exacte —va respondre en Bogdanov, sense confessar ni per un segon que pensava que era un grup força bo.

—Continua.

—Van escriure aquesta cançó en motiu dels primers informes que van aparèixer sobre l’assassinat d’homosexuals a Txetxènia, però en realitat no parla d’aquells crims i ni tan sols de l’aparell de l’Estat, sinó de la persona que va orquestrar la campanya d’odi als mitjans de comunicació que va precedir aquell esclat de violència.

—O sigui el mateix Kuznetsov.

—Exacte, però és que, de fet…

—Ningú extern a l’operació no ho hauria de saber —va acabar la frase la Kira.

—En realitat, ningú no hauria de saber ni tan sols que era el responsable de les agències d’informació.

—I llavors com pot ser que la Lisbeth n’estigués al corrent?

—És justament el que estem mirant d’esbrinar ara. Al mateix temps que estem intentant calmar les persones implicades. En Kuznetsov està fora de si. Completament begut i molt espantat.

—I això per què? No va ser la primera vegada que escalfava els ànims de la gent perquè es llancessin els uns contra els altres, oi?

—No, tens raó, però a Txetxènia les coses van sortir de mare. Fins i tot van arribar a enterrar gent viva —va dir.

—Tot plegat és el maleït problema d’en Kuznetsov.

—És cert, però el que a mi em preocupa…

—Deixa-ho anar d’una vegada.

—… és que no m’empasso que la Salander tingui com a objectiu últim en Kuznetsov. No podem descartar que estigui al corrent de la nostra implicació amb les agències d’informació. És de tu de qui es vol venjar i no d’ell, oi?

—L’hauríem d’haver matat fa molt de temps.

—Encara hi ha una altra cosa que no t’he comentat.

—De què es tracta?

En Bogdanov era conscient que no hi guanyava res si continuava mossegant-se la llengua.

—Ahir al vespre, després d’haver-te clavat l’empenta, va perdre l’equilibri —va continuar—. Del cop va vacil·lar i va inclinar-se cap enrere (o com a mínim ho va semblar). Per no va caure a terra, va recolzar la mà a la teva limusina, just per damunt de la roda del darrere. En un primer moment em va semblar d’allò més normal, però després vaig revisar les gravacions de les càmeres de seguretat una vegada i una altra i llavors vaig veure que potser no s’havia tractat d’una caiguda. En comptes d’haver-se recolzat a la carrosseria, més aviat hi havia enganxat alguna cosa. Aquí ho tens.

Va alçar una capseta petita i rectangular.

—Què és?

—Es tracta d’un emissor GPS que la deu haver portat fins aquí.

—O sigui que ara sap on visc?

La Camilla ho va murmurar serrant les dents i va notar gust de ferro o sang dins la boca.

—Temo que sí —va respondre.

—Inútils —va esclatar.

—Hem pres totes les precaucions —va continuar en Bogdanov, cada vegada més nerviós—. Hem reforçat la seguretat, especialment, i com és obvi, la dels sistemes informàtics.

—O sigui que vols dir que ara ens trobem en una posició defensiva?

—No, no és això. Només ho estava comentant.

—Doncs ja et pots assegurar de trobar-la, collons.

—Per desgràcia, no és tan fàcil. Hem revisat totes les càmeres de seguretat de la rodalia. No la veiem per enlloc i tampoc no hem pogut seguir-ne el rastre ni a través de telèfons mòbils ni ordinadors.

—Llavors mira als hotels. Emet un anunci de crida i cerca. Examineu a fons tot el que veieu i sentiu.

—Hi estem treballant i estic segur que aconseguirem parar-li els peus.

—No subestimis aquella bruixa.

—No ho faig ni un sol segon. Però, francament, crec que ha deixat passar la seva oportunitat i que ara la balança s’ha inclinat a favor nostre.

—Com collons ets capaç de dir una cosa com aquesta si sap on visc?

En Bogdanov va dubtar un instant, li costava trobar les paraules.

—Vas dir que creies que la Salander et mataria, oi? —va preguntar.

—N’estava convençuda. Però pel que sembla té alguna cosa molt pitjor al cap.

—Em penso que estàs equivocada.

—Què vols dir?

—Em sembla que en realitat sí que et volia disparar. Sóc incapaç de veure cap altre propòsit amb aquell atac. Va espantar de valent en Kuznetsov, però, a part d’això…, què hi va guanyar? Res de res. Només va aconseguir quedar al descobert.

—O sigui que insinues…

Va alçar els ulls cap al jardí i es va preguntar on collons s’havien ficat els jardiners.

—Insinuo que va dubtar i que va ser incapaç de fer-ho. Que no ho porta dins. Que, al capdavall, no és tan forta.

—És una idea molt ingènua —va replicar ella.

—I em sembla que és veritat. Si no, no s’explica.

De cop i volta se sentia una mica millor.

—A més, té gent de qui es preocupa —va dir.

—Té les seves amants.

—I el seu coi de Kalle Blomkvist —va afegir ella—. Sobretot té el seu coi de Mikael Blomkvist.