CAPÍTOL 12

25 d’agost

El vent bufava sobre el mar i en Mikael era davant de l’ordinador a la casa de Sandhamn, navegant per internet sense cap objectiu concret, però d’alguna manera sempre acabava en pàgines que parlaven d’en Forsell. Als estius, de tant en tant havia coincidit amb el ministre de Defensa al supermercat o al port, però en una ocasió també l’havia entrevistat. Va ser tres anys abans, quan en Forsell va prendre possessió del seu càrrec, l’octubre del 2017. Recordava que el van fer esperar en una sala enorme amb les parets plenes de mapes i que en Johannes Forsell va treure el cap per la porta com un noiet entremaliat que arribés tard a una festa.

—Mikael —va dir—. Déu del cel, quina alegria!

No era gens habitual que un polític el saludés d’aquella manera. I potser ho hauria d’haver interpretat com un intent d’ensabonar-lo, però hi havia un entusiasme genuí en en Forsell que semblava autèntic i en Mikael recordava com d’estimulant havia resultat l’entrevista amb ell. Era un home despert, d’una cultura vasta i responia sense evasives, com si estigués genuïnament interessat en les preguntes que li formulava i no es dediqués simplement a fer el joc polític. Tot i així, el que més bé recordava en Mikael eren els pastissets de crema. I justament en Forsell no feia la impressió de ser un paio que mengés gaires pastes.

Era un home alt i atlètic, amb una constitució física que es podria confondre amb la d’un model. Cada matí corria cinc quilòmetres i feia dues-centes flexions, va comentar, i no mostrava cap senyal de deixadesa. Potser aquelles pastes de crema eren una manera d’insinuar una petita debilitat humana, un esforç d’aparentar normalitat, tal com havia passat quan al diari Aftonbladet havia afirmat que sempre li havia encantat el Melodifestivalen, sense que després fos capaç de respondre ni a una sola pregunta sobre aquell concurs musical.

S’havien adonat que tenien la mateixa edat, malgrat que de ben segur en Forsell aparentava ser més jove. En Mikael no tenia cap dubte que els metges li llançaven més floretes quan hi anava per fer-se una revisió mèdica. Desprenia energia i optimisme. «El món és un lloc fosc, però tot i així tira endavant. I ara hi ha menys guerres, no ho oblidis, això», va dir, i li va regalar un llibre de l’Steven Pinker, que en Mikael devia tenir en algun lloc, encara per llegir.

En Johannes Forsell havia nascut a Östersund, en el si d’una família de petits empresaris que regentaven una casa d’hostes i una petita urbanització de casetes de lloguer a Åre. Ben aviat va excel·lir en els estudis i es va convertir en una promesa de l’esquí de fons. Va fer la secundària en un institut d’ensenyament esportiu a Sollefteå i, en acabar, va ser acceptat a l’Escola d’Intèrprets de les Forces Armades de Suècia, on va aprendre rus i es va convertir en oficial d’intel·ligència. Els anys al Must, els serveis secrets del Ministeri de Defensa, conformaven per raons naturals la part més secreta de la seva vida. Però amb tota probabilitat els havia dedicat a fer un seguiment de les activitats del GRU en territori suec, com es podia deduir a partir de les filtracions que havien arribat al diari The Guardian quan, a finals de la tardor del 2008, en Forsell havia estat expulsat de Rússia, on havia treballat a l’ambaixada sueca.

L’any següent, al febrer, va morir el seu pare, i en Forsell va presentar la dimissió, es va fer càrrec de l’empresa familiar i en un temps rècord la va transformar en un gran consorci empresarial. Va construir hotels a Åre, Sälen, Vemdalen i Järvsö, i fins i tot a Geilo i Lillehammer, a Noruega. El 2015 va vendre l’empresa per prop de dos-cents milions de corones a un grup empresarial alemany dedicat al turisme, encara que va conservar alguns interessos menors a Åre i Abisko.

Aquell mateix any es va fer membre del Partit Socialdemòcrata i, sense cap experiència política prèvia, va ser elegit regidor municipal d’Åre, i de seguida es va fer famós per la seva gran empenta i passió incondicional per l’equip de futbol de la ciutat. Més tard, com per art de màgia, va ser nomenat ministre de Defensa i durant molt de temps va semblar una decisió encertada, tot un cop d’efecte que ajudava a millorar la imatge del govern.

Se’l descrivia com un heroi i un home que no tenia por d’arriscar-se, sobretot a causa de les seves dues grans proeses al marge de la carrera professional: haver creuat nedant el canal de la Mànega l’estiu del 2002 i, sis anys més tard, el maig del 2008, haver ascendit a l’Everest. Però ben aviat els vents van canviar i amb tota probabilitat es podia establir aquell gir en el moment en què, amb una seguretat absoluta, va manifestar que, d’amagat, Rússia havia donat suport al partit xenòfob Demòcrates de Suècia en les eleccions que s’acabaven de celebrar.

Els atacs contra ell s’havien tornat cada vegada més virulents. Tot i així, no eren res comparat amb el que havia de venir. Després de la crisi borsària del mes de juny, van començar a aparèixer notícies falses sobre ell. No costava gens sentir una certa llàstima de la Rebecka, la seva esposa noruega, que en una entrevista al Dagens Nyheter titllava aquelles mentides d’impúdiques i explicava que fins i tot havien hagut de demanar protecció per als seus dos fills. Es respirava un ambient tens i agitat, i el to de les acusacions no parava d’augmentar.

En les darreres imatges que s’havien publicat d’en Forsell, el ministre de Defensa ja no semblava un home amb una energia il·limitada. Apareixia abatut i esprimatxat, i es deia que el divendres anterior s’havia agafat una setmana més de vacances. Els rumors apuntaven, fins i tot, que havia patit un col·lapse. No, per moltes voltes que hi donés, en Mikael no podia evitar sentir una certa simpatia per en Forsell. Però potser aquella actitud era una mica absurda, si és que ara s’havia de posar a investigar una possible connexió entre el ministre de Defensa i aquell rodamón, i potser fins i tot amb l’historiador militar Mats Sabin.

En Forsell era només entusiasme i enteresa moral? La campanya de desprestigi que s’havia llançat en contra d’ell suggeria que en la travessa del canal de la Mànega en certs trams havia pujat a la barca de suport i, evidentment, també s’afirmava que no havia arribat mai a escalar l’Everest. Però en Mikael no va trobar cap fonament per a aquelles difamacions, més enllà que el drama que s’havia viscut a l’Himàlaia havia estat de magnituds colossals, en certa manera una autèntica tragèdia grega en què res no es podia saber del cert per moltes pàgines que se n’haguessin escrit.

D’altra banda, però, en Forsell no era de qui s’havia parlat més. El futur ministre de Defensa s’havia trobat lluny de l’epicentre del drama en què la fabulosa i rica nord-americana Klara Engelman havia mort juntament amb el seu guia, en Viktor Grankin, a vuit mil tres-cents metres d’alçada. Així doncs, en Mikael tampoc no hi va dedicar gaire temps i es va centrar a investigar a fons la carrera com a oficial d’en Forsell.

El simple fet que havia treballat com a agent dels serveis secrets hauria d’haver estat, per descomptat, informació classificada. Però s’havia fet públic quan l’havien expulsat de Rússia, i encara que ara, en plena tempesta d’odi, evidentment corrien els rumors més absurds, el màxim responsable de les Forces Armades, en Lars Granath, continuava considerant les actuacions que havia dut a terme en Forsell a Moscou com a «estrictament honorables».

En Mikael havia aconseguit el número personal d’en Forsell. «No dubtis a trucar-me si tens cap més pregunta», li havia dit amb la seva inimitable espontaneïtat. Però en Mikael no trobava cap motiu per molestar-lo en aquells moments. Ben al contrari, va pensar que hauria de deixar córrer tot plegat i estirar-se a fer una migdiada. Estava exhaust, però no per això havia de descansar. Va trucar a l’inspector Bublanski i van tornar a parlar de la Lisbeth, i li va explicar allò que probablement el rodamón havia dit sobre en Mats Sabin, encara que només per si de cas va afegir:

—Segur que no és res.

La Paulina Müller va sortir del bany de l’hotel tapada amb el barnús i va veure que la Lisbeth no s’havia mogut de davant de l’ordinador. Li va posar una mà a l’espatlla. La Lisbeth no estava contemplant l’enorme mansió dels afores de Moscou, com solia fer. Llegia un article i, com sempre, la Paulina va ser incapaç de seguir el seu ritme. No havia conegut mai una persona que llegís tan de pressa. Les línies volaven a la pantalla del portàtil.

Tot i així, va poder caçar les paraules Denisovan genome and that of certain South Asian, i aleshores li va picar la curiositat. Per a la revista Geo havia escrit sobre l’origen de l’Homo sapiens i el parentiu entre els neandertals i l’home de Denisova, i aleshores va dir:

—Jo he publicat un article sobre això.

La Lisbeth no va respondre i la Paulina es va enfurismar. Encara que la Lisbeth li estigués oferint tot el que tenia i la protegís, sovint se sentia sola i exclosa. No podia suportar els seus silencis o les hores interminables que passava davant de l’ordinador. Aquelles nits la treien de polleguera, i les nits ja eren difícils per si soles. Era quan tot el dolor que li havia provocat en Thomas se li abraonava al damunt amb tota la intensitat i no parava de somiar en la venjança i la restitució. I en aquells moments hauria necessitat la Lisbeth.

Però la Lisbeth tenia el seu propi infern. De vegades estava tan tensa que la Paulina ni tan sols s’atrevia a acostar-se-li. I com és que podia dormir tan poc? Es despertés a l’hora que es despertés, veia la Lisbeth estirada al seu costat amb els ulls oberts i parant l’orella a qualsevol soroll que arribés del passadís. O bé asseguda davant de l’ordinador, mirant seqüències de càmeres de seguretat o imatges per satèl·lit. Sentia que cada cop li resultava més difícil suportar que la deixés al marge, sobretot tenint en compte que compartien el mateix espai, i l’únic que desitjava era cridar «Qui et persegueix? Què és això que t’ocupa tantes hores?».

Li va preguntar:

—Què fas?

Però tampoc llavors va rebre cap resposta. Tot i així, la Lisbeth es va girar i la va mirar amb uns ulls que semblaven una mena de mà estesa, malgrat tot. En aquella mirada hi havia una claror nova, més dolça.

—Què estàs fent? —va tornar a provar.

—Intento esbrinar la identitat d’un home —va respondre la Lisbeth.

—Un home?

—Un xerpa, de poc més de cinquanta anys, ara mort, probablement de la vall de Khumbu, al nordest del Nepal, i encara que també podria ser de Sikkim o Darjeeling, a l’Índia, tot apunta cap al Nepal i la regió al voltant de Namche Bazar. És originari de l’est del Tibet. Pel que sembla, durant la infantesa va consumir molt poca proteïna animal —va respondre. I per ser la Lisbeth allò era pràcticament una conferència sencera.

La cara de la Paulina es va il·luminar i es va asseure en una cadira al seu costat.

—Res més? —va preguntar.

—Tinc el seu ADN i l’informe de l’autòpsia. Tenint en compte les lesions que presentava, estic força convençuda que va ser portador i guia d’alpinisme. Em sembla que era bastant bo.

—Per què ho dius?

—Tenia moltes fibres musculars del tipus 1, una característica gens habitual, i hauria pogut carregar grans pesos sense gastar una quantitat d’energia gaire important. Però sobretot era gràcies al gen que tenia que regulava l’hemoglobina a la sang. Devia ser un home fort i amb una gran resistència en medis amb nivells d’oxigen baixos. Sospito que va patir alguna experiència realment traumàtica. Presentava lesions importants per congelació i fractures. I li havien amputat diversos dits de les mans i els peus.

—Has examinat la informació del cromosoma Y?

—En tinc tot el genoma.

—I no has pensat a consultar-ho amb els d’Y-full?

Y-full era una empresa russa sobre la qual la Paulina havia escrit un article feia només un any, que portaven una colla de matemàtics, biòlegs i programadors que recollien l’ADN del cromosoma Y de gent d’arreu del món, des de persones que havien participat en estudis científics fins a d’altres que s’havien fet analitzar el propi ADN per esbrinar més coses sobre el seu origen.

—Havia pensat mirar-ho a Familytree i Ancestry, però Y-full, has dit?

—Crec que són els millors. Ho administra gent com tu, un grapat de friquis dels ordinadors.

—D’acord —va fer la Lisbeth—, però em sembla que no serà gens fàcil.

—Per què ho dius?

—Intueixo que l’home en qüestió forma part d’un grup que no es deixa analitzar l’ADN gaire sovint.

—No creus que hi pot haver informació sobre parents seus en articles científics? Sé del cert que s’han fet moltíssims estudis sobre per què els xerpes són uns alpinistes tan efectius en grans alçades —va respondre la Paulina, de sobte orgullosa pel fet de poder aportar alguna cosa.

—Tens raó —va dir la Lisbeth, ara ja no del tot present.

—I, al capdavall, es tracta d’una població relativament reduïda.

—Hi ha poc més de vint mil xerpes a tot el món.

—I doncs? —va fer la Paulina, amb l’esperança que potser fins i tot podrien intentar treballar plegades.

Però, per contra, la Lisbeth va clicar un altre enllaç a l’ordinador. Semblava un mapa d’Estocolm.

—Per què això és tan important per a tu?

—No és important.

Els ulls de la Lisbeth van tornar a enfosquir-se i aleshores la Paulina es va aixecar de la cadira, molesta, es va vestir en silenci i la va deixar sola. Va tornar a sortir al carrer, en direcció al castell de Praga.