CAPÍTOL 11

25 d’agost

La Fredrika Nyman es va recargolar al llit i, finalment, va donar un cop d’ull al despertador que hi havia a la tauleta de nit. Va creuar els dits perquè com a mínim fossin dos quarts de sis. Passaven vint minuts de les quatre de la matinada i la Fredrika va proferir un renec. No havia pogut dormir més de cinc hores, però no es va ni molestar a intentar tornar-se a adormir. Sentia —amb aquella sensació pròpia de l’insomni— que no ho aconseguiria, així que es va llevar, va entrar a la cuina i es va preparar una tetera de te verd. Encara no li havien portat el diari. Es va asseure a la taula de la cuina amb el mòbil a la mà i es va posar a escoltar els ocells. Trobava a faltar la ciutat. Trobava a faltar un home, o més exactament una persona que no fos un adolescent.

«Avui tampoc no he pogut descansar i em fa mal el cap i l’esquena», li hauria agradat poder explicar a aquella persona. I ho va dir en veu alta, però a ningú més que a ella mateixa, així que també s’ho va haver de respondre: «Pobreta Fredrika».

A l’altre costat de la finestra s’estenia el llac, immòbil després de les ventades de la nit anterior, i més enllà va poder distingir dos cignes. Lliscaven cap endavant, l’un al costat de l’altre. De vegades sentia enveja d’aquelles aus, no pas perquè semblés gaire divertit allò de ser cignes, sinó perquè eren dues. Podien passar una nit d’insomni juntes. Queixar-se l’una a l’altra en la llengua de les aus. Va donar un cop d’ull a la bústia del correu electrònic. Tenia un missatge d’algú que signava amb el nom de Wasp. Hi deia:

He rebut els marcadors STR i els informes d’autòpsia d’en Blomkvist. Tinc una idea de la procedència de l’individu en qüestió. Interessant, això del carboni 13. Però em caldria una seqüència genètica completa. Suposo que la cosa va més de pressa amb l’UGC. Demana’ls que s’afanyin. No tinc temps per perdre.

«Collons, quin to», va remugar la Fredrika, i a sobre no apareixia el nom real de qui li havia enviat el correu electrònic. Ja en faràs la seqüència completa tu mateixa, va pensar. No podia suportar aquella mena d’investigadors amb tics d’Asperger. Si s’hi parava a pensar, el seu marit havia estat igual, sense remei. Després va tornar a llegir el missatge i es va calmar una mica. El to era groller i arrogant, però estava en la mateixa línia que les seves pròpies conjectures i una setmana abans la Fredrika ja havia enviat una prova de sang a l’Uppsala Genomcenter, l’UGC, i els havia sol·licitat precisament una seqüenciació completa del genotip.

Els havia estat a sobre i havia demanat als bioinformàtics que li marquessin en vermell totes les mutacions inusuals i les variacions. Esperava que els resultats arribessin en qualsevol moment, així que va escriure un correu electrònic a l’UGC en comptes de respondre a aquella maleïda investigadora. I, posats a fer, va utilitzar el mateix to de veu que la desconeguda. Va escriure:

Necessito la seqüenciació urgentment.

Tenia l’esperança que també se sentissin impressionats per l’hora en què els havia escrit el correu electrònic. Encara no eren les cinc de la matinada i fins i tot els cignes que lliscaven pel llac semblaven endormiscats. I, malgrat tot, tampoc no tan refotudament satisfets de ser dos.

La botiga d’electrodomèstics d’en Kurt Widmark al carrer Hornsgatan encara no havia obert, però la inspectora de policia Sonja Modig va veure a l’interior del local un home gran carregat d’espatlles i hi va trucar. Aleshores el vell es va dirigir cap a la porta arrossegant els peus i amb un somriure forçat als llavis.

—Arribes d’hora, però, tot i així, sigues benvinguda —va dir.

La Sonja es va presentar i li va explicar el motiu de la seva visita, i aleshores l’home es va quedar petrificat i als ulls li va refulgir una guspira d’irritació, va sospirar i va deixar anar una llarga sèrie de lamentacions. Tenia la cara pàl·lida i lleugerament retorçada, i s’havia pentinat cobrint-se la calba amb un serrell llarg. Al voltant de la boca mostrava un rictus amarg.

—Ja ens costa prou tirar endavant en aquest negoci —es va queixar—. Les compres per internet i les grans superfícies ens estan escombrant.

La Sonja va somriure, en un intent de mostrar-se comprensiva. Ben d’hora al matí havia rondat amunt i avall, preguntant a la gent, i un noi jove de la perruqueria del costat li havia explicat que el captaire de què li havia parlat en Bublanski tenia per costum plantar-se al davant d’aquella botiga i mirar les pantalles de televisió que hi havia a l’interior del local.

—Quan va ser la primera vegada que el vas veure? —va preguntar.

—Va entrar sense dir res fa unes quantes setmanes i es va quedar palplantat davant d’un dels meus aparells —va dir en Kurt Widmark.

—Què hi feien, a la tele?

—Les notícies, i una entrevista bastant dura a en Johannes Forsell sobre la crisi borsària i la defensa nacional en cas de conflicte bèl·lic.

—Per quina raó hi podia estar interessat, aquell captaire?

—No ho sé.

—Cap idea?

—No, com collons podria saber-ho, jo? Vaig intentar treure’l de la botiga, però d’una manera educada. Avui dia, la gent pot fer la fila que vulgui. Li vaig comentar que m’estava espantant la clientela.

—En quin sentit?

—No parava de remugar per a si mateix i feia molta fortor. A més, semblava no ser-hi tot.

—Vas sentir res del que deia?

—I tant que sí! Em va preguntar en un anglès molt entenedor si en Forsell era un personatge famós, i jo, una mica sorprès, li vaig contestar que sí, coi, que sí que ho era. Que era el ministre de Defensa i un home molt ric.

—O sigui que semblava que conegués en Forsell d’abans que tothom el conegués?

—Això no ho sé, però recordo que va dir: «Problem, now he has problem?». Ho va dir com si es tractés d’una pregunta a la qual volgués que li respongués que sí.

—I què li vas dir?

—Li vaig contestar que sí, que en tenia de grossos. Aquest paio s’ha dedicat a fer joc de mans amb les seves accions, i ha dut a terme un cop d’estat de saló entre bastidors.

—Tot això no són més que un munt de rumors infundats.

—Però els he sentit de molta gent.

—Què va passar amb el pidolaire? —va preguntar.

—Es va posar a cridar i bramar i llavors el vaig engrapar pel braç i vaig intentar emportar-me’l cap enfora. Però era un home fort i es va assenyalar la cara. «Look at me. See what happened to me! And I took him. And I took him», va cridar. O una cosa per l’estil. Semblava completament desconcertat, i llavors el vaig deixar en pau una estona. Quan l’entrevista amb en Forsell es va acabar va començar un programa sobre l’educació a Suècia i llavors va tornar a aparèixer aquella bruixa esnob i estirada un altre cop.

—De quina bruixa esnob i estirada estem parlant ara?

La Sonja Modig va sentir que de mica en mica aquell home li anava esgotant la paciència.

—La Lindås aquella. Parlant de gent altiva i arrogant. Però el rodamón se la va quedar mirant com si hagués vist un àngel i va murmurar «Very, very beautiful woman. Is she critical to Forsell also?». I jo li vaig intentar explicar que una cosa no tenia res a veure amb l’altra. Però em va fer la impressió que no ho entenia. Estava completament fora de si i poc després va marxar.

—Però va tornar?

—Va tornar cada dia cap a la mateixa hora, just abans de tancar, durant una setmana llarga. Es quedava plantat a fora al carrer, mirant fixament cap a l’interior de la botiga, i feia preguntes a la gent sobre periodistes i altres persones a qui pogués trucar. Al final me’n vaig atipar i vaig avisar la policia, però per descomptat no li va importar gens ni mica a ningú.

—O sigui que no vas arribar a esbrinar com es deia aquell home o qualsevol altre detall sobre ell?

—Em va dir que es deia Sadar.

—Sadar?

—«Me Sadar», em va dir quan vaig intentar fer-lo fora un vespre.

—Sempre és alguna cosa —va fer la Sonja Modig, li va donar les gràcies i va sortir de la botiga.

Un cop dins del metro en direcció a Fridhemsplan i la comissaria de policia, la inspectora de policia Sonja Modig va fer una cerca pel nom de «Sadar». Es tractava d’una antiga paraula persa que s’usava per designar prínceps i aristòcrates o, en general, líders d’un grup ètnic o una tribu. La paraula es feia servir a l’Orient Mitjà, a Àsia Central i al sud-est asiàtic. També es podia escriure «sirdar», «sardaar» o «serdar». Un príncep, va pensar la Sonja Modig. Un príncep amb parracs. Ves tu quina cosa. Però la vida no és mai com als contes de fades.

Havien tardat molt a posar-se en marxa, no només perquè no havien aconseguit trobar ni un sol rastre que els portés a la Lisbeth Salander, sinó també perquè l’Ivan Galinov, l’antic agent del GRU, havia estat enfeinat amb un altre assumpte i la Camilla havia volgut que se sumés a ells a qualsevol preu. En Galinov tenia seixanta-tres anys i era una persona educada i amb una llarga experiència en tasques d’intel·ligència i infiltració.

Era poliglot. Parlava onze llengües amb fluïdesa i era capaç d’adaptar-se al dialecte o a la parla específica del lloc, de manera que sovint el prenien com a algú originari de la Gran Bretanya, França o Alemanya. A més, era, sens dubte, un home elegant, malgrat que tenia una cara de marcades faccions aguilenques. Era alt i esvelt, de cabells grisos i patilles blanques, i sempre es comportava d’una forma educada i cavalleresca. Tot i així, la gent li tenia vertadera por i es contaven històries de la seva vida que s’havien convertit en un suplement de la seva persona, una mena d’extensió del seu propi cos.

Una d’aquestes girava al voltant del seu ull, que havia perdut a la guerra de Txetxènia. L’ull en qüestió havia estat substituït per un altre d’esmalt que, segons es deia, era el millor que hi havia al mercat. Segons aquesta història —que s’inspirava en un vell acudit sobre el cap de passius d’un banc—, ningú no podia endevinar quin ull era l’autèntic i quin el postís fins que un dels subordinats d’en Galinov es va adonar d’una realitat ben simple, que «l’ull que mostra una petita espurna d’humanitat és el d’esmalt».

Hi havia una altra llegenda que parlava del crematori que hi havia al segon soterrani de la seu central del GRU a Khodinka. Es deia que en Galinov hi havia dut un col·lega que havia venut material classificat als britànics i l’havia cremat de viu en viu. Es murmurava que, quan sotmetia els seus enemics a tortura, els seus moviments s’alentien i que deixava de parpellejar. Probablement la majoria d’aquelles històries no eren més que fantasies, exageracions mitificades, i encara que la Camilla s’havia servit de la força d’aquells rumors per aconseguir els seus propòsits, tot allò no tenia res a veure amb el motiu pel qual l’havia anat a buscar.

En Galinov havia treballat colze a colze amb el seu pare i, com ella, l’havia estimat i l’havia admirat. I, també com ella, havia estat traït. I aquella experiència els havia unit. Més que crueltat, en en Galinov hi veia comprensió, i una atenció paternal. A la Camilla mai no li resultava difícil saber quin era l’ull de debò. En Galinov li havia ensenyat a seguir endavant, i no feia gaire, quan la Camilla havia comprès el daltabaix que havia representat per a en Galinov que en Zalaixenko desertés i es refugiés a Suècia, li havia preguntat:

—Com vas aconseguir sobreviure?

—De la mateixa manera que tu, Kira.

—I com m’ho vaig fer, jo?

—Vas sobreviure convertint-te en ell.

Aquelles paraules no les havia oblidat. Eren unes paraules que a la vegada l’havien espantat i li havien infós coratge. I sovint, com ara, quan el passat l’encalçava, desitjava tenir en Galinov al seu costat. Davant seu s’atrevia a mostrar-se petita. Era l’única persona que l’havia vist plorar, i ara, mentre viatjava en el seu jet privat camí d’Estocolm i Arlanda, hi buscava un somriure.

—T’agraeixo que m’hi acompanyis —va dir la Camilla.

—L’atraparem, bonica. La caçarem —va respondre en Galinov, i li va tustar l’espatlla dolçament.

La Lisbeth devia haver-se quedat adormida després de veure la Camilla i el seu seguici sortint en cotxe en direcció a l’aeroport, perquè es va despertar al llit i va trobar una nota a la tauleta de nit en la qual la Paulina li deia que havia baixat a esmorzar. Passaven deu minuts de les onze del matí. El menjador estava tancat i la Lisbeth es va quedar a l’habitació, i quan va recordar que al minibar no hi quedava ni una bosseta de menjar porqueria, va deixar anar un renec. Va beure aigua de l’aixeta i va menjar les miques de patates fregides que hi havia al voltant de l’ordinador. A continuació es va dutxar i es va posar uns texans i una samarreta negra de màniga curta, es va asseure a la taula i va donar un cop d’ull a la bústia del correu electrònic. Havia rebut dos arxius de més de deu gigabytes i, a sota, un missatge de la metgessa forense Fredrika Nyman.

La Lisbeth no va percebre ni una engruna de la ràbia o la irritació que s’amagaven entre línies, però tampoc no hi va parar gaire atenció. En aquell mateix moment havia vist que la Camilla es trobava a Suècia, a l’autovia E-4, sortint de l’aeroport d’Arlanda de camí al centre d’Estocolm, i aleshores va serrar els punys amb força i es va preguntar si ella també no se n’hauria d’anar immediatament cap allà. Però no es va moure de davant l’escriptori i va obrir els arxius que la Fredrika Nyman li havia enviat. I va deixar que les pàgines llisquessin per davant dels seus ulls, com un microfilm que feia pampallugues. Havia d’enviar a la merda tot allò?

Comptat i debatut, va pensar que hi podia donar un cop d’ull mentre no se li acudia un pla d’acció. Així que es va posar mans a l’obra, i en allò era especialment bona, sempre ho havia sabut.

No li solia costar gaire fer-se una idea general de les coses, fins i tot a partir de documents aparentment inconnexos, així que la Lisbeth va preferir, tal com havia suposat la Fredrika Nyman, treballar directament amb el material original i no deixar-se influir per la perspectiva i els comentaris d’algú altre. Amb el programa Sam Tools, va convertir la informació en el que s’anomenava un arxiu Bam, un document amb tot el genoma complet, i no era poc.

En certa manera, era com un arxiu encriptat de dimensions colossals, formulat amb quatre lletres: A, C, G i T, les bases nitrogenades adenina, citosina, guanina i timina. A un primer cop de vista semblava simplement una massa inintel·ligible, però al darrere s’hi amagava una vida sencera i, per començar, la Lisbeth es va posar a buscar-hi desviacions, de qualsevol mena, a través de cerques indexades i estudis de grafs. Després va obrir el Bam Viewer, l’IGV, i va comparar els fragments escollits i d’altres agafats a l’atzar amb seqüències d’ADN d’altres persones que havia trobat al 1.000 Genom Project, que recollia informació genètica d’individus d’arreu del món. I va ser aleshores que va descobrir una anomalia a la freqüència rs4954 de l’anomenat gen EPAS1, que regula la producció d’hemoglobina.

Alguna cosa resultava tan excepcionalment diferent que la Lisbeth la va buscar immediatament a la base de dades PubMed, i no va tardar gaire a deixar anar un renec. I va negar amb el cap. Realment era possible, allò? Havia intuït alguna cosa per l’estil, però es pensava que no era capaç de trobar una resposta tan clara i amb tanta rapidesa. I es va sumir en una concentració absoluta i fins i tot va oblidar la seva germana, que ja havia arribat a Estocolm. I ni tan sols es va adonar que la Paulina entrava a l’habitació, cridava «Hola, hola» i es ficava al lavabo.

La Lisbeth estava absorta llegint més i més articles i pàgines web sobre aquella variació del gen EPAS1. No només era increïblement inusual, sinó que també tenia una història que es remuntava a l’home de Denisova, una branca del gènere Homo que s’havia extingit feia quaranta mil anys.

Durant molts anys l’home de Denisova va ser un desconegut per a la ciència, però el 2008 un grup d’arqueòlegs russos el van descobrir quan van trobar un fragment d’os i una dent d’una dona a la cova de Denisova, a la serralada siberiana d’Altai. Els estudis van revelar que, al llarg de la prehistòria, l’home de Denisova s’havia aparellat amb representants del gènere Homo sapiens al sud d’Àsia i part dels seus gens s’havien transmès fins a éssers humans actuals, entre d’altres aquella variació de l’EPAS1.

La variació ajudava el cos a aprofitar fins i tot quantitats ínfimes d’oxigen. S’assegurava que la sang fos menys densa i que circulés més de pressa, cosa que reduïa el risc de patir trombosis i edemes. Aquesta variant era increïblement útil per a aquells que vivien i treballaven en muntanyes altes, on la quantitat d’oxigen era menor, i allò encaixava amb la primera hipòtesi de la Lisbeth, basada en les lesions i les amputacions que presentava el rodamón i l’anàlisi del carboni 13.

Però, malgrat que ara tenia indicis tan clars, continuava sense estar-ne segura. Aquella variació era poc comuna, però tot i així s’estenia arreu del món, així que la Lisbeth va continuar fent cerques sobre el cromosoma Y i l’ADN mitocondrial del captaire, i aleshores va veure que pertanyia a l’haplogrup C4a3b1. I quan ho va haver comprovat se li van esvair tots els dubtes.

Aquell grup només es trobava en les persones que vivien al capdamunt de la serralada de l’Himàlaia, al Nepal i al Tibet, que sovint treballaven fent de portadors o guies en expedicions d’alpinisme.

L’home en qüestió era un xerpa.