CAPÍTOL 30

28 d’agost

Feia calor i el foc cremava dins una llar de foc enorme per a la fabricació de vidre, que funcionava amb gas. El sostre era alt i fosc. El local només estava il·luminat per un grapat de focus i no hi penetrava ni una engruna de llum del sol. Els enormes finestrals de les parets estaven bruts de sutge o tintats, i els ulls d’en Mikael només podien deambular per l’interior de l’edifici, al llarg de les bigues de formigó i les estructures de ferro i els fragments de vidre escampats per terra. Els laterals de metall brillant del forn reflectien la seva imatge.

Es trobava dins d’una nau industrial abandonada, probablement una antiga fàbrica de vidre, de ben segur lluny d’Estocolm, encara que no tenia ni idea d’on era. Creia, però, que el viatge fins allà no havia estat curt. Havien canviat de vehicle una o dues vegades, tot i que el devien haver drogat profundament i se sentia atordit. Només tenia fragments de records de la nit i la matinada, i en aquells moments era allà, estès en una llitera, subjectat amb corretges de cuir, no gaire lluny del forn. Va cridar:

—Hola? Collons, que hi ha algú?

No era que es pensés que allò el pogués ajudar gaire, però havia de fer alguna cosa a part de recargolar-se a la llitera, suar i sentir la intensitat del foc als dits i a les plantes dels peus. Si no, es tornaria boig. El forn xiulava com una serp i en Mikael estava molt espantat i amarat de suor, i tenia la boca seca. I en aquell moment… Què era allò? El terra va cruixir, fragments de vidre que s’esmicolaven. Remor de passes que s’acostaven, i ho va sentir immediatament: no eren unes passes que li oferissin l’esperança d’alleujar-li el patiment. Ben al contrari, aquelles passes semblaven displicents, exageradament lentes, i anaven acompanyades d’un xiulet.

Per què collons xiula algú, ara?

—Bon dia, Mikael.

Era la mateixa veu en anglès que havia parlat amb ell la nit abans. Però encara era incapaç de veure ningú. Potser era justament la intenció. Potser no li mostrarien les seves cares. En Mikael va respondre en el mateix idioma:

—Bon dia.

Les passes es van aturar i la melodia va emmudir. I en Mikael va percebre una respiració i una lleugera aroma d’aftershave, i es va preparar per a qualsevol cosa: un cop, una punyalada, una empenta a la llitera que provoqués que els peus caiguessin dins del forn. Però no va passar res. L’home es va limitar a dir:

—Caram, una salutació inesperadament jovial.

En Mikael no va ser capaç d’articular una resposta.

—Jo vaig créixer justament amb això —va dir la veu.

—Amb què? —va aconseguir quequejar.

—Fingint que no perdia la calma, passés el que passés. Però aquí no cal res de tot això. Prefereixo la franquesa, i no em fa res confessar que sento un certa… contrarietat. Una certa reticència.

En Mikael va etzibar:

—I això a què es deu?

—M’agrades, Mikael. Sento un gran respecte per la teva inclinació per la veritat, i tota aquesta història… —La veu va fer una pausa dramàtica—… s’hauria d’haver limitat a un simple assumpte familiar. Però com passa sovint amb les disputes de sang, els de fora acaben esquitxats.

En Mikael es va adonar que havia començat a tremolar.

—Estàs parlant d’en Zala —va aconseguir dir entre gemecs.

—El camarada Zalaixenko, i tant. Però tu ni tan sols vas arribar a coneixe’l.

—No.

—En realitat, celebro que no ho fessis. Tractar-lo va ser una experiència desbordant, però deixava marca.

—O sigui que tu sí que el vas conèixer?

—Jo l’estimava. Però per desgràcia era una mica com estimar un déu. Un no rep res a canvi, només un munt de feixos de llum que t’enceguen i et fan perdre el seny, i la vista.

—La vista? —va repetir en Mikael, sense ni tan sols saber què deia.

—Exacte, la vista i el cap. Temo que encara no els he recuperat del tot. El meu vincle amb en Zalaixenko va resultar impossible de tallar, i ara corro riscos innecessaris. Ni tu ni jo, Mikael, hauríem de ser aquí.

—I llavors per què hi som?

—La resposta senzilla és per venjança. La teva amiga t’hauria de parlar una mica del poder destructiu de la venjança.

—La Lisbeth?

—Exacte.

—On és la Lisbeth?

—Sí, això. On és? Justament és el que ens preguntem.

A continuació hi va haver una nova pausa, tot i que potser no tan llarga, però prou perquè en Mikael cregués que l’home li demostraria com de cec i poc raonable era encara. Per contra, la figura se li va aparèixer al davant, i el primer en què va pensar en Mikael va ser en el vestit de lli blanc, el mateix que l’home portava la vigília. I, en una imatge espantosa, en Mikael es va imaginar que la seva pròpia sang tacaria aquella americana.

Després va parar atenció a la cara. Era harmònica i de faccions marcades, amb una lleugera asimetria al voltant dels ulls i una cicatriu pàl·lida que li travessava la galta dreta. Els cabells eren espessos i grisos, amb matisos blancs com el guix. El cos, esprimatxat i esvelt. En unes altres circumstàncies se l’hauria pogut prendre per un intel·lectual excèntric, a l’estil de Tom Wolfe. Però en aquells moments transmetia una sensació freda i desagradable, una lentitud de moviments antinatural.

—Suposo que no estàs sol —va dir en Mikael.

—M’acompanya una colla de criminals, un grapat de joves que per alguna raó insondable no volen mostrar-se. I, a més, al sostre hi tenim una càmera.

L’home va assenyalar cap amunt.

—I així em podeu gravar.

—No t’amoïnis per això, Mikael —va dir l’home, i, d’una manera completament incomprensible, va passar al suec—. Ben al contrari, considera tot això com una cosa entre tu i jo, com una mena d’intimitat.

Els tremolors que sacsejaven el cos d’en Mikael es van fer més intensos.

—Parles suec —va dir, espantat.

Era com si la capacitat d’aquell home de canviar de llengua confirmés la imatge que en tenia d’un autèntic dimoni.

—Sóc un home amb un do per les llengües, Mikael.

—De debò?

—Però tu i jo viatjarem més enllà de la llengua.

Va desplegar una tela negra que havia tingut a la mà dreta i va deixar un parell d’objectes brillants al damunt de la taula d’acer que tenia al costat.

—Què vols dir?

En Mikael es va regirar a la llitera encara amb més desesperació i va clavar els ulls en el foc que crepitava davant seu i en el reflex de la seva pròpia cara recargolada, que s’intuïa en el marc metàl·lic del forn.

—En aquesta vida disposem d’un munt de paraules per referir-nos a la majoria de les coses que ens envolten —va continuar l’home—. Potser sobretot per a l’amor, no et sembla? Estic segur que quan eres jove vas llegir Keats, Byron i tota la resta, i suposo que aquests poetes van ser capaços de captar l’amor prou bé. Però el dolor sense fons, Mikael, aquest sí que no té paraules. Ningú no ha estat capaç de descriure’l, ni tan sols els grans artistes. I és justament allà que ens dirigim, Mikael. Cap a on no arriben les paraules.

CAP A ON NO ARRIBEN LES PARAULES.

En Jurij Bogdanov era al seient del darrere d’un Mercedes negre que es dirigia cap a Märsta, al nord d’Estocolm, mostrant les seqüències de vídeo a la Kira, que se les mirava forçant la vista. En Bogdanov només esperava poder veure aquella brillantor d’excitació que sempre refulgia als seus ulls quan veia patir els seus enemics.

Però no va passar res. Només una impaciència turmentada va creuar la cara de la Kira, i allò no va agradar gens a en Bogdanov. No confiava en en Galinov i estava convençut que les coses havien anat massa lluny. Segrestar en Mikael Blomkvist no podia portar res de bo. L’ambient estava massa carregat de tensió i, a més, no li agradava gens ni mica l’expressió continguda que veia en la cara de la Kira.

—Com estàs? —li va preguntar.

—L’hi enviaràs? —va respondre la Kira.

—Deixa que primer asseguri l’enllaç. Però amb franquesa, Kira… —Va dubtar un instant. Sabia que a la seva cap no li agradaria gens el que li estava a punt de dir. I tampoc va ser capaç de mirar-la als ulls—. No t’hauries d’acostar a aquell edifici —va continuar—. Hauríem de fer-te pujar a un avió i enviar-te cap a casa ara mateix.

—No me n’aniré enlloc fins que sigui morta.

—Penso que… —va començar.

«… que no es deixarà caçar tan fàcilment», volia dir. «Que l’estàs subestimant». Però no va afegir res més. Ni amb una paraula, ni tan sols amb una mirada, no va desvelar que, en realitat, sentia una gran admiració per la Lisbeth, o la Wasp, tal com l’havia conegut. El món hi havia bons hackers, genis i, després, ella. En Bogdanov ho veia d’aquella manera, i en comptes de continuar parlant es va ajupir cap endavant i va agafar una capseta metàl·lica de color blau.

—Què és, això? —va preguntar la Kira.

—Una capsa de soroll. Una gàbia de Faraday. Posa el mòbil aquí dins. No podem deixar cap rastre.

La Kira va mirar per la finestra i va introduir el mòbil a la capseta. A continuació, tots dos es van quedar en silenci, amb els ulls clavats en el xofer i en el paisatge que s’estenia allà fora, fins que la Kira va demanar de veure què estava passant a l’interior de la nau industrial de Morgonsala. I aleshores en Bogdanov l’hi va mostrar.

Eren unes imatges que en Bogdanov s’hauria pogut estalviar perfectament.

La Lisbeth acabava de deixar enrere Norrviken quan el senyal de les seves Google Glass es va apagar, i aleshores va proferir un renec i amb la mà dreta va clavar un cop al manillar. Però, tot i així, era lògic que hagués de passar tard o d’hora, de manera que va reduir la velocitat i va trobar una àrea de descans amb un banc de fusta i una taula a tocar d’un bosquet. S’hi va asseure amb el portàtil al davant, amb l’esperança que totes les hores que aquell estiu s’havia passat seguint els moviments de la Camilla ara tinguessin recompensa.

Sens cap mena de dubte, tota aquella operació no s’hauria pogut dur a terme sense la implicació de membres del Moto Club Svavelsjö i, malgrat que la Lisbeth pressuposava que només duien al damunt mòbils de prepagament, tot i així tenia l’esperança que enmig de tot l’enrenou haguessin comès algun petit error. Així doncs, va tornar a rastrejar els telèfons de tots i cada un dels criminals que havien visitat la Kira al pis de Strandvägen: en Marko, en Jorma, en Conny, en Krille i en Miro. Però de nou va ser en va, tot i que la Lisbeth havia piratejat el seu operador de telefonia i tenia accés a les seves antenes. Va clavar un cop de puny a la taula, estava a punt de tirar la tovallola i d’intentar trobar una altra alternativa quan li va venir al cap en Peter Kovic.

En Peter Kovic era el membre amb un registre de delictes més llarg de tot el club de motoristes, i corria la brama que tenia problemes amb l’alcohol, les dones i la disciplina. La Lisbeth no l’havia vist traient el nas pel carrer Strandvägen, però era un dels que aquell estiu havien rondat pel carrer Fiskargatan, així que ho va intentar amb ell també, i amb el seu mòbil. I una estona més tard se li va escapar un crit, excitada. Aquell matí, ben d’hora, en Kovic havia recorregut el mateix camí que acabava de fer la Camilla, però havia continuat en direcció nord, cap a Uppsala, i havia deixat enrere Storvreta i Björklinge. La Lisbeth estava a punt de posar-se en marxa quan el telèfon va començar a sonar.

I una merda, pensava agafar-lo. Tot i així, va donar un cop d’ull a la pantalla. Era l’Erika Berger, de Millennium, i llavors, malgrat tot, va respondre. En un primer moment no va entendre res. L’Erika no parava de cridar, i l’únic que va ser capaç de sentir van ser les paraules:

—S’està cremant! S’està cremant!

Després va entendre més coses.

—L’han introduït dins d’un forn enorme. No para de cridar i està patint moltíssim. I ells diuen, escriuen…

—Què escriuen?

—Que el cremaran de viu en viu si tu, Lisbeth, no vas a un lloc concret al bosc que hi ha als afores de Sunnersta. I també diuen que si detecten la presència de la policia a prop o si intueixen qualsevol altra cosa sospitosa, llavors en Mikael patirà una mort horrorosa. I que després aniran a buscar algú altre que en Mikael i tu conegueu. Que no pensen aturar-se, diuen, fins que t’entreguis. Déu meu, Lisbeth. És espantós. Els peus…

—El trobaré, em sents? El trobaré.

—M’han dit que t’he d’enviar el vídeo i una adreça electrònica a través de la qual et puguis comunicar amb ells.

—Doncs envia-m’ho.

—Lisbeth, m’ho has d’explicar: què està passant?

La Lisbeth va penjar. No tenia temps per explicar-l’hi. Havia de continuar investigant el que havia trobat: el rastre d’en Peter Kovic, que havia fet el mateix camí que la Camilla, però que havia continuat per l’autovia E-4 en direcció a Tierp i Gävle, encara més al nord. I allò semblava prometedor. Durant una estona curta realment semblava molt prometedor, i la Lisbeth repicava amb els dits a la taula, remugava i renegava:

—Vinga, va. Borratxo de merda. Porta’m fins a ells.

Però, malauradament, a Månkarbo es va perdre el rastre, i la Lisbeth va contemplar amb mirada perduda la carretera, i en aquell moment semblava tan furiosa que un jove que acabava d’aturar-se amb un Renault a l’àrea de descans, espantat, va prémer l’accelerador i va marxar. Però la Lisbeth ni tan sols el va veure. Serrant les dents, va obrir l’arxiu de vídeo que l’Erika Berger li havia enviat i va veure un primer pla d’en Mikael.

Tenia els ulls esbatanats i blancs com si les pupil·les haguessin desaparegut en les profunditats de les conques. I tota la cara es recargolava i es tensava fins al punt que amb prou feines es podia reconèixer que es tractava d’en Mikael. La suor brollava de tots els porus del seu cos: el mentó, els llavis, el pit, mentre la càmera lliscava avall fins als texans i els peus. En Mikael portava mitjons vermells, que a poc a poc van anar penetrant dins d’un forn de maons, on el foc cremava i espetegava amb força. Els mitjons i els camals dels pantalons es van encendre, i amb un retard estrany, com si en Mikael l’hagués estat retenint a dins tant com va poder, es va sentir un crit corprenedor i terrorífic.

La Lisbeth no va badar boca, amb prou feines va fer una ganyota. Però amb les ungles —que en aquell moment semblaven unes urpes— va fer tres solcs profunds a la taula de fusta que tenia al davant. A continuació va llegir el missatge que li havien enviat i va mirar l’adreça electrònica, una merda encriptada de mil dimonis, i llavors l’hi va enviar a en Pesta acompanyada d’un parell d’instruccions breus i una foto d’en Peter Kovic i un mapa de l’autovia E-4 i la regió septentrional de la província d’Uppland.

En acabat, va agafar l’ordinador i l’arma, es va posar les Google Glass de nou, es va enfilar a la moto i va sortir rabent en direcció a Tierp.

—M’ho has d’explicar: què està passant? —va cridar l’Erika Berger per telèfon.

Però els únics que la van sentir van ser tots els companys de la redacció del carrer Götgatan, que s’havien acostat fins on era i que només eren capaços d’entendre que l’Erika estava completament fora de si. La Sofie Melker, que era qui es trobava més a prop, fins i tot es pensava que la seva cap es desplomaria a terra i, d’una revolada, es va plantar al seu costat i li va passar un braç per les espatlles. Però l’Erika ni tan sols se’n va adonar.

Estava desesperadament absorta intentant decidir què podia fer. Li havien deixat clar que no podia trucar a la policia. De cap manera no hi podia parlar. Però realment hi havia cap altra alternativa? Allò no només era el pitjor que havia vist mai. Es tractava d’en Mikael, l’amic que feia més temps que tenia i el seu gran amor. I l’havia agafat completament desprevinguda. Havia estat mirant el correu electrònic d’aquella manera que es fa quan ni tan sols t’adones que ho estàs fent. Només com un acte reflex. I, de cop i volta, allò…

Havia trucat a la Lisbeth abans i tot d’haver estat capaç de pair-ho, o ni tan sols d’haver decidit si tot plegat era només una broma macabra, un muntatge. Però s’havia dissipat qualsevol dubte quan havia sentit la veu de la noia i havia comprès que, poc o molt, allò era el que la Lisbeth havia estat esperant: el mal en l’estat més pur.

Resultava impossible de descriure, i l’Erika va proferit un renec inintel·ligible. Va ser llavors que es va adonar, com si s’hagués trobat en una realitat paral·lela, que la Sofie l’estava abraçant, i durant un instant va sospesar la idea d’explicar-li el que havia passat. Per contra, es va desfer de l’abraçada i es va limitar a murmurar:

—Perdoneu-me, necessito estar sola. Us ho explicaré tot després.

En acabat es va ficar al despatx i va tancar la porta, i en aquell moment no calia ni tan sols dir-ho: si feia res que li costés la vida a en Mikael, no seria capaç de perdonar-s’ho. Però allò no significava que s’hagués de quedar amb els braços plegats, i encara menys que es limités a fer el que els criminals volien. Havia de… Sí, què havia de fer? Pensar, recuperar la calma, per descomptat. I, d’altra banda, no era sempre així, quan es tractava de delictes d’aquella mena?

Els criminals no volien que s’hi fiqués la policia. Però quan al final se’ls detenia era sempre perquè, amb tot, la policia n’havia estat informada en secret. Havia de trucar a en Bublanski per una línia secreta, oi? I després de dubtar durant un minut, li va telefonar. Però l’inspector no li va agafar la trucada. La línia estava ocupada. I aleshores li va passar una cosa: l’Erika va començar a tremolar de cap a peus d’una manera descontrolada.

—Maleïda Lisbeth dels collons —va remugar—. Com has estat capaç de barrejar en Mikael en tot això? Com has pogut?

L’inspector Bublanski havia estat xerrant una bona estona amb la Catrin Lindås. En aquell moment va agafar l’aparell un home que es va presentar com a Janek Kowalski. Li va dir que estava vinculat a l’ambaixada del Regne Unit, i en Bublanski va suposar que se l’havia de creure.

—Estic una mica amoïnat —va començar a dir l’home, i l’inspector va tenir temps de pensar un parell de coses sobre la subtilesa britànica.

Va respondre secament:

—En quin sentit?

—Ens trobem davant de dues històries ben distintes que s’estan entrellaçant d’una manera delicada. O potser no. Al capdavall, a en Blomkvist se’l pot relacionar amb la Lisbeth Salander, oi?, i amb en Johannes Forsell…

—I doncs? —va dir en Bublanski, començant a perdre la paciència.

—El 2008, en la seva darrera època a Moscou, en Forsell va participar en una investigació que girava al voltant del pare de la Lisbeth, l’Aleksandr Zalaixenko, i el seu salt a Suècia.

—Em pensava que en aquella època d’això només n’estava al cas un grup de la Säpo.

—Res, benvolgut inspector, és tan secret com la gent vol creure. El més interessant del cas és que la Camilla, l’altra filla, posteriorment va establir vincles estrets amb l’home que, dins el GRU, era més proper a en Zalaixenko, amb el qual no havia perdut el contacte fins i tot després que desertés.

—I de qui es tracta?

—De l’Ivan Galinov. Aquest home, per unes raons que no som capaços d’acabar d’entendre, s’ha mantingut lleial a en Zalaixenko… com ho podria dir…? fins i tot després que morís. S’ha encarregat dels vells enemics d’en Zala, inclús després de la seva mort, i ha silenciat persones que disposaven d’informació delicada. És un home sense escrúpols i molt perillós, i creiem que ara mateix es troba a Suècia i està implicat en el segrest d’en Mikael. Significaria molt per a nosaltres que se’l pogués arrestar, així que estem disposats a oferir la nostra ajuda, especialment tenint en compte que el ministre de Defensa té els seus propis plans, als quals jo, amb una certa imprudència, he donat la meva benedicció.

—Ara em sembla que no ho entenc.

—Ho entendràs quan arribi el moment, no et preocupis per això. Et farem arribar el material, i fotografies d’en Galinov, que per desgràcia ja tenen uns quants anys. A reveure, inspector.

En Bublanski va assentir amb el cap. No era gens habitual que rebés un cop de mà d’un funcionari públic d’aquella mena, perquè a aquelles altures havia comprès perfectament el tipus de persona que era en Kowalski, i va començar a donar voltes a aquella idea i a moltes altres. Aleshores es va aixecar i estava a punt de sortir cap al despatx de la Sonja Modig per explicar-l’hi tot, quan, de nou, va sonar el telèfon. Era l’Erika Berger.

La Catrin estava asseguda en una butaca de color marró a la sala d’estar de la casa d’en Janek Kowalski, davant per davant d’en Johannes Forsell i amb la Rebecka al seu costat. No resultava gens fàcil mantenir el cap fred. No parava de pensar en en Mikael. Li havien prestat una gravadora —el mòbil l’havia hagut de deixar fora de la sala—, així que suposava que amb aquell aparell ja faria el fet, i a poc a poc es va anar asserenant, malgrat tot.

—Estaves dient que et senties incapaç de fer cap altra passa endavant, oi? —va preguntar.

—Exacte —va continuar en Johannes—. S’havia fet fosc i el fred era molt intens. M’estava congelant i només desitjava que tot anés de pressa. Submergir-me en la darrera letargia, quan el cos es buida d’escalfor i ens sembla que ens tornem a trobar bé. Però just en aquell moment vaig sentir aquells brams i vaig alçar els ulls. En un primer moment no vaig veure res. Després, enmig de la tempesta va aparèixer de nou en Nima Rita, però aquesta vegada amb dos caps i quatre braços, com un déu indi.

—A què et refereixes.

—Així va ser com el vaig veure. Però en realitat estava carregant algú altre, tot i que va haver de passar una bona estona abans no fos capaç de comprendre-ho, i encara més temps fins que vaig lligar caps i vaig entendre de qui es tractava. Estava massa cansat per poder pensar amb claredat. Massa cansat per poder-me imaginar que algú em podia salvar, i devia perdre la consciència. Em vaig despertar de sobte amb una persona estirada al meu costat, una dona amb els braços rígidament estesos, com si em volgués abraçar, i va murmurar alguna cosa sobre la seva filla.

—Què et va dir?

—No ho vaig arribar a entendre. Només recordo que ens vam mirar als ulls, plens de desesperació tots dos, és clar, però també sorpresos. Crec que ens vam reconèixer. Era la Klara, i li vaig clavar uns copets al cap i a l’espatlla. I recordo que vaig pensar que mai més seria una dona atractiva. El fred li havia destrossat la cara. Podia veure les ferides al llavi que li havia produït el meu piolet, i potser vaig pronunciar un parell de paraules. Segurament em va respondre. No ho sé. La tempesta retrunyia i, per damunt dels nostres caps, l’Svante i en Nima s’estaven discutint. Cridaven i es clavaven empentes l’un a l’altre. Tot plegat era molt estrany i l’únic que jo podia entendre era tan absurd i desagradable que vaig creure que no ho havia sentit bé. Van ser un parell de paraules en anglès, slut i whore, meuca i puta. Per què es deien aquella mena de coses en un moment de crisi com el que estàvem vivint? Resultava impossible d’entendre.