CAPÍTOL 19

27 d’agost

Sense cap problema, la Kira hauria tallat el vincle amb el Moto Club Svavelsjö. S’hauria desfet d’aquells maleïts criminals, amb les seves armilles de cuir ridícules i reblons i caputxes i tatuatges. Però els tornava a necessitar, així que els havia omplert les butxaques de diners i els havia recordat en Zalaixenko. Els havia dit que tot allò era una mostra de respecte a la seva memòria.

N’estava fins al capdamunt i l’únic que desitjava era escridassar-los per ser una colla d’inútils i fracassats, i enviar-los al barber i al sastre. Però va mantenir la fredor i la dignitat, i va tornar a donar gràcies que en Galinov fos al seu costat. Aquell dia duia un vestit de lli blanc i sabates de pell marrons, i estava assegut a la butaca vermella davant seu, llegint un article sobre el parentiu de la llengua sueca amb el baix alemany o alguna cosa semblant, com si tot allò fos per a ell un viatge de final de curs. Però aquell home li infonia una gran serenor, per a ella suposava un vincle amb el passat. I, encara millor, intimidava els paios del Moto Club Svavelsjö.

Quan s’atrevien a plantar cara a la Kira o els costava seguir les ordres que els donava una dona, a en Galinov només li calia abaixar-se lleugerament les ulleres i fulminar-los amb aquells ulls blaus glacials perquè callessin i obeïssin. Intuïa que sabien perfectament de què era capaç, i just per això a ella tampoc no li importava gaire que es mostrés tan passiu.

El paper que li tenia reservat arribaria més tard, i de la cacera de la Lisbeth ja se n’encarregaven en Bogdanov i aquells criminals. Fins aleshores no havien trobat res de res, ni un sol rastre. Era com si estiguessin perseguint una ombra, i aquella nit, per acabar-ho d’adobar, havien perdut un altre canal per arribar a la seva germana. Per això la Kira havia fet venir en Marko Sandström, el president de Svavelsjö, que en aquell moment va entrar a la sala d’estar acompanyat d’un altre membre del club. Krille, creia que es deia, encara que no hi havia res que li pogués importar menys.

—Ara no vull sentir cap excusa —va dir la Kira—. Només espero un informe minuciós sobre com pot haver passat tot això.

En Marko va apuntar un somriure tens, i allò va agradar a la Kira. Aquell home era tan corpulent i amenaçador com la resta de membres de Svavelsjö, però en canvi tenia prou gust per no portar barba ni cabells llargs, i a més no feia panxa i tenia una cara que fins i tot es podia considerar agradable, i un pit en què la Kira encara podia pensar de clavar les seves ungles, tal com havia fet en el passat.

—El que ens demanes és impossible —va començar en Marko, en un intent de recuperar una certa autoritat, encara que no va poder evitar mirar de reüll en Galinov, que ni tan sols va alçar una cella. I allò a la Kira també li va agradar.

Va respondre:

—En quin sentit et sembla impossible? Només volia tenir-lo vigilat, res més.

—Les vint-i-quatre hores del dia, sí —va replicar en Marko—. Cal dedicar-hi molts recursos, i no estem parlant precisament d’un pocapena.

—Com… ha… pogut… passar? —va repetir, recalcant totes i cada una de les paraules.

—El molt fill de puta… —va començar l’home que la Kira creia que es deia Krille.

En Marko el va interrompre.

—D’això me n’encarrego jo. Camilla…

—Kira.

—Perdona, Kira —va continuar—. Ahir a la tarda en Blomkvist va desaparèixer amb el seu forabord. No teníem cap possibilitat de seguir-lo, i poc després la situació es va tornar d’allò més incòmoda. L’illa sencera era un niu de policies i militars, i no sabíem on s’havia ficat. I ens vam haver de separar. En Jorma es va quedar a Sandhamn i en Krille va marxar cap al carrer Bellmansgatan a esperar si tornava.

—I hi va tornar.

—Tard al vespre, amb taxi. Feia la impressió d’estar esgotat. Res no feia pensar que no es quedaria a casa, i a mi em sembla que hem de felicitar en Krille per no moure’s d’allà. A dalt al pis, en Mikael va apagar els llums. Tot i així, va sortir al carrer a la una de la matinada amb una maleta a la mà i es va dirigir cap a la parada de metro de Mariatorget. No es va girar ni una sola vegada. Un cop a l’andana, es va asseure i va reposar la cara a les mans.

—Semblava com si estigués malalt —va ficar-hi cullerada en Krille.

—Exacte —va continuar en Marko—. Va fer que ens relaxéssim, que abaixéssim la guàrdia. Dins del vagó, va recolzar el cap a la finestra i va tancar els ulls. Semblava baldat. Però tot seguit…

—Digues.

—A la parada de Gamla Stan, just abans que es tanquessin les portes, va sortir disparat com una bala i va baixar del vagó. Després va desaparèixer andana enllà. El vam perdre.

La Kira no va dir ni mitja paraula, no en un primer moment. Només es va mirar en Galinov, i va veure que en Marko se n’adonava. A continuació va abaixar els ulls cap a les seves mans i es va quedar immòbil. Que el silenci, la quietud, atemoreix més que qualsevol esclat de fúria havia estat una de les primeres lliçons que havia après. I, encara que desitjava amb totes les seves forces cridar i bramar, es va limitar a dir, amb una fredor seca:

—La dona que va estar amb en Blomkvist a la casa de Sandhamn. L’hem identificat?

—I tant. Es diu Catrin Lindås i viu al número 6 de la plaça Nytorget. És una meuca mig famoseta que apareix als mitjans.

—Significa alguna cosa per a ell?

—Bé… —va començar en Krille, de nou.

En Krille duia cua de cavall i barba i tenia els ulls petits i aquosos. D’altra banda, no semblava exactament un expert en relacions sentimentals. Però tot indicava que, malgrat això, volia fer un intent.

—A mi em va fer l’efecte que estaven enamorats. Es passaven tot el dia al jardí, enganxats l’un a l’altre —va continuar.

—Molt bé, d’acord —va dir—. Doncs vull que la vigileu a ella també.

—Hòstia, Camilla… Perdó, Kira. No és poca cosa el que ens demanes. Són tres adreces les que vols que vigilem —es va queixar en Marko.

La Kira es va tornar a quedar en silenci i, després, els va donar les gràcies. Va agrair que en Galinov s’aixequés, amb aquell cos llarg i esprimatxat, i acompanyés els dos membres del Moto Club Svavelsjö fins a la porta. I potser va pronunciar un parell de paraules que, en un primer moment, podien semblar corteses, però després, un cop en Marko i en Krille les van entendre, les cares els van adoptar una expressió de terror.

En Galinov era un expert en aquella mena de situacions, i la Kira va pensar que era justament el que calia. Una altra vegada havia perdut la iniciativa i, furibunda, va mirar al seu voltant. L’apartament era de cent setanta metres quadrats. L’havia comprat a través d’un testaferro feia dos anys i encara era massa impersonal i tenia pocs mobles. Però, a falta de res millor, li feia el fet. Va renegar, es va posar dreta i, sense trucar a la porta, va entrar a l’habitació cantonera de la dreta, on en Jurij Bogdanov estava concentrat treballant amb els seus ordinadors. Feia pudor de suor.

—Com va amb l’ordinador d’en Blomkvist? —va preguntar.

—Això depèn.

—De què?

—Com t’he dit, he pogut entrar al seu servidor.

—Però no hi ha cap novetat.

En Bogdanov es va regirar a la cadira i la Kira ho va deduir immediatament: ell tampoc no li podia oferir bones notícies.

—Ahir en Blomkvist va fer una cerca a internet sobre en Forsell, el ministre de Defensa, i, per descomptat, em sembla molt interessant. No només perquè en Forsell és un objectiu per al GRU i perquè en Galinov hi hagi tingut relació, sinó perquè ahir el ministre va intentar…

—Tant se me’n refot en Forsell! —va exclamar—. Només m’interessen els enllaços encriptats que en Blomkvist ha pogut rebre o enviar.

—No he aconseguit piratejar-los.

—Què vols dir que no ho has aconseguit? Doncs ja pots continuar-ho intentant.

En Bogdanov es va mossegar el llavi i va abaixar el cap.

—Ja no sóc a dins.

—Què coi m’estàs dient?

—Aquesta nit algú ha expulsat els meus troians.

—Com collons s’ho ha fet?

—No ho sé.

—No hi ha ningú que pugui controlar els teus troians.

—Ja ho sé, però…

Es va mossegar una pelleta del dit.

—O sigui que m’estàs dient que es tracta d’un geni? —va exclamar la Kira.

—Això sembla —va fer en Bogdanov amb un fil de veu.

I la Kira va esclatar, però llavors se li va acudir una altra cosa, completament diferent, i en comptes de posar-se a cridar i a bramar va somriure.

Va entendre que no hauria pogut arribar a somiar que la Lisbeth fos tan a prop.

En Mikael estava estirat al llit de l’hotel Hellsten del carrer Luntmakargatan mentre la Lisbeth seia a la butaca vermella que hi havia a tocar de la finestra i les cortines, observant-lo amb mirada absent. En Mikael amb prou feines havia dormit un parell d’hores. No estava del tot segur que hagués estat una bona idea anar allà. No havien tingut, per dir-ho d’alguna manera, una nit gaire romàntica, ni tan sols s’havien retrobat com uns vells amics. Les coses s’havien començat a torçar des del mateix moment que la porta s’havia obert.

La Lisbeth l’havia mirat fixament, com si li volgués arrencar la roba sense perdre temps, i encara que durant tot el camí fins a l’hotel havia estat pensant en la Catrin, en Mikael s’ho va deixar fer. Però no era sobre ell, que la Lisbeth s’havia volgut llançar. Era sobre el seu ordinador i el seu mòbil. Els hi va prendre d’una revolada i es va engabiar darrere d’unes pantalles negres que va desplegar a terra. Després es va arraulir allà dins en una posició estranya i s’hi va quedar immòbil i en silenci, movent tan sols els dits a un ritme frenètic, mentre el temps anava passant. Al final en Mikael no va poder més. Va esclatar i li va engegar que havia estat a punt de morir ofegat. Que havia salvat la vida d’un coi de ministre suec. Que havia de deixar-lo descansar o, com a mínim, parlar amb ell i explicar-li què carai estava fent.

—Silenci —va respondre.

—I una merda!

Es va enfurismar, i l’únic que volia era marxar d’allà i no tornar-la a veure mai més. Però al final ho va deixar estar, es va desvestir, es va estirar en una banda del llit doble i es va adormir com una criatura emmurriada. En algun moment abans de l’alba la Lisbeth es va esmunyir al seu costat i li va xiuxiuejar alguna cosa a cau d’orella, com un truc de seducció malaltís:

—Tenies un troià, espavilat —li va dir, i aleshores la nit ja estava arruïnada.

En Mikael es va espantar. Va patir pels seus informadors i va exigir a la Lisbeth que li expliqués immediatament què estava passant, i la noia ho va fer a contracor. A poc a poc en Mikael va comprendre tota aquella bogeria, o evidentment gairebé tota. Com de costum, la Lisbeth no es va esforçar gaire per explicar-se, i poc després va tancar els ulls, va reposar el cap sobre el coixí i es va adormir. El va deixar sol i desconcertat. I aleshores en Mikael va renegar perquè estava convençut que seria incapaç de tornar a conciliar el son. Però d’alguna manera ho devia aconseguir, i quan, feia un instant, s’havia despertat, havia vist la Lisbeth asseguda a la butaca que hi havia més enllà, amb calcetes i una samarreta negra massa llarga, sumida en alguna cosa que semblava un estat a mig camí entre el son i la realitat. Meravellat, va contemplar els músculs de les seves cames i les bosses fosques sota els ulls, i es va girar cap a la porta. I aleshores va sentir la seva veu.

—Allà fora hi ha esmorzar.

—Perfecte —va respondre, i va sortir a buscar dues safates, que va deixar sobre el llit.

Es va fer un cafè amb la màquina Nespresso que hi havia arran de la finestra i després es va asseure al matalàs. Aleshores la Lisbeth se li va asseure al davant. En Mikael la va mirar als ulls, com si es tractés a la vegada d’una desconeguda i d’una bona amiga, i ho va veure més clar que mai: l’entenia i, alhora, no l’entenia.

—Per què vas dubtar? —va preguntar en Mikael.

A la Lisbeth no li va agradar gens la pregunta d’en Mikael. No li feia cap gràcia l’expressió de la seva cara. Volia fugir d’allà o estirar-lo al llit i fer-lo callar, i va pensar en la Paulina i el seu marit, i en la planxa a la mà, i en situacions encara pitjors de la seva infantesa. I no estava gens segura que volgués respondre. Però tot i així ho va fer:

—Vaig recordar una cosa.

En Mikael la va mirar de fit a fit i, immediatament, la Lisbeth es va penedir d’haver obert la boca.

—Què vas recordar?

—No res.

—Au, vinga.

—Vaig recordar la meva família.

—I què vas recordar, de la teva família?

Deixa-ho estar, va pensar. Deixa-ho estar, collons.

—Em va venir al cap… —va començar, com si no ho pogués evitar, o com si, malgrat tot, alguna cosa dins seu desitgés explicar-ho.

—Què? —va fer ell.

—La mare sabia que la Camilla ens robava i mentia a la policia per protegir en Zala. També sabia que la Camilla parlava malament de nosaltres amb els de serveis socials i, amb això, feia que a casa tot fos encara més difícil.

—Ja ho sabia, tot això —va dir en Mikael.

—Ah, sí?

—En Holger m’ho havia explicat.

—Però també sabies que…?

—Què?

L’hi diria?

I ho va deixar anar:

—Que al final la mare se’n va afartar i va amenaçar la Camilla de fer-la fora de casa?

—No, no ho sabia.

—Però va passar.

—I, de fet, la Camilla només era una criatura.

—Tenia dotze anys.

—Tot i així…

—Potser només va ser un rampell que no significava res. Però la mare sempre estava del meu costat, això ho sé del cert. No li agradava la Camilla.

—Pot passar a totes les famílies. Un dels nens és el preferit.

—Però en aquest cas en vam haver de pagar les conseqüències. Va fer que no hi veiéssim, que ens tornéssim cecs.

—Cecs a què?

—Al que estava passant.

—Què estava passant?

Para, va pensar. Para, collons.

Volia cridar i fugir d’allà. Però s’hi va quedar, com si la retingués una força que ja no fos capaç de controlar:

—Crèiem que la Camilla tenia en Zala de part seva, que a casa érem dos contra dos: la mare i jo, i en Zala i la Camilla. Però no era així. La Camilla estava sola.

—Totes estàveu soles.

—Ella ho tenia pitjor.

—En quin sentit?

La Lisbeth va girar el cap.

—En Zala de vegades entrava a la nostra habitació de nit —va dir—. Llavors no entenia per què. Però tampoc no hi pensava gaire. Era el mal personificat i feia el que volia. Les coses eren així i prou, i en aquells temps jo només tenia una idea al cap.

—Volies que acabés el maltractament que estava patint la teva mare.

—Volia matar en Zala i sabia que la Camilla s’havia posat de part seva. No tenia cap raó perquè m’importés gens.

—És comprensible.

—Però per descomptat m’hauria d’haver preguntat per què havia canviat en Zala.

—En què havia canviat?

—Es quedava a passar la nit cada vegada més sovint, i allò no encaixava. Aquell home estava acostumat al luxe i que el servissin. Però llavors, de cop i volta, amb el nostre pis en tenia prou, i allò havia de ser perquè havia aparegut una nova fitxa al tauler. I al bulevard Tverskoi vaig entendre de què es tractava. Se sentia atret per la Camilla com qualsevol altre home.

—O sigui que a la nit la venia a buscar.

—Li demanava que l’acompanyés a la sala d’estar i, quan parava l’orella i sentia les seves veus, només em semblava que estaven planejant alguna jugada contra la mare i contra mi. Però potser sentia alguna altra cosa que en aquella època no podia interpretar. I sovint marxaven tots dos amb el cotxe.

—N’abusava.

—La destrossava.

—No et pots culpar per això —va dir en Mikael.

Va sentir l’impuls de cridar.

I va dir:

—Només he contestat a la teva pregunta. Vaig comprendre que ni la mare ni jo havíem mogut ni un dit per ajudar-la. Va ser això el que vaig comprendre i el que va fer que dubtés.

En Mikael es va quedar en silenci davant de la Lisbeth, semblava que estava intentant assimilar el que acabava d’escoltar. Després li va posar una mà a l’espatlla. La Lisbeth l’hi va apartar i es va girar cap a la finestra.

—Saps què penso? —va dir en Mikael.

La Lisbeth no va respondre.

—Senzillament crec que no ets una persona que dispari a la gent perquè sí.

—Ximpleries.

—No ho crec, Lisbeth. No ho he cregut mai.

La Lisbeth va agafar un croissant de la safata i va remugar més per a ella que per a en Mikael:

—Però l’hauria d’haver mort —va dir—. Ara ens vindrà a buscar a tots nosaltres.