CAPÍTOL 14

25 d’agost

En Mikael va llegir el missatge de la Lisbeth i va renegar entre dents: «Mecàgon…». S’havien fet les cinc de la tarda i en Mikael es va aixecar intranquil de la cadira i va alçar els ulls cap al mar. Allà fora el vent bufava encara amb més força, i més lluny, a la badia, un veler feia bandades enmig de la tempesta. Un xerpa, va pensar. Un xerpa. Això deu voler dir alguna cosa, oi?

De fet, no és que pensés que per força hagués de tenir res a veure amb el ministre de Defensa. Però tot i així no es podia obviar: en Johannes Forsell havia ascendit a l’Everest el maig del 2008, així que en Mikael va prendre la decisió, ara sí, i malgrat tot, d’arribar al fons d’aquell assumpte. Justament no es podia dir que manqués informació sobre aquell drama, i allò es devia, com ja ho havia pogut comprovar, a la Klara Engelman.

La Klara Engelman era tot glamur en estat pur, i semblava feta per a les xafarderies: atractiva, de cabells rossos, llavis i pits operats, i casada amb el magnat industrial Stan Engelman, un personatge sempre envoltat de rumors de tota mena, propietari d’hotels i immobles a Nova York, Moscou i Sant Petersburg. La Klara, en canvi, no provenia d’una família de l’alta societat, sinó que era una exmodel hongaresa que de jove, en un viatge als Estats Units, havia guanyat un concurs de Miss Biquini a Las Vegas i havia conegut l’Stan, que formava part del jurat. Per descomptat, això era un detall d’allò més picant que havia encantat a la premsa rosa.

Però el 2008 la Klara tenia trenta-sis anys i era mare de la filla única, de dotze, de la parella, la Juliette. Tenia una llicenciatura en Relacions Públiques pel Saint Joseph’s College de Nova York i feia la impressió que volia demostrar que era capaç d’aconseguir alguna cosa per mèrits propis. En aquells moments, amb la perspectiva que donaven els més de deu anys de distància, no resultava del tot fàcil comprendre les mostres de rebuig que havia trobat al camp base. El seu blog, que era publicat a Vogue, contenia un grapat de fotografies estilitzades amb roba a l’última moda i, a pilota passada, era evident el to de menyspreu i sexista amb què se la descrivia. Els periodistes la van convertir en una autèntica rossa idiota, molt més del que era en realitat, i la feien aparèixer com l’antítesi de les muntanyes i la població local. Ella representava la rica vulgaritat del món occidental, en contraposició amb la puresa d’aquell paisatge.

La Klara Engelman formava part de la mateixa expedició que en Johannes Forsell i el seu amic Svante Lindberg, que s’havia acabat convertint en el seu secretari d’Estat. Tots tres havien pagat setanta-cinc mil dòlars perquè els portessin fins al cim, i de ben segur que allò també havia contribuït a fer augmentar la ràbia de la gent. En aquella època l’Everest s’havia convertit en la destinació predilecta de la gent rica que pretenia alimentar el seu ego. El rus Viktor Grankin era el responsable i líder de l’expedició, que disposava de tres guies, un cap de camp base, un metge i catorze xerpes, a més de deu clients. Calien moltes persones per aconseguir fer-los pujar a tots al capdamunt del cim.

Podia haver estat un dels xerpes, el captaire? Aquella idea li havia vingut al cap immediatament, i abans d’aprofundir més en el drama, va buscar a internet informació sobre tots i cada un dels integrants de l’expedició. Era possible que un d’aquells xerpes acabés a Suècia o que hagués entaulat alguna mena de relació especial amb en Forsell? No era gens fàcil de comprovar, i de molts dels membres de l’expedició no en va poder esbrinar res. El vincle més proper que va trobar va ser amb el jove xerpa Jangbu Chiri.

En Forsell i en Chiri s’havien tornat a veure a Chamonix tres anys més tard i havien fet una cervesa plegats. Per descomptat, es podrien haver convertit en enemics mortals després d’allò, però a la fotografia que havia trobat a la xarxa se’ls veia ridículament alegres, alçant els dits polzes i tot. Tampoc cap altre xerpa de l’expedició havia parlat malament d’en Forsell, pel que en Mikael podia veure. Sí que hi havia acusacions anònimes —totes aparegudes durant la campanya de desinformació— que suggerien que, en part, en Forsell havia provocat la mort de la Klara Engelman endarrerint i alentint el grup durant la travessa. Però els testimonis coincidien a dir tot el contrari: la que havia endarrerit l’expedició havia estat la Klara, i quan el drama mortal havia tingut lloc, en Forsell i l’Svante Lindberg ja havien deixat el grup enrere i havien ascendit cap al cim tots sols.

No, en Mikael encara no s’ho creia. O era que no s’ho volia creure? Sempre solia ser molt prudent amb les males passades que li podien jugar els seus prejudicis a l’hora d’obtenir i contrastar la informació, formava part de la seva feina, però en aquella ocasió tenia greus dificultats per pensar que l’home a qui els trols d’internet dirigien tot el seu odi realment pogués estar implicat en l’enverinament d’un pobre home que havia acabat reduït al no-res al centre d’Estocolm. Però malgrat això… tot podia ser.

Va continuar investigant i va llegir el missatge de la Lisbeth una altra vegada i el document que li havia adjuntat sobre el suposat parent, en Robert Carson, de Colorado. Va pensar, però potser només influït per tota la recerca feta, que aquell Robert Carson era una mena de Forsell, alegre i amb empenta, i sense pensar-s’ho dues vegades va trucar al número que la Lisbeth li havia apuntat.

—Bob —va respondre una veu.

En Mikael es va presentar i de sobte no estava segur de la manera com havia de plantejar el motiu de la trucada. Va decidir començar llançant-li unes quantes floretes.

—He vist per internet que tens un supergèn.

En Robert Carson va riure.

—Impressionant, no et sembla?

—Molt. Espero no molestar-te.

—No, no. Estic llegint una tesi doctoral soporífera. Prefereixo parlar sobre el meu ADN. Treballes per a una revista científica?

—No exactament. Estic investigant un suposat cas d’assassinat.

—Caram!

Va fer la impressió que en Robert Carson es posava nerviós.

—Es tracta d’un sensesostre, entre cinquanta-quatre i cinquanta-sis anys, amb dits de mans i peus amputats, que van trobar ara fa uns dies recolzat en un arbre a Estocolm. Presentava la mateixa variació del gen EPAS1 que tu. És molt probable que tots dos sigueu parents de quart o cinquè grau.

—Quina llàstima. Com es deia?

—Aquest és just el problema. Que no ho sabem. El màxim que hem aconseguit esbrinar per ara és que està emparentat amb tu.

—I com us puc ajudar, jo?

—Amb franquesa, no ho sé. Però una companya meva creu que podria haver estat un portador d’expedicions d’alpinisme molt hàbil i que va haver de passar per una experiència traumàtica en què va patir les lesions que presentava. Hi ha cap xerpa entre els teus parents que encaixi amb aquesta descripció?

—Déu meu, suposo que n’hi ha molts, si tenim en compte tota la parentela. He de dir que som gent molt extrema.

—Saps alguna cosa una mica més concreta?

—Segur que sí, si m’hi deixes pensar una estona. He fet un arbre genealògic complet en què he anotat dades biogràfiques. Em pots enviar més informació?

En Mikael va rumiar uns segons. En acabat, va dir:

—Si em promets que seràs discret, et puc enviar l’informe de l’autòpsia i l’anàlisi de l’ADN.

—T’ho prometo.

—Doncs ara mateix t’ho faig arribar. T’agrairia molt que hi poguessis donar un cop d’ull amb una certa celeritat.

En Robert Carson es va quedar en silenci un instant.

—Saps? —va dir, tot seguit—. Seria un honor. Penso que haver tingut un parent a Suècia és d’allò més interessant, encara que em fa molta llàstima que no hagi tingut una vida fàcil.

—Per desgràcia sembla que tot apunta en aquesta direcció. Una amiga meva va coincidir amb ell.

—I què va passar?

—Estava molt neguitós i parlava d’una forma inintel·ligible sobre en Johannes Forsell, el nostre actual ministre de Defensa, que va pujar a l’Everest el maig del 2008.

—Has dit el maig del 2008?

—Sí.

—No és quan va morir la Klara Engelman?

—Exacte.

—És molt curiós.

—En quin sentit?

—Tenia un parent que va participar en aquella expedició. Una autèntica llegenda, pel que sembla. Però deu fer tres o quatre anys que va morir.

—Si és així, és poc probable que hagi pogut aparèixer a Estocolm.

—No, és clar.

—Et puc enviar una llista amb els xerpes que es trobaven a la muntanya aquells dies. Potser et dóna alguna pista.

—T’ho agrairia.

—No és que cregui que tot això tingui res a veure amb l’Everest —va dir en Mikael, més a si mateix que a en Robert Carson—. Em sembla que aquest home i el ministre de Defensa no tenen cap relació l’un amb l’altre.

—O sigui que és una anàlisi sense idees preconcebudes.

—Suposo que sí. M’ha resultat molt interessant llegir la història de la teva vida.

—Moltes gràcies —va dir en Robert Carson—. Et respondré així que pugui.

En Mikael va penjar i es va quedar uns minuts en silenci, pensatiu. Va escriure un missatge donant les gràcies a la Lisbeth i li va explicar tot el que sabia d’en Forsell i l’Everest, i sobre en Mats Sabin i tota la resta. Era millor que la Lisbeth disposés d’una perspectiva completa de la història.

La Lisbeth va veure el correu electrònic a les deu del vespre, però no el va llegir. Tenia altres coses en què pensar. A més, es trobava enmig d’una discussió.

—No pots apartar els ulls d’aquest coi d’ordinador? —va exclamar la Paulina.

La Lisbeth va apartar els ulls del coi d’ordinador, va alçar el cap i va mirar la Paulina, que s’havia plantat al costat de l’escriptori, amb els cabells rinxolats sense recollir i els ulls esbiaixats i expressius plens de llàgrimes de ràbia.

—En Thomas em matarà.

—Em vas dir que podies estar-te a casa dels teus pares, a Munic.

—Ell hi anirà i aconseguirà enredar-los. Els meus pares l’adoren. O com a mínim creuen que l’adoren.

La Lisbeth va assentir amb el cap i va intentar pensar amb claredat. Havia d’esperar, malgrat tot. No, va decidir que no. Ara no podia fer-se enrere i, per damunt de tot, no es podia emportar la Paulina a Estocolm. Ella se n’hi havia d’anar de seguida. I sola. Ja no podia mantenir-se passiva més temps, aferrada al passat. Havia de tornar a actuar i continuar la cacera de més a prop. Si no, terceres persones en sortirien perjudicades, especialment ara, amb individus com en Galinov a Suècia. I va respondre:

—Vols que parli amb ells?

—Amb els meus pares?

—Sí.

—Mai de la vida.

—Per què no?

—Perquè ets una inadaptada social, Lisbeth, que no ho saps? —va deixar anar, irritada, la Paulina, i d’una revolada va agafar la seva bossa de mà i va sortir de l’habitació fent espetegar la porta darrere seu.

La Lisbeth va dubtar si anar-li al darrere, però es va quedar com sempre petrificada davant la pantalla i va decidir continuar barallant-se amb l’ordinador, intentant piratejar les càmeres de seguretat que hi havia al voltant de l’apartament del carrer Strandvägen, on encara s’allotjava la Camilla. Tanmateix, avançava molt a poc a poc. Moltes altres coses li voltaven pel cap i no deixaven que es concentrés. No només aquell esclat de la Paulina. Tota mena de qüestions no resoltes. També el correu electrònic d’en Mikael, encara que en aquell moment li semblava el menys urgent de tot.

Hi deia:

PD: Hi ha una persona amb el nom de Mats Sabin, un antic major del Cos d’Artilleria Costanera, que va morir a Abisko ara fa uns anys i que havia mantingut algun intercanvi d’opinions encès amb en Forsell.

«Vaja», va murmurar. «Vaja, vaja». Res més. Ho va deixar estar i va tornar a la feina d’intentar piratejar les càmeres de seguretat. Però, pel que semblava, els dits tenien vida pròpia. Mitja hora més tard, va fer una cerca de «Forsell» i «Everest», i va quedar absorta en reportatges interminables sobre una dona que es deia Klara Engelman.

Va pensar que la Klara Engelman s’assemblava lleugerament a la Camilla, una còpia barata de la seva germana amb la mateixa bellesa captivadora, amb el mateix posat d’estar acostumada a ser el centre d’atenció, i la Lisbeth no tenia ni la més petita intenció de dedicar-li un sol segon. Tenia altra feina a fer. Però, tot i així, va continuar llegint, sense parar-hi gaire atenció, gens ni mica. Va escriure a en Pesta sobre les càmeres i va trucar a la Paulina, però no li va agafar el telèfon. A poc a poc, però, s’anava confegint una idea general del que havia passat a l’Everest, especialment de l’ascensió d’en Johannes Forsell.

Acompanyat del seu amic Svante Lindberg, havien fet cim a la una del migdia del 13 de maig del 2008. A aquella hora feia un cel ras i es van quedar allà dalt una estona, contemplant les vistes, van fer fotografies i van informar el camp base. Però poc després, a l’estreta cresta anomenada el pas de Hillary, quan es dirigien al cim sud, van començar a tenir problemes i s’anava fent tard.

A dos quarts de quatre —quan no havien aconseguit avançar més enllà de l’anomenat Balcó, a vuit mil cinc-cents metres d’altura—, van començar a patir que l’oxigen no se’ls acabés o que no fossin capaços d’arribar al camp quatre. A més, la visibilitat havia empitjorat i en Forsell, encara que no comprenia què passava al seu voltant, va intuir que havia succeït alguna cosa greu.

Per la ràdio li havia semblat sentir veus de desesperació, però en aquell moment, i tal com havia explicat més tard, estava massa cansat per entendre res. S’havia limitat a seguir avançant com bonament podia i amb prou feines les cames l’aguantaven.

Poc després el mal temps es va abraonar sobre la muntanya i tot es va convertir en un caos absolut. El fred era extrem, per sota dels seixanta graus sota zero, i els dos alpinistes el patien intensament i gairebé no eren capaços de distingir que hi havia més amunt i què hi havia més avall. I potser era normal que, més tard, cap d’ells no pogués donar una explicació gaire detallada de com havien aconseguit arribar fins a les tendes de la cresta del sud-est.

Però si hi havia algun interval de temps concret en què podria haver passat alguna cosa que no se sabés, era entre les set de la tarda i les onze de la nit, i encara que no fos gaire la Lisbeth també va veure algunes divergències en el testimoni de tots dos homes, especialment pel que feia a la gravetat de l’estat en què s’havia trobat en Forsell realment.

Feia la impressió que, més tard, s’hagués rebaixat la importància de la crisi que havia patit en Johannes Forsell. Amb tot, la Lisbeth creia que no era res gaire important. No ho era comparat amb el veritable drama que en aquells moments s’estava vivint en un altre punt de la muntanya, on la Klara Engelman i el seu guia, en Viktor Grankin, van morir aquella mateixa tarda. No era gens estrany que se n’haguessin escrit metres i més metres de columnes als diaris. De tots els alpinistes que hi havia aquell dia a la muntanya, per què justament va morir la clienta de més prestigi? Per què precisament la dona de qui més s’havia escrit i més mofes havia rebut era la que havia de perdre la vida?

Durant molt de temps es va dir que darrere de tot allò hi havia enveges, odi de classes i misogínia. Però quan l’enrenou inicial es va asserenar, va quedar clar que no s’havien escatimat esforços per salvar la Klara Engelman, i que la dona, ja des d’un principi —des que de cop i volta s’havia desplomat a la neu— no tenia cap possibilitat de sobreviure. El segon guia, en Robin Hamill, fins i tot va comentar: «No es va fer massa poc per salvar la Klara, sinó massa. Se la considerava una persona tan important per a en Viktor i l’expedició, que vam arriscar la vida de molts altres en l’intent de salvar-la». La Lisbeth va pensar que allò semblava creïble.

El valor publicitari de la Klara Engelman era tan elevat que ningú no es va atrevir a enviar-la de tornada en el moment adequat. Quan la Klara Engelman avançava a trompicons per la muntanya, tota l’expedició s’endarreria, i quan, poc abans de la una del migdia, en un gest de desesperació, es va treure la màscara d’oxigen, es va anar afeblint a poc a poc.

Va caure de genolls a terra i es va desplomar cap endavant sobre la neu. El pànic va esclatar i en Viktor Grankin, que pel que sembla aquell dia no havia estat l’home fort i decidit de sempre, va cridar a tots que s’aturessin i es van fer esforços considerables per aconseguir ajudar-la a tornar al camp. Però no gaire després el temps va empitjorar i la tempesta de neu se’ls va llançar al damunt. A més, l’estat d’alguns altres integrants del grup —sobretot del danès Mads Larsen i de l’alemanya Charlotte Richter— va empitjorar perillosament i durant un parell d’hores va fer la impressió que la situació podia acabar en una catàstrofe de gran dimensions.

Però els xerpes de l’expedició, especialment el seu sirdar Nima Rita, van treballar àrduament enmig de la tempesta i amb cordes van arrossegar els alpinistes o els van ajudar a caminar agafant-los per l’espatlla. Quan va arribar el vespre, tots estaven salvats, tots tret de la Klara Engelman i en Viktor Grankin, que s’havia negat a deixar sola la Klara, com una mena de capità que no volgués abandonar el vaixell mentre s’enfonsava.

Més tard, el desastre va ser investigat minuciosament i quan ja havien passat més de deu anys la immensa majoria d’incògnites semblaven aclarides. L’única qüestió que no s’havia pogut acabar d’explicar —encara que es va suposar que es devia a les fortes ventades que s’havien registrat a la muntanya— era que van trobar el cos de la Klara Engelman un quilòmetre més avall, malgrat que tots els testimonis havien manifestat que la nord-americana i en Viktor Grankin havien mort junts, l’un al costat de l’altre a la neu.

La Lisbeth va rumiar una estona en aquell detall i en tots els altres cossos que continuaven als vessants de l’Everest, any rere any, sense que ningú fos capaç de baixar-los i enterrar-los. I mentre anaven passant les hores, va examinar del dret i del revés tota la informació que havia compilat fins que realment va començar a pensar que alguna cosa d’aquella història no encaixava. I aleshores fins i tot va fer una cerca sobre en Mats Sabin, el nom que li havia apuntat en Mikael, però al final ho va deixar estar i va entrar als fòrums plens de xafarderies, i se li va acudir una idea completament nova. Però no va poder anar més enllà.

La porta de l’habitació es va obrir i va aparèixer la Paulina, completament beguda, i es va posar a escridassar-la per ser una autèntica inadaptada. I aleshores ella també va començar a cridar, val a dir que amb força traça, fins que es van abraonar l’una damunt de l’altra i van fer l’amor d’una forma brutal, envaïdes d’una sensació compartida de desesperació i desemparament.