77

Ningú no farà de Pete a la pel·lícula. En Pete és un personatge massa controvertit per a una pel·lícula. Després de confessar, acusen en Pete i la Rachel de segrest, de fals empresonament i de posar en perill un menor. Només per això ja són cinquanta anys de presó.

I després hi ha la petita excursió a Innsmouth. Va ser un intent de rescat justicier o una violació de domicili?

Ha calgut molt de temps per aclarir-ho tot.

Un equip d’agents federals ha trigat setmanes a analitzar a fons els documents de la Cadena que van trobar al disc dur de la Ginger.

Ha calgut que la família Dunleavy fes un heroic pas endavant i digués a la policia que la Rachel es va endur l’Amelia amb el seu consentiment perquè els va dir que trencaria la Cadena. Això també explica els diners. Els polis no se’n creuen ni una paraula, però queda clar que els Dunleavy seran testimonis hostils per a qualsevol acusació.

A hores d’ara, el corrent de compassió està absolutament amb la Rachel i en Pete i totes les víctimes de la Cadena. L’opinió pública els fa costat de manera quasi unànime; la Rachel i en Pete són uns acusats empàtics, i hi ha moltes probabilitats que el jurat els absolgui. El despatx del fiscal general de Massachusetts ja veu d’on bufa el vent. La Rachel i en Pete queden en llibertat pendents de més investigacions. I sense la família Dunleavy testificant-hi en contra, amb l’opinió pública de part seva i amb la trajectòria de maldat de la Ginger cada cop més evident, els advocats de la Rachel li diuen que sembla molt improbable que s’hagi d’enfrontar a un judici car i impopular. La Rachel ha matat el monstre. La Cadena s’ha aturat per sempre i tothom que n’era una baula se n’ha alliberat.

La història de la Cadena la investiguen dotzenes de reporters. Un periodista del Boston Globe descobreix que té origen en un esquema de segrestos amb suplents que va començar a Mèxic.

Hi ha centenars de víctimes de la Cadena, però la por de les represàlies i del càstig brutal i sagnant ocasional era suficient perquè quasi totes callessin al llarg dels anys.

Això, si més no, és el que la Rachel ha llegit a la premsa. És el resum del Globe. Hi ha relats més sensacionalistes als tabloides i a internet, però per supervivència, no llegeix els diaris i no ha entrat a la xarxa d’ençà que va quedar en llibertat.

La Rachel no concedeix entrevistes; evita els focus; no fa gaire més que anar a buscar la seva filla a l’escola i preparar-se les classes de filosofia de la universitat comunitària, i al final, amb aquestes prudents mesures tan poc típiques del segle XXI, esdevé una notícia antiga.

De mica en mica deixa de ser trending topic a Twitter o a Instagram. Ha aparegut un altre pobre diable per posar-se al seu lloc. I després en vindrà un altre. I després un altre. Tot molt habitual…

A Newburyport encara la reconeixen, no podria ser d’una altra manera, però quan va fins als centres comercials de Nou Hampshire o als afores de Boston, torna a l’anonimat, que és el que li agrada.

Un matí assolellat de finals de març.

La Rachel és al llit amb el portàtil. Esborra de la safata d’entrada les vint noves peticions d’entrevistes i tanca l’ordinador. En Pete és a la dutxa. Canta. Malament.

Ella somriu. Ara li va molt bé el programa de metadona i la nova feina de consultor de seguretat per a una empresa d’alta tecnologia de Cambridge. Entra a la cuina descalça, encén el fogó, omple el bullidor i posa l’aigua al foc.

A dalt, sent el ping ocasional de l’iPad de la Kylie. Està desperta i resguardada sota els llençols, xerrant amb els amics. La Kylie també està sorprenentment bé. Sempre diuen que els nens són resilients i que poden recuperar-se d’un trauma, però igualment és increïble veure fins on ha arribat.

A les vuit en punt, ve l’Stuart, ella l’abraça i ell s’asseu a acariciar el gat, esperant pacientment que la Kylie estigui llesta. L’Stuart també està molt bé, i de tots ells sembla que és el que gaudeix més de la fama. Tot i que en Marty també fa l’efecte que li agrada tanta atenció. Ha sortit a la tele diverses vegades a parlar de les seves experiències. I amb cada relat, el seu paper en el rescat és una mica més exagerat. En Marty està bé i la seva nova nòvia, realment molt jove, la Julie, sembla que creu que tots formen part d’una mena de comèdia romàntica en què els seus encants efervescents s’acabaran guanyant la Rachel, la malenconiosa primera dona.

La Rachel seu a la taula del menjador i torna a obrir el portàtil. Els pensaments li van sense rumb. Fulleja At the Existentialist Café, de Sarah Bakewell, i per un moment l’agafa desprevinguda una foto sorprenent de Simone de Beauvoir amb un fermall en forma de laberint.

Tanca el llibre i saluda el Dr. Havercamp, que passa entre els joncs per anar bombejar l’aigua de sentina de la barca.

—Estic intentant començar la classe amb una broma, Stuart. Com sona això? «Un amic meu obre una llibreria per vendre textos de filosofia alemanys. Jo li vaig dir que no funcionaria: és massa Nietzsche-ol, aquest mercat» —diu la Rachel amb una mirada triomfal.

L’Stuart fa una ganyota.

—No és bo? —pregunta la Rachel.

—Jo no estic qualificat per jutjar la, aaa…

—El que intenta dir, mare, és que el teu estil de comèdia va dirigit cap a un sector demogràfic més gran —diu la Kylie, repenjant-se a la barana del balcó.

En Pete surt de la dutxa i branda el cap.

—Espero que el teu pla B no sigui fer carrera amb els monòlegs —diu.

—Aneu a pastar fang! —diu la Rachel, i tanca el portàtil.

Quan tothom ja està a punt per sortir cap al cotxe, i com que és d’hora per anar a l’escola, paren al Dunkin’ Donuts de la Route 1.

La Rachel mira la seva filla mentre fa una mossegada a un bear claw. La Kylie i l’Stuart discuteixen sobre els espòilers de la tercera temporada de Stranger Things. Gairebé torna a ser la mateixa Kylie despreocupada i pocavergonya de sempre. L’espina sempre hi serà, esclar. La foscor. No acabaran mai de desempallegar-se’n, d’això. Ara forma part d’ella, de tots. Però ja no mulla el llit i té menys malsons. I això ja és molt.

—A veure, aquest és molt bo. Quants hipsters calen per canviar una bombeta? —pregunta.

—Mama, no! Sisplau. Ni de conya! —suplica la Kylie.

—Quants? —pregunta l’Stuart.

—És un nombre força desconegut, segurament no n’heu sentit a parlar —diu la Rachel, i almenys en Pete somriu.

Deixa els nens a l’escola i porta en Pete a l’estació de tren de Newburyport. Per a la feina ha de portar americana i corbata i no ho suporta. Tota l’estona es baralla amb la corbata.

—Para ja! Estàs fantàstic —diu ella, i ho diu de debò.

Quan arriba el tren, ella torna al Volvo, es dirigeix cap al centre i va directament al Walgreens. Comprova que la Mary Anne, la caixera que coneix, no hi és i s’escapoleix pels passadissos cap a la secció de tests d’embaràs.

N’hi ha tants que no sap ni per on començar. N’agafa un més o menys a l’atzar i va cap a la caixa.

La caixera és una noia en edat d’anar a l’institut que duu una petita placa que afirma que és la Ripley. Està llegint Moby Dick.

No sembla que sigui en el tros del «Rachel errant». Els ulls es troben.

—Per quin capítol vas? —pregunta la Rachel.

—Setanta-sis.

—Un home em va dir una vegada que tots els llibres s’haurien d’acabar al capítol setanta-set.

—Ostres, tant de bo aquest sí. Encara em falta la tira. Ei, aaa, crec que hauries d’agafar el de Clearblue —aconsella la noia.

—El Clearblue?

—Sembla que t’hagis d’estalviar diners amb el FastResponse. Però el FastResponse té una taxa més alta de falsos positius. —Abaixa la veu—. T’ho dic per experiència.

—Agafaré el Clearblue —decideix la Rachel.

Paga el test, es pren un altre cafè a l’Starbucks de State Street i torna cap a l’illa.

Va al quarto de bany, treu el test de la capsa, en llegeix les instruccions, orina sobre el bastonet damunt de la tassa del vàter i torna a ficar el bastonet a la capsa.

Fa un temps sorprenentment càlid per ser març, o sigui que agafa la capsa i surt a fora i s’asseu al caire de la terrassa amb els peus penjant sobre la sorra.

La marea és alta. Se sent molta olor de mar. Per sobre les cases grans del costat atlàntic s’alcen volutes de calor. Un agró blanc amb el bec obert camina entre les algues mentre un falcó vola cap a l’oest, cap a terra ferma.

Barques de pescadors. Pescadors de crancs. El lladruc mandrós d’un gos a prop de la botiga de queviures.

Sent la força de les metàfores: confort, estabilitat, seguretat.

Thoreau anomenava Plum Island el «Sàhara inhòspit de Nova Anglaterra», però avui no l’és.

Mira la capsa que té a la mà. La capsa que conté dos futurs possibles. Dos futurs que rodolen cap a ella a seixanta segons cada minut, seixanta minuts cada hora.

Batec a batec.

Somriu.

Tant l’un com l’altre estarà bé.

Tots els futurs estaran bé.

Ha rescatat la seva filla de la foscor.

Ha mort el monstre.

Hi ha reptes per endavant.

Un milió de reptes.

I té la Kylie amb ella.

Té en Pete.

Ha sobreviscut.

La vida és fràgil, fugissera i preciosa.

I només viure ja és prou miracle.