15

Dijous, 13.24 hores

És a la casa que acaba d’assaltar. Trenta segons de por.

No ha aparegut cap gos. Cap soroll d’alarma. No crida ningú.

No ha estat només qüestió de sort. L’ha buscada bé.

La casa està buida i fa olor d’humitat. Una fina capa de pols recobreix les superfícies de la cuina. No hi ha viscut ningú des de principis de setembre. Tanca la porta de la cuina darrere seu i explora la casa.

Tres pisos poc interessants i un soterrani que sí que ho és, i molt, amb parets de maó i terra de formigó, i tan sols una rentadora, una assecadora i una caldera. La casa se sosté amb tot un seguit de columnes de formigó, i podria, pensa amb fàstic, encadenar algú en una. Comprova la petita finestra de sobre l’assecadora. La taparà amb un plafó que comprarà a la ferreteria del poble.

La Rachel s’estremeix amb una barreja de fascinació i repugnància. Com pot pensar en aquestes coses tan alegrement? És això el que fa un trauma?

Sí.

Recorda els dies de quimioteràpia. La insensibilitat. La sensació de precipitar-se per l’abisme i caure, caure, caure per sempre.

Puja les escales, surt per la porta del darrere, la tanca, la porta mosquitera també, s’assegura que no hi ha roba estesa i baixa els esglaons cap a la platja.

Torna a casa enmig dels esquitxos del mar i el plugim.

Obre el MacBook a la taula de la sala d’estar i comença a mirar-se el Facebook de la llista que ha fet d’objectius potencials.

Seleccionar l’objectiu escaient és molt important. Cal triar la víctima idònia amb la família adequada, gent que no se li giri el cervell i se’n vagi de pet a la policia, i que tingui tant els diners per pagar el rescat com els recursos emocionals per dur a terme un segrest per recuperar el fill.

Un altre cop es pregunta com és que l’han escollit a ella. Ella no s’hauria triat. Ni de conya. Pensa triar algú molt més equilibrat. Una parella casada, potser, amb diners.

Treu el bloc de notes i elabora uns quants criteris per reduir aquesta llista tan llarga. Ningú que la conegui i li pugui reconèixer la veu. Ningú de Newburyport o Newbury o Plum Island. Però tampoc algú que sigui massa lluny. Ningú de Vermont o Maine o el sud de Boston. Gent de calés. Gent que sembli estable. Res de polis, periodistes o polítics.

Repassa els noms i les cares i torna a meravellar-se que la gent sigui tan donada a abocar els seus secrets més íntims a la xarxa perquè ho vegi qualsevol. Adreces, números de telèfon, professions, nombre de fills, on van a l’escola els fills, totes les seves aficions i activitats.

Una criatura segurament és l’aposta més segura. La més pràctica. La menys probable que lluiti o s’escapi i la que tocarà més la fibra del seu entorn. Però els nens els vigilen bé avui dia. Podria ser complicat raptar un nen sense ser vista.

—Excepte la meva nena. Qualsevol es pot endur la meva nena —diu la Rachel, i panteixa.

Repassa Facebook i Instagram i Twitter i aplica els criteris. Redueix la llarga llista a cinc infants. Els classifica per ordre de preferència.

1. Denny Patterson, de Rowley, Massachusetts

2. Toby Dunleavy, de Beverly, Massachusetts

3. Belinda Watson, de Cambridge, Massachusetts

4. Chandra Singh, de Cambridge, Massachusetts

5. Jack Fenton, de Gloucester, Massachusetts

—No em puc creure que estigui fent això —es diu la Rachel. Tot i que, de fet, no cal que ho faci. Podria anar a la policia o a l’FBI.

Es pren temps per plantejar-s’ho. Per rumiar-s’ho bé. A l’FBI són professionals, però la dona que reté la seva filla no té por del sistema de justícia criminal; té por de la Cadena. La persona que hi ha damunt d’ella a la Cadena té el seu fill. I si consideren que la Rachel és una desertora, aquesta dona té instruccions de matar la Kylie i seleccionar un altre objectiu. La dona sembla cada cop més nerviosa. La Rachel no dubta que farà el que sigui per recuperar el seu fill…

No, res de l’FBI. I a més, quan faci la trucada que li ha fet la dona a ella, haurà de semblar igual de determinada i perillosa.

Es mira les notes que ha pres sobre els diversos objectius. El número u té molt bona pinta, la veritat: Denny Patterson. Dotze anys. Viu amb la seva mare, Wendy, a Rowley. Mare soltera, el pare no hi té relació. No està en bancarrota. De fet, sembla prou acomodada.

Ho sospesa. Què és el que volen els operadors de la Cadena? El més important és que la Cadena continuï. Alguns dels que en formen part deuen ser més rics que d’altres, però més crucial que els diners que puguin tenir és el fet que siguin espavilats i prou discrets per afegir-hi una altra baula i fer que tot plegat continuï. Cada baula individual de la Cadena és preciosa. Els objectius han de tenir diners, però també han de ser competents i flexibles, i estar espantats. Com ara ho està ella. Una baula forta amb uns quants centenars de dòlars al banc és millor que una de dèbil i milionària.

Kierkegaard deia que l’avorriment i la por són a l’arrel de tota maldat. La gent malvada que hi ha al darrere de la Cadena volen els diners que recapten, i el que temen és l’individu que pugui estroncar-ho tot.

La Rachel no pensa ser aquesta persona.

Torna amb en Denny. La seva mare tenia una empresa que AOL va comprar temps enrere. Estima el seu fill, no para de presumir-ne. Sembla dura i de les que no s’enfonsen fàcilment. Quaranta-cinc anys. Ha corregut la marató de Boston dues vegades, el 2013 i l’any passat. L’any passat la va fer més de pressa. Quatre hores i dos minuts.

A en Denny li agraden els videojocs, la Selena Gomez i el cinema, i el millor de tot, des del punt de vista de la Rachel, és que el torna boig el futbol. Va a entrenar-se tres cops per setmana quan plega d’escola i sovint torna a casa caminant.

Torna caminant.

Un nano normal, maco, de cabells arrissats. Sense al·lèrgies ni problemes de salut, i no és gros per l’edat que té. De fet, sembla una mica més menut que la mitjana. Segur que no és el porter de l’equip.

La mare té una germana; viu a Arizona. El pare no és a prop. Viu a Carolina del Sud. S’ha tornat a casar.

Cap parent policia ni contactes en la política.

La Wendy s’ha llançat al futur digital i penja a Instagram o a Twitter on és i què fa pràcticament a cada minut del dia. Així, mentre la Rachel espia el nen a l’entrenament de futbol, la Wendy li anirà dient on és.

El nen 1 sembla molt prometedor. Passa al nen 2: Toby Dunleavy, també dotze anys, de Beverly. Té una germana petita. La mare actualitza contínuament tot el que fan a Facebook.

Obre la pàgina de Facebook de la Helen Dunleavy. Una rossa somrient d’aspecte agradable d’uns trenta-cinc anys. «No soc neuròtica. Vaig massa atrafegada per ser-ho», diu sota la foto. La Helen viu a Beverly amb el marit, en Mike, i el fill i la filla, en Toby i l’Amelia. En Mike és consultor a Boston, a Standard Chartered. La Helen fa de mestra de preescolar a mitja jornada a l’escola North Salem.

L’Amelia té vuit anys, quatre menys que en Toby. La Rachel es mira tot el perfil de Facebook. La Helen treballa a l’escola dos matins a la setmana i la resta del temps sembla que el passa posant al dia els amics de Facebook sobre el que fa la família. En Mike Dunleavy es veu que treballa moltes hores a Boston i la majoria dels vespres no torna a casa fins tard. La Rachel ho sap perquè la Helen penja amb quin tren torna en Mike i si els nens l’esperaran desperts o no.

Troba el currículum d’en Mike a LinkedIn. Té trenta-nou anys, és de Londres i fa poc vivia a Nova York. No té historial polític ni criminal, i sembla prou estable. Té un blog sobre alimentació, li agrada el futbol i va ser subhastador abans de ficar-se en la consultoria. És famós per vendre una llauna de Merda d’artista, de Piero Manzoni.

La Helen són tres germanes. Ella és la mitjana. Les dues germanes són mestresses de casa. Una està casada amb un advocat; l’altra està divorciada d’un bromatòleg. Van a buscar els nens a l’escola cada dia sens falta, però el que fa atractiu en Toby és que tot just ha començat a fer tir amb arc. Va dos cops per setmana al Club d’Arquers Salem and District.

El tir amb arc és la nova gran passió d’en Toby. A la seva pàgina de Facebook hi ha un enllaç a un vídeo de YouTube preciós en què ell dispara a diverses dianes amb la música de «Here comes the hotstepper» d’Ini Kamoze. I el millor de tot és que torna a casa caminant des del club. Tot sol. És un bon noi. «Els nens ho haurien de fer més», pensa la Rachel, i llavors recorda que ella és precisament la raó per la qual hi ha pares helicòpters/sobreprotectors.

El nen 1 i el nen 2 semblen prometedors i en té tres més de bons a la reserva.

Va cap al centre, a la ferreteria. Al cotxe li comença a sonar el mòbil.

—Sí?

—Hola, la Rachel O’Neill, sisplau?

—Sí, soc jo.

—Hola, Rachel, soc la Melanie, truco del departament de fraus de Chase. La volia alertar d’una activitat inusual en la seva targeta Visa aquest matí.

—D’acord.

La Melanie li fa unes quantes preguntes de verificació i després va al gra:

—Pel que sembla, s’ha fet servir la seva targeta per comprar deu mil dòlars en bitcoins. En sap res?

—No han aturat l’operació, oi?

—No, no. Hmm, però pensàvem…

—He estat jo. Ho he fet jo. No passa res. És una inversió que faig amb el meu marit. Miri, ara mateix estic molt enfeinada, he de penjar.

—Llavors no hi ha hagut cap activitat inusual?

—No. Res d’inusual. Va tot bé. Però gràcies per trucar. De debò que he de penjar. Adeu —diu la Rachel, i penja.

A la ferreteria compra un plafó a mida per a la finestra del soterrani dels Appenzeller i, quan ja torna cap a casa, li truca en Marty. Per fi!

Procura no posar-se a plorar amb el seu sempre amistós i alegre «Ei, bonica, com va?».

Ves a saber per què, no pots odiar en Marty per molt que ho vulguis. Alguna cosa en aquells ulls verds i els cabells foscos ondulats. La seva mare ja l’havia avisada que era un pocavergonya, però quan diuen aquestes coses, a les mares sempre els surt el tret per la culata.

—La Tammy m’ha dit no sé què d’una gotera? —pregunta en Marty.

—Com?

—La teulada. La Tammy m’ha dit que entrava la pluja?

—On ets, Marty? —pregunta, i gairebé hi afegeix «et necessito».

—Soc a Augusta. Hem vingut a fer l’estada.

—I quan tornes?

—Divendres al vespre ja hauré tornat per endur-me la Kylie el cap de setmana, no pateixis.

La Rachel reprimeix un sanglot.

—Ai, Marty —xiuxiueja.

—Que això és demà, reina. Aguanta.

—Sí.

—No és per la teulada, oi? Què tens, nena? Te’n passa alguna. Explica-m’ho.

«A part del fet que segurament em moro i que han segrestat la nostra filla?», està a punt de dir, però no. No perquè en Marty aniria de pet a la policia i no ho entendria.

—És pels diners? No m’he portat bé, ja ho sé. Ho faré millor. T’ho prometo. Tens contractista?

—No —diu la Rachel sense esma—. No tinc ajuda de ningú.

—És gaire greu, la gotera?

—No ho sé.

—Mira, reina, he mirat quin temps farà. Aquesta tarda cap paleta no sortirà a arreglar la teulada plovent. Potser en Pete et podria ajudar?

—En Pete? On és en Pete?

—És a Worcester. Em sembla.

—Li enviaré un missatge. Crec que això m’ho deixaran fer.

—De què parles? Qui et deixarà?

—Res. Ningú. Sí, potser l’hi demanaré a en Pete. Ja hi pensaré.

—Molt bé, bonica. Ara me n’haig d’anar, d’acord?

—D’acord, Marty —diu, trista.

—Adeu —diu ell, i penja.

Sense la seva veu de baríton tranquil·litzadora, el cotxe queda fred i en silenci un cop més.